27 may. 2013

You was a love marriage or an agreement marriage?. Final de viatge. Punt i seguit.




A Goa arriben 1.40.000 turistes russos al any.
No ho he escrit malament. Els hindús van crear l'aritmètica moderna, amb l'invent clau de la xifra zero. Utilitzen també el "lakh", que equival a "cent mil". Per això escriuen 1.40.000.
No he vist als turistes russos perquè la seva temporada acaba al maig, però el govern indi, que tenia molt bones relacions amb els països de l'antiga URSS, els hi facilita el viatge amb un visat a l'arribada a l'aeroport. Com tothom, intenta mimar als turistes de països nou rics.




Viatjar en autobús amb llitera és divertit i còmode. La llitera és per dos i es va definir el seu tamany quan els indis eren baixets i prims. Ara segueixen baixets però no prims, al menys els que viatgen. La llitera era massa curta per a mi i massa estreta per al company de llit que em va tocar. Semblavem "El Gordo y El Flaco". La seva solució era empenyem a mi per ferme caure desde el segon pis. La meva solució era clavar peus i cap a la llitera per no caure. No hi ha com compartir llit amb algú per a coneixer gent.



Per mi, el més còmode, la llitera de tren, després la d'autobús, després l'avió i després la cadira de bus.

De nou a Mumbai. La ciutat dels somnis, a on moren cada any 500 persones caient dels vagons dels trens locals. Com Manhattan, una illa conectada a la resta del territori per molt pocs ponts, perpetuament colapsats. Però que cada dia fa el miracle de que centenars de milers de persones venguin al carrer els seus products transportats cada matinada. Hi ha més densitat de venedors de cocos que bars a Barcelona. Cada un te més de 100 cocos. Imagino centenars de milers de cocos entrant cada nit a Mumbai.


Estic al Traveller's Inn, que em va semblar dolent en arribar i ara em sembla perfecte. A la India, al menys al Sur, quasi no hi ha els albergs habituals de viatgers, amb sala comú, dormitoris i WiFi.
Aprofito les ultimes hores per algunes coses pendents de veure.
Una exposició sobre la pintura de Rabindranath Tagore, el Nobel de literatura bengalí. A la India el referent moral es una persona austera, culta, oberta a totes les religions i preocupat per el desenvolupament social de les persones. Tagore, Gandhi, Sri Baba o Vicente Ferrer s'adapten a aquest patró.



Els intelectuals actuals reflexen la major complexitat de la societat india. Amartya Sen, Premi Nobel d'Economía, Salman Rushdie o Arundathy Roy, són ateus, malgrat els seus origens hindús, musulmans o cristians siris, i són participants actius en els debats sobre el paper dels estat, canvi climàtic o evolució de la democràcia.
Les noves ideologies han entrat a la India rebutjant les castes. Budistes, Islam, Cristians, Comunistes. Aquest es també un punt comú de la modernitat. Com en la democràcia, això al menys ja està reflexat en les lleis i ara cal que poc a poc es compleixi.



El 33% dels hindús viuen amb menys de 1.25 $ al dia, el que es considera el límit de pobresa, i el 69% amb menys de 2 $. La gran majoria són "dalits", altres castes baixes o minories. Segons dades del 2010 del Banc Mundial. Tots els estats del sur en el que jo he viatjat tenen uns ratios millors que la mitja de la India. Els pitjors estats son els del Nord i Oest.
Aquestes xifres terribles han disminuit molt en els darrers anys, però no tant com ho han fet en altres països d'Asia.
En el cantó més positiu, a l'India cada any, 40 milions de persones s'incorporen a la classe mitja.



La Bahía de Mumbai és inmensa. A la Illa d'Elefanta, a una hora en vaixell de Mumbai, hi ha una serie de coves del segle IIIaC al IIIdC. El que és més remarcable es el caos en l'abordament dels molts barcos que hi van. La manera amb que tothom hi puja i la manca de barreres per a que tothom vagi d'un cantó al altre, ajuda a entendre perqué tant sovint hi ha vaixells de passatgers que s'enfonsen.


Com que el motor treu molt fum, m'ho miro amb el que sembla que és el mecànic. Té 22 anys i acabem molt amics.
Finalment em pregunta si jo em vaig casar per amor o per acord entre families. "Love or agreement marriage?". Li aclaro que per amor i li pregunto que com es vol casar ell. Riu i em diu que el seu pare li ha dit que si es casa per amor el mata. És un noi amb món. Sembla bon mecànic, ha treballat a Dubai i aviat anirà a treballar a Singapur. Com tots els nois indis que poden fer-ho.


La despedida és una caminada pels mercats de Mumbai. Una extensió enorme, amb mesquites i temples hindús, protegits per soldats armats per la història de conflictes entre les dos comunitats. Entrar en els mercats de carn et confirma en recents conviccions vegetarianes. Al menys a Mumbai.


El carrer en els inmensos barris dels mercats és una fàbrica. Recorda al slum Dharavi, però dos esglaons més amunt. Cotxes que ja no funcionen, desmontats per peces, portades a llocs en que venen tubos d'escape, o engranatges de canvi de marxes, o el que sigui. Molta gent cosint i fabricant tot tipus de peces de roba.


Informacions per a futurs viatgers.

El tren molt bé, però dificil de reservar. Cal utilitzar la "Tourist quota", però es dificil i sovint cal 3 o 4 dies d'antelació. Per als indis, reservar tres mesos abans i estar en llista d'espera és normal.
El bus és molt flexible. N'hi ha molts i de moltes categories. Per rutes que no siguin entre ciutats grans, l'oferta és més limitada e incòmoda.


El menjar excel.lent. He passat del "No spicy" al "No sugar". Un cop el bilió de bactèries que tenim al nostre sistema digestiu s'acostumen a la nova dieta, i això pot ser un parell de setmanes, tot perfecte. Pots menjar per 50 cèntims en un xiringuito de carrer, per 1 1/2€ en el menjador de les parades nocturnes de buses, per 4€, molt bé, en un restaurant. A restaurants occidental només hi he anat a Mumbai, uns 10€. Cerveses apart, perquè sovint no en tenen i son cares. L'aigua embotellada. 0.35 € el litre.



Dormir sempre sota d'un ventilador. T'hi acostumes i no n'he vist caure cap. Entre 7 i 15€. Es pot trobar més barat i car, però ja no he probat. Si es viatja amb parella, es més barat, perquè moltes habitacions ja son dobles.

El gran canvi de la India son les comunicacions. ATM per tot arreu, bona cobertura de mòvil, aconsello comprar una tarja de prepago local. Si et truquen per Skype desde casa al número local, pot costar 1€ per hora, tant per al que truca com el que rep la trucada.
Televisions per tot arreu, molt més que clavagueres. El WiFi escàs i dolent. Als ciber no tenen cascos per Skype. No aconsello reservar per Internet. Quasi mai hi tens bon accés. Es molt millor telefonar i reservar a alguna de les sugerències de la Lonely Planet o d'algún viatger anterior.


En temporada baixa i al Sur, sovint no coincideixes amb altres viatgers. Socialitzes amb families hindús que aprofiten les vacances escolars, o amb els indis que parlen anglés i no et volen vendre rés. Sempre trobes algú que parla anglés, i en general no saben rés d'España. Si ja vas de viatger "Solo", ja hi estàs preparat.
El pressupost total aproximat és uns 30€ diaris, incloent dormir, menjar i viatges no avió. Amb avions, el total pels 35 dies és poc més de 2.000€.
No he fet gaire distinció entre India i SriLanka. Els elements són els mateixos (llengues, religions, menjar), encara que les proporcions varien.
A mitja nit, en poques hores de vol, a Zurich, unint dos de les ciutats més diferentes del món, i dimarts al matí a Barcelona.
Un gran viatge, i com tots, una etapa per al següent.



24 may. 2013

Goa. Portuguesos, hindis, ordres religioses i hippies.




Goa ha sigut desde fa segles un mite exòtic per als europeus.
Portuguesos, totes les ordres catòliques i hippies n'han fet el seu referent com a paradís tropical.
El 1510 Portugal en va fer la seva base per a la presència a Asia, i el 1961 l'exèrcit indi la va ocupar sense un sol tir, acabant amb 451 anys de presència quasi ininterrompuda.


Dos anys abans, Portugal encara inaugurava a Goa una estatua dedicada a Camões, el poeta de l'expansió portuguesa, amb el lema "A patria repartida em pedaços pelo mundo".
Ara és un estat de la India, el seu idioma, el konkatí, és un dels idiomes oficials, i tots els goans nascuts abans de que deixés de ser Portugal, els seus fills i els seus nets, tenen dret a solicitar la nacionalitat portuguesa, renunciant a la India, i en tot cas en tenen sempre la ciutadania.
Això i més coses, me les explica en João Fernandes, el propietari del Hostal Johny, a on estic durant tres dies.
Cal dir que Goa és com la meitat d'una provincia espanyola. És clarament indi, però amb un nivell de vida comparativament alt. Un recent arribat d'Europa no ho diria, però és més net que la resta de la India. Potser també perquè no té grans ciutats. La seva capital, Pengim, és la més petita de la India amb 90.000 habitants.


Dos grans rius la divideixen en tres zones, i els estuaris d'aquets rius son els que la van fer interessant per als portuguesos com a base marítima.
Al riu més gran, el Mandovi, hi ha la vella capital Velha Goa.


Desde el mar, està uns kilometres riu amunt, i a finals del segle XVI era més gran que Lisboa o Londres. La seva rival era Hampi, la capital del imperi hindú Vijayanagar, pocs centenars de kilometres al interior i construida a la mateixa època. També ara competeixen com a destí turístic al ser Patrimoni de la Humanitat.


Velha Goa tenia esglèsies descomunals, que són l'únic que en queda en peu. Cada ordre religiosa va fet la seva esglèsia, enorme. Jesuites, agustins, dominics, teatins, la catedral. Hi ha molts documents al Vaticà amb les queixes de les orders dient que "les seves campanes" i "els seus cors" interfereixen amb els nostres. Un galliner. També hi ha queixes d'algun virrei portugués al Rei, dient que més de la meitat de la població era eclesiàstica, i que així no és podia muntar una administració. La poderosa Inquisició ja es va encarregar de fer substituir aquest Virrei.


L'esglèsia més famosa és la del Bom Jesus, jesuíta, en la que hi ha una imatge de Sant Ignasi enorme protegint a un minúscul Bom Jesus. De totes maneres el que destaca és la urna amb les restes de Sant Francesc Xavier, que va morir a la costa de la Xina.


Més aviat el que queda de les restes, que estan miraculosament conservades. Els jesuites van repartir un braç entre Roma i Japò. La majoria dels òrgans interns es van repartir per esglèsies del Sudest d'Asia. Alguns dits es van utilitzar en la canonització, i fins i tot una ungla està al poble de Chandor, a Goa, en una capella particular.


Les epidèmies de malaria i còlera eren constants. Potser per la costum d'enterrar els morts junt a les esglèsies, que eren el centre de la població. Finalment la capital és va trasladar a Pengim, a la mateixa boca del riu, a on es veuen moltes cases portugueses de la època.
A més de les ordres religioses, els portuguesos van portar els Casinos, com a Macau. Son uns casinos flotants en el riu, que semblen quasi de juguet.


Després van venir els hippies.
Me' vaig adonar fa 30 anys, quan amb uns amics a Kathmandú, vam veure un Citroën 2CV, amb matrícula de Barcelona, i un cartell en anglés que deia "Busco noia per seguir viatge cap a Goa". Vam localitzar al campió, que era de Granollers, i ens va explicar que la noia amb qui havia començat el viatge havia tornat a casa. Ell va deixar el cotxe aparcat a Kathmandú i va anar a Austràlia a treballar i fer caixa. Ara tornava per el cotxe i buscava noia per seguir fins a Goa. Tot molt lògic.
No era l'únic, perquè Goa i Kathmandú eren els finals del "Hippy trail" de la època.


Molts s'hi van quedar i han posat negocis de restauració o artesanía. Anjuna, al nord de Goa és a on es manté més l'ambient.
De les festes de fa anys en queda poc. M'ho explica l'Alex, un holandés que ha agafat un any per viatjar abans d'entrar a l'universitat a fer Assumptes Internacionals. El primer di vam llogar una moto entre els dos. Després es va traslladar a Anjuna i per casualitat ens vam tornar a trobar a Penjim. M'explicava que no va lligar a l única festa que va trobar. Que una alemana li ca donar carbasses i que una hindú el perseguía però que ell no ho veia clar. Suposo que en tempora alta hi ha més ambient.
Jo estic a Calangute, una mica més al centre. Suposadament és un lloc de molt ambient en temporada alta. Ara és temporada alta per els indis, per les vacances escolars i la calor, i temporada molt baixa per el turisme internacional. Molts cartells estan en rús, però no n'he vist cap turista.


Els indis a Calangute venen a veure la depravació famosa dels turistes internacionals, que no hi son. Majoritariament son families amb nens petits que es banyen vestits. Per pudor i perquè la pell blanca és un signe de distinció entre els assiàtics.
En moltes coses recorda el que deuria ser l'arribada del turisme europeu a l'Espanya dels 60. El hippies ja van començar a venir fa anys, però la clase mitja india encara no existia.


Sembla que el tràfic de drogues és habitual. Per el que m'ofereixen i per alguna baralla que he vist. Segons en Jõao/Johny, te la tolerància de la policia.
No és crític amb el sistema de corrupció generalitzat. Diu que és com unes tasses per els usos de la Administració. A canvi els impostos son molt petits. Opina que el sistema ja està organitzat així. Un trasllat d'un policia a Calangute, l'ha de pagar bé, perquè Calangute és un lloc rentable per ell. El mateix per a solicitar per exemple un Certificat de Naixement per tramitar ciutadania portuguesa. Has de pagar una "Comissió" i va ràpit. Fns i tot tens un rebut. Sinò ho fas, no saps quan ho tindràs ni si farà falta un altre document.
Te tres fills estudiant i treballant a Londres i ell va a Portugal quasi cada any. Els joves ja no parlen portugués, però ell encara el va estudiar al col.legi.


Per moure't per Goa, pots anar ens els busos locals. Calurosos, barats, lents, imprevisibles, atapeïts, plens i divertits. També pots llogar una moto per 4€ al dia, i anar a les platges del nord, que són com ara es defineix el paradís. Ningú i amb cobertura Internet. Cada dia he fet una cosa per probar-ho, i en la moto era l'únic amb casc a la carretera.


L'ultima etapa del viatge son 12 hores fins a Mumbai. Com que Goa és un destí per a la gent de Mumbai, hi ha molts transports. Tren, bus, cadira o llitera, AC o nonAC... Agafo llitera nonAC per 16€, en lloc de llitera AC per 30€ o cadira per 10€. Perquè viatjo en dissabte i és més car. Entre setmana pot ser 40% menys.



22 may. 2013

Mysore, castes y matrimonis per amor. Bhang legal y camí de Goa.





La Geografia de la India no va afavorir mai la unificació. Un territori amb moltes costes i rius que s'allunyen entre si, i moltes divisions internes. Dràvides i indoeuropeus, castes, musulmans e hindús, i aixì fins al infinit.
Qui millor va aprofitar això van ser els anglesos.


A Mysore regnava una dinastia que era la clau d'un territori molt extens fins als mars del Est i Oest. Anglaterra, i més concretament la Companyia Britànica de les Indies Orientals, perque quedés clar quins eren els interesos britànics, va derrotar als Marajàs que li van plantar cara i va deixar viure en una bombolla de luxe als que l'obeïen.


Un dels servidor fidels de la Corona anglesa, va ser el Coronel Wollesley, posterior Duc de Wellington i vencedor de Napoleó a Waterloo.
El fastuòs palau de Mysore n'és un exemple. De totes maneres savien guanyarse l'adhesió popular.
Quan es va crear la India independent, al 1947, la reorganització del sur en estats federats segons idiomes va representar relegar als Marajàs. Però el de Mysore va ser anomenat governador del nou territori.


Més interessants són els mercats. Al de Mysore les especialitars son el sàndal i els colorants per rituals.



Les lleis de la India combaten la discriminació per castes, però és un tema que surt constantment. A on és més dificil d'erradicar és als matrimonis entre castes de diferents nivells.
Grups organitzats de partits polítics de castes intermitges han atacat i destruit poblaments de dalits o intocables prop de Pondicherry. L'argument és que joves dalits, amb motos i jaquetes de cuiro, prometen matrimoni a noies de castes intemitges, i que tot això del matrimoni per amor es una estratègia per obtenir les dots de les seves famílies.
Pondicherry era un territori ocupat per França fins que amb la creació de la India es van retirar. Potser van ser els francesos qui van introduir això del matrimoni per amor.
Es una zona del estat de Tamil Nadu, a on ja governa un partit nacionalista Tamil dràvida. Aquest subpartit de les clases intemitges veu en això una oportunitat.
Demana l'abolició de les lleis que discriminen positivament als intocables i pujar l'edat legal de matrimoni perquè els adolescents no puguin decidir.
Paralelament a Delhi hi ha manifestacions de musulmans que demanen que les lleis de discriminació positiva de les minories també els hi contin a ells i que tinguin reservats el 30% dels empleus públics.
Es un païs que no ho te gens fàcil, malgrat els progressos dels darrers anys.
Als intocables, les castes més altes, que eren totes les altres, no els podien tocar. Suposo que per això, és un signe de progrés que tothom és doni la mà. Especialment al extranger, que normalment soc només jo. Crec que he donat la mà a la meitat del mil milió d'indis. I amb molts m'hi he fotografiat. Si m'en canso, diré que Catalunya és una secta d'intocables.



Al sur de la India m'han ofert de tot, però em sorprén el molt que m'ofereixen marihuana a Mysore. Sembla ser que és una planta que creix molt bé en el clima local, i que en algunes tradicions del ayurveda, la filosofia i pràctica de la salut tradicional de la India, s'utilitza l'oli que s'en treu.
Això fa que a pesar de que el consum de totes les drogues està prohibit a tota la India, en algunes ciutats concretes, el "Bhang", que és aquest oli de la marihuana, és d'ús legal. Acaven tenint una certa confusió entre centres ayurveda i "Cofee shops".
Als indis no sel's veu gaire tristos, i crec que la causa és la intoxicació d'estètica Bollywood. Hi ha centenars de canals a la televisió, en totes les llengües locals, però tots donen cricket o balls Bollywood. No sé veure la diferència entre els anuncis i el contingut, perqué tot té el mateix ritme. Amb l'estat d'ànim que hi ha a España, potser cal que la roda de premsa del govern dels divendres és dongui en plan Bollywood.


En Chema, desde Barcelona, em fa arribar informació sobre Amin Sheikh, un noi del carrer de Mumbai, que ara està a Barcelona, ha escrit un llibre sobre les seves dures vivències i el seu optimisme. Ens hem posat en contacte per mail, però no ens podrem veure els propers dies a Mumbai perquè ara està a Barcelona. Potser ens hi veurem al Juny.


En aquest viatge, 7 de les 34 nits les hauré passat viatjant. La més dura ha estat el bus de Mysore a Goa.
620 kilometres en 14 hores nocturnes. En les rutes entre ciutars grans hi ha autobuses amb llitera, però no en aquesta. La gràcia són les amistars que es fan. El pitjor el mal de tots els muscles del cos. Per anar de Goa a Mumbai intentaré fer-ho en llitera.

20 may. 2013

Les muntanyes Nilgiri, te, pluja i sorpreses.





Les grans muntanyes a la India estàn al Nord i forman part de l'Himalaia. La resta és una llarga cordillera, els Ghates Orientals i Occidentals, que rallen de nord a sur tot el Decán, que és el triangle de la India que queda al sur de Mumbai.
La part més destacada son els Nilgiri, que estan a la frontera entre Kerala, Tamil Nadu i Karnataka.
Ala Nilgiri, els anglesos hi van fer algunes estacions de muntanya per fugir del calor, i per extendre les plantacions de te.


La més destacada és Ooty, que també te el nom imposible en tres idiomes de la fotografia. Està a 2.200 m d'alçada i te una població de 95.000 persones, que augmenta en cap de setmana, com aquest, o en temporada alta, com aquesta, quan es vol fugir de les temperatures extremes.
Al desembre arriba a 0º, però ara és mou entre 15º i 25º. Un luxe.


L'entreteniment dels anglesos era apostar, i el primer que construien era un hipòdrom. Es indis ho han mantingut, i és una de les poques apostes legals. A Ooty hi ha un hipòdrom, que fora de temporada també fa de deixalleria.
S'hi pot arribar en un tren de juguet, que fa 50 km en 5 hores, però puja quasi 2.000 m.


Al estar tots els billets venuts, vaig anar-hi en autobús, en un trajecte de 9 h amb canvi d'estació d'una punta a l'altre a Coimbatore, una ciutat de 1.5 milions de persones igual de dificil que totes. Els autobusos no tenen vidre a la finestra, d'aquesta manera entra el màxim d'aire, pols i soroll.


Al bus una noia canadenca amb la que vam acordar parlar en francés, durant els escasos moments en que no sonaba la bocina. Una beca del govern canadenc li permet treballar a Delhi a una associació que organitza congressos sobre temes energètics i consrvacionistes. Va a la boda d'una companya de treball. Arribem a la conclusió que els nuvis han respectat les normes familiars de casta, dot i aprobació habituals en els matrimonis indis i assiàtics.


A Ooty hi ha sort en la recomanació de la Lonely Planet. Un hostel regentat per un Bahai. És un altre religió, i per el que m'explica el propietari, considera tots els deus aceptables i una evolució l'un del altre. El seu tema és la pau universal. Veig uns recolçaments fets per Tolstoi i Gandhi. Em sembla que son bona gent.


Sortida a fer un trecking de tot el dia amb una parella d'americans establerts a Austràlia, una noia escocesa i un guia local.
La parella té més de 65 anys. Ell no volia anar a la guerra del Vietnam i va marxar. A Austràlia fa reformes en cases de luxe a Brisbane i esperen la primera neta en pocs mesos. Està semiretirat, i la parella és dedica a recorrer món. Especialment Asia. Compartim experiències de la Xina, els hi parlo d'Indonèsia i ells del Sikkim i Darjeeling. Els espero a Barcelona.


La noia és analista de riscos al departament de accions de Goldman Sachs. Estaba a la oficina de Londres i va demanar anar a Bangalore. Fa un més que hi es i ho troba menys cosmopolita que Londres.
Sembla que els que estàn més disposats a correr riscos professionals i veure món són les noies. Els nois, si no tenen guerres absurdes de les que escapar, es senten més mimats a casa.


El passeig de tot el dia per boscos i camps de té, en mig de poblets i estranys temples de les ètnies protegides que viuen als Nilgiri és un somni.


El té son les fulles tendres d'un arbre que s'ha de podar cada 5 anys. Es tallen les fulles superiors, dos cops per més, i el brot central és el que es fa servir per el que anomenen el té blanc, molt més car. A la mateixa plantació, es tallen les fulles i es fan fermentar per calor. Tot el procés fins al embalatge es fa en 24 hores.





En el poblat Kota, mengem el que hi ha, arros amb rotti, dhal i alguna altre salsa, amb te i amb les mans al únic lloc del poblet en que preparen menjar. Esquisit i per 1€.


Parlem amb el fill del propietari, que ha estudiat a Bangalore microbiologia i comença a buscar feina, potser en una empresa farmacèutica. Això vol dir que els millors d'aquesta ètnia, els Kota, se'n van a les ciutats.
El govern indi ha guanyat un pleit amb Novartis i les seves empreses podran seguir fabricant genèrics a baix cost. La campanya ha comptat amb el recolzament de moltes ONG, que compren a la India els fàrmacs utilitzats en les seves campanyes de prevenció i curació.
El montsó arriba amb un gran xàfec en el punt més alt de la caminada. Salvo al iPad, però no a mi. Dos dies a temperatura baixa son suficients per un costipat.


Estem a 30 km de Ooty i no ve l'autobús. Hi ha moltes teories: un accident, s'ha espallat, un colapse de tràfic per diumenge i temporada alta...
Després de mitja hora, caminem 2 km entre plantacions de té fins a una carretera amb una mica d'asfalt. Mitja hora més i no pasa rés. Pregunto al guia si pot aconseguir un taxi i quant costa. Serien 13 €, però no Hi ha taxis. Per fi troba una furgoneta de transport oberta d'un del poblat Kota. Son 10 €, que podem pagar entre els australians i jo. Hi ha lloc per tres asseguts a la cabina, i la resta drets al descobert. Li dic que ja que ho paguem, deixem pujar als 4 o 5 que també esperen. Corre la veu i no sé d'on surten els altres, però al final som 22 !.


Com que la ruta estava colapsada, anem per un camí alternatiu dins de la Reserva de la Biosfera dels Nilgiri, protegit i que te panteres i algún tigre. No en vem veure cap i el cotxe tampoc es va trencar.
Una hora i mitja després d'agafarse fort per no caure i d'esquivar totes les rames dels arbres, arribavem a Ooty.
La nota desagradable ens la comenta l'australiana. El conductor en lloc de tocar la bocina li tocaba la cama.