30 d’abr. 2013

Hyderabad, Zara, les fotos "oficials" del Slum i diferents maneres d'acabar una nit de tren.

Hyderabad és la capital de Andra Pradesh i la quarta ciutat de la India. És segona en varies coses. Segona capital del software, després de Bangalore, i del cine, després de Mumbai.



Demà aniré a veure aquest futur de la ciutat. Avui n'he vist el passat.
El conductor del tuctuc em parlava molt bé de Dubai, Abu Dhabi i Arabia Saudita. Sembla que paguen bé als que hi van a treballar.
A la indepèndencia de la India, el Nawab de Hyderabad es volia juntar al Pakistan. L'antic Raj britànic es va dividir entre els territoris del Pakistan i actual Bangladesh que és van definir com musulmans, i la actual India, que es definia com multireligiosa. L'aventura del Nawab es va acabar amb l'exèrcit indi invadint la seva ciutat. Va continuar en un paper figuratiu. Mai es va posar el mateig vestit dos vegades, tenia un vestidor de 78 metres i un Rolls per guardar trastos.
Tothom em pregunta d'on sóc, com una manera fàcil de començar conversa. No saven el difícil que és respondre. En lloc de dir que sóc marciano, cosa que no entendrien i creurien que és degut a que el meu anglés no és tan bó com el seu, els amenaço amb ferlis una foto, però a tots els nens els hi fa molta gràcia.


L'idioma del estat és el Telegu, amb un alfabet propi derivat del Brahmi, com la majoria dels alfabets indis. A la capital en canvi és fa servir més el Urdu, que és el hindi escrit amb alfabet àrab.
Un enorme bazar en la part antiga, especialitzat en perles i joies, i amb moltes senyores amb burka. Com que jo anava a tafanejar i no a comprar, i no he vist cap turista en tot el dia, en un moment les 30 persones que tenia més a prop eren senyores amb burka negre. Podia ser una película de por. Com que hi ha diners per gastar, també hi ha un ZARA.


Les 8 hores de tren en llitera barata de tres pisos, costen 4€, i son més còmodes que una nit en avió en clase turista.
Al començament hi havia una familia de 10 i alguns dormien capicuats a la mateixa llitera. Quan van marxar, van pujar cinq noies perfectament arreglades. Quan vem arribar després de tota la nit, seguien igual d'impecables. Ens vam posar a xerrar en bon anglès, fins que vaig entendre que estudiaven per "dancers". No em va extranyar amb el tema de Bollywood, però ho vaig trovar exòtic quan em deien que treballarien en hospitals.
Resulta que eren futures "nurses", infermeres, i que com que eren cristianes, estudiaven en una escola que es deia "Fernandes School".
Si una conseqüencia dels portuguesos a Goa eren aquelles noies, i la dels mongols i Arabia Saudita eren les dels burka, dons: Visca Portugal, terra de fraternidade !!!.





L'amic Shailesh Thejet (els idiomes no son el meu fort, li vaig confondre el nóm amb Ganesh, un déu amb cap d'elefant). M'ha enviat les fotos "oficials" del Slum. Tal com ells volen que sels vegi. Dons molt bé.






















29 d’abr. 2013

De Mumbai a Aurangabad i Ajanta. Un païs que és mou.

Els propers sis dies alterno nit al tren amb nit a hostel.
Tres bitllets de tren nocturns, comprats amb 3 dies d'antelació, gracies a una petita quota de billets més cara i reservada a turistes, acceptant la categoria i horaris disponibles.
L'empresa de ferrocarrils india és la empresa amb més empleats del món, 1.5 milions. És la xarxa de trens més gran del món, 6.900 estacions i cada dia transporta uns 20 milions de persones. Està molt antiquada i funciona al 120% de la seva capacitat. Rés que veure amb la modernitat dels trens xinesos, que també van al 120%, o amb els españols, que molt moderns, van mig buits.



Sense poder escollir, m'ha tocat un billet de llitera de tres pisos sense aire acondicionat. 9 hores de tren i 4€. Els altres dos dies tinc bitllets AC2, que vol dir aire acondicionat en lliteres de dos pisos. El preu és 12€ per cada viatge de 7 hores.
El meu primer tren sortia a les 9:05 del vespre de la estació CST, avans Victòria, de Mumbai. L'estació també és Patrimoni de la Humanita, no sé si per l'edifici o per el personal qui hi passa cada dia.
Cada mitja hora, surt un tren semblant en cada una de les 15 andanes.
Em vaig descontar quan portaba comptats 30 vagons. Fent un ràpid promig entre lliteres, asseguts i estirats, uns 100 per vagó.
Vol dir que cada tren eren unes 3.000 persones. Cada tren te llistes de paper enganxades que confirmen als que estan en llista d'espera. Quasi no hi ha llum i molts dels que s'esperen ho fan dormint a terra. L'entrada al tren és una estampida que fa por, especialment als vagons amb seients.
Els carretons amb que és porten coses als trens son de fusta i de museu i s'obren pas com poden. Per sort hi ha policies amb bastons, que suaument, o no van apartant als que estan a terra i ho bloquejan.
Policies dona aparten amb el bastó a les dones, i policies homa als homes.
El tren podia ser el mateix amb el que fa 30 anys van atravessar un Punjab en estat de setge, però dormint en llitera amb llençols i manta i en un païs en pau.



Aurangabad és el punt de sortida per veure les coves de Ajanta i Ellora.
Els dos llocs son patrimoni de l humanitat.
A Ajanta hi ha 30 temples budistes escavats a la roca. Van del segle II aC al VI dC. Recorden al que es feia a Lalibela, Etiòpia, o a Capadòcia.



Els més antics són austers en la simbologia. Al Buda s'el intueix en una estupa o una marca de peu. En canvi als últims és un festival d'imatges.


El lloc és espectacualr. Després d'una petita cascada i canó, el riu agafa la forma de ferradura i al llarg de la pared estan construits els 30 temples.



Per anar-hi cal fer 105 kilòmetres d'una antiga carretera en la que hi ha uns punts de cobrament per peatge. La velocitat màxima és de 6 km/h per les vaques o ases, 15 per els tuc-tuc, que són tricicles amb motor de moto i és el transport més pràctic per sobre dels 35º. Els camions poden anar a la velocitat que vulguin i els carros tirats per bous i plens de llenya també.
No és estrany que cada vehicle porti dedicatòries a tot el panteó hindú. Fan falta. Com que és demana un peatge per al manteniment, se li diu autopista.
Anem en un antic Land Rover 10 persones. Una parella de Calcuta, un de Taiwan, una parella d'australians que estan a mig retorn del viatge iniciàtic d'anys que molts australians fan, 3 indis de Mumbai i jo. L'interés de les converses sustitueix la falta d'aire acondicionat. Política hindú, cricket, que pasa amb España i explicacions sobre la pluralitat dins del hinduisme. Tots accepten als 17.000 deus però cadascú té els seus predilectes.



Les coves d'Ellora son una mostra de tolerància. 34 coves temple excavades entre el segles VI i XI dC, repartides entre 3 religions, hindú, budista i jain.
Fa pensar que cada grup és resolgués les necesitats que tingués amb la seva religió sense entrar en conflicte amb les altres.
La més impressionant és el temple Kailash, que vol rememorar llegendes hindús vinculades a la muntanya sagrada. És enorme, d'una superficie dos vegades la del Partenón, però amb la diferència de que esta excavat tot en la roca i tallat en una única peça, en la que s'han tallat les escultures i relleus.



Especialment en aquesta època en que talibans islamistes destrueixen imatges de Buda i els colectius musulmans, que són els que volen anar als seus temples, no puguin construir mesquites a molts llocs de Catalunya.
Les envejes entre territoris poden portar a ruines financeres. Això ja era així durant la dominació mongol a la India.



Un emperador mongol va construir a Agra el Taj Mahal a la mort de la seva estimada, i més tard un altre el va voler copiar a Aurangabad. Com que el pressupost es va disparar, es va veure obligat a acabar-ho amb guix en lloc de marbre. Per la resta, la copia es tant gran que s'el anomena "Mini Taj Mahal".



Una foto amb un turista és com una mena de trofeu. M'han demanat posar amb molt grups. És com fer de model. A aquest grup de nens els hi vaig tornar la pregunta fent-lis una foto.
Per fi tinc un numero de telèfon indi, és amb Vodafone i és el 7506086216.
Tota una aventura. Fotocopia de tots els documents imaginables. Les mateixes dades en dos formularis i després per telèfon. 4 dies per tenir la linea.
La Conxita em truca a aquest numero per Skype. 20 minuts de conversa costen al saldo Skype menys de 1€. Intento pagar una primera recarga per poder fer trucades si cal. Ni desde la botiga Vodafone ni desde una de mòvil ho aconsegueixen. Finalment algú diu que l'únic valor acceptat per una primera recarga és 206 rupias, que son 3.5€. Funciona, però per casualitat, perque el número no te cap llògica.
Gran païs, grans persones, pero massa ineficiència.
Potser ho fa que avui hem arribat a 42º, s'està retrassant l'arribada de les pluges i Maig és el mes més calurós del any.
L'anglés també fa dificils les coses. Si un païs molt gran com la India, adopta una llengua estrangera com a vehicular al col.legi, lallengua no és materna i els professors no son natius, i no es la llengua del carrer, el resultat es extrany.
El que passa és que tothom parla una mena d'anglés que els angloparlants no indis entenen amb dificultat.
Això ha fet que molts Call Centers s'hagin trasladat de la India a les Filipines, per queixes dels clients americans o anglesos que no entenien als operadors. Això també es veia a la película del "Slumdog millionaire".
Suposo que és una fase més de la fragmentació de les llengues globals.
Dins d'una estona, tren nocturn cap a Hyderabad, aquest cop en llitera sense aire acondicionat i clase econòmica. A fer amics.

27 d’abr. 2013

Adicció als formularis, atemptats al Hotel Taj Mahal, l'Exèrcit de salvació i els residents del Willson Hostel.

La India ha mantingut una actitut ambivalent amb Anglaterra, l'antiga potència colonial. El monument més característic de la ciutat és la Porta de India, per celebrar una visita real, i l'estil més característic dels monuments de la ciutat és el pastiche neogòtic-mongol-hindú que van inventar els arquitectes anglesos del Raj.



Es veu en museus i edificis civils. Destaca també que totes les estatues del antic colonitzador estan en peu. Es clar que el mateix es pot dir dels ferrocarrils, carrers, ponts i la majoria de les infrastructures.
Un altre herencia anglesa és l'adicció als formularis. Per tot, per comprar billets de tren, per l'hotel, per el telèfon. Com que tots son en paper i escrits a mà no serveixen per res.
He comprat una tarja SIM per al telèfon, pero com que algú ha d'entrar a mà les dades del formulari que vaig omplir, puc trigar tres dies per tenir linea i llavors trucar per que me l'activin. De moment tinc número pero no conto que sigui operatiu fins d'aci 2 o 3 dies. A la Xina era qüestió de minuts.
Després de la independència la India ve reorganitzar els seus estats interiors per idiomes, però la principal font de conflictes va ser entre hindús i musulmans. Això va causar la divisió entre India i Pakistan, però en ciutats com Mumbai ha continuat latent.



Després de greus conflictes amb centenars de morts als 90's, el pitjor va ser l'assalt d'un grup de terroristes que venint de Pakistan, van desembarcar en lanxes al port, van entrar al Hotel Taj Mahal i després a altres edificis emblemàtics de la zona monumental i turística i van matar 173 persones. Van ser tres dies de terror fins que l'exèrcit hindi va acabar amb els agressors.



Un dels residents al hotel Taj Mahal era Esperanza Aguirre, que hi va perdre les sabates i va marxar amb els mijons fins a Madrid.
Entrar al hotel reconstruit te mesures de seguretat molt estrictes. Hi vaig anar per veure l'escenari dels fets, però el més disuasori era el preu. Les opcions de menjar alguna cosa anaven de 40 a 100€.
Fent cantonada hi ha l'alberg del Exèrcit de Salvació. En el meu primer viatge a la India, fa més de 30 anys, no teníem ja diners i encara no hi havia tarjetes de crèdit. La penùltima nit la vam passar al alberg del Exèrcit de Salvació, amb altres hostes més penjats i fotuts, i la última al terra del aeroport.
Encara és un lloc molt bé de preu, 4€ la nit en dormitori, cèntric i amb més bona pinta. Amb el que estalvies en la nit, però no et pots pagar ni un café al Taj Mahal.



Als mercats de Mumbai hi trobes animals vius, el que pot ser una garantia en la conservació, especialment si veus al animals que ja estan morts, però també la causa d'algunes de les malalties epidèmiques recents.
Encara és pot veure alguna vaca pel carrer, però tant poques com per ferne una foto.



El millor dels albergs de viatgers són les històries que s'expliquen.
Avui hem compartit dormitori un xinés jove amb excel.lent anglés que treballa a un organisme de la ONU a Ginebra representant al seu Govern en temes de desenvolupament i està a la India per un congrés. Matemàtic de formació, també va visitar el slum i sap perfectament el valor limitat de les estadístiques. Espero que ens veurem a Barcelona aviat.
Una noia japonesa, amb 1 mes de viatge per la India i un anglés molt pobre.
Un irlandés que ha fet molts quilometres dret en trens abarrotats. L'anèctota va ser el dia que un Sadhu va treure un cistell amb serp a dins i la va fer ballar amb una flauta. Tots es van apretar més i deixar algunes monedes, encara que la serp no tenia les dents.
Una australiana molt viatjada aconsellant a una argentina com anar i que fer a Goa.
En fi, el mateig que deurien fer els viatgers en totes les èpoques, encara que l'objectiu no fos comercial.

26 d’abr. 2013

Fora de temporada trobes als grans viatgers

Mumbai abruma. Era una illa que Portugal va regalar com a dot al rei d'Anglaterra quan es va casar amb una princesa portuguesa al segle XVII. Va creixer inmensament i ara conviuen als slums amb Malabar Hill, que és el barri de les vivendes supercares.


Es també la porta d'entrada i sortida de molts dels viatgers a la India.
Abril no és la temporada alta per turisme, i els viatgers que trobes acostumen a ser uns campions.
Una parella belga amb qui ens hem fet molt amics van començar en bus de Bruselas a Riga, despres Russia, tren fins a Siberia, a Irkutsk. Després Mongòlia, China, Sudest Asiàtic, India, nepal, Tibet, Iran, Turquia i cap a casa. En un any. Una combinació de Miguel Strogoff, Ruta de la Seda i Hippy Trail.



He hagut de canviar de hostel i al nou dormitori hi ha una noia australiana que ha estat ensenyant anglés a un slum de Delhi, viatjant per tot India i ara toca Nepal. L'altre és un irlandés que ja porta tres mesos per India i m'ha explicat que les cues per accedir al tren és fan en forma d'estrella. Hi ha tanta gent, que un darrera l'altre sortirien de la estació.
A España els AVE tenen a la via un 10% dels trens que podrien, i van mig buits. Els autobusos son una opció i sempre hi ha lloc.
A la India o la Xina cal comprar amb molta antelació i sempre tot va plé.
Encara que en teoria l'escola a la India ensenya l'anglés, sembla que és més probable ser estrella de Bollywood que aprendre bé l'idioma, perque quasi ningu el parla.
Com a España, encara que els campions son una parella, ell de Madrid i ella de Murcia que he trobat a la estació de tren. Molt perduts però valents. Fa dos dies que han arribat, no entenen rés i van cap a Goa. No parlen anglés i s'han alegrat de trobar un català amb qui parlar. Això és una cosa bona de la India. Els hi he confirmat que pagar 10€ per dormir tots dos al centre de Mumbai no és car, i que precisament perque no es pixa, cal beure molta aigua, sempre embotellada.
Es el seu primer viatge a Asia. Segurament el més fàcil és començar per el SudEst. India és dificil.



No es veuen gaires obres noves. Sembla que totes les infrastructures siguin anteriors a la independència. Això contrasta amb la Xina a on tot és nou o està en construcció.
Amb el cost de la mà d'obra, no hi ha incentiu per mecanitzar. Dhobi Ghat és un inmens barri dins de Mumbai que és com una rentadora manual. 1026 safareigs al aire lliure i milers de persones rentant i aixugant la roba. Segurament els que he deixat per rentar al hostel ha passat per allà. 3 peces de roba, netes per 1€, les tres.


Una comunitat important a Mumbai són els parsis. Es un grup originari d'Iran al que pertanyen destacats empresaris i filàntrops. El més important és Ratan Tata, que controla automòvils, software i fins i tot és el soci de Starbucks. Es venerat per les obres socials. A Mumbai pots veure, per fora, els temples dedicats al deu del foc Agni, anterior a les religions hindús, escrits amb textes cuneiformes i la Torre del Silenci, en la que són deixats els cadàvers dels normalment rics parsis, perque els mengin els voltors.

25 d’abr. 2013

Mumbai, els somnis de Bollywood i del "Slum" de Dharavi

La millor oferta per volar a Mumbai la vaig trobar amb SWISS, la Low Cost suïssa. Sembla que el païs te recursos per finançar la transició a la nova economia.
Parada a Zurich amb missatge d'en Guille, el meu fill que està també a Zurich aprofitant un dia festiu del Erasmus que fa a Mulhouse.
De Zurich a Mumbai és un viatge en el temps i molt més.
El taxi nocturn del aeroport al hostel prop de l'antiga estació Victoria és 1 hora de trajecte, 10€ prepagats i constants barris de chaboles a tocar de la ruta.
Mumbai de més de 20 milions d'habitants, potser 23. Es la ciutat més gran de la India. Un 60% del seu territori era mar i les comunicacions son imposibles.
Es però el gran somni de 1.000 milions d'indis. Tots voldrien ser el proper gran milionari o la propera gran estrella de Bollywood.
Els barris de chaboles informals en que viuen la majoria, en una adaptació anglesa és diuen "slums", són com les favelas sudamericanes.
El més especial és Dharavi. Hi viuen 1 milió d'indis. Molts de Tamil Nadu, un estat desconegut a España, però que amb 78 milions de persones en dobla la població.



Dharavi es el slum més gran d'Asia, potser del món, i és el que té una activitat econòmica més desenvolupada.
Es també famós per la película oscaritzada Slumdog Milionaire. D'allà surten els protagonistes i presenta el barri als 90's, quan estava dominat per les màfies. Als que viuen al slum els hi agrada la película però no el nom.
Tot això dona per un producte comercial, així que al meu Hostel de 9€ al dormitori comú, veig que és pot visitar caminant durant 4 hores, per 10€.
M'hi apunto i vaig amb una parella belga, un altre anglesa, una holandesa en que el noi, de Surinam, parlava en hindi amb els del Slum, perque Surinam la van poblar indis.



El guia, un indi que és diu Ganesh, com el déu amb cap d'elefant, ens explica que hi ha centenars de slums a Bombai. Basicament cada espai buit, s'omple amb gent que l'ocupa com pot.
Està pactat que no es poden fer fotografies i com que tots els pocs que entren al slum tenen clar que no s'ha de donar diners ni regals als nens per no facilitar la mendicitat, molt pocs et demanen coses i això permet que puguis parlar o jugar amb ells.
El reciclatge és la principal industria, però menys pagada que la pell. S'hi poden guanyar 2€al dia. A la pell 3€. Tenint en compte que dormen a la mateixa barraca en que hi ha els plàstics o la màquina per triturar-ho, encara poden enviar diners a la familia que viu al camp.
Altres barraques mantenen les màquines que trituren els plàstics o els entinten. El plàstic per reciclar pot venir fins i tot dels nostres containers grocs o de la China. En fils o boletes és torna a utilitzar.
El reciclatge del alumini impresiona. Les llaunes de begures van a forns artesans dins de les barraques. Fins a 5 metres de fondària. En Ganesh diu d'estar-hi poc per la toxicitat, pero els que hi treballen hi son tot el dia.
El producte final son lingots d'alumini per reutilitzar.
Moltes històries. La del aleman que després de veure-ho, hi va tornar l'endemà amb 300 ulleres, guants, mascares per a treballar amb més seguretat. A la setmana ningú ho feia servir. Potser és van reciclar o revendre.
O la del español que és deia Jesus. Va estar una setmana visquen amb una familia al cor del slum. Després 6 mesos, i després va dir que volia anar a España, vendre el que tenia i tornar a quedars-hi.
També hi ha polítics bons. En Ganesh va acompanyar a un canadenc que després li va dir que era el ministre de desenvolupament del Canadà.
Les zones de la pell i la ceràmica recorden als centres mitjevals que encara és veuen a Fez i altres llocs del Marroc.
El govern ha construit alguns lavabos públics al interior del slum i prop dels rius i vies de tren. Molt poques barraques tenen lavabo, i la resta van als munts de deixalles o a les clavagueres a cel obert.



En el nostre món és més fàcil e important la televisió i el mòvil. N'hi ha per tot arreu.
Hi ha escoles. Públiques, de ONG's i fins i tot de privades. En teoria s'ensenya en anglés, amb el indi i mahrati com segona llengua, pero quasi cap nen en sap.
Algun centre de salut públic, i molts metges privats. Tenen petites "botigues" en que per 9€ et fan una recepta.
Diuen que la medecina tradicional india funciona però a llarg plaç, i a Mumbai tothom te pressa.
Al slum és van viure malament les matances entre hindús i musulmans dels 90's, quan la pressunta cremada d'un temple indú a Ayodya va causar centenars de morts. Ara la convivència al Slum és bona, però és va afavorir la separació entre els grups religiosos. A l'escola sembla que no és permet la separació per religions o sexes.
El tren per tornar al centre atiborrat. Vagons només per dones i molta gent penjada a la porta. Més de 4.000 morts al any per accidents en tren a la India, i la majoria per anar penjats o per travessar.
Bé, una bona entrada a les contradiccions d'un gran païs.

23 d’abr. 2013

Viatge al Sur de la India i Sri Lanka.

Al veure les noves dades econòmiques que ha presentat el govern, segueixo de sabàtic i me'n torno al Orient.
Me'n vaig el 24 d'Abril al Sur de la Índia i a Sri Lanka. Tinc un vol de tornada des de Mumbai el 28 de Maig i la resta està per veure.

En l'últim any he estat per el Sur de la Xina, SudEst d'Asia i també Turquia/Grècia/Balcans i Etiòpia, que son llocs a on Àsia és transforma en Europa i Africa.
Ara em toca la Índia, que és el lloc a on molts viatgers cauen derrotats.



Orient és fascinant i cal fer un esforç per entendre-ho, per a entendre el que ens passa aquí.
Un jove programador a España guanya 40$ per dia, a la Índia 10$ i als USA 400$. La diferència entre la Índia i España és que aquí el jove programador sent que està abandonant la classe mitjana a la que pertanyien els seus pares, mentre a la Índia aquest jove és ja nova classe mitjana.

Suposo que és més complicat. 18 llengües oficials, 14 alfabets. Qui creu en 17.000 deus, qui creu en un d'únic i veritable, i qui no creu en cap.
Als lavabos es fa servir la mà esquerra i aigua, en lloc de la mà dreta i paper.

En fi, moltes coses per explicar. Per no aburrirme, i aburrir als que s'ho llegeixin, ho aniré explicant al blog que he fet servir en altres viatges:

L'adressa és la mateixa alfonssort.blogspot.com He afegit al blog uns mòduls que fan fàcil rebre per mail la comunicació de noves entrades al blog.

El blog admet comentaris, i son benvinguts.

Fins aviat i una abraçada molt forta !!