Les illes Gili, com quasi tot Lombok son islàmiques. L'illa anterior, Bali és hindú, i Flores, una de les següents té 85% catòlics i la resta animistes.
Això vol dir que la música dels bars segueix al cant del Alcorà des de les dues mezquites de Gili Trawangan. Al matí no hi ha competència, l'únic que canta és el muecin.
El turisme té una oferta molt variada. Des d'una mig cabana individual i gran, amb esmorçar per 100.000 rupiahs (9€), com la Home Stay de la foto, en que estic,en que estic, fins a suites de luxe per 2.000.000 rupiahs (180€), a preus més internacionals.tot això en temporada baixa. En temporada alta els preus es doblen i no hi ha prous llocs.
Però tots acavem fent les mateixes coses. Especialment snorkel i submarinisme.
Després de tanta muntanya va bé canviar, i seguir coneixent gent interessant.
En el snorkel pots contractar per 9€ una sortida amb barca a 4 llocs recomanats. Parada en cada lloc per nadar per lliure uns 40 minuts, i anar a dinar a Gili Air, un altre de les illes. Tot en les barques locals, amb dos patins per equilibrar i quasi sense quilla.
En una de les parades veus tortugues solitàries nadant, en un altre un vaixell enfonsat a pocs metres, en un altre tot el coral del món, que com que està a pocs metres té una enorme varietat de formes i colors.
Pero com sempre el més interessant està a la barca. Moltes noies turistes de 20 anys amb bikinis i molts tatuatges. Qui destacava més era una noia indonèsia, amb vestit negre cenyit, cobrint tots els braços i cames, i amb vel.
En arribar al primer lloc d'inmersió, tothom agafa olleres, i ella també. Se les posa per sobre del vel, i vestida cap a l'aigua.
En tornar xerro amb el Ahmed, un indonesi de Surabaya, la segona ciutat del païs, molt culte i amb qui comparem la situació d'Europa i el Sudest Asiàtic. Demografia, infrastructures, prestacions socials. Va dir que tenen la jubilació als 55 anys en forma d'un únic pagament, pero sospito que deu ser per empleats del estat o grans empreses, que és a on deu treballar ell. Quan arribem al port ens despedim i em presenta la seva dona. Era la noia del vel. Ens desitgem sort per la resta dels viatges.
L'altre gran activitat és el submarinisme. Com que fa més de 3 anys que no faig cap inmersió, em diuen que he de fer un repàs previ d'un parell d'hores en poscina amb instructor.
M'ho diuen amb més gracia en un centre PADI de submarinisme portat per italians, i acabo aprenent els noms en italià de tot el material.
El meu instructor és diu Simone i és de Livorno. El repàs i la inmersió molt bé. Amb tortugues, morenes, peixos de tots els noms i colors. Crec que hi ha un coral més vistòs a menys profunditat.
El més interessant són també les persones. En Simone té 23 anys i ha acabat els estudis universitaris al Conservatori de Livorno. Composa Jazz i toca el piano. M'ha donat el seu lloc Web a on ha posat composicions e interpretacions amb el seu grup. Te el Dive Master de PADI i vol aprofitar aquets mesos que està treballant al centre, que és d'un amic, per fer altres certificacions. Li dic que les Gili són el paradís, però que no hi ha cap piano i que el fons del mar és silenci, però em respón sobre la musicalitat del silenci.
Avans de tornar a Italia vol aprofitar per viatjar per Indonèsia aprofitant que ha de sortir per renovar la visa de 6 mesos. Li recomano que pugi volcans i li dono les gràcies per la inmersió.
El més raro de la illa sóc jo, que ja és dir. Aquets dies tinc un exàmen de xinés de la UOC. Inclou algunes proves que són diàlegs entre alumnes. Hi ha diàles escrits i altres parlats. Els parlats són en format Flash, que no soporta el meu iPad perquè a Apple no li agrada Flash. Els escrits necessiten un teclat per escriure xinés, que m'he instalat en el meu iPad, pero que no està en l'ordinador del cibercafe de la illa. Total, cada dia vaig al cibercafe. Deixo les xancletes fora, em conecto primer amb l'ordinador del ciber i parlo en xinés, i després per WiFi amb el meu iPad, i escric en xinés. Amb el noi del ciber ja ens hem fet amics. em pregunta qué faig i quan li explico s'ho pasa molt bé. Els altres clients són més aburrits. Només fan servir Skype i Facebook.
Això vol dir que la música dels bars segueix al cant del Alcorà des de les dues mezquites de Gili Trawangan. Al matí no hi ha competència, l'únic que canta és el muecin.
El turisme té una oferta molt variada. Des d'una mig cabana individual i gran, amb esmorçar per 100.000 rupiahs (9€), com la Home Stay de la foto, en que estic,en que estic, fins a suites de luxe per 2.000.000 rupiahs (180€), a preus més internacionals.tot això en temporada baixa. En temporada alta els preus es doblen i no hi ha prous llocs.
Però tots acavem fent les mateixes coses. Especialment snorkel i submarinisme.
Després de tanta muntanya va bé canviar, i seguir coneixent gent interessant.
En el snorkel pots contractar per 9€ una sortida amb barca a 4 llocs recomanats. Parada en cada lloc per nadar per lliure uns 40 minuts, i anar a dinar a Gili Air, un altre de les illes. Tot en les barques locals, amb dos patins per equilibrar i quasi sense quilla.
En una de les parades veus tortugues solitàries nadant, en un altre un vaixell enfonsat a pocs metres, en un altre tot el coral del món, que com que està a pocs metres té una enorme varietat de formes i colors.
Pero com sempre el més interessant està a la barca. Moltes noies turistes de 20 anys amb bikinis i molts tatuatges. Qui destacava més era una noia indonèsia, amb vestit negre cenyit, cobrint tots els braços i cames, i amb vel.
En arribar al primer lloc d'inmersió, tothom agafa olleres, i ella també. Se les posa per sobre del vel, i vestida cap a l'aigua.
En tornar xerro amb el Ahmed, un indonesi de Surabaya, la segona ciutat del païs, molt culte i amb qui comparem la situació d'Europa i el Sudest Asiàtic. Demografia, infrastructures, prestacions socials. Va dir que tenen la jubilació als 55 anys en forma d'un únic pagament, pero sospito que deu ser per empleats del estat o grans empreses, que és a on deu treballar ell. Quan arribem al port ens despedim i em presenta la seva dona. Era la noia del vel. Ens desitgem sort per la resta dels viatges.
L'altre gran activitat és el submarinisme. Com que fa més de 3 anys que no faig cap inmersió, em diuen que he de fer un repàs previ d'un parell d'hores en poscina amb instructor.
M'ho diuen amb més gracia en un centre PADI de submarinisme portat per italians, i acabo aprenent els noms en italià de tot el material.
El meu instructor és diu Simone i és de Livorno. El repàs i la inmersió molt bé. Amb tortugues, morenes, peixos de tots els noms i colors. Crec que hi ha un coral més vistòs a menys profunditat.
El més interessant són també les persones. En Simone té 23 anys i ha acabat els estudis universitaris al Conservatori de Livorno. Composa Jazz i toca el piano. M'ha donat el seu lloc Web a on ha posat composicions e interpretacions amb el seu grup. Te el Dive Master de PADI i vol aprofitar aquets mesos que està treballant al centre, que és d'un amic, per fer altres certificacions. Li dic que les Gili són el paradís, però que no hi ha cap piano i que el fons del mar és silenci, però em respón sobre la musicalitat del silenci.
Avans de tornar a Italia vol aprofitar per viatjar per Indonèsia aprofitant que ha de sortir per renovar la visa de 6 mesos. Li recomano que pugi volcans i li dono les gràcies per la inmersió.
El més raro de la illa sóc jo, que ja és dir. Aquets dies tinc un exàmen de xinés de la UOC. Inclou algunes proves que són diàlegs entre alumnes. Hi ha diàles escrits i altres parlats. Els parlats són en format Flash, que no soporta el meu iPad perquè a Apple no li agrada Flash. Els escrits necessiten un teclat per escriure xinés, que m'he instalat en el meu iPad, pero que no està en l'ordinador del cibercafe de la illa. Total, cada dia vaig al cibercafe. Deixo les xancletes fora, em conecto primer amb l'ordinador del ciber i parlo en xinés, i després per WiFi amb el meu iPad, i escric en xinés. Amb el noi del ciber ja ens hem fet amics. em pregunta qué faig i quan li explico s'ho pasa molt bé. Els altres clients són més aburrits. Només fan servir Skype i Facebook.
Ja, ja! Un català aprenent xinés al sud-est asiàtic! De ben cert deus ser un "rara avis" per aquelles terres. Força interessant el que expliques, especialment les situacions vitals de la gent que et vas trobant. Cuida,t i vigila les noies de vint anys, que de vegades són més perilloses que no pas el que deixen veure els seus tattos ;-). Et segeixo llegint per aquí
ResponElimina