El Tibet es una inmensa meseta al voltant dels 4000. Com que te les muntanyes mes altes del mon, hi neixen rius molt grans. Els limits entre Tibet, Yunnan i Sichuan estan marcats per la transicio de la meseta a les valls per les que se'n van aquests rius, i per les barreres entre valls.
El autobus ha sortit de Zhongdian (en xines), Gyeltang (en tibeta), Shangri-La (en publicitari). Aixo esta al Yunnan, i hem anat fins a Daocheng, 100% tibeta i en la regio del Sichuan.
El viatge ha trigat 12 increibles hores. Hem sortit de 3200 metres, hem pujat un pas de muntanya de 4200. Despres hem baixat fins a 2700. Com tot aixo bordeja la frontera amb la regio del Tibet, un control de policia ha analitzat una estona els passaports, visats i documents d'identitat dels 30 passatgers. 4 extrangers i 26 xinesos.
Per fi hem tornat a pujar un coll de 4800 metres i baixat fins a Daocheng, a 3800 metres.
El autobus era un petit mon. Carregat de coses, molts fumant a pesar de les finestres tancades per la pols, sessions musicals de pop tibeta, i aprofitant els pocs kilometres sense sotracs per poder llegir. Alguns passatger no ho van portar gaire be, pero amb alguna foto i joc encara vaig poder ajudar a distreure'l.
Tanta variacio fa que els paissatges passin de molt verd a arid i sec.
Em va faltar fer una foto dels colls. Tots amb una gran antena i un panell solar per alimentarla, i tot rodejat de les banderoles tibetanes.
La globalitzacio dels viatgers es meravellosa. No sabia a on dormiriem, pero tres nois amb cartells a ma de albergs de joventut, segurament algun de fals pero utilitzant el logo, es barallaven per atreure als viatgers.
Fa dies que viatjo amb grups de geometria variable, que es fan i modifiquen cada dia. En el bus i posterior sopar erem 3 nois xinesos, una americana, un alemany i jo. Anar amb els nois xinesos ens permetia sopar en llocs en que mai ens hauriem entes, i per uns preus increibles.
Dormir al alberg costa 3€ en dormitori, i 10€ en cuarto individual amb bany. Sopar ens va costar 4€, d'especialitats tibetanes i sichuaneses que no sabria repetir. El mes car era la cervesa!!.
Venia molt be perque de les 12 hores de bus, 8 eren per pista sense asfaltar.
En un lloc hi habia una señora tibetana que cuinava coses que no se que eren pero eren bones. Els lavabos eren el camp. En tot el trajecte, amb 2 o 3 poblats, hi havia sobre tot alguns camions i busos. El problema era quan es creuaven en un cami de terra, en que no passaven els dos. Sovint per un canto hi havia una caiguda de mes de 1000 metres, no vertical, pero amb suficient pendent per a estar segur que una caiguda no pararia fins al fons de la vall.
En aquestes ocasions, paraven els dos vehicles, negociaven els conductors, i quan ens tocava passar per el canto de la pendent, no les teniem totes.
El autobus ha sortit de Zhongdian (en xines), Gyeltang (en tibeta), Shangri-La (en publicitari). Aixo esta al Yunnan, i hem anat fins a Daocheng, 100% tibeta i en la regio del Sichuan.
El viatge ha trigat 12 increibles hores. Hem sortit de 3200 metres, hem pujat un pas de muntanya de 4200. Despres hem baixat fins a 2700. Com tot aixo bordeja la frontera amb la regio del Tibet, un control de policia ha analitzat una estona els passaports, visats i documents d'identitat dels 30 passatgers. 4 extrangers i 26 xinesos.
Per fi hem tornat a pujar un coll de 4800 metres i baixat fins a Daocheng, a 3800 metres.
El autobus era un petit mon. Carregat de coses, molts fumant a pesar de les finestres tancades per la pols, sessions musicals de pop tibeta, i aprofitant els pocs kilometres sense sotracs per poder llegir. Alguns passatger no ho van portar gaire be, pero amb alguna foto i joc encara vaig poder ajudar a distreure'l.
Tanta variacio fa que els paissatges passin de molt verd a arid i sec.
Em va faltar fer una foto dels colls. Tots amb una gran antena i un panell solar per alimentarla, i tot rodejat de les banderoles tibetanes.
La globalitzacio dels viatgers es meravellosa. No sabia a on dormiriem, pero tres nois amb cartells a ma de albergs de joventut, segurament algun de fals pero utilitzant el logo, es barallaven per atreure als viatgers.
Fa dies que viatjo amb grups de geometria variable, que es fan i modifiquen cada dia. En el bus i posterior sopar erem 3 nois xinesos, una americana, un alemany i jo. Anar amb els nois xinesos ens permetia sopar en llocs en que mai ens hauriem entes, i per uns preus increibles.
Dormir al alberg costa 3€ en dormitori, i 10€ en cuarto individual amb bany. Sopar ens va costar 4€, d'especialitats tibetanes i sichuaneses que no sabria repetir. El mes car era la cervesa!!.
Venia molt be perque de les 12 hores de bus, 8 eren per pista sense asfaltar.
En un lloc hi habia una señora tibetana que cuinava coses que no se que eren pero eren bones. Els lavabos eren el camp. En tot el trajecte, amb 2 o 3 poblats, hi havia sobre tot alguns camions i busos. El problema era quan es creuaven en un cami de terra, en que no passaven els dos. Sovint per un canto hi havia una caiguda de mes de 1000 metres, no vertical, pero amb suficient pendent per a estar segur que una caiguda no pararia fins al fons de la vall.
En aquestes ocasions, paraven els dos vehicles, negociaven els conductors, i quan ens tocava passar per el canto de la pendent, no les teniem totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada