21 de nov. 2012

Imatges de ciutat. Surf a Kuta, Submarinisme a Gili, "Comer, rezar y amar" a Ubud

Avui vol de Bali a Singapur. Toca despedirse d'Indonesia. Cada païs és una suma dels llocs a on has estat, i cada ciutat està lligada a un marc de referència. Les illes Gili és el món submarí. Ubud son temples, ONGs i gent buscant el seu "Comer, rezar, amar", com la Julia Roberts buscant al Bardem entre cursos de cuina orgànica o Ayurveda.



Kuta té la imatge del surf. Prestigia la relativa idea cutre que se'n te. La platja del sur de Bali és molt llarga. Per ferse una idea, com la Costa Brava. Kuta va ser el primer lloc de Bali a on va venir turisme massiu.



Després als pobles contigus es van fer ressorts més exclusius, pero Kuta va ser encara més referent quan un grup islamista va fer explotar el 2002 tres bombes matant o ferint a 500 persones. Després hi van tornar al 2005. Ara els controls son importants pero discrets, amb escaners manuals per les motxiles al entrar a centres comercials, o sistemes per analitzar el sota dels cotxes als hotels.



Però el vehicle és el rei, com a tot Indonèsia. Tots els carrers embussats, i els escassos passejos peatonals de platja, amb tràfec constant de motos.
Es com Platja d'Aro als 70, sense planificació i la carretera pel mig del poble. Té el seu encant.
El surf és el que dignifica a Kuta. La platja està plena de cartells prohibint nadar, deu ser per evitar accidents amb surfers. Inclús els anuncis demanant civisme estàn pagats per marques de begudes i de material de surf.



Aquesta és una zona amb molts conflictes culturals i geològics. Els tsunamis també són probables, i a la platja hi ha les instruccions de qué fer i fins a quins carrers has de còrrer, si pots.



Per si els deus hindús poden ajudar, quasi cada botiga o casa particular deixa regularment a terra les seves ofrenes de flors en cistellets de palma.



Al vespre tot s'accelera, pero de manera més discreta que a Les Rambles. Em comencen a oferir "Massage", peró també "Viagra". Dec fer més mala cara que a les Gili, perqué allà m'oferien marihuana.
Enmig d'aquesta disbauja, hi ha una llibreria. Hi entro i quasi tot està en anglés. L'inevitable "Comer, rezar, amar". M'entero que va d'una noia que després d'un mal divorci, viatja a Roma (comer), India (rezar) i per fi a Ubud, Bali, a on un guru la posa a punt per poder tornar a (amar) i troba al seu princep.



Un altre llibre és sobre les massacres dels 60s. Les esquerres tenien un pes molt gran a Indonèsia perque havien sigut el motor de la independencia 10 anys avans. Sukarno, el president ja estava malalt i tot el Sudest Asiàtic inflamat. Un extrany fet, en que guardaespatlles de Sukarno van matar a 5 generals del escalafó més alt, va propiciar una repressió del general Suharto, que com en Franco va veure com morts misterioses el colocaven davant del escalafó, i s'hi va quedar com a dictador 40 anys. La guerra freda i els serveis secreta de les potències segur que hi van tenir un paper. La repressió va ser ferotge. Centenars de milers de morts entre les esquerres i families de represaliats marginades fins ara. Va encendre també matances locals, normalment de religiosos contra laïcs amb la cobertura del exèrcit. Fns ara l'únic que ha demanat perdó va ser el segon president democràtic, que era un clergue musulmà cec, que sembla era tant bona persona que no va durar ni dos anys com a president.
Com en el tractament de la guerra civil, la versió oficial és que no cal parlarne, pero avui el Jakarta Post en un editorial deia que això ja no és pot silenciar més i que les víctimes han de tenir un reconaixement. A la llibreria he trobat un llibre sobre el tema, publicat a Singapur i escrit per dos investigadors de nom anglés i que treballen a Singapur i Austràlia.



Torno a estar en un tipic alberg de motxilers. Excel.lent WiFi i lliteres de tres pisos. Està lluny de la platja i quan deixo la zona turística pregunto a un poli per la direcció. Em recomana anar-hi en moto amb un amic seu. Demana 50.000, ofereixo 10.000 i quedem en 20.000 amb el poli fent costat al seu amic.
Al despedirme del poli li pregunto com es diu "Gracies" en indonesi (Terima kasih), pero ell m'ho diu en balinés (Sucu Sucin), i m'aclara que és el mateig que Salam Aleikum. M'ho deu dir perqué li he dit que soc de Barcelona. Tot plegat un joc de disbarats, però ens entenem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada