Namibia. Un desert vell i un país jove.

Cal medir el temps. Amb marea alta l’oceà s’emporta el cotxe.

La sisena setmana del viatge vam travessar Namíbia de nord a sud i d’est a oest. 14 transports que van donar per moltes converses. Els paisatges d’un país molt nou son tan exagerats com les desigualtats socials i els reptes per una convivència ben encarrilada.

Diumenge a la freda platja de Swakopmunde quan la boira s’en ha anat.

Tal com van fer molts boers quan el Mandela va guanyar les eleccions i amb el final de l’apartheid, l’Amalia i el Johan es van comprar una granja a Namibia. Sense desconectar de Sudafrica, ell hi seguia treballant com advocat, la granja i les finances van fer progressar la familia i passaven temporades a les platges de Inhambane a Moçambic, o de Swakopmund a Namibia.  Fa tretze anys, a la granja hi van construir un lodge per a que els turistes poguem anar a veure animals al parc natural d’Etosha. Ara són grans, estan malalts i els costa anar amunt i avall i alhora gestionar l’hotel.

Família d’elefants passejant per Etosha.

Després de tres nits al seu lodge, l’Amalia ens porta a Tsumeb, el poble gran més proper, a 90 km, des d’on podrem agafar un transport compartit per anar a Windhoek, la capital. Ens parla de les seves inquietuds com si fossim familia, som blancs i per tant de la seva tribu. S’esforça en un anglés insuficient doncs, tot i que és l’idioma oficial del pais, a casa i amb els treballadors parla afrikaans. 

Hora punta a Etosha per fotografiar al guepard. 100 turistes, 1 felí.

Els diners els tenen a Illa Mauricio, perquè diu que Sudafrica està en bancarrota i així no paguen impostos. El fill dóna prèstecs ràpids amb la garantia del cotxe, però ella no ho veu clar. Té por d’una guerra, no li desagrada el Trump pequè diu que la immigració allà és un problema. No suporta el patiment dels nens palestins, però qué ha de fer Israel?  A Tsumeb, es preocupa per trobar-nos transport i vol que l’avisem quan arribem perquè te por.

Windhoek, capital de Namíbia. Barreja de modernitat i estil colonial aleman.

Al taxi compartit que ens porta a Windhoek els altres passatgers parlen en afrikaans. En anglès ens entenem malament. Els primers que van parlar afrikaans al que ara és Namíbia, van ser els encara orgullosament anomenats “bastards”. Eren fills de colons holandesos i dones “hotentote” nascuts a la Colònia del Cap al segle XVIII.  Rebutjats per les dos comunitats, van emigrar a les terres àrides al nord del riu Orange. Van portar-hi la seva llengua i van ser una elit fins que els europeus van arribar.

Genocidi del nama i els herero pel colonitzador alemàn al començar el segle XX

Els alemanys van aportar-hi la pràctica del genocidi. Seguint a una revolta dels herero i nama, que perdien les terres, va començar un intent d’extermini. Els que no van fugir, eren executats i en una fase posterior, tancats en camps de treball i extermini. El govern d’Alemania ja ho ha reconegut, però després van venir altres. Armènia, l’Holocauste jueu, Hiroshima, Ruanda, bombardejar civils i arrasar ciutats com Dresde, Gernika o Manila, ara Palestina. Al Museu de Swakopmunde es glossa en alemany, afrikaans i anglès, la colonització alemana i no es citava aquest genocidi. Ara s’ha afegit un panell, en anglès, en que s’explica el que va passar.

Estació de Windhoek. Trens de carga i un de passatgers a la setmana.

Encara que mantenen la diferenciació d‘algunes etnies, la barreja de llengues i de gent és gran. Els antics habitants !koshan i nama van ser estrujats pels boers  i anglesos des del sud i pels bantús onwhama que venien del nord tot just fa 300 anys. Quan hi va haver les independències africanes Namibia va quedar dins de Sudàfrica i va patir l’apartheid. La independència actual sembla funcionar bé, malgrat les enormes diferències econòmiques entre blancs i negres. 

Molts nens ens demanen diners. Tot blanc es suposa que és ric. Hi ha pobres perquè hi ha rics. Al carrer de Kinshasa no ens demanaven res perquè tothom era pobre.

Sandwich Harbour, llacuna entre duna i mar que aprovisionava vaixells.

Namibia és poc poblat, és ric en recursos i en paisatges v i té ciutats endreçades i bones carreteres. Permet un turisme aventura en grups o individual amb bones infrastructures. Ens ho explicaven al sud d’Angola, els primers turistes que vam trobar al cap de cinc setmanes de viatge, una amable parella d’alemanys. 

Sortida d’escola a Mondesa, barri pobre de Swakopmunde.

Havien comprat un 4x4 al sud de Namibia i van fins al nord d’Angola al poble on ell havia nascut i on no hi havia tornat des del 61 quan tenia 5 anys. Va viure a diferents països d’Àfrica fins que els pares van tornar a Alemanya. Sempre ha treballat de “consultor” per diferents països africans i coneix bé Kinshasa, Brazza i Àfrica oriental. Dormen al sostre del 4x4, disfrutant dels paisatges. De tornada deixaran el cotxe en un gran hangar on centenars d’alemanys hi han deixat el seu fins al proper viatge. Una empresa local, gestiona manteniment i assegurances i posa al cotxe a punt per quan tornin els propietaris. Com la industria alemana de turisme nàutic a Croàcia.

La sorra de les dunes ve de la desembocadura del riu Orange. La turista, de Barcelona.

Namíbia és un país molt poc poblat perquè el seu territori és àrid. És estable perquè va arribar a la independència amb el final de l’apartheid a Sudàfrica, que l’ocupava il.legalment en contra de les resolucions de les Nacions Unides. Això es va acabar quan els Estats Units van deixar d’apoiar al règim racista perquè això els hi era un problema racial intern. Ara mana el SWAPO, el partit de la lluita anti-colonial, perquè ha guanyat totes les eleccions, i conviuen blancs i negres malgrat les enormes diferències. Recorda a l’ocupació de Palestina per Israel i costa pensar que hi pugui haver una solució diferent.

Mina d’urani de Rossing,, una de les sis que hi ha a Namíbia, de propietari xinès.

Namíbia te recursos. Especialment mines, pesca i turisme.

Te la mina d’urani de Röslin, la més gran d’Àfrica. Com totes les mines del planeta, desprès de molts anys d’explotació, te un mineral amb poca riquesa. Això obliga a una mineria a cel obert amb una enorme destroça ambiental i ús molt gran de recursos escassos com aigua. Per al funcionament de la mina cal enviar aigua dessalada per una tuberies des de la llunyana costa. També te diamants, liti i s’han trobat jaciments off shore de petroli encara per explotar.

Flamingos Rosa a Walbis Bay. La corrent freda porta peix, que porta ocells.

La pesca és molt abundant per la corrent de Benguela. És una corrent marítima freda que puja per la costa Sud-oest africana i forma part de la circulació d’aigua i aire a l’Atlàntic Sud. L’aigua freda te més oxigen que la calenta i per tant més peix. Sembla que la única empresa estrangera que hi pot pescar és Pescanova.

La corrent de Benguela i els vents arrosseguen cap el nord la sorra del riu Orange i això alimenta les dunes del desert costaner i els bancs de sorra mòbils que fan perillosa la navegació. No ajuden les boires denses que crea el contacte de l’aigua de la corrent freda i l’aire calent dels alissis. Tampoc ajudava la quantitat de ferro a les roques que feia poc fiables les brújules.

Moll de Swakopmund que no pot competir amb el proper port profund i modern de Walvis Bay.

El desert de la costa i la fauna dels parcs naturals són el gran reclam turístic.

El parc natural de Etosha és un immens territori que envolta un llac salat sec i molts pous d’aigua que l’envolten. Els animals que hi viuen i una seriosa política de protecció i persecució de la caça furtiva atreuen a molts turistes. Fotografiar i observar als animals és una font de beneficis i moltes granges d’animals s’han reconvertit a allotjaments turístics. 

Ramat de Springboks pasturant tranquil·lament.

El cost d’un dia en mitja pensió en un lodge mitjà és de 100€ per persona i una ruta de mig dia pel parc uns 60€. Per Booking hem reservat 3 dies en un lodge que com tots està aïllat. Des de la frontera amb Angola hem encadenat taxis col.lectius i l’últim s’ha espatllat. Afegim la nostra reserva d’aigua a un radiador que perd i finalment canviem de vehicle. Al nou conductor li fa il.lusió anar a un lodge que veu com a lloc de blancs rics i passem a recollir a la seva nòvia que no s’ho vol perdre. 

Guepard, el més esquíu dels “Big Five” posant per als turistes.

Amb el GPS del meu telèfon arribem al lodge, ja fora de l’asfalt i després de varies barreres per animals. 

Els lodge i el parc estàn lluny de les ciutats, cal llogar cotxe o anar-hi en grups organitzats, no estan pensants per viatgers sense vehicle.  Dins del parc, per seguretat, no es pot sortir dels vehicles i no es estrany que un solitari guepard o leopard es pregunti que fan desenes d’humans en un embús de cotxes fent-li fotos.

A punt per un excel.lent plat de cucs del arbre mopane.

La deserta costa de Namíbia és el nostre següent destí. Els únics rius que desemboquen a la costa de Namíbia, són el Orange, a la frontera amb Africà del Sud, i el Cunene, a la frontera nord amb Angola. En mig hi ha 1500 km de desert atravessat per alguns torrents secs que porten aigua de tard en tard. Els parcs Namib-Naukluft, Skeleton Coast i Iona, de sud a nord, cobreixen els deserts que s’extenen del mar fins als acantilats que pugen fins a la meseta central.

Namutoni, fort colonial alemàn a Etosha

A la costa només hi ha tres ciutats crescudes al voltant de ports naturals.

Luderitz és un port al voltant d’un àrea en que es van trobar diamants.

Walvis Bay un port d’aigües profundes, fins a 14 m, que dona sortida a urani, marbre, sal i peix. Per la importància d’un port natural, Anglaterra i després Sudàfrica van intentar quedar-s’ho com enclau però al 92, amb la fi dels règims racistes, es va incorporar a Namíbia.

Swakopmund , una ciutat bàltica que per error està a l’Atlàntic sud.

Swakopmund va ser el centre de la colònia alemana. Hi fa fred i boira per l’efecte de la corrent marina i amb les seves cases antigues de la colònia, sembla una ciutat bàltica que està en el oceà equivocat. Venint de la calidesa d’Àfrica i la seva gent ho trobem desangelat. Al centre hi ha majoria de blancs i turisme, es parla més alemany que afrikaans. Desprès venen barris residencials semibuits, de residències temporals de namibis a l’estranger o la capital. Més lluny alguns barris pobres amb l’emigració que atrau la pesca, mineria o turisme.

A nosaltres no ens va passar, però cada any l’oceà s’empassa algun cotxe que no  calcula les marees.

Ens afegim a una ruta en 4x4 fins a Sandwich Harbour, un aïllat racó de la costa al que s’arriba amb marea baixa per una estreta platja entre duna i mar. Cal medir el temps perquè un retard o avaria faria que l’oceà s’empasses el cotxe i els passatgers haguessin de salvar-se trepant per la duna. La tornada, ja amb marea alta, cal fer-la amb el cotxe per un espectacular recorregut entre dunes.

Paisatge lunar a la llera seca del riu Swakop. Plou cada 10 anys.

Ens volem apuntar a una sortida en caiac per les fredes aigües de Walvis Bay, que limita l’efecte de la corrent i permet navegar entre foques, pelìcans i flamencs, però fins al maig no és possible. Ho canviem per un lunar recorregut pel canó del sec riu Swakop, prop de la mina d’urani i d’abundants Welwischia Mirabilis.

Welwischia Mirabilis de més de 500 anys al Moon Valley.

Després d’uns dies a Etosha i als voltants del desert a Swakopmund, tornem a Windhoek per començar la última setmana del viatge a Sudàfrica i la regió de Cape Town.

Sud d'Angola i entrada a Namibia

Salant peix al port de Tombua

L’autobus arriba a Lubango ple des de Luanda, que està 1500km al nord, amb 4 hores de retard. Em toca seure al cantó de l’Atenea que ja fa 24h que hi ha pujat. Està atrafegada al telèfon i escrivint en una llibreta escolar. Fa el viatge fins a Windhoek per anar a comprar pomes i peres i de vegades llençols i roba de qualitat per les seves clientes luandeses. Dos dies cap avall i dos cap amunt cada setmana. Aquest cop tornarà amb 85 caixes de pomes que ficarà dins l’autobus. Cada viatge són 300$ nets que li permeten ser independent. 

Bus per mercaderies i també passatgers.

L’Atenea és neta de portuguesos i angolans i està casada amb un portugués, té fills a França i aquí. Valora els mestissatges i el paper dels portuguesos en oposició als belgues al Congo que van esquilmar la població. Els portuguesos van venir, s’hi van quedar i es van barrejar i van deixar una població educada. Coneix el Congo d’anar-hi a vendre peix sec perquè allà, tot ho han d’importar. 

Mercat de peix salat, a punt per distribuir.

El torrent d’energia i de paraules de l’Atenea ajuda a passar les hores del bus fins arribar a la frontera de matinada. Nosaltres, cansats i amb el privilegi de compartir el bus local, anem a l‘hotel del cantó a esperar que s’obri la frontera a les 8h del matí. Ella, comerciant de la ruta de la poma i el peix sec (com els de l’antiga ruta de la seda), dormirà a la sala d’espera de l‘estació amb altres viatgers.

Conxita fent amics a Arco, al sudoest d'Angola

Així explica la Conxita una de les grans converses del viatge. La quarta setmana havia començat abans en el remot Sud-oest d’Angola.

Maxibombo de Benguela a Namibe a una estació de servei.

El maxibombo de la companyia Macon fa 1050 km des de Luanda a Namib, que també es diu Moçãmedes. Triga 25 hores per carreteres estretes amb forats que converteixen el trajecte en un slalom de tres dimensions. Agafem el bus a Benguela, a mig camí, i fem les últimes 12 hores. Quan pugem ja estava ple i els nostres nous veíns havien sobreviscut a una incòmoda nit. Ens hem d’apretar tots perquè els molts nens no paguen, i els nouvinguts tenim els pitjors llocs.

Baobab. Protagonista d'una ruta de selva a desert. De mar a planalto a 2000m

La ruta inclou selva i rius exuberants partint del mar. Dificultosa pujada amb molts kilòmetres sense un poblat fins als 2100 m d’altitut prop de la ciutat de Lubango i moltes hores per un “planalto” fèrtil i poblat. La pendent, el mal estat de la carretera i la dificultat del motor per respirar a aquesta alçada ens fa témer que ens tornarem a quedar tirats a la carretera.

Serra da Leba, curves vertiginoses de Lubango a Namibe.

Namib està al nivell del mar i la baixada és fa per una vertiginosa i escènica carretera, la Serra da Leba, que és un dels espais destacats del país.

Peix més fresc impossible.

El poble de Namib el van poblar pescadors de l’Algarve i portuguesos expulsats del Brasil desprès de la independència. És un conjunt de passejos i carrers agradables i arreglats i la majoria de casetes segueixen l’estil colonial. La regió no va patir gaire la guerra civil perquè la frontera que s’estén a Namíbia i Sudàfrica és un desert deshabitat al llarg de més de 1000 km.

Energia solar per assecar peix i ombra per jugar

La seva riquesa ha sigut la pesca i prospeccions recents indiquen reserves marines importants de petroli i gas. El Sud-oest d’Angola és també la regió amb més potencial turístic. De moment s’ha tret la necessitat de visat als ciutadans dels paísos rics.

Aprenents de pescadors a la costa Namibe.

Per atreure turisme es fan visites i estades als poblats de tribus remotes. Al camí a Namib ja coincidim amb senyores amb les anelles que es posen a les cames quan son nenes i ja no es treuran mai més. Un altre turisme amb potencial són els parcs nacionals del sud. No queden gaires animals perquè durant la guerra els van matar per menjar, però es compta amb la seva reimplantació per arribar als nivells de Okavango, a Botswana, o Etosha, a Namíbia.

La corrent freda de Benguela converteix els caladers del desert Namib en molt rics

Aquest turisme no es pot fer amb transports locals i necessita de vehícle 4x4, material de cuina i acampada, guies i xofer. Trobem un grup espanyol de turistes que en un viatge organitzat amb 4x4 s’han mogut entre les tribus d’aquest remot i desert Sud-oest. Son els primers turistes que veiem després d’un mes de viatge.

Mitg Africa és del Barça...i de Cristiano Ronaldo.

Coincidim sopant i veiem les semifinals de la Champions, en que juguen el Barça i l’Atlético de Madrid. El grup de turistes són dotze, de Madrid i Segòvia. Com són més, sintonitzen el partit de l’Atlético. Després de sopar anem a un bar en que veuen al Barça i París Saint Germain. Un gran partit que el Barça guanya 2-3. Ho celebrem amb tots el angolans presents. El Barça és un club africà, el club del que circulen més samarretes per Àfrica. Els seguidors del Real Madrid ho són per Cristiano Ronaldo, un heroi en tots els paísos lusòfons.

Paquet de la moto fotografiant el desert.

A Namibe comença un desert que s’estén per 1200 km de costa entre Angola i Namíbia. El formen els parcs naturals de Iona, a Àngola, i Skeleton Coast i Namib-Naukluft, a Namíbia. És un espai protegit, tant la terra com el mar, que ara està en risc per les reserves d’hidrocarburs que s’han trobat.

Port de Tombwa a la costa Namibe esperant les plataformes per petroli.

100 km de carretera ben asfaltada que va cobrint la sorra, porta fins al port pesquer de Tombua. En aquest espai no hi viu ningú i algunes pistes s’endinsen al desert en direcció a Namíbia. 

Platja de Tombwa. Olor de peix. No te pèrdua.

Tombua és un poble que fa olor de peix. A la badia es veuen una vintena de vaixells mitjans i petits i a la platja les dones obren el peix, el netegen i el posen a secar.

Arcos. Sud d'Angola. Desert i energia solar.

El següent poble, a Bahia dos Tigres, ja està abandonat i és el destí d’una aventurera ruta pel estret pas de sorra que queda lliure entre dunes i mar. Cal medir els temps perquè les mareasi poden endur-se el vehícle. És una ruta sense cobertura a molts kilòmetres d’un lloc habitat que només es pot fer amb més d’un 4x4 i amb algú que coneixi el terreny.

Arcos. Oasi al desert Namibe. Angola

Amb dos moto taxis anem fins al oasi de Arcos. Un lloc especial en mig d’un desert que s’estén sense límit. La vegetació de l’oasi permet al poblat de 40 persones tenir alguns animals. 

Genial artista grafiter al carrer de Lubango, Angola.

El Sud-oest de Angola té molt potencial turístic, amb tribus que viuen aïllades i mantenen les seves tradicions, i paisatges espectaculars. El nostre tipus de viatge, en transports locals i vivint els pobles i ciutats nomès permet veure les tribus antigues de lluny, però dona una visió molt directa de les tribus actuals.

Welwitschia Mirabilis. Planta endèmica del desert Namib i misteri botànic

Als transports locals i al carrer, els angolans s'entenen en portuguès. Això pot ser una consequència dels molts anys de presència portuguesa, de l’alt grau de mestissatge i de la limitada diversitat comparat amb altres paísos africans. En tot cas ens permet seguir parcialment les converses de tribus modernes.

Marxem de Namib en un minibús plé de gent i equipatges cap a Lubango. Parada tècnica al poblat de Mangueiras amb algunes senyores de les tribus properes i moltes ganes de vendre els productes dels petits oasis.

Final del Planalto angolana. Vista des del Miradouro da Serra da Leba

La carretera s’enfila vertiginosament fins als 2000 m de la Serra da Leba. Els revolts son espectaculars. Es va inaugurar al 1970 i simplifica molt la connexió del planalto amb la costa. L’antiga ruta seguia al ferrocarril, ara fora de servei. Un camió remolc xinès que porta un immens bloc de marbre de les prestigioses canteres properes a Lubango, s’ha d’aturar per negociar el pas amb un ruc que va a la seva.

Baixem del bus a la barrera policial del coll. Preguntem a una policia si ens pot guardar les motxil.les. Accedeix amablement i caminem els dos km fins al Miradouro da Serra da Leba. Tornats a la carretera recuperem les motxil.les i amb l’ajuda dels polis, fem autoestop fins a Lubango.

Lubango, una ciutat agradable, des del Miradouro do Cristo Rei

La capital del sudoest angolà és una ciutat molt agradable amb potencial turístic. El Casper Lodge és, amb diferència el millor hotel de la ruta, a 49€ la nit, un terç del que vam pagar a Kinshasa. Comencem a veure turistes, que en temporada baixa són sud-africans.

Tundavala en dia de boira

TundaVala és una bretxa volcànica a la muralla rocosa que envolta Lubango. Les vistes de la ruta són molt especials però la boira ho limita. A dalt de tot compartim experiències amb una parella que van en moto de Cape Town a Suïssa, uns alemanys acampant per Namíbia i Angola i dos policies motoristes. 

Aniversari de tercera edat en lloc imprevist.

Ningú ens anomena com “blancs” a Angola perquè el país és molt mestís. Ja durant la lluita anti-colonial i la guerra civil, molts angolans d’origen portuguès és van incorporar al MPLA. Els portuguesos van estar a Angola quasi 400 anys mentre Bèlgica va estar al Congo menys de 100.

Aire colonial portuguès ben conservat als carrers de Lubango

Ens movem amb fluïdesa per la ciutat a peu, en mototaxi, en la pràctica xarxa de minibusos i amb els taxis  de la app Heetch, perquè Yango no funciona a Lubango. El taxista que ens porta al bus, parla bé dels cubans, que porten la sanitat, no gaire dels libanesos, neutral amb els xinesos i voldria més turistes i menys corrupció. El nivell educatiu angolà ens sembla alt en la comparació amb els paísos veíns que viatgem.

La frontera amb Namíbia, entre Santa Clara i Oshikango és ràpida, però les operacions de canvi de moneda i compra de targeta pel mòbil s’encallen. El capo de la màfia libanesa de la frontera no canvia kwanzas angolans per dòlars namibis. El camell dels canvis del carrer sap multiplicar però no dividir. El taxi compartit es queda parat a mitg camí i la nostra reserva d’aigua serveix pel radiador. 

Lubango, animat parc infantil.

Avisa a un col.lega que ens portarà els 100km que falten fins al lodge del Parc Natural Etosha que hem reservat. El nou xòfer ens confessa que el seu amic no tenia carnet. Parem a recollir a la seva nòvia perquè no han estat mai en un lodge de rics blancs i s’hi volen fer una foto. Tot això en un anglès molt bàsic, per carreteres correctes i sense forats, i conduint per l’esquerra. 

Comencem una última etapa del viatge que te menys a veure amb l’Àfrica Equatorial i Occidental, però te coses que s’hi assemblen.

Angola després d’una guerra que els joves ja no van viure.

Transport infantil amb un mocador.

Noqui és el primer poblat angolà després de la frontera. Hi arribem en moto taxi que ens deixa en un carrer polsegós al cantó del riu Congo. Una pick-up que fa temps que va perdre lletres del seu nom per convertir-se en alguna cosa que porta passatgers espera a omplir-se per engegar la ruta fins a M’Banza Kongo, la capital del departament i antiga capital del regne Kongo fins que el contacte amb els europeus el va destruir. Amb nosaltres el passatge no arriba a 13 persones i hem d’esperar una hora a que s’ompli.

Riu Congo a l’últim tram navegable. Entre Angola i la RDC

La ruta son 160 km que farem en quatre hores amb vistes esplèndides i terreny variat. Camí de terra trencaesquenes, asfalt antic plè de forats i asfaltat xinès recent. Les converses fan oblidar les incomoditats i el portuguès ens permet seguir-ho. Debat sense interrupció sobre la cuina de la mandioca, la maldat dels camioners que avancem i molt especialment, la superioritat de la gramàtica portuguesa sobre les del kikongo, francès, anglès i lingala. 

Gasolina d’Angola a la RDC amb tot tipus d’ampolles..

La regió és pobre i la guerra la va afectar molt. La CIA i la Sudàfrica del apartheid, a través del Zaire de Mobutu, recolzaven al FNLA i la UNITA que combatien al MPLA, el grup que va liderar la lluita anticolonial i que encara governa. Ara comprar gasolina barata i subvencionada a Angola i portar-la al Congo es una manera d’anar tirant. La ruta està plena de bidons de gasolina que van en direcció contrària a la nostra i el primer surtidor de gasolina està plé de senyores fent cua per omplir-los.

Omplint ampolles a la gasolinera d’Angola. Reapareixen a la RDC.

Dos dies abans havíem arribat en bus a Matadi, port fluvial del Congo, a 150 km navegables del mar. Allà el riu deixa de ser navegable i obliga a carregar en camions les mercaderies per abastir als 17 milions d’habitants de Kinshasa. Aigües amunt hi ha la presa de Inga que dona electricitat irregular a la immensa ciutat.

Sopar amb Catherina. Congolenya, holandesa i secretària del governador.

A Matadi sopem amb Catherine, la dona congolesa de George, l’amic holandés de Muanda. La Catherine és la secretaria del governador del Bas Congo i als seus 72 anys és una dona d’energia excepcional. Avui el recentment reelegit president del país ha nombrat a una dona, Judith Suminwa, Primer Ministre. Li espera una feina descomunal amb la guerra a l’est, el franc congolés caient i enormes dèficits. Bona sort.

Noqui, primer poble d’Angola, esperant que s’ompli el col.lectiu.

Seguim els conflictes del país amb les webs del diari Le Potentiel i de Ràdio Okapi, de la missió de les Nacions Unides que de manera molt discutida té com a objectiu ajudar a estabilitzar el país. 

Per anticipar les dificultats com a viatgers i ajudar als que venen al darrera, participem en el grup de FB “Overlanding West Africa” i la web iOverlanding, seguides per molts aventurers entre Algeciras i CapeTown. Em va ajudar força viatjant per Nigèria i Camerún.

Únic pont sobre el riu Congo. Tràfic mínim.

A Matadi, el pont Marechal (per Mobutu), formava part d’un projecte del 1971 que incloía port atlàntic a Banana, tren a Matadi, pont sobre el riu Congo i connexió amb el port fluvial de Matadi i el tren a Kinshasa. L’objectiu era comunicar amb el món a una capital de pocs milions de persones.

La claveguera és el lloc millor per al peató.

50 anys després, Kinshasa ja té 17 milions d’habitants i només s'ha fet el pont, que va fer el Japó. És l’únic pont sobre el riu Congo en els seus 1700 km navegables i només hi passen els pocs autbusos que venen de Boma i Muanda, dos pobles grans al final del riu. 

Mototaxi. 20 cèntims per un trajecte que no s’oblida..

Per anar del port fluvial de Matadi a Kinshasa, el carrer que fa de carretera, cordó umbilical i línea de vida del país, està col.lapsat de contenidors, taxis, motos, peatons i venedors que lluiten per l’espai. La única opció per al peató es caminar per sobre les tapes de la clavaguera.

El proper repte serà la moto portant un contenidor.

La tornada del pont a Matadi la fem en moto i el trajecte espera algun guionista que ho inclogui en la propera versió de James Bond o Missiò Impossible.

La frontera amb Angola més propera està a Noqui, 10 km de carrers i camins amb grans vistes sobre el riu. Al cantó congolès ensenyem el passaport tres vegades i una la targeta de vacunació. Copien les dades en un llibre, fan fotos i moltes fotocòpies.

Belvedere, mirador de Matadi amb vistes al riu i al trajecte del ferrocarril a Kinshasa.

Al cantó angolà ens demanen el passaport tres vegades més i un gós ens olora les motxil.les buscant drogues però acaba menjant-se la xancleta d’un local. Més fotos dels documents amb el telèfon i una de nosaltres somrient.

Deu passar un estranger a la setmana, normalment en moto o vehicle. Nosaltres anem en transports locals i consideren que som pobres perquè apunten que anem caminant. 

Carrer de Matadi cap a Ville Haute, Ville Basse i riu Congo.

Copiar a mà totes les dades i fotografiar-ho és redundant. Una de les dos feines sobra. Aquesta feina absurda és fa amb rapidesa i simpatia i l’últim policia ens troba dos motoristes que ens porten fins al proper poblat amb transport col.lectiu.

M’Banza Kongo, antiga capital real que no va resistir el contacte amb els  portuguesos.

La nit la passem a M’Banza Kongo amb temps per viure una tormenta equatorial i veure les restes de la primera esglèsia portuguesa del segle XVI. Al matí surt un maxibombo (bus gran) cap a Luanda. Té previst fer els 450 km en 6 hores, però en triguem 12. Tenim 10 controls de policia i cada passatger ensenya la seva documentació. L’objectiu és mantenir la ruta segura i limitar la immigració des del Congo. Però a cada parada s'hi fa un mercat venent mandioca, peix sec, cacahuets, plàtans o papaies.

Bus de Macon a Luanda. 10 controls de policia i en cada control un mercat.

Ens creuem amb molts camions i transports de cotxes de segona mà en direcció al Congo. El port de Luanda és molt més eficient que el de Matadi i surt a compte importat coses per Kinshasa encara que després calgui recòrrer 1000 km per carreteres en mal estat i col.lapsades.

Sumbe, Angola. Pobles africans des de la finestra del maxibombo  en direcció Sud.

A 44 km de Luanda el bus s’espatlla i cau la nit. Recuperem les motxil.les i els amics de la ruta ens aconsellen un “cangaçeiro” (minibús) fins al barri de Cacuaco, després un altre fins al de São Paulo i arribem ja de nit guiant amb el mòbil als conductors de dos moto-taxis fins al nostre hotel.

Bahía de Luanda i Marginal des de Fortaleza.

Luanda és una gran ciutat, té 8 milions d'habitants i és la quarta de Àfrica. Hem creuat barris pobres molt animats el divendres per la nit. Miramar, el nostre barri, que va ser exclusiu, ara és decadent i tranquil. Hem fet 450 km encadenant cinc transports i el total ens ha costat 9 €. Hem tingut sort i l'habitació és la millor del viatge, a meitat de preu de la de Kinshasa, que ha superat a Luanda com capital africana més cara.

“Un dia más con vida” pel.lícula sobre el gran llibre de Kapuscinski a Angola.

Avui, 4 d’abril, es celebra el Dia de la Pau, l’aniversari dels acords amb que va acabar la guerra civil. El final de la guerra no va ser possible fins la mort de Savimbi, el lider de UNITA que amb els diamants del territori que controlava i el recolzament de la Sudàfrica de l’apartheid i la dreta americana, no tenia cap incentiu per entrar en unes eleccions que van acabar portant el seu grup a la irrelevància.

Hotel Tívoli. Portugal va marxar, Sudàfrica va invadir,  Cuba va arribar i Kapuscinski s’hi va quedar tres mesos per explicar-ho.

Angola és un país jove i la majoria no va viure la guerra. Més recents han sigut les crisis per la caiguda dels preus del petroli, que va paralitzar moltes obres, i el recanvi al lideratge del país. El metge i escriptor Agostinho Neto, fundador del MPLA i primer president va morir poc després de la independència. 

Eu amo Luanda.

El va succeir l’enginyer Eduardo dos Santos que abans de morir en un hospital de Barcelona, havia convertit a la seva filla Isabel en la dona més rica d’Àfrica i presidenta de la poderosa companyia petrolera angolana. La lluita contra la corrupció ha marcat els últims anys.

La bahia de Luanda és la millor de l’Àfrica Occidental i el seu port no para de crèixer.

La bahía de Luanda és el millor port de l’Africa occidental. La Marginal és un passeig que recorre la part urbana. Ilha do Cabo, és un istme de 10 km que tanca la bahia encadenant bars i restaurants amb platges a l’Atlàntic. La Ilha comença al Castilho de São Miguel amb grans vistes i al Centre Comercial Fortaleza amb aire acondicionat que s’agraeix. El barri de la Baixa conserva molts edificis portuguesos junt amb construccions noves acabades, degradades o incompletes.

Fortaleza de São Miguel amb bandera.

La guerra va portar molts refugiats a Luanda, que amb la pau no han marxat i n'han seguit venint de l’interior. Al carrer es veu pobresa, amb molts nens demanant diners. La riquesa del petroli també es veu. Una nombrosa comunitat de expatriats treballen en empreses del sector i molts viuen a Talatona, una ciutat residencial de nova construcció.

Lina, Diego, Conxita i Alfons a la Ilha do Cabo de Luanda.

Quedem amb Lina i Diego, fill d’una amiga de Barcelona que treballa en el sector del petroli. És dissabte i ens conviden a un restaurant i platja molt animats. Tenim una animada i agradable conversa sobre el país, la vida dels expatriats i les nostres famílies cosmopolites.

Luanda s’estén de manera desordenada fins als 8 milions de persones.

A un diari local una entrevista al director de Total, la petrolera francesa, explica que Angola ha fet descobriment de reserves de gas i petroli en aigües profundes al sur, davant de la costa protegida del desert de Namib. Les explotacions actuals estan al nord de Luanda i davant de Cabinda.

Banco Nacional de Angola en edifici colonial portuguès.

Els dies a Luanda han donat per moltes converses. Un guineà entrenador professional de tenis posant en marxa l'esport a Angola. Una senyora de Bosnia treballant en la retirada de mines explosives que ha deixat la guerra. Una catalana amb gran coneixement del país i una empresa de mobiliari d'oficines. Les vides familiars de cada taxista i motorista. Un univers en una complexa capital molt mestissa.

Angola destaca en basket però ara no està en el millor moment. En futbol sempre cau als quarts de la Copa Africana de Nacions.

Caminar pel centre de Luanda un capvespre i un diumenge és inquietant. Poca gent, obres inacabades i desigualtat social. Com a moltes ciutats en èpoques bones, pel preu del petroli o per el baix cost del diner, es van començar obres que després no es van acabar. Ara aquests espais buits degraden la ciutat i comprometen el futur mentre la població, rics i pobres, s'en van a altres barris.

Inundacions a la ruta de Benguela al final de l’època de pluges.

La propera etapa en la ruta cap el sud del continent són 10 hores de bus fins a Benguela. Ja no tenim controls policials però amb el final de l'època de pluges passem trams inundats. En algun el bus circula per un metre d'aigua i es mullen els equipatges.

Praia Morena a Benguela. Corrent marina freda en una ciutat  calurosa.

Benguela i la propera Lobito son ciutats agradables. Al port de Lobito acaba el tren que arriba a Katanga, a la frontera amb el Congo. Ha servit per transportar milions de tones de mineral de coure, però amb les destrosses de la guerra i una frequència d'un tren a la setmana, falta molt perquè sigui pràctic per viatgers.

Benguela, cases colonials, carrers empedrats, “largos” arbrats. Imatges d’un Portugal antic.

Entrant en la cinquena setmana de viatge, seguirem en bus cap a Namib i Lubango, el sud d'Angola, per territoris de mar, desert i muntanyes.