Els propers sis dies alterno nit al tren amb nit a hostel.
Tres bitllets de tren nocturns, comprats amb 3 dies d'antelació, gracies a una petita quota de billets més cara i reservada a turistes, acceptant la categoria i horaris disponibles.
L'empresa de ferrocarrils india és la empresa amb més empleats del món, 1.5 milions. És la xarxa de trens més gran del món, 6.900 estacions i cada dia transporta uns 20 milions de persones. Està molt antiquada i funciona al 120% de la seva capacitat. Rés que veure amb la modernitat dels trens xinesos, que també van al 120%, o amb els españols, que molt moderns, van mig buits.
Sense poder escollir, m'ha tocat un billet de llitera de tres pisos sense aire acondicionat. 9 hores de tren i 4€. Els altres dos dies tinc bitllets AC2, que vol dir aire acondicionat en lliteres de dos pisos. El preu és 12€ per cada viatge de 7 hores.
El meu primer tren sortia a les 9:05 del vespre de la estació CST, avans Victòria, de Mumbai. L'estació també és Patrimoni de la Humanita, no sé si per l'edifici o per el personal qui hi passa cada dia.
Cada mitja hora, surt un tren semblant en cada una de les 15 andanes.
Em vaig descontar quan portaba comptats 30 vagons. Fent un ràpid promig entre lliteres, asseguts i estirats, uns 100 per vagó.
Vol dir que cada tren eren unes 3.000 persones. Cada tren te llistes de paper enganxades que confirmen als que estan en llista d'espera. Quasi no hi ha llum i molts dels que s'esperen ho fan dormint a terra. L'entrada al tren és una estampida que fa por, especialment als vagons amb seients.
Els carretons amb que és porten coses als trens son de fusta i de museu i s'obren pas com poden. Per sort hi ha policies amb bastons, que suaument, o no van apartant als que estan a terra i ho bloquejan.
Policies dona aparten amb el bastó a les dones, i policies homa als homes.
El tren podia ser el mateix amb el que fa 30 anys van atravessar un Punjab en estat de setge, però dormint en llitera amb llençols i manta i en un païs en pau.
Aurangabad és el punt de sortida per veure les coves de Ajanta i Ellora.
Els dos llocs son patrimoni de l humanitat.
A Ajanta hi ha 30 temples budistes escavats a la roca. Van del segle II aC al VI dC. Recorden al que es feia a Lalibela, Etiòpia, o a Capadòcia.
Els més antics són austers en la simbologia. Al Buda s'el intueix en una estupa o una marca de peu. En canvi als últims és un festival d'imatges.
El lloc és espectacualr. Després d'una petita cascada i canó, el riu agafa la forma de ferradura i al llarg de la pared estan construits els 30 temples.
Per anar-hi cal fer 105 kilòmetres d'una antiga carretera en la que hi ha uns punts de cobrament per peatge. La velocitat màxima és de 6 km/h per les vaques o ases, 15 per els tuc-tuc, que són tricicles amb motor de moto i és el transport més pràctic per sobre dels 35º. Els camions poden anar a la velocitat que vulguin i els carros tirats per bous i plens de llenya també.
No és estrany que cada vehicle porti dedicatòries a tot el panteó hindú. Fan falta. Com que és demana un peatge per al manteniment, se li diu autopista.
Anem en un antic Land Rover 10 persones. Una parella de Calcuta, un de Taiwan, una parella d'australians que estan a mig retorn del viatge iniciàtic d'anys que molts australians fan, 3 indis de Mumbai i jo. L'interés de les converses sustitueix la falta d'aire acondicionat. Política hindú, cricket, que pasa amb España i explicacions sobre la pluralitat dins del hinduisme. Tots accepten als 17.000 deus però cadascú té els seus predilectes.
Les coves d'Ellora son una mostra de tolerància. 34 coves temple excavades entre el segles VI i XI dC, repartides entre 3 religions, hindú, budista i jain.
Fa pensar que cada grup és resolgués les necesitats que tingués amb la seva religió sense entrar en conflicte amb les altres.
La més impressionant és el temple Kailash, que vol rememorar llegendes hindús vinculades a la muntanya sagrada. És enorme, d'una superficie dos vegades la del Partenón, però amb la diferència de que esta excavat tot en la roca i tallat en una única peça, en la que s'han tallat les escultures i relleus.
Especialment en aquesta època en que talibans islamistes destrueixen imatges de Buda i els colectius musulmans, que són els que volen anar als seus temples, no puguin construir mesquites a molts llocs de Catalunya.
Les envejes entre territoris poden portar a ruines financeres. Això ja era així durant la dominació mongol a la India.
Un emperador mongol va construir a Agra el Taj Mahal a la mort de la seva estimada, i més tard un altre el va voler copiar a Aurangabad. Com que el pressupost es va disparar, es va veure obligat a acabar-ho amb guix en lloc de marbre. Per la resta, la copia es tant gran que s'el anomena "Mini Taj Mahal".
Una foto amb un turista és com una mena de trofeu. M'han demanat posar amb molt grups. És com fer de model. A aquest grup de nens els hi vaig tornar la pregunta fent-lis una foto.
Per fi tinc un numero de telèfon indi, és amb Vodafone i és el 7506086216.
Tota una aventura. Fotocopia de tots els documents imaginables. Les mateixes dades en dos formularis i després per telèfon. 4 dies per tenir la linea.
La Conxita em truca a aquest numero per Skype. 20 minuts de conversa costen al saldo Skype menys de 1€. Intento pagar una primera recarga per poder fer trucades si cal. Ni desde la botiga Vodafone ni desde una de mòvil ho aconsegueixen. Finalment algú diu que l'únic valor acceptat per una primera recarga és 206 rupias, que son 3.5€. Funciona, però per casualitat, perque el número no te cap llògica.
Gran païs, grans persones, pero massa ineficiència.
Potser ho fa que avui hem arribat a 42º, s'està retrassant l'arribada de les pluges i Maig és el mes més calurós del any.
L'anglés també fa dificils les coses. Si un païs molt gran com la India, adopta una llengua estrangera com a vehicular al col.legi, lallengua no és materna i els professors no son natius, i no es la llengua del carrer, el resultat es extrany.
El que passa és que tothom parla una mena d'anglés que els angloparlants no indis entenen amb dificultat.
Això ha fet que molts Call Centers s'hagin trasladat de la India a les Filipines, per queixes dels clients americans o anglesos que no entenien als operadors. Això també es veia a la película del "Slumdog millionaire".
Suposo que és una fase més de la fragmentació de les llengues globals.
Dins d'una estona, tren nocturn cap a Hyderabad, aquest cop en llitera sense aire acondicionat i clase econòmica. A fer amics.
Tres bitllets de tren nocturns, comprats amb 3 dies d'antelació, gracies a una petita quota de billets més cara i reservada a turistes, acceptant la categoria i horaris disponibles.
L'empresa de ferrocarrils india és la empresa amb més empleats del món, 1.5 milions. És la xarxa de trens més gran del món, 6.900 estacions i cada dia transporta uns 20 milions de persones. Està molt antiquada i funciona al 120% de la seva capacitat. Rés que veure amb la modernitat dels trens xinesos, que també van al 120%, o amb els españols, que molt moderns, van mig buits.
Sense poder escollir, m'ha tocat un billet de llitera de tres pisos sense aire acondicionat. 9 hores de tren i 4€. Els altres dos dies tinc bitllets AC2, que vol dir aire acondicionat en lliteres de dos pisos. El preu és 12€ per cada viatge de 7 hores.
El meu primer tren sortia a les 9:05 del vespre de la estació CST, avans Victòria, de Mumbai. L'estació també és Patrimoni de la Humanita, no sé si per l'edifici o per el personal qui hi passa cada dia.
Cada mitja hora, surt un tren semblant en cada una de les 15 andanes.
Em vaig descontar quan portaba comptats 30 vagons. Fent un ràpid promig entre lliteres, asseguts i estirats, uns 100 per vagó.
Vol dir que cada tren eren unes 3.000 persones. Cada tren te llistes de paper enganxades que confirmen als que estan en llista d'espera. Quasi no hi ha llum i molts dels que s'esperen ho fan dormint a terra. L'entrada al tren és una estampida que fa por, especialment als vagons amb seients.
Els carretons amb que és porten coses als trens son de fusta i de museu i s'obren pas com poden. Per sort hi ha policies amb bastons, que suaument, o no van apartant als que estan a terra i ho bloquejan.
Policies dona aparten amb el bastó a les dones, i policies homa als homes.
El tren podia ser el mateix amb el que fa 30 anys van atravessar un Punjab en estat de setge, però dormint en llitera amb llençols i manta i en un païs en pau.
Aurangabad és el punt de sortida per veure les coves de Ajanta i Ellora.
Els dos llocs son patrimoni de l humanitat.
A Ajanta hi ha 30 temples budistes escavats a la roca. Van del segle II aC al VI dC. Recorden al que es feia a Lalibela, Etiòpia, o a Capadòcia.
Els més antics són austers en la simbologia. Al Buda s'el intueix en una estupa o una marca de peu. En canvi als últims és un festival d'imatges.
El lloc és espectacualr. Després d'una petita cascada i canó, el riu agafa la forma de ferradura i al llarg de la pared estan construits els 30 temples.
Per anar-hi cal fer 105 kilòmetres d'una antiga carretera en la que hi ha uns punts de cobrament per peatge. La velocitat màxima és de 6 km/h per les vaques o ases, 15 per els tuc-tuc, que són tricicles amb motor de moto i és el transport més pràctic per sobre dels 35º. Els camions poden anar a la velocitat que vulguin i els carros tirats per bous i plens de llenya també.
No és estrany que cada vehicle porti dedicatòries a tot el panteó hindú. Fan falta. Com que és demana un peatge per al manteniment, se li diu autopista.
Anem en un antic Land Rover 10 persones. Una parella de Calcuta, un de Taiwan, una parella d'australians que estan a mig retorn del viatge iniciàtic d'anys que molts australians fan, 3 indis de Mumbai i jo. L'interés de les converses sustitueix la falta d'aire acondicionat. Política hindú, cricket, que pasa amb España i explicacions sobre la pluralitat dins del hinduisme. Tots accepten als 17.000 deus però cadascú té els seus predilectes.
Les coves d'Ellora son una mostra de tolerància. 34 coves temple excavades entre el segles VI i XI dC, repartides entre 3 religions, hindú, budista i jain.
Fa pensar que cada grup és resolgués les necesitats que tingués amb la seva religió sense entrar en conflicte amb les altres.
La més impressionant és el temple Kailash, que vol rememorar llegendes hindús vinculades a la muntanya sagrada. És enorme, d'una superficie dos vegades la del Partenón, però amb la diferència de que esta excavat tot en la roca i tallat en una única peça, en la que s'han tallat les escultures i relleus.
Especialment en aquesta època en que talibans islamistes destrueixen imatges de Buda i els colectius musulmans, que són els que volen anar als seus temples, no puguin construir mesquites a molts llocs de Catalunya.
Les envejes entre territoris poden portar a ruines financeres. Això ja era així durant la dominació mongol a la India.
Un emperador mongol va construir a Agra el Taj Mahal a la mort de la seva estimada, i més tard un altre el va voler copiar a Aurangabad. Com que el pressupost es va disparar, es va veure obligat a acabar-ho amb guix en lloc de marbre. Per la resta, la copia es tant gran que s'el anomena "Mini Taj Mahal".
Una foto amb un turista és com una mena de trofeu. M'han demanat posar amb molt grups. És com fer de model. A aquest grup de nens els hi vaig tornar la pregunta fent-lis una foto.
Per fi tinc un numero de telèfon indi, és amb Vodafone i és el 7506086216.
Tota una aventura. Fotocopia de tots els documents imaginables. Les mateixes dades en dos formularis i després per telèfon. 4 dies per tenir la linea.
La Conxita em truca a aquest numero per Skype. 20 minuts de conversa costen al saldo Skype menys de 1€. Intento pagar una primera recarga per poder fer trucades si cal. Ni desde la botiga Vodafone ni desde una de mòvil ho aconsegueixen. Finalment algú diu que l'únic valor acceptat per una primera recarga és 206 rupias, que son 3.5€. Funciona, però per casualitat, perque el número no te cap llògica.
Gran païs, grans persones, pero massa ineficiència.
Potser ho fa que avui hem arribat a 42º, s'està retrassant l'arribada de les pluges i Maig és el mes més calurós del any.
L'anglés també fa dificils les coses. Si un païs molt gran com la India, adopta una llengua estrangera com a vehicular al col.legi, lallengua no és materna i els professors no son natius, i no es la llengua del carrer, el resultat es extrany.
El que passa és que tothom parla una mena d'anglés que els angloparlants no indis entenen amb dificultat.
Això ha fet que molts Call Centers s'hagin trasladat de la India a les Filipines, per queixes dels clients americans o anglesos que no entenien als operadors. Això també es veia a la película del "Slumdog millionaire".
Suposo que és una fase més de la fragmentació de les llengues globals.
Dins d'una estona, tren nocturn cap a Hyderabad, aquest cop en llitera sense aire acondicionat i clase econòmica. A fer amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada