9 de març 2013

Grècia i Balcans del Sur. L'origen i el somni d'Europa.




Atenes, 16 de febrer del 2013.
El centre d’Atenes té pocs turistes. És cap de setmana, hivern i plou. Res de les descripcions apocalíptiques que han fet por a molts viatges de gama alta.
Sorprèn el Museu de l’Acròpolis. Excessiu i dimensionat per a un improbable retorn dels Frisos del Partenó, que segurament mai  tornaran des del Museu Britànic.
Al Museu Arqueològic segueix fascinant com els homes van crear als deus a la seva imatge. La cultura va venir a Grècia per mar. Les meravelloses escultures ciclàdiques, del 2000 aC son les mostres d’una civilització que va arribar a les petites illes Cíclades, segurament des d’Egipte o del Llevant. Després va seguir a Creta i més tard als voltants de Micenes, al Peloponès.
Els grecs, gent encantadora, i els preus en les zones turístiques només un 20% per sota dels de Barcelona.
Cuba està present en els llocs més remots. Llarga conversa en castellà caribeny amb el President de la secció de Waterpolo del Aris de Salònica. Es de Fiorina, a la frontera entre Grècia, Macedònia i Bulgària. Després de la guerra civil grega, al 49, uns 40.000 nens, joves i refugiats és van educar en els països del Est. Com la segona guerra mundial i les seqüeles, la guerra civil grega va tenir una part d’enfrontament entre ideologies, i una part de redistribució ètnica. Sospito que la complexa qüestió de Macedònia era tant important com el comunisme.
Total, que l’amic del Aris, llavors un nen, es va formar 8 anys a Bielorússia amb amics cubans. Amb l’esport ha viatjat per tot arreu i te un coneixement molt gran d’Espanya i Catalunya.

Cap al Peloponès, 18 de Febrer.
Cotxe llogat I cap al Peloponès. Ni grans embussos ni burros per les carreteres. Les carreteres antigues tenen el problema dels forats. Les noves, pagades per la UE i parades a la meitat.
El canal de Corint separa el Peloponès de la resta de Grècia continental. Es una de les obres públiques més obvies de la història. Te 6km de llarg, 23 metres d’amplada i 90 metres de profunditat. El va començar Neró, amb 6000 esclaus picant pedra, però el va acabar a final del segle XIX una companyia francesa.
Parada a Micenes, centre de la coalició grega que va lluitar a Troia i regne d’Agamenò. Un secarral d’oliveres  al peu d’una muntanya controlant una vall de tarongers i al lluny, el mar. Totes les famílies tenen draps bruts, però la de Agamenó és de telenovel·la.
El pare, Atreu, va matar al fill d’un germà rival i el va servir al seu pare en un dinar de família.
La filla, Ifigènia, havia de ser sacrificada perquè fes vent i les naus poguessin sortir cap a Troia.
La dona, Clitemnestra, li posava les banyes i finalment el va matar amb l’ajuda del seu amant.
Els fills, Electra i Orestes, van matar a la mare com a venjança.
O bé tot s'ho van inventar els grans narradors grecs, o si era veritat, ja tenien els guions quasi fets.
El present del Peloponès també és inquietant. Molts tarongers, però moltes taronges sense recollir. Sembla que falti l'infrastructura per exportar-ho. Segurament la UE ha pagat subvencions I treballadors albanesos sense papers s’ho han currat per sous mínims.
Les subvencions també han arribat al sector turístic, perquè els hotelets estan molt bé. Nafplio és un poble encantador.
Epidauros, Tirinto, Patras, historia per tot arreu i sense temps d’anar  a Esparta o Olimpia. La neu a 1.200 metres d’alçada, que vol dir quasi a ran de mar.

Cap a la península grega. Delfi, Meteoras, Termopiles i Tessalònica. 20 de Febrer.
Delfi era el melic del món. Omphalos. Un director de marketing llest va dir que Zeus va deixar anar dos àligues des dels extrems del món i és van trobar a Delfi. La vista és  fantàstica, amb la neu del Parnàs a tocar i el mar 600 metres de desnivell per sota. Servia per curar tots els mals i fer prediccions del futur. També tenien uns Jocs Esportius, però la glòria se la van quedar els d’Olímpia.
De Delfi a Meteoras., al Hostal refugi del Yannis. Un tipus sensacional. Sap molt de la muntanya. Lidera un lloc internet que permet que la reserva que fas per TripAdvisor no generi un 20% dels ingressos per Booking.com , sinó que és quedi en el “Servidor” que han muntat entre els hotels de la zona.
Les visites als monestirs són un viatge en el temps. Llegeixo tot el que puc per entendre que és la Ortodòxia. La cosa va d'embolics dins de la Santíssima Trinidad. Son tres persones d'un mateix deu, que existeixen des de sempre, però que els uns han creat als altres. El Filioque va ser un terme polèmic al Concili de Nicea, l'any 325, i encara ho és ara a la Wikipedia. Ve a dir que a l'Esperit Sant el va crear el Fill també, vaja, que el Pare va necessitar ajuda per a fer al Colom.
Un altre tema important, és el del TeoTokos, La Verge que va donar a llum al Déu. Els hi sembla més normal, perquè això d'un Deu fill de mare mortal i pare també Déu, és corrent en la cultura grega. Hèrcules, Aquil·les o Alejandro sembla que ja ho eren.
 Les critiques a la Infal·libilitat del Bisbe de Roma tenen molta lògica. Ells diuen que el Bisbe de Constantinoble mana tant com el de Roma.
En la crítica a la Gràcia sobrant dels Sants, que administren els diferents estaments del clero catòlic en forma d'indulgències, útils per escorçar el temps de patiment al Purgatori, coincideixen amb els protestants. Tot era un negoci inventat per a pagar obres sumptuoses a Roma.
L’Andrea i la Simona, una cambrers de Tarquinia estan al mateix hostel que nosaltres. Compartim caminades i sopars. Venen dels Balcans i ens deixen les Lonely Planet dels Balcans Occidentals i Bulgària.
Camí de Tessalònica, parada a les Termopiles. 

Les Termopiles eren un pas entre acantil.lats i mar, tant estret que les llances llargues tenien problemes. Ara el mar s'ha retirat uns quilòmetres, i per l'estret pas hi passen dos carreteres, pobles i camins.
Però la crisi passa factura i el lloc històric està desolat. Ho manté les aigües termals, que és el que vol dir Termopiles, però  no hi ha res, ni cafeteria, ni vestidors per els que es volen banyar en les aigües sagrades. Tant sols algun cartell d'alguna antiga subvenció de la UE.
Tessalònica, 23 de Febrer.
Tessalònica és una gran sorpresa. La ciutat cosmopolita que ajuda a entendre la magnitud del conflicte cultural i ètnic. Allà va néixer Mustafà Kemal Ataturk, el fundador de la moderna Turquia. Allà és van formar tots els grups conspirador que van moure les dos guerres balcàniques del 1912 i 1913. Es parlava el ladino per la poderosa comunitat sefardita des de feia 500 anys. El museu i les restes bizantines són importants. Era el port clau per anar de Roma a Constantinopla i al Orient. Les cafeteries, llibreries i carrers tenien una vitalitat que ara no hi ha a Atenes. 
Suposo que com sempre ha sigut, és una porta a Europa dels països eslaus veïns. Després dels grans canvis de població i guerres del últim segle, ara és 100% grega.
Però el canvi segueix. Al barri en que estem hi ha molts negocis xinesos. La majoria dels nens al barri ho són.

Bulgària, cap als Balcans del Sud, 24 de Febrer.
Després de 1200 km conduint un Nissan Micra per Grècia, ara toca anar en autobusos locals per els tres països balcànics amb que Grècia fa frontera.
La renda per càpita de Grècia al 2009 era 30000 $.
La de Bulgària 14000 $.
La de Macedònia 11000 $.
La d'Albània  9000 $.
Grècia pertany a la UE i al Euro. La seva deute externa és enorme i part d'aquest endeutament s'ha convertit en renda en els darrers anys.
Bulgària pertany a la UE però no al euro. Es un país antic i consolidat.
Macedònia no pertany a la EU i és un país recent que cerca la seva identitat.
Albània té l'idioma més antic de tots. No és de la UE i té un milió d'emigrants treballant a Grècia, la majoria il·legals. La diferència en renda amb Grècia és similar a la de USA amb Mèxic, però no tan gran com la d'España amb Marroc.
El bus de Tessalònica a Sofia és mou dins de la UE i és nota. Bulgària és eslava, ortodoxa i amb una cultura antiga. La capital Sofia té sorprenents monuments antics i als darrers anys han sorgit Casinos per tot arreu.
Els preu del menjar és un 50% més baix que a España i el del dormir un 20% menor.
Ens acostumem a que hi hagi cada cop més cotxes 4x4 negres de gama alta.

Cap a Macedònia, 26 de Febrer.
El bus de Sofia a Skopje, capital de Macedònia, inclou una frontera en zona muntanyosa. Maletes i bosses obertes a terra i quasi 6 hores per fer 200 kilòmetres.
Skopje, la capital de Macedònia és una sorpresa. El país és l'antiga república iugoslava de Macedònia, que recull el que va quedar després de les guerres balcàniques en el seu territori, la segona guerra mundial en que va estar controlada per Bulgària, i les conseqüències de la guerra civil grega.
El que queda és un país amb 75% d'eslaus ortodoxes que escriuen en ciríl·lic i 25% d'albanesos, musulmans que escriuen en llatí. Els dos idiomes son molt diferents.
A la capital Skopje meitat i meitat i cada grup tendeix a viure a un cantó diferent del riu.
El govern nacionalista actual està barallat amb Grècia per l'ús del nom de Macedònia i l'apropiació de la imatge d'Alejandro Magno. S'han gastat tot el que no tenen en immenses estàtues que consoliden la seva identitat nacional. La visita més forta és al museu de la lluita per l'alliberament nacional. Es un museu que has de visitar amb un guia que t'ensenya molts quadres i figures de cera fetes a mida per al museu. 
Expliquen com una identitat nacional difícil d'explicar ve de molt lluny i lluita contra: Grecs, Búlgars, Turcs, Comunistes, Albanesos, Iugoslaus. Fins al ideal actual. Del 25% de població que parla albanès, ni una paraula.
El govern, per tenir majoria s'ha aliat amb un dels dos partits albanesos, que havia estat dirigit per un antic líder guerriller/terrorista.
La gent molt maca, tots els nois del cafè Barcelona en que vam veure la derrota del Barça amb el Madrid, i la dels musulmans que ens van convidar a te en el basar de l'altre cantó del riu.

Cap a Albània, 28 de Febrer.
Per anar a Tirana hi ha microbusos que segueixen la carretera que voreja Kosovo.
Les muntanyes entre Albània, Kosovo i Macedònia són molt maques. Es una terra maleïda per la història però amb gent molt maca i uns paisatges fantàstics. Ja és comença a promoure com a destí de trekkings.
Al minibús que va de Skopje a Tirana anem uns 10 passatgers. Ja fa temps que no veiem turistes i som com uns estranys. A Bulgària encara podies parlar francès amb la gent molt gran, perquè a l'època comunista era l'idioma internacional, o anglès amb els joves. Ara cal arreglar-se amb quatre paraules d'italià o alemany apreses a l'emigració.
Els amics del minibús inclouen un noi albanès que viu a Suècia perquè el seu germà té una botiga de menjars i s'ha casat amb una danesa. Ha de renovar el visat regularment i li és més fàcil des d'una ambaixada sueca a Macedònia que a Albània. Un altre albanès amb documents búlgars que treballa a Alemanya. La resta baixen tots al port de Dürres que és el que està més a prop d'Itàlia. Sospito que és el més similar a les pateres que venen a España des de Marroc.
Una hora parats per la policia al port de muntanya que fa frontera. Una tal Maria de la Concepción és sospitosa. Diuen alguna cosa de Venezuela i diuen que consulten a la Interpol. Finalment i amb la solidaritat i comprensió dels nostres companys de minibús, ens diuen que podem passar.
Enver Hoxha, el tirà que va manar a Albània fins que és va morir, és va barallar primer amb els Iugoslaus, després amb Rússia, després amb la Xina fins que és va quedar tot sol.
Amb tants enemics, per protegir-se va construir 700.000 búnquers, els més petits amb capacitat per 3 o 4 persones, i capaços de resistir el pes d'un tanc. Tota la població d'Albània s'hi hauria pogut refugiar.
Ara, son uns dels llocs preferits per els joves albanesos per perdre la virginitat. Costen molt de destruir, però un dels companys del minibús/patera em diu que pel ferro que contenen et poden donar 800€.
Segurament és més rentable que robar fils de coure d'electricitat.
Com que el quilo de xatarra és paga a 40 cèntims, calculo que cada búnquer té uns 2000 kilos de ferro. Per resistir un tanc, pot ser que tingui unes 10 tones de formigó.
Absurd. En el país més pobre d'Europa, és van construir 700000 búnquers, que després seran destruïts per vendre el ferro que contenen com a xatarra.
Espero que no sigui una premonició del desgavell de les segones residències en la crisi espanyola. Un milió de pisos encara per vendre molts d’ells destinats a ser revenuts per la xatarra que contenen.
Com més pobre és un país, més Porches, BMW, Audis i Mercedes negres 4x4 . Els de color negre els porten personatges poc de fiar. Els blancs són del cos diplomàtic o de ONGs.
A Tirana són majoria, junt amb Jaguars o cotxes de fa 30 anys que emeten fums que no deixen respirar.
Em sembla que tots els diners que entren a Albània son remeses d'emigrants. La tele  diu la previsió del temps de Kosovo com el de Albània. Hi ha busos constants entre els dos països. Si ets de Kosovo és més fàcil tenir visat per emigrar, però els de Albània s'espavilen.
Un amic ens havia recomanat l'opera de Tirana. Malauradament no hi havia funció i feien “La Traviatta” el cap de setmana següent. Hauria sigut inoblidable.
El bus de Tirana a Atenes triga 14 hores però els paisatges i persones ho compensen. Costa 30€ i és la ruta de 1 milió de treballadors a Grècia. T'expliquen com viuen, perquè van i venen i que faran ara que no hi ha feina a Grècia. Molts han invertit el que han guanyat en bars al llarg d'aquesta ruta en que és succeeixen alguns kilòmetres d'autopista amb molts kilòmetres de carretera plena de forats i trams sense asfaltar.
En arribar a la frontera grega, s'adapta a la legislació comunitària. Puja un segon conductor, el conductor posa un paper al registre d'hores conduïdes, és posa el cinturó de seguretat, però segueix fumant i parlant per telèfon.
L'endemà avió a Barcelona via Zurich. Potser la ciutat més pobre i la més rica d'Europa en un dia. Totes les contradiccions d'aquesta Europa que en mig de dubtes i problemes, viu un dels moments més pacífics de la seva història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada