Jakarta, trens i canals bruts. Batavia no és Amsterdam

A Jakarta hi ha uns quants trens que trevessen la ciutat i que combinats fan el que s'assembla a una xarxa de metro. Van amb les portes obertes perque com que els ventiladors no funcionen, faria massa calor. No son subterranis i van molt plens.

Quan penses que ja no hi cap ningu més, venen carros que venen menjar o begudes. El més sorprenent és que pasen i cap dels nois que van asseguts a les portes obertes es cau.

Els holandesos van posar la seva capital en el que ara és Jakarta, i li van posar per nom Batavia, que era el nom de una tribu que va lluitar contra els romans a Holanda. Com que estaven acostumats a viure sota el nivell del mar i fer canals, com a Amsterdam, van fer el mateix.

Amb aixo van conseguir que la part de Jakarta que hi ha en el que era la ciutat antiga, sigui una porqueria. Tota la porqueria de les cases va a parar a uns petits canals que s'omplen de merda i que esperen que arrivi la temporada de les plujes per netejarse i per inundar els carrers.



Kota és el barri que hi ha a l'antiga Batavia, i el més interessant és el Café Batavia, que funciona des de fa molts anys. Tots els cafes que servien tenien ginebra, menys una combinacio de: Cafe, sal, sucre, llet de coco i vainilla. Molt bó i adequat a les suades i materials locals.

Jakarta té uns carrers amples que son dificils. Les aceres no existeixen, perque l'espai davant de les portes i sovint cobert ha sigut ocupat per activitats com taules per vendre menjars, tallers per arreglar motos o maquines de cosir per fer roba. Despres venen les clavagueres, que son a cel obert i cobertes de lloses de pedra de les que en falten moltes i les altres estan trencades. Aixo fa que no puguis mirar a la gent i hagis de mirar a terra per no caure a la clavaguera.

La solucio més còmoda és caminar per on van els cotxes, que condueixen per l'esquerra per fert-ho més dificil. Com que les motos, bicicletes i tuctucs van també en direcció contraria, has de mirar per tot arreu, sense caure a la clavaguera.

Tot aixó és fàcil. El dificil és travessar els carrers. No hi ha semàfors ni pasos de peatons. El millor és buscar un local que intenti travessar i fer tot el que faci ell.

Als carrers grans hi ha unes portes metàliques que donen accés a uns carrerons molt més estrets. Son com uns inmensos interiors d'illa travessats per molts carrerons i canals en que és fàcil perdre's. Tota la vida és al carrer i les portes estan obertes, o no n'hi ha.

A pesar de ser l'unic extranger desde fa hores, no tinc sensació d'inseguretat.



Ahir al alberg parlant amb 2 nois de Zaragoza, viatjats pero sense anglés, comentavem que la inseguretat de viatjar a Latinoamèrica, especialment Venezuela o Colombia, és per l'excessiu alcohol i les armes. Això no passa aqui.

També hi ha una Jakarta moderna més al sur, encara que una gran part dels grans edificis són governamentals. En la plaça Indonesia, a on hi ha els hotels i els centres comercials més cars, també hi és Zara.



Zara a Indonesia també és una marca exclusiva i cara. També reflexa que la cohesió del païs no és busca en l'Islam. A pesar de que és el païs del món amb més musulmans, i ho són més del 80%.

Un païs amb 17.000 illes, 700 idiomes, totes les religions del món i 63 anys d'edat no és pot cohesionar al voltant d'una religió.

Les nenes al col.legi no porten vel i els maniquins de Zara tenen braços i cames descoberts. Per si de cas, posen com complement important un mocador al coll, que és inútil en les temperatures del Ecuador, pero que és pot reconvertir en vel.

Penses en Zara, perque juntament amb el Barça són les històries d'éxit d'aquest païs tant dificil de nombrar. Pero no soc l'únic.

Al meu dormitori hi ha un tailandés que està preparant el seu doctorat en Ciències Polítiques i estarà 15 dies treballant a la seu de la ASEAN (Associació dels 10 països del Sudest assiàtic), també hi ha una noia de Malaysia que és mestre. Parlant de Zara, asseguren que es recolza en equips de disseny locals.

També hi ha un zombie apàtrida que ningú coneix perque dorm de dia i no hi és de nit. Té totes les coses tirades per el dormitori.

Al vespre el zombie i la noia ja no hi son i ha vingut un indi de Mumbai que m'explica que Bollywood ha fet una película sobre 3 nois indis que van de vacances a España i s'ho pasen molt bé. El que ha agradat més és un que va a la Tomatina, així que ara els joves d'un païs de 1.000 milions de persones volen anar a España i anar a la tomatina.

El tailandés em fa una pregunta fàcil. Penso que la ASEAN ha de seguir els mateixos passos que la Unió Europea?. Li dic que serà un futur primer ministre de Tailandia, pero em diu que és vol dedicar a la Universitat. Potser si que ho serà.



Uns de nous al alberg són tres americans del Peace Corps que venen de Vanuatu, a la Melanesia, fent d'infermers i mestres durant un any. Uns tipos molt macos. No tenien gaire comunicació amb el món, perque tota la electricitat era per plaques solars i generadors. De totes maneres cap d'ells ha acabat casantse amb natives.

Demà tren cap a Yogyakarta, al mig de la illa de Java. Les categories van per tren, no per vagó. 8 hores.
La categoria Executive, costa 250.000 rupias, que vol dir 23€.
La Business costa 130.000 rupias, 12€.
La Economy AC també costa 130.000€

Resulta que la Business te seients amb coixi, pero ventilador en lloc de aire acondicionat.
La Economy AC te seients de fusta i aire acondicionat.
He agafat la Economy i demà ja explicaré si era la decissió correcta.