Singapur, principi i final d'etapa.

El viatge arriba al seu final i cal tancar-ho per fer noves etapes.
Després de conèixer millor el Sudest d'Asia, Singapur es veu d'un altre manera.
Una barreja cultural que sap aprofitar les contradiccions veïnes. Quan els USA van posar fanatisme per davant de raó i van prohibir les investigacions amb cèlules mare, Singapur les va promoure ràpidament atraent noves industries. Quan la Unió Europea intenta limitar els paradisos bancaris, Singapur s'hi ofereix.
Als 50s el Regne Unit tenia por de donar una independència inevitable a un territori que veia comunista per el pes de la cultura xinesa. El primer president ho va ser amb un partit que s'anomenava socialista i que va crear una societat ultracapitalista i paternal i va ficar a la presó als comunistes.
Probablement va ser la inspiració per Deng Xiaoping en la reforma que calia a la Xina post-Mao.
Ara Singapur té molts atractius.


El Zoo i el Safari nocturn, que és com un Segon Zoo pero que obre a les 19:30 i permet veure als animals en el seu habitat nocturn. Son un èxit de públic i tenen l'atractiu de que els animals estan més lliures que els humans.


Veus molts més animals dels que pots veure a la selva, i confirmes que aproximadament, alguns estàn al Est de la linea Wallace, al est de Sulawesi i Lombok, i els altres al Oest.
Rat penats, Micos proboscis, tigres blancs, orangutans. Tots els animals dels que he estat en el seu territori i quasi no he vist, es poden veure en la seva activitat de dia i de nit.







El motor de l'economia de Singapur és el Port i la seva logística. Es pot veure perfectament des del impresionant telefèric que junta el turó que és el punt més alt de la ciutat, el pis 15 del edifici del World Trade Center, i la illa de Sentosa.


Es com la reforma del Port de Barcelona, pero a lo bestia. No m'extranyaria que la reforma del Port s'hagués inspirat en la de Singapur. Des de tant amunt és pot veure perfectament el port de mercaderies i creuers.


Singapur va ser una creació anglesa, i tot el que feien tenia interés econòmic. Una de les coses a visitar són els Jardins Botànics. L'interés no era científic o cultural. Al segle XIX eren el lloc a on s'intentava aclimatar plantes rentables per cultivarles a la zona.


La riquesa de Singapur va començar quan un "explorador" anglés va treure ilegalment del Brasil, 7.000 llavors del abre del que s'extreia el cautxú, que fins llavors tant sols creixia de manera natural al Amazones.
Aquestes 7.000 llavors es van portar a Londres, als Kew Gardens, i tant sols van germinar 11, que es van portar a Singapur. Algunes es van plantar al Jardi Botànic, i altres a Malasia. Va ser el començament d'una industria fabulosament rica per el Sudest d'Asia, i desastrosa per al Brasil.


Ara la joia del Jardi sòn les orquídeas. Fins i tot és creen espècies per hibridació per homenatjar a dirigents polítics de visita, com aquesta que té el nom d'un antic dirigent de Namibia.


Singapur té xinesos, malais, occidentals i hindús. Els indis del nord son hindús, i els del sur són musulmans. En els mercats i llocs de menjar del carrer de Little India és pot veure per el que mengen i com ho fan.


Els carrers estan ja preparats per a la gran festa hindú del Deepavali, mentre que Orchard Road està ja preparat per el Nadal. En tots els llocs hi ha botigues xineses, que també celebren l'any nou xinés quan toca.



La coexistència entre cultures tutelada per un estat superprotector, el que s'ha anomenat "Estat cangur", porta a situacions originals com aquestes prohibicions al metro.


Entre les prohibicions hi ha la de portar "Durians", una fruita de molt bon gust i olor no molt agradable, pero molt apreciada per alguns xinesos i malais.

Tornar a Barcelona és un final d'etapa i mereix algunes reflexions.
Fa anys sentiem parlar dels "Tigres asiàtics". Korea, Taiwan, Hong Kong i Singapur. Ens semblava exòtic que racons del tercer món creixessin tant i estavem segur de que aspirarien a ser com nosaltres i fer les mateixes coses.
Ara el creixement, l'urbanització i absorvir la industria de tot el món, ja inclouen Xina, Malasia, Tailandia, parcialment la India i aviat Vietnam i potser Indonesia i la resta del Sudest asiàtic. L'Est i en Part el Sur d'Asia són el motor imparable d'un canvi que ens deixa molt descolocats.
Durant el viatge, tots els amics que m'escrivien eren pesimistes amb el que pasava a Espanya. També els diaris que seguia per Internet.
En aquesta crisi, ens protegim com podem els que ja tenim una edat, mentre que els que més la paguen són els joves.
El nivell de vida que poden tenir ara els nostres joves, ja és similar o inferior al que tenen molts joves d'aquets països d'Orient.
Viatjar com ho he fet, permet estar en contacte amb molts d'aquets joves orientals. Perqué també fan turisme, o perque utilitzen els mateixos albergs per projectes laborals o d'estudi.


Algunes xifres resum. Viatjant com ho he fet, el pressupost diari mitja és de uns 20-25€, incloent-ho tot menys coses especials, com submarinisme o entrada a la seu de la UNESCO.
Aproximadament 10€ per dormir, si es pot en alberg, en dormitori i amb WiFi, esmorçar, bona informació i posibilitat de conèixer gent interessant.
El menjar varia entre 2 i 9 € per dia, incloent la beguda, que sempre és aigua, té o, quan la religió ho permet, cervesa. El menjar xinés o hindú excel.lent, el malai e indonesi, és una versió simplificada dels anteriors.
Un pressupost baix en menjar i dormir no vol dir, en absolut, reduir en qualitat
Un pressupost baix en dormir et permet gastar en les coses que fas, perque per pujar als volcans o baixar als coralls s'ha de pagar i força.
El cost total dels 35 dies, uns 2.200€, incloent tots els vols i transports.


Més paissatges i activitats que monuments o museus. Volcans de somni, fons marins i postes de sols que no semblen de veritat. Alguns museus petits i agradables i l'únic memorable, el de les Cultures Asiàtiques, de Singapur.
Amb un anglés pràctic funciones molt bé. Amb els únics amb que no t'entens és amb els anglesos.
Pocs espanyols, i més castellà de Sudamèrica. A Espanya li falta molt per anar en la direcció en que canvia el món. Pocs viatgers, que no parlen anglés i dificultats per aprofitar les opcions laborals que el canvi en curs dona.
Segurament tot comença perque la nostra clase dirigent política no parla idiomes, no ha viatjat i no es sap explicar de manera que l'entengui algú d'un altre cultura.
Per explicarte de manera que l'altre t'entengui, avans l'has d'entendre tu.

A Doha, capital de Qatar, canvi d'avió. Directe Qatar a  Barcelona. Alguns tornaven de treballar a Arabia Saudí. Empreses que hi fan projectes tècnics o de constucció. Un grup d'uns 20 que tornaven del Nepal, d'organitzar i participar en la "Everest Trial Race 2012". 6 dies fent una cursa per per camins en la regió de Everest. Entre 2.000 i 4.100 metres. 12.500 metres de pujada. 18 participants, 3.000 € d'inscripció que inclou tots els vols, una durada del viaatge de 14 dies incloent els 6 de la cursa.. Fins a 100 persones mobilitzades entre organització, portejadors i participants. Es el segon any que és fa i ho organitza una agencia de trekking de Barcelona.

El Kinavalu i el Rinjani hi haurien fet bon paper, encara que jo hi vaig anar a ritme més pausat. El meu pressupost total dels 35 dies ha sigut aproximadament 2.500 €.

Com sempre. Cada viatge és una etapa del següent. Ha sigut una entrada en la complexa regió del Suidest d'Asia, la tercera regió més poblada del món, encaixonada entre Xina i la India, que són les dos més poblades. Gent estupenda, espais i naturalesa inolvidables i països que cal coneixer per poder-te fer una idea dels canvis que està tenint el nostre món.

El millor d'un viatge sempre és  obrir horitzons per conèixer altres llocs.

Imatges de ciutat. Surf a Kuta, Submarinisme a Gili, "Comer, rezar y amar" a Ubud

Avui vol de Bali a Singapur. Toca despedirse d'Indonesia. Cada païs és una suma dels llocs a on has estat, i cada ciutat està lligada a un marc de referència. Les illes Gili és el món submarí. Ubud son temples, ONGs i gent buscant el seu "Comer, rezar, amar", com la Julia Roberts buscant al Bardem entre cursos de cuina orgànica o Ayurveda.



Kuta té la imatge del surf. Prestigia la relativa idea cutre que se'n te. La platja del sur de Bali és molt llarga. Per ferse una idea, com la Costa Brava. Kuta va ser el primer lloc de Bali a on va venir turisme massiu.



Després als pobles contigus es van fer ressorts més exclusius, pero Kuta va ser encara més referent quan un grup islamista va fer explotar el 2002 tres bombes matant o ferint a 500 persones. Després hi van tornar al 2005. Ara els controls son importants pero discrets, amb escaners manuals per les motxiles al entrar a centres comercials, o sistemes per analitzar el sota dels cotxes als hotels.



Però el vehicle és el rei, com a tot Indonèsia. Tots els carrers embussats, i els escassos passejos peatonals de platja, amb tràfec constant de motos.
Es com Platja d'Aro als 70, sense planificació i la carretera pel mig del poble. Té el seu encant.
El surf és el que dignifica a Kuta. La platja està plena de cartells prohibint nadar, deu ser per evitar accidents amb surfers. Inclús els anuncis demanant civisme estàn pagats per marques de begudes i de material de surf.



Aquesta és una zona amb molts conflictes culturals i geològics. Els tsunamis també són probables, i a la platja hi ha les instruccions de qué fer i fins a quins carrers has de còrrer, si pots.



Per si els deus hindús poden ajudar, quasi cada botiga o casa particular deixa regularment a terra les seves ofrenes de flors en cistellets de palma.



Al vespre tot s'accelera, pero de manera més discreta que a Les Rambles. Em comencen a oferir "Massage", peró també "Viagra". Dec fer més mala cara que a les Gili, perqué allà m'oferien marihuana.
Enmig d'aquesta disbauja, hi ha una llibreria. Hi entro i quasi tot està en anglés. L'inevitable "Comer, rezar, amar". M'entero que va d'una noia que després d'un mal divorci, viatja a Roma (comer), India (rezar) i per fi a Ubud, Bali, a on un guru la posa a punt per poder tornar a (amar) i troba al seu princep.



Un altre llibre és sobre les massacres dels 60s. Les esquerres tenien un pes molt gran a Indonèsia perque havien sigut el motor de la independencia 10 anys avans. Sukarno, el president ja estava malalt i tot el Sudest Asiàtic inflamat. Un extrany fet, en que guardaespatlles de Sukarno van matar a 5 generals del escalafó més alt, va propiciar una repressió del general Suharto, que com en Franco va veure com morts misterioses el colocaven davant del escalafó, i s'hi va quedar com a dictador 40 anys. La guerra freda i els serveis secreta de les potències segur que hi van tenir un paper. La repressió va ser ferotge. Centenars de milers de morts entre les esquerres i families de represaliats marginades fins ara. Va encendre també matances locals, normalment de religiosos contra laïcs amb la cobertura del exèrcit. Fns ara l'únic que ha demanat perdó va ser el segon president democràtic, que era un clergue musulmà cec, que sembla era tant bona persona que no va durar ni dos anys com a president.
Com en el tractament de la guerra civil, la versió oficial és que no cal parlarne, pero avui el Jakarta Post en un editorial deia que això ja no és pot silenciar més i que les víctimes han de tenir un reconaixement. A la llibreria he trobat un llibre sobre el tema, publicat a Singapur i escrit per dos investigadors de nom anglés i que treballen a Singapur i Austràlia.



Torno a estar en un tipic alberg de motxilers. Excel.lent WiFi i lliteres de tres pisos. Està lluny de la platja i quan deixo la zona turística pregunto a un poli per la direcció. Em recomana anar-hi en moto amb un amic seu. Demana 50.000, ofereixo 10.000 i quedem en 20.000 amb el poli fent costat al seu amic.
Al despedirme del poli li pregunto com es diu "Gracies" en indonesi (Terima kasih), pero ell m'ho diu en balinés (Sucu Sucin), i m'aclara que és el mateig que Salam Aleikum. M'ho deu dir perqué li he dit que soc de Barcelona. Tot plegat un joc de disbarats, però ens entenem.

Buscarse la vida a Bali i trobar or a 4.100 m a Papua.

A Bali i a Ubud, tothom es busca la vida com pot.


Al bungalow al cantó del meu hi ha tres noies de Xile, amb "working visa" a Nova Zelanda, que després de treballar un any han començat viatge cap a la India.
Per a joves espanyols això és molt millor que no tenir feina. Caldria que des del govern és facilités que Espanya entrés en aquets programes. Els més decidits no esperen i si cal hi van a treballar amb visats d'estudi o ilegalment, prorrogant visats de turisme. També hi ha el tema del anglés.
Els bungalows de la fundació Kupu-Kupu són un exemple de la precarietat del païs i de la mala gestió del manteniment de les coses. Quasi mai funcionen a la vegada l'aigua i la electricitat. Serveix per veure com és resolen els problemes. L'estandarització i el mètode propis de la cultura xinesa no hi són. Suposo que de manera general això explica que els països influits per cultura xinesa creixin en la industrialització, i als altres els hi costi anar més enllà de les activitats agricoles i extractives.
La tercera part del pressupost nacional ve dels impostos a la mineria.


Estar en mig dels camps d'arroç i haver de caminar 20 minuts per camins fins al poble és un privilegi. No és pot arribar en cotxe fins al bungalow i al vespre has de portar llum. De nit sents les granotes i de dia els ànecs.


Quan vas al Monkey Jungle Sanctuary, prop del centre de Ubud, el que veus son micos. Són els amos perqué son sagrats i la vegetació ès selvàtica.


Tots els museus de Ubud son d'art, i el més extrany és "Antonio Blanco Rennaissance Museum". Un pintor espanyol que s'hi va instalar durant els 50s, és va fer una gran casa kitsch per Espanya i fora de lloc per Bali. Una mica Dalí. També es va fer fotos amb Michael Jackson. Ara el seu fill, hispano-baliniano, manté el museu, restaurant i venen quadros. Tot car, maco i de nivell.


Uns altres que es busquen la vida son les bailarines balineses. Es tota una tradició amb moviments imposibles de coll, cintura, dits i munyeca. Els temes refereixen a les epopeies del Ramaiana, que són molt simples. El bó i la bona, el dolent li fa alguna malifeta a la bona i al final el bó amb l'ajuda d'un superheroi amb cara de mico la salva i el dolent perd.
La gràcia està més en el ball i música que en l'argument.
En acabar i mentre el públic aplaudeix, la bailarina principal agafa el micro i explica que fan cursos de ball balinés i si cal de cuina, yoga o pintura, i dona l'adressa de la pàgina Web. Hi ha molts occidentals madurs, més dones que homes, que s'instalen a Bali per descobrir el sentit de la vida.



Després de pujar el Gunung Ranjani, la segona muntanya d'Indonèsia, amb vaig quedar amb dubtes sobre la primera. Wikipèdia em va explicar una història inquietant.
El senyor Carstenstz, un holandés, a començament del segle XX, va veure a Papua una muntanya amb geleres. Ho va explicar a Europa i van riure molt, perque deien que no podia haverhi gel al ecuador.
Al 1930 una expedició ho va anar a veure i van identificar la Piramide Carstensz, al sudest de West Papua. Un geòleg de la expedició es va sorprendre per el tó verdós de les pedres i va portar mostres.
La última medició de la muntanya diu que no arriba a 5.000m per poc.
La primera expedició que hi va pujar la dirigia Harrer, el de "Set anys al Tibet" i de la primera ascensió a la cara nord del Eiger.
Si es considera Papua com Austràlia, és un dels "Seven Summits". Te sentit perquè fins fa 10.000 anys estaven unides. Diuen que técnicament és el més dificil dels 7 cims.
Les geleres existien, però cada cop son més petites. Es preveu que en 10 anys haràn dessaparegut.
Però el més sorprenent, és que l'explotació de les pedres ha donat lloc a la mina d'or més gran del món i tercera de coure.
L'accionista principal és l'empresa americana Freeport, en una explotació a 4.100 metres d'alçada, a cel obert i amb un forat de més de 10 km de diàmetre. El mineral es tritura, sedimenta i el seleccionat és fa anar barrejat amb aigua per una tuberia de més de 90 km fins al mar. Les moltes tonelades diàries no aprofitades van al riu.
Genera quasi el 50% de la renda de Papua i més del 2% de la d'Indonesia. Hi treballen 20.000 persones i ha tingut molts i polèmics incidents de seguretat i mitjà ambient.
Es un altre tema fiscal que fa que la relació entre els de Papua i el govern central no sigui bona.
La mina està al cantó del cim i cal anar-hi en avionetes. Per fer el cim hi has d'anar per l'altre cantó i fer un trekking de 100km.

De Mahoma a Vishnu sense deixar de fumar.

Quatre dies a les illes Gili han sigut més del previst, pero sembla que això és el que passa a tots els viatgers que hi van. Gili Trawangan té 8 km de perímetre. Ho sé perquè l'he corregut en un sentit i un altre i l'he travessat en bicicleta de diferentes maneres. No coneixes mai a tothom perquè el flux d'arribades i sortides és constant.



Al vaixell que ens porta cap a Bali, la tripulació és hindú. De tant en tant el pilot fa una ofrena de flors que tira al mar per tenir contents als déus. Les flors les agafa del petit altar que hi ha al interior del ferry. Suposo que no sustitueix als equips de salvament. Tranquilitza. També hi ha un cartell que prohibeix fumar en el ferry. El primer que veig a Indonèsia.



Els darrers dies he trobat alguns grups d'espanyols a l'illa, però no hi he pogut socialitzar per la meva raresa de tenir un exàmen on line de xinés en el paradís.
Coincidim en el ferry i m'aconsellen els bungalows d'una ONG que porta una noia basca a Ubud.



La Begoña Lopez no hi és, ha anat a renovar el visat fent una sortida per Malasia, però el noi que fa de paleta a la Kupu-Kupu Foundation em porta en la seva moto fins als bungalows que lloguen. En mig d'uns camps d'arroç a les afores de Ubud. Per ajudarlos no estalvio. Aquesta meravellosa cabana de dos pisos per mi sol, i tots els animals que hi deuen entrar al vestre. 18€.



La Kupu-Kupu atén a uns 50 nens amb discapacitats motrius i psiquiques. Això a Ubud. Té un altre centre similar a un altre lloc de la illa.
Cal pensar que Bali és com Mallorca pero amb molt més tràfic. Es pot trigar 2 hores per anar d'un extrem a l'altre.
La Kupu-Kupu funciona com un centre de dia. Van a recollir als nens i els hi ensenyen idiomes o habilitats. També fan artesania que després és vén en una botiga de la fundació.
M'ha explicT que ha Ubud hi ha un nen sord, i al altre centre quatre.



Hi he anat per comprar els regals que ja pensava comprar a Ubud. La Mariya és la noia que està a la botiga. Li he comprat tres coses i li he dit que demà tornaré a comprarni algunes més, quan hagi passat per el caixer a treure alguns centenars de milers de rupiahs.
La Mariya té una dificultat motriu i m'ha promés que demà m'ensenyarà a posarme el sarong. Per coses que he vist en la fundació me' adono que els ajuda molt el boca a boca amb els visitants espanyols.
Per quan hi aneu, us ho recomano:
www.kupukupufoundation.org
A Ubud és capta com enlloc el caràcter hindú de Bali.



L'interior de les cases són laberíntics temples familiars hindús, fets amb pedra volcànica. En aquest la senyora de la casa em va explicar que era el temple de la seva familia desde no sap quantes generacions.
En molts casos la decoració inclou gravats en pedra amb històries de la mitología hindú, especialment el Ramayana, que poden semblar tant simples o extranyes com les que expliquen pedres de les catedrals.


Com que el món és petit, em trobo per el carrer als amics de Zaragoza. Els informo sobre Lombok i ells m'informen sobre Ubud. Es el que han fet els viatgers quan es troben des de fa milers d'anys.

Submarinistes amb vel, pianistes Dive Masters i muecins a les illes del lluïment de cossos.

Les illes Gili, com quasi tot Lombok son islàmiques. L'illa anterior, Bali és hindú, i Flores, una de les següents té 85% catòlics i la resta animistes.
Això vol dir que la música dels bars segueix al cant del Alcorà des de les dues mezquites de Gili Trawangan. Al matí no hi ha competència, l'únic que canta és el muecin.


El turisme té una oferta molt variada. Des d'una mig cabana individual i gran, amb esmorçar per 100.000 rupiahs (9€), com la Home Stay de la foto, en que estic,en que estic, fins a suites de luxe per 2.000.000 rupiahs (180€), a preus més internacionals.tot això en temporada baixa. En temporada alta els preus es doblen i no hi ha prous llocs.



Però tots acavem fent les mateixes coses. Especialment snorkel i submarinisme.
Després de tanta muntanya va bé canviar, i seguir coneixent gent interessant.
En el snorkel pots contractar per 9€ una sortida amb barca a 4 llocs recomanats. Parada en cada lloc per nadar per lliure uns 40 minuts, i anar a dinar a Gili Air, un altre de les illes. Tot en les barques locals, amb dos patins per equilibrar i quasi sense quilla.



En una de les parades veus tortugues solitàries nadant, en un altre un vaixell enfonsat a pocs metres, en un altre tot el coral del món, que com que està a pocs metres té una enorme varietat de formes i colors.
Pero com sempre el més interessant està a la barca. Moltes noies turistes de 20 anys amb bikinis i molts tatuatges. Qui destacava més era una noia indonèsia, amb vestit negre cenyit, cobrint tots els braços i cames, i amb vel.
En arribar al primer lloc d'inmersió, tothom agafa olleres, i ella també. Se les posa per sobre del vel, i vestida cap a l'aigua.
En tornar xerro amb el Ahmed, un indonesi de Surabaya, la segona ciutat del païs, molt culte i amb qui comparem la situació d'Europa i el Sudest Asiàtic. Demografia, infrastructures, prestacions socials. Va dir que tenen la jubilació als 55 anys en forma d'un únic pagament, pero sospito que deu ser per empleats del estat o grans empreses, que és a on deu treballar ell. Quan arribem al port ens despedim i em presenta la seva dona. Era la noia del vel. Ens desitgem sort per la resta dels viatges.


L'altre gran activitat és el submarinisme. Com que fa més de 3 anys que no faig cap inmersió, em diuen que he de fer un repàs previ d'un parell d'hores en poscina amb instructor.
M'ho diuen amb més gracia en un centre PADI de submarinisme portat per italians, i acabo aprenent els noms en italià de tot el material.



El meu instructor és diu Simone i és de Livorno. El repàs i la inmersió molt bé. Amb tortugues, morenes, peixos de tots els noms i colors. Crec que hi ha un coral més vistòs a menys profunditat.
El més interessant són també les persones. En Simone té 23 anys i ha acabat els estudis universitaris al Conservatori de Livorno. Composa Jazz i toca el piano. M'ha donat el seu lloc Web a on ha posat composicions e interpretacions amb el seu grup. Te el Dive Master de PADI i vol aprofitar aquets mesos que està treballant al centre, que és d'un amic, per fer altres certificacions. Li dic que les Gili són el paradís, però que no hi ha cap piano i que el fons del mar és silenci, però em respón sobre la musicalitat del silenci.
Avans de tornar a Italia vol aprofitar per viatjar per Indonèsia aprofitant que ha de sortir per renovar la visa de 6 mesos. Li recomano que pugi volcans i li dono les gràcies per la inmersió.



El més raro de la illa sóc jo, que ja és dir. Aquets dies tinc un exàmen de xinés de la UOC. Inclou algunes proves que són diàlegs entre alumnes. Hi ha diàles escrits i altres parlats. Els parlats són en format Flash, que no soporta el meu iPad perquè a Apple no li agrada Flash. Els escrits necessiten un teclat per escriure xinés, que m'he instalat en el meu iPad, pero que no està en l'ordinador del cibercafe de la illa. Total, cada dia vaig al cibercafe. Deixo les xancletes fora, em conecto primer amb l'ordinador del ciber i parlo en xinés, i després per WiFi amb el meu iPad, i escric en xinés. Amb el noi del ciber ja ens hem fet amics. em pregunta qué faig i quan li explico s'ho pasa molt bé. Els altres clients són més aburrits. Només fan servir Skype i Facebook.

El premi per als muntanyencs que pateixen son les illes Gili.

Per pujar al Gunung Rinjani, cal sortir a les 2:45. Forma part del ritual de voler arribar al cim quan el sol surt. La pujada no és dificil, pero tota és fa de nit. Al Kinavalu tenia lluna plena, pero al Rinjani no hi ha lluna. Es veuen totes les estrelles, pero aixó no ajuda al pujar. Cal el frontal i endevinar per quin cantó del crater una caiguda, molt improbable, és pitjor. Quan la pendent augmenta i el terra és cendra volcànica inestable, pujes a quadre grapes.
Tres dies els aguantes per els excel.lents menjars que preparen els portejadors.


El pitjor és el fred. A dalt uns 5 graus, pero amb el vent fa un efecte de 5 negatius.
Al nostre grup de 6, un dels nois ha abandonat al campament per mal al peu, i dos més abandonen prop del cim. Van en pantalons curts i sabatilles de roba. Els hi he deixat tot el que tinc, desde un sac de seda per embolicarse entre dos capes de roba, fins a una tovallola com fulard o la meva jaqueta per la pluja. Pero els pantalons curts, encara que s'emboliquin amb un sarong, no tenen solució.
La Sophie, la futura metge sueca de 20 anys aguanta i em diu que no pot més. Li dic que si que pot, que ella és molt forta, i continua. L'altre suec de 22 anys aguanta perque un porter li ha deixat uns pantalons llargs.
Arribem al cim la nena, el iaio i un dels quatre supermans.






El nostre guia, en Jou, tremola de fred i ho vol resoldre fumant. Li dic que li donaré els meus guans i botes per a la propera ascensió. Té 16 anys i és guia perque sap anglés.
La vista és indescriptible.


Indonesia és una cadena d'illes que més enllà de Sumatra, Java, Bali i Lombok segueix amb Sumbawa, Komodo, Sunda, Flores, Timor fins a Papua. Des del cim és veu Sumbawa, Bali i el premi de les tres diminutes Gili.
La baixada és de 2,600 metres quasi sense parar. Avans però hem d'aturar una invasió de monos al campament. Apareixen per menjar el que ha sobrat i tot el que poden arreplegar. Crec que son gibons i molt similars als mandrils pero més petits. Quan un grup de 6 micos comencen a foradar la tenda d'unes noies malaies, propera a la meva intento espantarlos però el més gran em planta cara i ensenya les dents. Per sort els portejadors saben com fer-los fora encara que "l'assedi" al campament segueix fins que marxem.



Dona temps de parlar amb els guies, tots molt jovenets.
A Lombok no hi ha feina per als joves i molts emigren. Les noies a Arabia Saudi, al servei domèstic, i els nois a Malasia, a la industria, construcció o al camp.
En Jou treballa en una empresa en la que l'amo va començar com a porter, després guia, i per fi va crear la seva empresa. Ell també ho vol fer i ademés del anglés vol parlar un altre llengua per tractar amb altres turistes. No para de preguntarme paraules en castellà.
En tres setmanes, el Parc tencarà perque l'estació de les plujes fa creixer el risc de corriments de terres.
El temps lliure que queda als porters i guies, l'ocupen fen talles de fusta que després altres venen.
A Lombok la cultura és original. Per casarse, el noi sequestra a la noia i l'endemà va a veure al pare de la noia i li demana perdó. Negocien i després hi ha una boda formal. Pregunto al meu interlocutor si ho va fer així i diu que naturalment. Li pregunto si li pasarà amb la seva filla, que ara té 5 anys, i resignat em diu que si.
Tenen un Islam una mica especial.


Directe cap a la platja desde la que surten les barques cap a les illes Gili. Són tres, Air que vol dir Aigua, Meno que vol dir petita i Trawangan que vol dir coves.
Trawangan en la temporada alta és la que té més marxa. És la més gran i allunyada de la costa. L'escullo perqué és la que té millors coexions internet i després de 3 volcans i 6 dies quasi sense conexió estic fora de joc i he de completar uns exàmens de xinés.
La meva neboda Gemma em va aconsellar anar a les Gili. No les coneixia, pero son un destí de molts tipus de turismes internacionals. N'hi ha molts que s'hi queden.


El barco que hi va desde Lombok no te horari i surt quan arriba a 20 passatgers. Soc l'únic turista, pero al saltar a l'aigua amb la motxila al cap i caminar cap a la platja, ja m'adono qué és com un premi per als que han anat al Rinjani. No hi ha cotxes. Tant sols alguns cavalls i bicicletes. La temporada baixa té ventatges. Trobo una habitació-bungalow per mi sol, amb esmorçar i bany per 9€ al dia.
Demà al mar i a recorrer les tres illes buscant taurons i tortugues en snorkel o submarinisme.