21 de nov. 2012

Buscarse la vida a Bali i trobar or a 4.100 m a Papua.

A Bali i a Ubud, tothom es busca la vida com pot.


Al bungalow al cantó del meu hi ha tres noies de Xile, amb "working visa" a Nova Zelanda, que després de treballar un any han començat viatge cap a la India.
Per a joves espanyols això és molt millor que no tenir feina. Caldria que des del govern és facilités que Espanya entrés en aquets programes. Els més decidits no esperen i si cal hi van a treballar amb visats d'estudi o ilegalment, prorrogant visats de turisme. També hi ha el tema del anglés.
Els bungalows de la fundació Kupu-Kupu són un exemple de la precarietat del païs i de la mala gestió del manteniment de les coses. Quasi mai funcionen a la vegada l'aigua i la electricitat. Serveix per veure com és resolen els problemes. L'estandarització i el mètode propis de la cultura xinesa no hi són. Suposo que de manera general això explica que els països influits per cultura xinesa creixin en la industrialització, i als altres els hi costi anar més enllà de les activitats agricoles i extractives.
La tercera part del pressupost nacional ve dels impostos a la mineria.


Estar en mig dels camps d'arroç i haver de caminar 20 minuts per camins fins al poble és un privilegi. No és pot arribar en cotxe fins al bungalow i al vespre has de portar llum. De nit sents les granotes i de dia els ànecs.


Quan vas al Monkey Jungle Sanctuary, prop del centre de Ubud, el que veus son micos. Són els amos perqué son sagrats i la vegetació ès selvàtica.


Tots els museus de Ubud son d'art, i el més extrany és "Antonio Blanco Rennaissance Museum". Un pintor espanyol que s'hi va instalar durant els 50s, és va fer una gran casa kitsch per Espanya i fora de lloc per Bali. Una mica Dalí. També es va fer fotos amb Michael Jackson. Ara el seu fill, hispano-baliniano, manté el museu, restaurant i venen quadros. Tot car, maco i de nivell.


Uns altres que es busquen la vida son les bailarines balineses. Es tota una tradició amb moviments imposibles de coll, cintura, dits i munyeca. Els temes refereixen a les epopeies del Ramaiana, que són molt simples. El bó i la bona, el dolent li fa alguna malifeta a la bona i al final el bó amb l'ajuda d'un superheroi amb cara de mico la salva i el dolent perd.
La gràcia està més en el ball i música que en l'argument.
En acabar i mentre el públic aplaudeix, la bailarina principal agafa el micro i explica que fan cursos de ball balinés i si cal de cuina, yoga o pintura, i dona l'adressa de la pàgina Web. Hi ha molts occidentals madurs, més dones que homes, que s'instalen a Bali per descobrir el sentit de la vida.



Després de pujar el Gunung Ranjani, la segona muntanya d'Indonèsia, amb vaig quedar amb dubtes sobre la primera. Wikipèdia em va explicar una història inquietant.
El senyor Carstenstz, un holandés, a començament del segle XX, va veure a Papua una muntanya amb geleres. Ho va explicar a Europa i van riure molt, perque deien que no podia haverhi gel al ecuador.
Al 1930 una expedició ho va anar a veure i van identificar la Piramide Carstensz, al sudest de West Papua. Un geòleg de la expedició es va sorprendre per el tó verdós de les pedres i va portar mostres.
La última medició de la muntanya diu que no arriba a 5.000m per poc.
La primera expedició que hi va pujar la dirigia Harrer, el de "Set anys al Tibet" i de la primera ascensió a la cara nord del Eiger.
Si es considera Papua com Austràlia, és un dels "Seven Summits". Te sentit perquè fins fa 10.000 anys estaven unides. Diuen que técnicament és el més dificil dels 7 cims.
Les geleres existien, però cada cop son més petites. Es preveu que en 10 anys haràn dessaparegut.
Però el més sorprenent, és que l'explotació de les pedres ha donat lloc a la mina d'or més gran del món i tercera de coure.
L'accionista principal és l'empresa americana Freeport, en una explotació a 4.100 metres d'alçada, a cel obert i amb un forat de més de 10 km de diàmetre. El mineral es tritura, sedimenta i el seleccionat és fa anar barrejat amb aigua per una tuberia de més de 90 km fins al mar. Les moltes tonelades diàries no aprofitades van al riu.
Genera quasi el 50% de la renda de Papua i més del 2% de la d'Indonesia. Hi treballen 20.000 persones i ha tingut molts i polèmics incidents de seguretat i mitjà ambient.
Es un altre tema fiscal que fa que la relació entre els de Papua i el govern central no sigui bona.
La mina està al cantó del cim i cal anar-hi en avionetes. Per fer el cim hi has d'anar per l'altre cantó i fer un trekking de 100km.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada