Potosí, les mines del infern que van finançar una imperi i una contrarreforma.

La llegenda diu que Diego Huallpa, indigena de la regió, buscant una llama escapada, va fer nit a la muntanya que en quechua es deia Potosi, que vol dir tró. El foc que va fer al vespre, va deixar com a residu unes gotes platejades. Així es va descobrir el Cerro Rico, la muntanya de plata que havia de revolucionar l'economia i la política d'Europa. És més probable que els inques ja sabessin que hi havia mineral, però per motius religiosos no l'explotessin.

El fet es que l'any 1.545 es va fundar Potosí i aviat va ser la ciutat més gran i rica d'Amèrica, fins que la mina es va quasi esgotar. Es calcula que 8 milions de persones van morir en el treball de la mina al llarg de 3 segles. Primer indis fins que es van revoltar. Després esclaus africans però eren massa grans per les galeries i poc adaptats a l'alçada. Amb la colònia assentada, es va recorrer a una institució incaica, la Mita que obligava a treballs comunitaris. Això volia dir sovint 4 mesos vivint sota terra, sense sortir, i amb 4 hores de descans. Sense la coca no és podia. Un autèntic holocaust.

No se sap quan es va treure. Es calcula de 48.000 milions de tones de mineral, qua al començament tenia una puresa de quasi el 100%, i al final era quasi més valuós per el zinc, estany o plom que sovint acompanyen a la plata.
Els espanyols es van adaptar malament a l'alçada de les capitals inques que havien conquerit, i les seves noves capitals van estar al mar. Això facilita també el transport amb la metròpoli. El comerç entre les colònies sense passar per la capital del imperi estava prohibit. Ja en aquella època va començar la idea de que comunicacions vol dir comunicacions amb la capital i prou.

El que ara és Bolivia, era llavors el Alto Perú, i depenia de Lima, però l'importància de Potosí va fer que a la regió hi hagués encunyament de moneda, audiència, universitat i tot el alt funcionariat que va fer que en la independència es creés un nou país. Es plenament justificat que el Cerro Rico estigui al escut de Bolivia perquè sense ell no existiria.
Keynes deia que els metalls preciosos, l'or, però també la plata, son la última relíquia bàrbara de la nostra societat. Al segle XVII no encara se'l coneixia i la teoria dominant era el mercantilisme, que defensava que l'acumulació de moneda, metall preciós en la època, era l'objectiu de l'economia dels països. L'imperi espanyol, abans de tenir la plata, ja l'havia gastat. Lluitant contra la Reforma protestant, defensant un imperi impossible i en un estil de vida luxós e improductiu. Les deutes adquirides, es pagaven cada any amb la plata arribada d'Amèrica. L'enfonsament del galió de transport o la seva captura per pirates era un desastre que sovint acabava en suspensió de pagaments. En certa manera el Cerro Rico jugava el mateix paper que ara té el banc Central Europeu.

Actualment la muntanya té poca plata i la seva explotació és totalment manual, tal com ho era a la Colònia, o amb els romans. No hi ha electricitat o aigua corrent dins de la mina i les galeries no tenen cap senyalització. Qualsevol govern, la tancaria per el seu risc i la seva poca productivitat. Però 30.000 persones, miners i families hi viuen en una cultura molt arrelada.
La seva gestió la fan cooperatives de miners, que treuen el que poden i ho venen als diferents compradors que hi ha, en funció del contingut en metalls del mineral extret.

La visita és una experiència controlada de descens als inferns. Agències i antics miners ho organitzen i fan el que poden per a que sigui segur anar allà a on tot és imprevisible. Es corrent portar alguns regals als miners amb els que es parla al interior, i al anar al poblat miner al peu de la muntanya, es suggereixen dos opcions.

Cartutx de dinamita, fulminant, nitrat d'amoni i metxa retardada.
Ampolleta d'alcohol de 96º, Sprite per barrejar-ho i bossa de fulles de coca.
Jo vaig escollir la primera opció. 20 bolivianos, 2€.

Aquestes ofrenes també les fan els miners a les imatges del "Tío", que trobes en cada nova galeria. Adoren als deus de la superfície, que els hi han ensenyat els capellans, però el deu del món soterrani, té la forma del dimoni dels Pastorets, de color vermell i amb banyes, i com que en la fonètica quechua no hi ha la "D", substitueixen el nom per "Tio" i uns elaborats rituals, només sota terra, que no veuen com contradictoris dels rituals cristians de superfície, majoritàriament dedicats a les verges.

Publicaré les fotos de la càmera en quan pugui, però el recorregut de 2 hores, amb botes d'aigua, baixant desnivells amb corda, aturant-nos per explosions no previstes, perquè cada grup treballa de manera autònoma, i esquivant pous gracies al guia no s'oblida.
Al vespre vaig voler veure al hostel el DVD de la pel·lícula "El minero del infierno", documental germano-bolivià, que és la pel·lícula boliviana més premiada. És la vida d'un nen orfe de pare, que comença a treballar a la mina als 10 anys i que també entra en l'escolarització en la ciutat.

És un tema que remou la consciència i de difícil solució. Evo Morales no es popular entre els miners de les cooperatives, perquè voldrien més recolzament e inversió, però el govern prou feina te a respectar un mode de vida antic i que no pot canviar. La solució, com es dedueix de la pel·lícula es que aquest estil de vida no es transmeti als fill, que puguin tenir altres opcions. Però això no és fàcil, ni tant sols a España.
Potosí no és una ciutat alegre. Després de la riquesa desmesurada va venir la decadència i a 4.060m d'alçada només s'està content d'una manera artificial. Però és una ciutat que es fa estimar i que ensenya molt.
Els espanyols de seguida van estar dividits en dos bàndols, els bascos i la resta. Cal pensar que aquella època la divisió entre Castella i Aragó feia que els súbdits del Regne d'Aragó no estiguessin a Amèrica.
El seleccionador nacional bolivià és Xabier Azkargorta.

Per organitzar la Colònia de seguida van venir ordres religioses. Algunes com les Carmelitas Descalzas, amb un luxós convent per 21 monges que eren les segundones de families que podien pagar una dot desorbitada. Van resistir la laïcitat de la República i tant sols van haver de "modernitzar" el seu estil de vida després del Concili Vaticà II. Deixant els cilicis, podent sortir al carrer i sense una calavera presidint els àpats. "Entre tinieblas". Ara n'hi ha 5.

Un altre ordre religiosa que entenia millor la seva època eren els Jesuites. Van organitzar una elit amb les seves Universitats, van fer patrimoni venent plata als mercaders xinesos de les Filipines a canvi d'or, perquè a la Xina és valorava més la plata que l'or. Van ajudar a que l'Imperi es gastés els diners en la Contrarreforma, però com que van entendre els canvis socials i es van fer enemics en el camí, van ser expulsats per el Rei al segle XVIII.

Per la tarda en unes quantes hores de bus fins a Uyuni. Un lloc desconegut per mi fins fa un any i que pot ensenyar molt del món actual. Etapes bolivianes del Dakar. Restes d'antics mars assecats a 4.000m d'alçada amb paisatges i mines de sal il·limitades. Liti, 50% de les reserves mundials d'un mineral més útil que la plata, necessari per als telèfons mòbils, tabletes i cotxes elèctrics. Un nou soci estranger, la Xina. Un govern disposat a que aquest cop el mineral serveixi per als bolivians en lloc de ser la seva perdició.
Estaré tres dies desplaçant-me per el Salar de Uyuni i crec que no tindré cobertura de senyal ni quasi aigua, així que ja ho explicaré quan pugui.

Publicado con Blogsy