10 dic. 2013

Buenos Aires i final de viatge

La última part del viatge ha sigut un vol de Mendoza al Aeroparque de Buenos Aires, bus al centre de la ciutat, sis hores per passejar i veure el que ha canviat i el que permaneix, una altre bus al aeroport internacional de Ezeiza, i tornada a Barcelona.

El començament del viatge, amb Avianca, força bé. Malgrat el canvi d'horari una setmana abans i el retràs en la sortida del Prat, es va poder fer la conexió a Bogotá i arribar a tems, jo i l'equipatge, a La Paz.
Amb Aerolineas Argentinas tot ha sigut més imprevist. En arribar el vol de Mendoza al Aeroparque, l'aeroport interior, i molt cèntric, de Buenos Aires, les portes d'acces del finger al aeroport estaven tancades. Els passategers ja no estavem al avió, però no podiem entrar a la terminal. Per sort algú tenia un telèfon del aeroport i va poder avisar per que algú vingues amb la clau. Calia canviar d'aeroport, i per sort, t'havies de fer càrrec del equipatge. A la oficina en que donaven el billet de bus per fer el transfer no hi havia ningú. Després de mitja hora d'espera, jo i molts més, vam decidir pagar el billet amb el primer bus. Potser aquesta ja era la intenció i el negoci.
Tenir 6 hores per passejar per Buenos Aires es un luxe. Les noves torres d'empreses al voltant de Puerto Madero. La més alta és la d'un banc xinés. El parc temàtic de causes en que s'ha convertit la Plaza de Mayo, amb pintures que proclamen que la lluita de Bolivar, San Martin i el Che encra no ha acabat, que les Malvines son i seràn sempres Argentines, i amb un gran escenari digne d'un concert de rock, anexe a la Casa Rosada, per al discurs de retorn de la presidenta Cristina Fernandez Kirchner, CFK.
A prop, la llibreria Avila, que diu que és la segona més antiga del món, després de la llibreria Bertrand, al Chiado de Lisboa, i que te fotos dedicades de visitants famosos com son el jutge Baltasar Garzón i el papa Francesc.
Una mica més lluny, el mercat del barri de Sant Telmo. Potser l'únic del món en que al cantó d'una parada de verdures hi ha una d'instruments musicals, i al cantó de la carn, les antiguitats.
Referències literaries, urbanisme parisenc, parcs elegants i civilitzats, mentre a les televisions els dirigents polítics afirmen que no aceptaran l'extorsió ... de la policia, i els noticiaris repeteixen les imatges dels assalts a comerços en les ciutats en que les vagues policials esquerden aquesta imatge de convivència. Es deia que a Buenos Aires hi viuen italians que parlen castellà, creuen que son anglesos i que viuen a París. Al menys la semblança amb París, en els barris monumentals es manté.
El viatge s'acaba. Aquesta darrera entrada al blog ja la publico desde Barcelona. Tots els viatges que he fet són diferents i tots són interessants. Aquest, com no podia ser d'un altre manera als Andes, ha tingut reptes importants en muntanya i ha obligat a portar un equipatge molt variat. La muntanya, l'alçada i el fred fan part de les terres andines a Bolivia, Chile i Argentina, així que tot era molt natural. A pesar de la mala aclimatació vaig poder pujar al Wayna Potosí, i per el mal temps, i a pesar de la meva bona aclimatació, no vaig poder intentar l'Aconcagua. Forma part de les coses normals a la muntanya.
Els deserts, els salars, els cims, les mines, les ciutats, et deixen sense paraules. És un viatge a recomanar a tothom, però especialment als qui parlen castellà. La gent estupenda i molt diferent, i poder compartir tant amb ells és un luxe.
Es imposible anar al altiplà andí i no llegir la seva història. Confirma que España no es pot entendre sense la ocupació i explotació de Latinoamerica. L'emperador Carlos I tenia una cort itinerant i una administració de flamencs. Felipe II ja havia creat Madrid per a que fos la capital del seu imperi, i havia creat una administració per a gestionar els dominis americans i les rendes que en venien. Aquestes rendes no es van gastar de manera productiva. Van servir per a defensar un imperi declinant a Europa i per a lluitar contra la Reforma protestant. Aquest va ser l'origen d'España i no les histories de regnes medievals. El Cerro Rico, la mina en que encara es venera al diable, i que amb la seva plata va finançar la contrarreforma es essencial per entendre la història que hem viscut a España.
Algunes dades logístiques per als que s'animin a viatjar aquestes terres.
El cost total, incloent avió, deu have sigut uns 3.000€, per 35 dies. Una mica més car que altres viatges per dos motius.
El vol no era d'anada i tornada desde una mateixa ciutat (La Paz i Mendoza), i els costos d'intentar l'Aconcagua son alts. Anar-hi en expedició pot ser l'exageració de 4.000€, però anar-hi per el teu conte i contráctar els serveis que et permetin intentar l'ascensió, no baixa de 1.000€. Una opció potser més realista es fe un "Trekking llarg". El cost del permís per 7 dies i el no llogar material per campaments d'alçada ho abarateix molt.
Hi ha molts hostels i en general bons. El preu d'estar en un dormitori oscila entre els 6€ a Bolivia i els 12 a Santiago. Compte amb els hostels en que apareix la paraula "festa, fun, party..." per a qui ho busqui perfecte, però sovint son com un trasplant de Salou i calen taps a les orelles per dormir. El menjar pot oscilar entre 1€ menjant a una parada de mercat al carrer a Bolivia i 20€ en un molt bon restaurant a Santiago o Buenos Aires.
Sudamèrica te els millors autobusos del món, i la India els pitjors. Quasi no hi ha trens, per causa de l'accidentat del terreny, i perque el colonialisme construia trens de mercaderies de la mina o la plantació al port, i la majoria ja no son utilitzables. En canvi viatjar en bus està molt bé de preu i quasi cada trajecte te varies companyies que el cubreixen.
L'alçada és important, especilment si es comença a La Paz o a Cusco. L'aclimatació bona ja es te al cap de una o dos setmanes, però cada persona reacciona diferent. De totes maneres, si es vol fer muntanya o trekking cal tenir-ho en compte.
Queden en el record els molts amics i les moltes relacions intenses i breus que dona viatjar així. Hi ha molts llocs encara per coneixer, però en ser tant gran Sudamèrica, com més veus, més t'adonés del que et falta. La Patagònia, els Andes de l'Ecuador i Colombia, els tepuis veneçolans i els rius en que es confonen l'Amazonas i l'Orinoco... I les muntanyes. El Huascaran, Ojos del Salado, Illimani, Sajama, Tupungato, els trekkings de les Torres del Paine i del Cerro Torre ..
Per més endavant.

9 dic. 2013

Mendoza. Argentina vista desde la provincia.

No es pot entendre qué es España sense entendre la seva història amb Latinoamèrica. Tot el que ens van ensenyar dels Conquistadores i de la Madre Patria és una mentira. Uns assasins van robar els recursos i van esclavitzar als locals, i uns fanàtics van imposar a sang i foc les seves creences. Els temps van canviar i la Cort i l'administració espanyoles, que havien nascut per gestionar aquells recursos, van demostrar que eren incapaces d'entendre els canvis.
Tots els liders de la independencia sudamericana es van formar a Espanya. Eren oficials de l'exèrcit espanyol, però eren persones que entenien els canvis del seu temps. Havien entés el que volia dir la Revolució Francesa i l'independencia dels Estats Units, eren massons i tenien molts contactes a Anglaterra.
San Martin a l'Argentina, Bernardo O'Higgins a Xile, Sucre a Bolivia tenien històries similars. San Martin va tenir una relació molt estreta amb Mendoza, d'on en va ser Govenador, i a on va formar el Ejercito de los Andes, amb el que va entrar a Xile i derrotar al exèrcit realista, que és mantenia fidel al rei d'España.
Això es recorda a Mendoza per tot arreu. Carrers, places i museus es diuen San Martin, però el lloc més espectacular es el Cerro de la Gloria, com un Montjuic a les afores de la ciutat amb un inmens monument, com un còmic, en que surten les Patricias Mendocinas donant les seves joies per a finançar l'exèrcit i les mules portant canons pels Andes. Al marge dels excessos històrics, va ser una desgràcia per als peninsulars que els militars lliberals es quedessin a Amèrica, o els afusellessin a España. L'administració estava feta per gestionar un imperi que ja no existia, i així va anar el segle XIX, XX i encara dura.
Mendoza te una economia que s'aguanta, amb el turisme, l'agricultura i la proximitat a Xile. De totes maneres es veu molta desigualtat i les feines son molt precàries. Es veu que va ser més pròspera en el passat.
Un fet que va marcar la seva història, va ser la destrucció al 1.861 per un terretràmol. La ciutat es va reconstruir una mica més lluny de la part destruida i ara te un Museu, anomenat Area Fundacional, en que es veuen alguns dels monuments derruits.
El més curiós, és l'esglèsia dels jesuites, que els hi va ser expropiada quan l'ordre va ser expulsada d'Amèrica al 1.790. Va ser entregada als franciscans, que li van canviar el nom per San Francesc. Va quedar destruida en el terretràmol. Ara un jesuita argentí ha sigut escollit Papa i com a nom ha escollit Francesc.
També hi ha la reproducció de la mòmia inca d'un nen que es va trobar a dalt d'un cim dels Andes, prop del Aconcagua. Potser era la que en Tintin va inmortalitzar en algunes de les seves aventures.
La millor manera de visitar les bodegues i vinyes del voltant de Mendoza és en bicicleta. Les normes de circulació son molt laxes, i després de tres bodegues, amb unes cates extensives del Malbec, el Carmenere, el Cariñac, el Torrontín, sense menjar i sense casc, alguna cosa no estava bé !!. Segons idioma, em colocava en grups de la meva edat o més joves. Els de la meva edat eren parelles argentines o brasileres, en que s'havien canviat les jerarquies. Ara els brasilers manen més.
Es grups de joves, normalment son en anglés. Serveix per veure que la cultura del vi està lluny dels joves. És una liturgia i nomenclatura complexa i els joves acaben tirant cap a la cervesa i els licors.
Argentina està en decadència. Hi ha estat moltes vegades. Però en la literatura i la qualitat dels diaris continua destacant. Cada dia compro, de manera alterna, Clarin, Andes i La Nación. Un diari de Mendoza i dos de nacionals. La seva lectura dona per molt més temps que la lectura de El Mercurio, a Xile, o els diferents diaris bolivians.
El tema central son els saquejos a Cordoba. La policia és va posar en vaga. El govern central no va enviar reforços i durant 24 hores, la ciutat va tenir saquejos de comerços. finalment el govern regional va donar un augment de sou del 100%. Amb això es va acabar la vaga, però com era de preveure, els policies dels altres estats d'Argentina comencen a posarse en vaga perque volen augments semblants. Avui "La Nación" te un mapa en que posa el risc en cada un dels departaments de l'Argentina. Per fer-ho més tremendo, hi ha qui acusa a grups policials d'avisar a grups de delinqüents de les zones que quedaran sense vigilància, i fins i tot a grups de narcotraficants de coordinar-ho.
Mendoza de moment està tranquil, però dissabte per la tarda tots els comerços van tancar per prevenir ser assaltats. Tots aquets augments reforcen una inflació molt gran que causa fuga de divises i reforça la crisi. Argentina té també una tradició de disturbis socials al desembre, en que coincideixen les expectatives de despesa per les festes, el calor i la realitat d'unes diferencies socials creixents.
Com a bons llatins, els argentins están més preocupats pel que pensen els altres d'ells que sobre els fets. El president Obama ha fet unes declaracions en que ha dit que la diferència social als Estats Units és molt gran i similar a la de Jamaica o l'Argentina. El govern argentí, per instruccions directes de la presidenta, ha demanat explicacions al representant dels Estats Units. S'han sentit ofesos de ser comparats amb Jamaica, encara que això també els poses al nivell dels USA.
Fa 30 anys de la recuperació de la democràcia a l'Argentina. El diari del diumenge te un excel.lent suplement que analitza tot el que s'ha fet. Enveja veure com aquest país ha fet aquest procés, jutjat als culpables i reconegut a les víctimas. No tenen un Valle de los Caídos mantingut amb diner públic, ni unes fosses del franquisme encara per obrir.
La dictadura va començar amb una certa comprensió de les classes mitges, degut als atemptats d'alguns grups com els montoneros, l'esquerra peronista. Aviat es va convertir en el que Borges en va dir "Se comieron a los caníbales", i al final va ser una repressió indiscriminada. A Mendoza ha ha un monument amb els noms de 240 desapareguts o assasinats en el període 1975-1982, fins que el desastre de l'invasió de les Malvines va fer caure la Junta Militar. Es una llista paritària. Quasi la meitat son dones, i les edats molt joves. Els estudiants van ser els més represaliats.
Al matí de l'últim dia a Mendoza, desde el meu Hostel, he anat a correr al Parque ... San Martin. El cel s'ha enfosquit, ha començat a tronar, i la pluja ha colapsat la ciutat. Refugiat amb altres corredors en un cobert, he pensat que demà és el 9 de desembre i que l'últim pronòstic de temps que vaig mirar, deia que el vent a l'Aconcagua es reduiria a 25 km/h. Diuen que sovint el mal temps a la ciutat, és bon temps a la muntanya i al revés. Espero que sigui així, per tots els grups que s'han estat aclimatant i dormint al Camp més alt posible per estar a punt d'intentar el cim al dia que el temps ho permeti.
Els meus amics d'Alicant van abandonar fa dos dies i han anat a Santiago a disfrutar de la ciutat i tots els llocs que els hi vaig recomanar.

7 dic. 2013

La tornada d'una gran muntanya


Plaza de Mulas a la temporada alta pot tenir unes 200 tendes i centenars de persones. Ara, en temporada baixa i amb mal temps, son força menys. Avui torno al refugi de Lanko, l'agencia a la que he contractat alguns serveis, a Penitentes, una estació d'esqui ja fora del Parc. No era la meva intenció en aquest viatge estar un període indeterminat al Camp Base esperant les condicions per a fer el cim. I no estic segur de que aixó m'agradi. Durant el viatge tenia tantes experiències cada dia, que dies d'inactivitat o amb una activitat repetida em semblarien pobres.

Cada dia he ascendint a alguna area del masís, Plaça França al peu de la pared sur, ascens a Nido de Condores, Cerro Bonete. Però m'hauria agradat poder intentar l'ascensió i crec que hauria pogut arribar a dalt gracies a l'aclimatació de Bolivia.
Cada persona té les seves raons per anar a la muntanya. En Feliciano, el guia aymarà amb qui vaig pujar al Wayna Potosí, em va explicar que va pujar l'Aconcagua amb uns clients. Dalt del cim va veure una persona asseguda. Era un tailandés i no va respondre a les seves salutacions. És va apropar a ell i va veure que era mort. Va dissimular per que els seus clients no ho notessin i després va avisar a la patrulla de rescat. Amb el que em va dir em vaig quedar amb el dubte de si hi havia anat a morir, com els profetes que morien dalt de les muntanyes. La cresta final de l'Aconcagua es diu la Cresta del Guanaco, perque la llegenda diu que un guanaco hi va anar a morir. El primer cim del cràter del Kilimanjaro és diu Leopard's Point, perqué la llegenda també diu que un leopard hi va anar a morir.
Aquesta última nit ha sigut la de més vent. A Nido de Condores la Úrsula ha resistit la nit però ha baixat a la matinada. El francés que també vaig coneixer amb ella ha perdut la seva tenda pel vent, ha aguantat la nit com ha pogut i també ha baixat. En Ralf sembla que va pujar al campament i restes de refugi Berlin i tenia previst baixar abans de tornar a pujar a pasar dos dies al cim. Sembla que ningú està ascendint i tots somien en la previsió que diu que del 9 al 11 de desembre, el vent al cim disminuirà de 110km/h a 25km/h. Em despedeixo dels amics belgues i alicantins dessitjant-lis sort i demanant que em facin saber si arriben. Es l'avantatge de tenir al menys un idioma comú amb quasi tots els residents d'aquest poble virtual que és un Camp Base.
La baixada a Penitentes és llarga, uns 40km i 2.000m de desnivell. Ara ja se com fer-ho per no haver de travessar descalç algun dels rius, com em va pasar al pujar.
Baixo una estona amb l'Ezequiel, el president de l'Asociación de Porteadores del Aconcagua. Va a Confluencia a on treballa la seva novia com campamentera. Està estudiant per guía, que és una tecnicatura, l'equivalent a un cicle superior. Amb l'associació intenten contractar directament el servei de porter, sense dependre de les agències que es queden el 50% del import. Portejar fins a 20 kg a Canadá, el primer campament, costa 100 US$. El preu augmenta per a cada campament superior, i si algú vol un porteig fins al cim, per no haver de dur la motxila, que n'hi ha, el pes màxim és de 10 kg. El felicito per la feina de l'associació i l'encoratjo a que es tregui la tecnicatura de guía. Com que va més ràpid que jo, ens despedim.

Abans d'anar a Penitentes, aprofito per veure la meravella natural del Puente del Inca. A veure si puc trobar el dibuix i explicació que en va fer Darwin.
El bus públic que va a Mendoza costa 5€ i triga 4 hores. Hi coincidim la Ursula, el Hidao i un parell de soldats que volen fer els cims que els hi permetran portar en el seu uniforme l'insigne del Còndor que els hi acredita aquestes ascensions.
En Hidao, jubilat japonés de 62 anys, ens explica que fa 35 anys va intentar pujar. Van sortir a les 3 del matí, amb els frontals, però el fred els va fer abandonar. Ara ha començat a les 10h, quan el sol ja escalfava, però ha arribat a les 7 de la tarda al cim, i a quarts d'onze a Berlin, altre cop amb fred i frontal. La seva tenda no era gaire bona, i el refugi Berlin no te porta. La seva solució ha sigut montar la tenda dins del que queda del refugi i li ha anat força bé. També ha estat a Bolivia i ha fet el Wayna. Diu que com que està jubilat, ara ho pot fer.
Va pujar el mateix dia que els dos catalans, el 1 de desembre. Entre el 15 de novembre i l'1 de desembre sembla que van pujar 9 persones, perqué en Hidao va ser el 9è.
Al bus la Úrsula m'explica la seva ascensió al Everest. També cal contractar una agència, com a mínim per els permisos i serveis del Camp Base. Normalment a partir del tercer camp, diu que cadascú va pel seu compte. Ella hi va anar amb una agència russa operada per nepalís que era la més barata. Tot i això li va costar en total 53.000 US$ que va poder fiançar amb alguns esponsors petits i un amic ric. Ara anirà a Europa a fer alguna ascensió amb el polonés amb el que van fer junts l'ascensió al Everest. Sembla que és obligatori que cada persona que puja al Everest tingui assignat un sherpa, i això ho fa l'agencia. Amb la masificació del Everest, hi ha qui vol tenir més d'un sherpa per a ell sol, per que li portin moltes bombones d'oxígen i ferles servir al dormir i desde cota molt baixa.
El bus travessa les diferents cordilleres paraleles dels Andes que porten a la plana a on està Mendoza. Vaig al mateig hostel a on vaig deixar part del meu equipatge. Moltes preguntes. Però són dos mons diferents. Els viatgers dels hostels han baixat amb bicicleta la Ruta de la mort, o han estat a la mina de Potosí o al Salar de Uyuni, però ningú ha anat al Aconcagua. També són més joves.
Les noticies de l'Argentina no són bones. Els policies de la ciutat de Córdoba s'han posat en vaga. El govern central no ha volgut enviar policies federals, entre altres coses perquè el governador de Córdoba és d'una facció peronista no kirchneriana. Durant les 24 hores sense policia, hi ha hagut assalts a molts comerços, alguns morts i un clima de terror i salvatgisme. Els policies municipals a Mendoza, van amb xalec antibales i ostentosament armats encara que la sensació és de seguretat normal.
El Banc Central d'Argentina s'està quedant sense divises de manera accelerada. El govern facilita una inflació que fa que els exportadors s'afanyin a entrar els dolars de les seves exportacions, per a que la quantitat no disminueixi, i els importadors retardin els pagaments amb dificultats administratives, com autoritzacions o un aranzel al canvi de pesos en dolars que ha passat del 20% al 35%, afectant inclús als que volen anar de vacances i canviar dolars. No és extrany que el canvi de mercat negre segueixi augmentant i sigui un 50% més gran que l'oficial. El govern creu que amb això facilitarà l'entrada de divises i en frenarà la sortida, però és inútil si no es vol tallar les causes d'aquesta carrera cap a baix.
No pinta bé. El govern gasta més del que te i per això ha d'imprimir diners i causa una inflació creixent. El cost dels transports públics de Buenos Aires augmentarà molt, però aixó no serà un problema perque tant sols paguen entre un 10 i un 15%. Tot això en mig d'una decadència de la presidenta i d'un canvi constant de ministres.
Correus està col.lapsat per els milers de paquets de compres per Internet a la Xina, a les que l'Aduana vol carregar un aranzel, però no sap com. Els productes de més valor afegit, no agrícols, com els cotxes o l'electrònica, es fabriquen a Brasil o a Xile, perquè les empreses internacionals hi tenen més confiança.

Els recents resultats del informe PISA, sobre resultats educatius deixen a l'Argentina en uns dels llocs més baixos de l'Amèrica del Sur. Molt mala noticia per a un país que havia sigut sempre un model en resultats educatius per als seus veíns.
La bona notícia és que a la selecció argentina li ha tocat un grup fàcil que quasi garanteix el seu pase a la següent ronda del Mundial de Futbol.

Què cal fer per pujar al Aconcagua?

Cal aclimatarse, estar fort, portar el material adequat a les condicions de la muntanya, i especialment, cal tenir temps per esperar fins a una finestra de dies amb temps que permeti pujar. A l'estiu del hemisferi sur, el factor climatològic decissiu és el vent, i com que no segueix unes pautes regulars, el millor es disposar de temps i paciència per a una espera d'unes dos setmanes al camp base.
No s'hi pot jugar. Al estiu del 2009, en pocs dies va haver-hi 4 morts. El cas que més va impactar, va ser una cordada amb un guia argentí i quatre clients italians. El vent aixecava neu i no es veia rés. Al peu de la Canaleta, la llarga canal de tartera (acarreo en argentí) i gel que porta a la cresta final, van trobar un altre cordada amb guia que decidia i aconsellava abandonar. Van seguir i al cap d'unes hores van arribar al cim. El cim del Aconcagua és gran i pla. Al baixar, el guia, a pesar de tenir molta experiència, es va equivocar i va començar el descens en direcció contraria, entrant a la dificil gelera dels Polacos. Un dels clients, una noia que es deia Elena, va caure per un barranc i va morir. Els altres es van perdre en la tormenta, però inexplicablement estaven encara vius quan dos dies més tard, un dels grups de rescat els va trobar. El guia va morir poc després i els altres dos es van poder recuperar. La familia de l'Elena va donar un refugi per a situacions d'emergència exclusivament, que és va instal.lar a un dels darrers camps d'alçada, Cólera.
Mentre jo estava esperant canvi de temps al camp de Plaza de Mulas, el refugi Elena segurament va salvar la vida als que estaven a Cólera en dos tendes que el vent va destroçar i endur-se.
És l'u de desembre i la previssió és de vents de 80-100 km/h en els campaments alts fins al 6 de desembre. La sensació tèrmica associada a aquest vent és d'uns -25º. En aquestes condicions, es pot ascendir una estona, però com que l'Aconcagua no disposa de refugis útils, cal fer 2 o 3 campaments d'alçada, més amunt dels camp Base de Plaza de Mulas. Com que tinc el vol de tornada a Barcelona el 9 de desembre desde Mendoza, ja em faig a la idea de que no podré fer el cim.

No es un problema. Aquest viatge ha tingut molts objectius i reservant una setmana per l'Aconcagua, es pot coneixer bé el masís i pujar tot el que el temps permeti, però es poc probable tenir oportunitat d'intentar el cim.
La previssió la donen un parell de pàgines web, a les que es pot accedir desde l'ordinador d'alguna agència. Tenen plaques solars, antenes satelitals i conexió internet. Pots conectarte, al preu de 18 US$ els 30 minuts. Es el mateig que costa una ràpida dutxa d'aigua calenta. El campament és comfortable perque te aigua sense haver de fondre neu. Al següent campament, Canadá, ja cal fondre neu per tenir aigua.
Cada agència que te tendes al Camp Base, te una letrina, que segurament és el servei més útil. Per situacions de necessitat fora del Camp Base, o per camps d'alçada, al entrar al Parc et donen una bossa numerada que cal retornar, amb el seu contingut, al sortir del Parc. Es una raó més per utilitzar una agència. Per cas de necessitat, el millor és portar alguns fulls de diari. Fas el que calgui damunt del paper, el paper absorveix l'humitat i amb sort és gela ràpid. El mateix paper embolicat amb el seu contingut va cap a la bossa numerada. Això és tant sols per els humans. Les mules poden fer el que vulguin, a on vulguin.

Tots els altres habitants del camp base, més de 100 persones ara, temporada baixa, han viatjat desde qualsevol lloc del mon, amb l'Aconcagua com a únic objectiu, i han previst 2 o 3 setmanes. L'espera al Camp Base es pot fer molt aburrida. Acabes amb una bona aclimatació a 4.000m, però no n'hi ha prou per a estar a punt en el moment en que hi hagi una previssió de 3 dies bons. Cal estar aclimatat per a 5.500m com a mínim, i si no es pot anar a dormir a campaments alts, el millor és alternar dies de descans, i dies de pujar del camp base a 4.300m fins a 5.000m o més, i tornar a baixar.
Coincideixo amb un grup d'amics del club de muntanya de Torrevieja, Alacant. Com tothom, estan nerviosos per l'espera. Ho mantenim amb partides d'un joc de daus que es diu "Michigan". En la primera partida soc el primer a ser eliminat, però la segona ja la guanyo !.
Al vespre estem a -15º. El grup de 9 belgues i el de 6 alicantins que utilitzen la mateixa agència que jo, prefereixen dormir de dos en dos en les seves tendes petites i menjar en la tenda gran. Jo dormo tot sol en la tenda gran i el meu sac és bó però insuficient.
-15º al exterior, -10º dins de la meva tenda, +9º dins del meu sac. He de dormir amb els botins de la bota doble, dos pantalons i l'anorac de plumes. Dos persones en una tenda petita tenen una temperatura de -4º i amb un sac millor es pot dormir molt confortablement.
Als camps d'alçada ho hauria tingut dificil. El problema però és el vent en la tenda. Al Aconcagua no es claven piquetes perque el terra és de roca o de sorra. Es posen moltes pedres en els faldons de la tenda i es lliguen els vents a pedres grans. Si hi ha molt vent, més pedres, que no es falten, però a partir d'una velocitat del vent, ja no hi ha res a fer.

Un dia vaig pujar fins al Camp de Nido de Cóndores. La meva intenció hauria sigut fer nits als camps de Canadá, a 5.000m i Nido de Condores, a 5.500m, e intentar el cim, a 6.950m directament, per minimitzar el dormir en alçada i pujar massa carga. Cap problema fins als 5.200m. Això vol dir que estava ben aclimatat. Nido de Condores es normalment un camp molt concorregut, però quan hi vag pujar estava desert, sense cap tenda i amb un vent que et permetia estar quiet 5 minuts.
L'endemà vaig pujar al Cerro Bonete, de 4.950m i amb una fantàstica vista sobre la ruta d'ascens al Aconcagua. Una pujada molt maca, trevessant molts camps de "penitentes"' les curioses formacions de gel com murs afilats que poden renir més d'un metre d'alçada i que tant sols hi ha als Andes. Vam pujar en el dia 3 membres de la patrulla de rescat de la Policia de Mendoza, que tenen dos bases al parc, els dos francesos dels 40kg i jo. Cada grup van anar per separat pero com que al cim el dia era esplèndit i ens hi vam entretenir una hora, vam coincidir tots tres.
Jo era el traductor i el que entenia totes les converses.
"Les flics veulent toujour tout savoir". (Els polis sempre volen saber-ho tot).
"Esos franceses son muy raros, ¿Porque han subido con tanto peso sin cargar en las mulas?, 30 días de autonomía, ¿se creen que van al Everest?.
Les vistes desde Nido de Condores y Bonete impresionants. El fort vent feia que els dies fossin molt clars. Sovint l'unic núvol era el "hongo" sobre l'Aconcagua, causat per les baixes presions. Era senyal clara de vent fort i menys oxígen.
Baixant de Nido em trobo a la Úrsula i el Ralf. Ella és guia al Ojos del Salado, ha fet l'Everest i el Kilimanjaro i vol fer els 7 Summits. Ell ha fet els 14 8.000's que hi ha al món. És una de les poques persones que ho han fet. Vol dormir dos nits a dalt del cim per aclimatarse a una futura ascensió al Nanga Parbat, al Himalaia. Ara està prohibit dormir dalt del cim, però ningú pujarà a dirli.
Al campament em trobo amb els primers catalans. En Xavi, guia que viu a Prullans, acaba de baixar del cim amb el seu client, el propietari de Gaes. Ja ha fet altres vegades l'Aconcagua, i com que tenen el billet de tornada a Barcelona per demà i han hagut d'apurar al últim dia, el client ha llogat l'helicòpter per anar fins a Horcones, la sortida del parc. La tarifa d'un guia depen del nombre de clients i del cim, però per una persona i al Aconcagua és d'uns 3.000€, billet d'avió i entrada al parc apart.
Avui han dormit a la tenda de Lankio el que queda d'un grup anglés. Eren 8 amb guia anglés i guia argentí. Feien una ruta circular a la muntanya i van acabar 5. Una apendicitis, unes posibles pedres al ronyò i un esguinç de turmell van obligar a evacuacions en mula i helicòpter. La darrera nit al Camp Colera la van sobreviure, però dos tendes d'un altre grup van volar. Avui es recuperen i demà tornen cap a Londres. El guia anglés hi va per Las Vegas, perque els seus anteriors clients van ser un grup en bicicleta per el Death Valley.
Alguns muntanyencs argentins tenen botigues a Mendoza o Bariloche. Importar material a l'Argentina és molt car i aprofiten que mols americans el llencen quasi nou per revendre-ho en les seves botigues o agències.
3 de desembre. La previsió és que no millorarà fins al 9 de desembre, crec que fa un parell de dies que no ha pujat ningú i els camps d'alçada estan deserts. Demà baixaré cap a Penitentes i Mendoza. Els meus amics belgues i alicantins estan nerviosos i discutint constantment fins a quan poden esperar.
Les fotos, les posaré a barcelona en quan pugui passarles de la càmara al ordinador.

6 dic. 2013

Trekking al Aconcagua ... sense poder fer el cim.

Desde Mendoza, després de 8 dies al parc del Aconcagua, amb esporàdica conexió a internet, resumiré en varies entrades l'experiència. Arrieros, porters, campamenteras, guies, guardaparques, metgesses, policies de la patrulla de socors, muntanyecs de totes les nacionalitats, mules, ocells, condors, cactus i vent, molt vent. Cadascú té el seu paper en aquest somni esbojarrat de pujar la muntanya més alta del món fora dels Himalaies.

Tot comença a Puente del Inca. Fa milers d'anys unes roques van caure sobre la gelera i els vapors sulfurosos les van soldar. Després els gels es van enretirar, pero les roques van quedar formant un pont sobre el riu. El fenòmen va intrigar als inques i molts anys més tard a Darwin, que aprofitant una parada del Beagle a Valparaíso, va travessar els Andes fins a Mendoza i va estudiar i dibuixar la peculiar geologia de la vall del riu Horcones, que és la del Aconcagua, i el Puente del Inca.
Anys després, l'exèrcit dels Andes, de Jose de San Martin y Bernardo O'Higgins va passar per allà per independitzar Xile del decadent imperi espanyol.
Altres que hi van anar estan enterrats al Cementerio de los Andinistas. Muntanyencs de tot el món que van acabar allà els seus somnis, i militars argentins destinats a aquelles muntanyes i que les van estimar fins al final.
Penitentes i Puente del Inca son estacions d'esqui i parades turístiques en la ruta a Xile. Hi ha alguns albergs en que els que anem al Aconcagua passem la primera nit. Les expedicions van en minibuses privats. Els demés anem en el bus de línea que t'hi porta en 4 hores desde Mendoza.
Cal pagar molts diners per anar al Aconcagua. Segons sigui temporada baixa, mitja o alta. Ara és baixa. I també segons es vulgui fer un trekking curt de 3 dies, llarg de 7 dies, o ascensió de fins a 20 dies. El més car pot ser de més de 500€.
L'Aconcagua era una zona militar fins al 1982, amb accés molt restringit. Està integrament a l'Argentina, però a 10 km de Xile. Els argentins no perdonen que Xile recolzés al Regne Unit a la guerra de les Malvines, i asseguren que els xiléns mouen les fites frontereres si poden. Desde el 1984 es ve organitzar una estructura de Parc Natural, i s'ha multiplicat per 100 el nombre de persones que hi van.
Que hi van, però no que hi poden pujar. He tornat amb en Hidao, japonés de 62 anys que hi va arribare en condicions límit el 1 de Desembre, 15 dies després de que el Parc obrís. Era el 9è que hi arribava en l'any, mentre a plaza de Mulas hi ha entre 100 i 200 persones en aquesta temporada baixa.

L'Aconcagua és molt alt i està a 100km del Oceà Pacífic, sotmés a un clima dificil, amb el corrent de Humboldt i el fenòmen metereològic del Niño. Això fa que el seu clima sigui imprevisible. L'estiu no te el fred i neu del hivern, però el vent és el fenòmen més limitant.
Com els Andes Centrals estan a una latitut inferior als de Perú o al Himalaia, la capa d'aire és inferior, a igualtat d'alçada. Això fa que l'efecte de l'alçada equivalgui a uns 300m més.
Tot això, juntat amb la facilitat de la Ruta Normal, feia que la mortaldat fós molt gran al anar-hi la gent massa confiada.
Per prevenir-ho, als dos camps base de Confluencia y Plaza de Mulas, hi ha metgesses a les que obligatoriament has d'anar.
Per fer l'esforç de pujar, l'oxigen ha d'anar als muscles. Si hi ha poc oxígen a l'aire per causa de l'alçada, el cor batega més ràpid, la seng genera més globuls rojos i respires més ràpid. Les metgesses et miren l'index de saturació del oxígen en sang, la frequència cardíaca i la pressió. Si l'index d'oxigen és alt vol dir que t'estas aclimatant al augmentar els glòbuls rojos. Si la frequència és baixa, vol dir que pot augmentar al fer un esforç, sense que el cor rebenti.
La obsessió de les metges és que hidratis, que beguis més de 4 litres al dia. A aquestes alçades la deshidratació és molt gran i pot afavorir les congelacions. La contrapartida és que cada nit pixes entre 1 1/2 i 2 litres i t'has d'aixecar entre 3 i 5 cops.
Si diuen que no pots pujar, o que t'has d'esperar al Camp Base, has de fer cas. També per això hi ha la patrulla policial i els guardaparques.
Hi ha varies empreses que tenen tendes permanents als camps base i fan menjar. El més normal és contractarlis el transport de mules i l'estada al camp base. En aquest cas tens un descompte en la tarifa d'acces al parc, i pots dir que els residus fecals i no fecals, que estas obligat a guardar en unes bosses personals i nomenades, estan buits perque has fet servir les letrines de l'agencia que has contractat.
A partir del Camp Base de Plaza de Mulas, ja no hi ha serveis, a part de qui vulgui contractar un guia o un portejador, o formi part d'una expedició que ja ho inclogui.
Una expedició és molt cara, costa uns 4.000€ per persona, i no et dona més garanties. Pots tenir un company que no coneixies i que com a principal proesa esportiva, ha menjat 12 hamburgueses a la festa del seu poble. Si l'ultim dia ell no pot pujar, és probable que el guia també et faixi baixar a tu.
Amb l'increment de gent que vol pujar, aprofiten per pujar preus. Tot val més del doble que muntanyes similars com el Tupungato o el Ojos del Salado, que són menys conegudes.
Les fotos les podré posar a Barcelona, però les més espectaculars són les de la pared Sur, a on arribes en una caminada d'aclimatació desde el campament de Confluencia. La pared més gran del món, fora dels Himalaies, i al nivell de les més altes. 3.000m verticals d'una combinació glacial i roca, oberta per una expedició francesa als 50's, amb una directa eslovena encara no repetida i amb la inevitable variant Messner. Hi vaig sol i al peu de la pared em trobo amb en Fernando, un guia argentí de Cordoba, que hi ha portat a la seva mare, més jove que jo, a veure la muntanya a on treballa.
Revisió mèdica. index d'oxigen al 92%, pulsacions a 59. Els molts dies a Bolivia em donen una aclimatació esplèndida, pero la metgessa em diu que estic deshidratat. Ho nota al auscultarme la respiració. A beure encara més aigua i te, i a pixar més al vespre... Ja que estic aclimatat però poc hidratat, decideixo no pendre Edemox.
Les mules fan 60 km i 2.000m de desnivell cada dia, desde el seu corral a la carretera fins a Plaza de Mulas. Sempre tornen a dormir al corral i porten fins a 60kg.
No son les úniques. Dos francesos van amb 40kg cadascú, amb autonomia per 30 dies, amb motxila petate i botes plàstiques desde la carretera, i sense bastons per no portar més pes !. Són la sorpresa de tothom, però després de coincidir amb ells a quasi cada ascensió diària, es van guanyar el meu respecte.

27 nov. 2013

Mendoza y el camí del Aconcagua

El bus desde Santiago, a Xile, fins a Mendoza, a l'Argentina, travessa els Andes per un dels pocs passos disponibles. En total son 350 km i vuit hores. Els paissatges són espectaculars i l'aduana ineficient. Els aduaners xilens estaven de vaga de zel, per motius salarials, i a l'Argentina era dilluns festiu. Molts mendocinos havien aprofitat per anar el llarg pont a Xile.
Un dels motius era comprar més barat a Xile, per exemple televisors de gran format. L'aduana era un guirigay d'ineficiència, propines a maleters per que et posesin la capsa amb la tele nova al fons del bus i els aduaners no s'hi fixessin. El nostre bus es va oblidar a un dels "contrabandistes" a l'aduana i després va caldre organitzar un operatiu de rescat.
Benvinguts a l'Argentina. L'únic caixer automàtic que em va voler donar diners, de 100 en 100€, era el d'un banc xinés. Per sort no havia gastat els diners amb que vaig sortir de Barcelona. A Bolivia i a Xile el millor era treure els diners del caixer. En canvi, a l'Argentina el millor és el canvi de mercat negre amb un 30% de diferència. No es legal, però el canvi el pots fer en les oficines de Western Union o en les de les companyies d'autobusos.
El hostel, com tots, molt interessant. Al dormitori uns alemanys que ja coneixia de Santiago. El millor, una vintena de joves de tots els països, que han vingut en un programa de la Unió Europea per conectar ONGs. Ho coordinen les finlandeses, però els més dinàmics, els turcs. La noia amb la que sopo s'accelera amb els problemes de la laicitat a Turquia, les similituts entre la integració dels kurds i els catalans, el paper de l'exèrcit a la Turquia moderna i l'entrada a la UE. Com a l'època de la transició a España, fer front a problemes complexos fa anar ràpid el cap i les emocions.
Mendoza és una ciutat que decepciona si el que t'esperes és una ciutat andina. És totalment plana i a quasi 100km de la muntanya. En canvi te aigua i arbres i això dulcifica el clima en mig d'un pàram. Cada mendocino té una història lligada a Catalunya. Te un fill a Viladecans, ha treballat a Andorra o ha estat a Barcelona. Els argentins de la muntanya van a treballar a Andorra i els de La Plata van a Mallorca. Espero al tornar de la muntanya poder veurela més tranquilament, llogar una bicicleta i anar a alguna de les bodegues en que fan el reputat Malbec.
L'etapa més dificil de l'ascensió a l'Aconcagua és la de Mendoza. Descarto el format expedició per car, perque no em cal una aclimatació molt llarga amb el que porto de Bolivia i per els dies. El format expedició és 15 dies i costa uns 3.000€, apart l'entrada al Parc i el lloguer de material.
El que em convé és contractar serveis independents a alguna agència. Els serveis posibles son: Transport a l'entrada del parc, a Puente del Inca, 150km. Dormir a Punte del Inca, en la tenda gegant muntada a Confluencia i al camp base Plaza de Mulas, amb menjars inclosos. Mules pes portar el que calgui els 33km fins al Camp base.
Aquest servei a la primera agència, INkA, costa 1.500€. En la segona, Lanko, sugerida per l'agencia d'informació turística, el cost és 500€. La primera és la dels gringos que ho contracten per Internet. Falta encara llogar el material. Botes dobles, crampons, piolet, fogonet i tenda, donat que cap la posibilitat de fer sol els darrers camps, encara que t'enganxes a altres grups que pugen i trobes molta gent a Puente del Inca en situació similar.
Molts bons consells sobre l'ascensió per part d'en Ignacio Lucero, guía semiretirat per un problema de cor. Als Andes de Bolivia cal començar a la 1h per baixar amb la neu de la gelera dura. Als Andes argentins, més secs i amb poca neu, és crític el fred i cal sortir a les 6h. per tenir sol. Als locals amb experiència de muntanya no els hi costa gens xerrar sense parar. El contrast entre com tracten la muntanya a Argentina i a Bolivia és gran. A Bolivia van massa per feina i massa ràpid. A l'Argentina aprofiten el protagonisme que els hi dona tant com poden.
En total el preu serà 550€ de l'agencia, Lanko, www.andesandmore.com, 300€ Del material i 350 del accés al Parc. 1.200€. En format expedició uns 3.700€. Al Huayna Potosí, 3 dies i dos nits, material, menjar i accés, lligat a un guia fins a dalt, 80€.
Per fi, comprar menjar per els campaments d'alçada, moltes sopes i coses que hidratin, i cap a preparar la sortida. En el bus públic fins a Puente del Inca a les 10 del matí.
Sembla que el conflicte entre el govern argentí i Repsol s'està arreglant. Un cop que Repsol ha aclarat que la indemnització s'ha de pagar en diners líquids, i no en un percentatge dels drets d'exploració d'una cosa que un altre potser explotarà...