19 de nov. 2013

Uyuni i l'extrem sur de Bolivia. Salars, deserts i volcans.

Uyuni és la frontera amb el no rés. Una ciutat que té tren, que servia per connectar els minerals amb els ports del que ara és el Norte Grande de Xile.
La gent que es veu és un tipus especial de turista. Busca recorreguts de 600km per pistes sense asfaltar, o sense pista. Per sobre dels 4.000m i en un dels paratges més àrids del món. Uyuni és la única parada que tindrà el Dakar a Bolivia el gener del 2014. Entrarà per Argentina i marxarà per Xile.
Uyuni té un cementiri de trens, de les moltes locomotores que s'hi han espatllat en molts anys i que ningú ha pogut emportar-se el ferro.

El Salar és un paratge irreal. És gran com una província espanyola, i la capa continua de sal té una fondària entre 7 i 15 metres. És el producte de la desecació d'un antic mar salat, però amb la particularitat de que està a 4.000m. A l'època de pluges es forma una capa pastosa salada de 30 cm, infranquejable, que en secar-se origina unes formes similars als panals de les abelles. Els poblats de la perifèria dels Salar, viuen d'assecar la sal i enviar-la a centres purificadors per a vendre pel consum.
Com era un mar, hi havien illes, que ara sobresurten en l'immensa plana de sal i que tenen cactus centenaris. Els més valents travessant els Andes i especialment el Salar, són els ciclistes. Foto dedicada als dos germans García, en Manel i en Chema, especialistes en obrir camins amb bicicleta.
El viatge es de 3 dies i dos nits. Els allotjaments precaris. El primer dia una construcció de sal que té dutxa. El segon dia d'adobe i sense dutxa. No tenen cobertura telefònica i el segon dia l'electricitat ve d'un grup electrogen que hem d'arreglar entre uns quants voluntaris. El conductor, en Franco, fa de guia i de cuiner, i porta en el 4x4 el menjar de tots els dies. Es bolivià de Cochabamba. Ha estudiat medicina amb un temps a Cuba.
La resta som: una parella anglesa, un galés, una australiana, en José, un funcionari de presons que viu a Miguelturra, prop de Ciudad Real, i jo, el traductor.
El cost de l'aventura és de 80€ per persona. En Franco, el conductor, viu a Uyuni en una habitació llogada per 25€/mes. Em diu que un metge amb especialitat i deu anys d'experiència guanya 4.000€ al mes. Els sous internacionals s'igualen a tot el món. Els costos a Bolivia son entre 5 i 10 vegades més baixos que a España.
El trajecte és una successió de llacunes a més de 4.000m de diferents colors en funció de les algues o minerals que tinguin. Això també fa que hi hagin 3 tipus diferents de flamencs, que migren en les èpoques fredes. Veiem vicunyes, llames, guineus dels Andes i molts tipus d'ocells. La cadena dels Andes separa Bolivia de Xile i la majoria dels cims son volcans de més de 5.000m, molts en actiu i aparentment fàcils de pujar. Dos pasos a més de 4.000m comuniquen la major part del any Bolivia amb Xile.
Amb en José, carceller com és defineix ell, funcionari de presons, com reflexa la flexibilitat laboral que li permet encadenar viatges, tenim converses increïbles. Després d'estudiar Sociologia i especialitzar-se en Antropologia, es va fer funcionari de presons, mentre manté una petita herència familiar amb cereals, oliveres i pollastres.
Al aconseguir un trasllat de presó, és te un mes de permís, i d'aquesta manera ha visitat totes les presons d'España, i quasi tots els països hispanoparlants d'Amèrica. En les nostres converses han sortit tots els criminals famosos de la història recent d'España, coneguts seus. Terroristes, violadors, traficants, assassins a sou, psicòpates. El món intern de la presó. Em va explicar moltes coses en José, i jo no em vaig cansar d'escoltar-lo.

Els presos de més prestigi, son els atracadors de bancs. Potser per això Sundance Kid i Butch Cassidy són una llegenda. Dos hombres y un destino..
El darrer dia, dormim a 4.400m i ascendim fins a 4.900m a les 5 del matí. Hi ha uns geisers que semblen lava en ebullició. En aquests paratges desolats, hi ha cada dia uns 10 o 20 4x4. No hi ha normes de seguretat, i els qui arriben allà no són els més prudents.
Estem gelats però per sort hi ha uns sortidors d'aigua calenta que han creat unes piscines naturals amb aigua a 30º. S'ha d'aprofitar i allà ens retrobem la petita penya ibèrica d'aquest mena de pre-Dakar de pobres o romàntics. La noia que seguirà fins al Uruguai perquè ara comença la feina per els cambrers, la parella d'infermers bascos, el carceller de Ciudad Real i jo, el traductor.
Tot acaba, i els 80€ pagats ja han donat prou de si. Després de les darreres llacunes andines de tots els colors, arribem a la frontera amb Xile. Hito Cajón, a 4.400m, precari. Ahir no es podia passar per les eleccions presidencials a Xile. Avui si. Al policia que em sella el passaport li dic que Bolivia m'ha encantat i és una gent molt maca i em dirigeix un somriure.
El bus cap a San Pedro de Atacama continua per pista, i al cap de 500m, entra en una carretera asfaltada i amb senyalització homologable a la europea. És la carretera que va de Xile a Argentina, de Calama a Salta. Hi ha grans diferències entre els països andins.

2 comentaris:

  1. Alfons, gràcies per la dedicatòria de la foto! Com pots suposar ja se m'ha passat pel cap travessar el Salar d'Uyuni en bicicleta.

    Manel

    ResponElimina
  2. Manel, ànims!!! Ja et veig al Salar!!! Tú també ets un Superheoï de l'aventura viatjera. Em trec el capell. Jo també he viatjat, però l'Alfons i tu sou increïbles. Jo ara sobre tot viatjo amb el meu cervell i cor pel món de les idees i sentiments. Però havent viatjat, envejo la vostra força i més en aquesta etapa de la vida!!! Salut companys. Josep Lluís

    ResponElimina