10 de des. 2013

Buenos Aires i final de viatge

La última part del viatge ha sigut un vol de Mendoza al Aeroparque de Buenos Aires, bus al centre de la ciutat, sis hores per passejar i veure el que ha canviat i el que continua, una altre bus al aeroport internacional de Ezeiza, i tornada a Barcelona.

El començament del viatge, amb Avianca, força bé. Malgrat el canvi d'horari una setmana abans i el retràs en la sortida del Prat, es va poder fer la connexió a Bogotá i arribar a tems, jo i l'equipatge, a La Paz.
Amb Aerolineas Argentinas tot ha sigut més imprevist. En arribar el vol de Mendoza al Aeroparque, l'aeroport interior, i molt cèntric, de Buenos Aires, les portes d'accés del finger al aeroport estaven tancades. Els passatgers ja no estàvem al avió, però no podiem entrar a la terminal. Per sort algú tenia un telèfon del aeroport i va poder avisar per que algú vingués amb la clau. Calia canviar d'aeroport, i per sort, t'havies de fer càrrec del equipatge. A la oficina en que donaven el bitllet de bus per fer el transfer no hi havia ningú. Després de mitja hora d'espera, jo i molts més, vam decidir pagar el bitllet amb el primer bus. Potser aquesta ja era la intenció i el negoci.
Tenir 6 hores per passejar per Buenos Aires es un luxe. Les noves torres d'empreses al voltant de Puerto Madero. La més alta és la d'un banc xinés. El parc temàtic de causes en que s'ha convertit la Plaza de Mayo, amb pintures que proclamen que la lluita de Bolivar, San Martin i el Che encara no ha acabat, que les Malvines son i seran sempre Argentines, i amb un gran escenari digne d'un concert de rock, annex a la Casa Rosada, pel discurs de retorn de la presidenta Cristina Fernandez Kirchner, CFK.
A prop, la llibreria Avila, que diu que és la segona més antiga del món, després de la llibreria Bertrand, al Chiado de Lisboa, te fotos dedicades de visitants famosos com el jutge Baltasar Garzón i el papa Francesc.
Una mica més lluny, el mercat del barri de Sant Telmo. Potser l'únic del món en que al cantó d'una parada de verdures hi ha una d'instruments musicals, i al cantó de la carn, les antiguitats.
Referències literàries, urbanisme parisenc, parcs elegants i civilitzats, mentre a les televisions els dirigents polítics afirmen que no acceptaran l'extorsió ... de la policia, i els noticiaris repeteixen les imatges dels assalts a comerços en les ciutats en que les vagues policials esquerden aquesta imatge de convivència. Es deia que a Buenos Aires hi viuen italians que parlen castellà, creuen que son anglesos i que viuen a París. Al menys la semblança amb París, en els barris monumentals es manté.
El viatge s'acaba. Aquesta darrera entrada al blog ja la publico des de Barcelona. Tots els viatges que he fet són diferents i tots són interessants. Aquest, com no podia ser d'un altre manera als Andes, ha tingut reptes importants en muntanya i ha obligat a portar un equipatge molt variat. La muntanya, l'alçada i el fred fan part de les terres andines a Bolivia, Chile i Argentina, així que tot era molt natural. A pesar de la mala aclimatació vaig poder pujar al Wayna Potosí, i per el mal temps, i a pesar de la meva bona aclimatació, no vaig poder intentar l'Aconcagua. Forma part de les coses normals a la muntanya.
Els deserts, els salars, els cims, les mines, les ciutats, et deixen sense paraules. És un viatge a recomanar a tothom, però especialment als qui parlen castellà. La gent estupenda i molt diferent, i poder compartir tant amb ells és un luxe.
Es impossible anar al altiplà andí i no llegir la seva història. Confirma que España no es pot entendre sense la ocupació i explotació de Latinoamérica. L'emperador Carlos I tenia una cort itinerant i una administració de flamencs. Felipe II ja havia creat Madrid per a que fos la capital del seu imperi, i havia creat una administració per a gestionar els dominis americans i les rendes que en venien. Aquestes rendes no es van gastar de manera productiva. Van servir per a defensar un imperi declinant a Europa i per a lluitar contra la Reforma protestant. Aquest va ser l'origen d'España i no les histories de regnes medievals. El Cerro Rico, la mina en que encara es venera al diable, i que amb la seva plata va finançar la contrarreforma es essencial per entendre la història que hem viscut a España.
Algunes dades logístiques per als que s'animin a viatjar aquestes terres.
El cost total, incloent avió, ha sigut uns 3.000€, per 35 dies. Una mica més car que altres viatges per dos motius.
El vol no era d'anada i tornada des d'una mateixa ciutat (La Paz i Mendoza), i els costos d'intentar l'Aconcagua son alts. Anar-hi en expedició pot ser l'exageració de 4.000€, però anar-hi per el teu conte i contractar els serveis que et permetin intentar l'ascensió, no baixa de 1.000€. Una opció potser més realista es fe un "Trekking llarg". El cost del permís per 7 dies i el no llogar material per campaments d'alçada ho abarateix molt.
Hi ha molts hostels i en general bons. El preu d'estar en un dormitori oscil·la entre els 6€ a Bolivia i els 12 a Santiago. Compte amb els hostels en que apareix la paraula "festa, fun, party..." per a qui ho busqui perfecte, però sovint son com un trasplant de Salou i calen taps a les orelles per dormir. El menjar pot oscil·lar entre 1€ menjant a una parada de mercat al carrer a Bolivia i 20€ en un molt bon restaurant a Santiago o Buenos Aires.
Sudamèrica te els millors autobusos del món, i la India els pitjors. Quasi no hi ha trens, per causa de l'accidentat del terreny, i perquè el colonialisme construïa trens de mercaderies de la mina o la plantació al port, i la majoria ja no son utilitzables. En canvi viatjar en bus està molt bé de preu i quasi cada trajecte te varies companyies que el cobreixen.
L'alçada és important, especialment si es comença a La Paz o a Cusco. L'aclimatació bona ja es te al cap de una o dos setmanes, però cada persona reacciona diferent. De totes maneres, si es vol fer muntanya o trekking cal tenir-ho en compte.
Queden en el record els molts amics i les moltes relacions intenses i breus que dona viatjar així. Hi ha molts llocs encara per conèixer, però en ser tant gran Sudamèrica, com més veus, més t'adonés del que et falta. La Patagònia, els Andes de l'Ecuador i Colombia, els tepuis veneçolans i els rius en que es confonen l'Amazonas i l'Orinoco... I les muntanyes. El Huascaran, Ojos del Salado, Illimani, Sajama, Tupungato, els trekkings de les Torres del Paine i del Cerro Torre ..
Per més endavant.

9 de des. 2013

Mendoza. Argentina vista desde la provincia.

No es pot entendre España sense entendre la seva història amb Latinoamérica. Tot el que ens van ensenyar dels Conquistadores i de la Madre Patria és una mentida. Uns assassins van robar els recursos i van esclavitzar als locals, i uns fanàtics van imposar a sang i foc les seves creences. Els temps van canviar i la Cort i l'administració espanyoles, que havien nascut per gestionar aquells recursos, van demostrar que eren incapaces d'entendre els canvis.
Tots els líders de la independència sudamericana es van formar a Espanya. Eren oficials de l'exèrcit espanyol, però també persones que entenien els canvis del seu temps. Havien entès el que volia dir la Revolució Francesa i la independència dels Estats Units, eren massons i tenien molts contactes a Anglaterra.
San Martin a l'Argentina, Bernardo O'Higgins a Xile, Sucre a Bolivia tenien històries similars. San Martin va tenir una relació molt estreta amb Mendoza, on va ser Governador, i on va formar el Ejército de los Andes, amb que va entrar a Xile i derrotar al exèrcit realista, fidel al rei d'España.
Això es recorda a Mendoza per tot arreu. Carrers, places i museus es diuen San Martin, però el lloc més espectacular es el Cerro de la Gloria, com un Montjuic a les afores de la ciutat amb un immens monument, com un còmic, en que surten les Patricias Mendocinas donant les seves joies per a finançar l'exèrcit i les mules portant canons pels Andes. Al marge dels excessos històrics, va ser una desgràcia pels peninsulars que els militars lliberals es quedessin a Amèrica, o els afusellessin a España. L'administració estava feta per gestionar un imperi que ja no existia, i així van anar el segle XIX i XX.
Mendoza te una economia que s'aguanta, amb turisme, agricultura i proximitat a Xile. Es veu molta desigualtat i feines molt precàries. Es veu que va ser més pròspera en el passat.
Un fet que va marcar la seva història, va ser la destrucció al 1.861 per un terratrèmol. La ciutat es va reconstruir una mica més lluny de la part destruïda i ara te un Museu, anomenat Area Fundacional, en que es veuen alguns dels monuments derruïts.
El més curiós, és l'església dels jesuïtes, que els hi va ser expropiada quan l'ordre va ser expulsada d'Amèrica al 1.790. Va ser entregada als franciscans, que li van canviar el nom per San Francesc. Va quedar destruïda en el terratrèmol. Ara un jesuïta argentí ha sigut escollit Papa i com a nom ha escollit Francesc.
També hi ha la reproducció de la mòmia inca d'un nen que es va trobar a dalt d'un cim dels Andes, prop del Aconcagua. Potser era la que en Tintin va immortalitzar en algunes de les seves aventures.
La millor manera de visitar les bodegues i vinyes del voltant de Mendoza és en bicicleta. Les normes de circulació son molt laxes, i després de tres bodegues, amb unes cates extensives de Malbec, Carmenere, Cariñac i Torrontín, sense menjar ni casc, alguna cosa no estava bé !!. Segons idioma, anava en grups de la meva edat o més joves. Els de la meva edat eren parelles argentines o brasileres, en que s'havien canviat les jerarquies. Ara els brasilers manen més.
Es grups de joves, normalment son en anglès. Serveix per veure que la cultura del vi està lluny dels joves. És una litúrgia i nomenclatura complexa i els joves acaben tirant cap a la cervesa i els licors.
Argentina està en decadència. Hi ha estat moltes vegades. Però en la literatura i la qualitat dels diaris continua destacant. Cada dia compro, de manera alterna, Clarin, Andes i La Nación. Un diari de Mendoza i dos de nacionals. La seva lectura dona per molt més temps que la lectura de El Mercurio, a Xile, o els diferents diaris bolivians.
El tema central son els saquejos a Cordoba. La policia és va posar en vaga. El govern central no va enviar reforços i durant 24 hores, la ciutat va tenir saquejos de comerços. finalment el govern regional va donar un augment de sou del 100%. Amb això es va acabar la vaga, però com era de preveure, els policies dels altres estats d'Argentina comencen a posar-se en vaga perquè volen augments semblants. Avui "La Nación" te un mapa en que posa el risc en cada un dels departaments de l'Argentina. Per fer-ho més tremendo, hi ha qui acusa a grups policials d'avisar a grups de delinqüents de les zones que quedaran sense vigilància, i fins i tot a grups de narcotraficants de coordinar-ho.
Mendoza de moment està tranquil, però dissabte per la tarda tots els comerços van tancar per prevenir ser assaltats. Tots aquests augments reforcen una inflació molt gran que causa fuga de divises i reforça la crisi. Argentina té també una tradició de disturbis socials al desembre, en que coincideixen les expectatives de despesa per les festes, el calor i la realitat d'unes diferencies socials creixents.
Com a bons llatins, els argentins estan més preocupats pel que pensen d'ells que sobre els fets. El president Obama ha fet unes declaracions en que ha dit que la diferència social als Estats Units és molt gran i similar a la de Jamaica o l'Argentina. El govern argentí, per instruccions directes de la presidenta, ha demanat explicacions al representant dels Estats Units. S'han sentit ofesos de ser comparats amb Jamaica, encara que això també els poses al nivell dels USA.
Fa 30 anys de la recuperació de la democràcia a l'Argentina. El diari del diumenge te un excel·lent suplement que analitza tot el que s'ha fet. Enveja veure com aquest país ha fet aquest procés, jutjat als culpables i reconegut a les víctimes. No tenen un Valle de los Caídos mantingut amb diner públic, ni unes fosses del franquisme encara per obrir.
La dictadura va començar amb una certa comprensió de les classes mitges, degut als atemptats d'alguns grups com els montoneros, l'esquerra peronista. Aviat es va convertir en el que Borges en va dir "Se comieron a los caníbales", i al final va ser una repressió indiscriminada. A Mendoza ha ha un monument amb els noms de 240 desapareguts o assassinats en el període 1975-1982, fins que el desastre de la invasió de les Malvines va fer caure la Junta Militar. Es una llista paritària. Quasi la meitat son dones, i les edats molt joves. Els estudiants van ser els més represaliats.
Al matí de l'últim dia a Mendoza, des del meu Hostel, he anat a correr al Parque ... San Martin. El cel s'ha enfosquit, ha començat a tronar, i la pluja ha col·lapsat la ciutat. Refugiat amb altres corredors en un cobert, he pensat que demà és el 9 de desembre i que l'últim pronòstic de temps que vaig mirar, deia que el vent a l'Aconcagua es reduiria a 25 km/h. Diuen que sovint el mal temps a la ciutat, és bon temps a la muntanya i al revés. Espero que sigui així, per tots els grups que s'han estat aclimatant i dormint al Camp més alt possible per estar a punt d'intentar el cim al dia que el temps ho permeti.
Els meus amics d'Alacant van abandonar fa dos dies i han anat a Santiago a disfrutar de la ciutat i tots els llocs que els hi vaig recomanar.

7 de des. 2013

La tornada d'una gran muntanya


Plaza de Mulas a la temporada alta pot tenir unes 200 tendes i centenars de persones. Ara, en temporada baixa i amb mal temps, son força menys. Avui torno al refugi de Lanko, l'agencia a la que he contractat alguns serveis, a Penitentes, una estació d'esqui ja fora del Parc. No era la meva intenció en aquest viatge estar un període indeterminat al Camp Base esperant les condicions per a fer el cim. I no estic segur de que això m'agradi. Durant el viatge tenia tantes experiències cada dia, que dies d'inactivitat o amb una activitat repetida em semblarien pobres.

Cada dia he ascendint a alguna area del massís, Plaça França al peu de la Pared Sur, ascens a Nido de Cóndores, Cerro Bonete. Però m'hauria agradat poder intentar l'ascensió i crec que hauria pogut arribar a dalt gracies a l'aclimatació de Bolivia.
Cada persona té les seves raons per anar a la muntanya. En Feliciano, el guia aymarà amb qui vaig pujar al Wayna Potosí, em va explicar que va pujar l'Aconcagua amb uns clients. Dalt del cim va veure una persona asseguda. Era un tailandès i no va respondre a les seves salutacions. És va apropar a ell i va veure que era mort. Va dissimular per que els seus clients no ho notessin i després va avisar a la patrulla de rescat. Amb el que em va dir em vaig quedar amb el dubte de si hi havia anat a morir, com els profetes que morien dalt de les muntanyes. La cresta final de l'Aconcagua es diu la Cresta del Guanaco, perquè la llegenda diu que un guanaco hi va anar a morir. El primer cim del cràter del Kilimanjaro és diu Leopard's Point, perquè la llegenda també diu que un lleopard hi va anar a morir.
Aquesta última nit ha sigut la de més vent. A Nido de Condores la Úrsula ha resistit la nit però ha baixat a la matinada. El francès que també vaig conèixer amb ella ha perdut la seva tenda pel vent, ha aguantat la nit com ha pogut i també ha baixat. En Ralf sembla que va pujar al campament i restes de refugi Berlin i tenia previst baixar abans de tornar a pujar a passar dos dies al cim. Sembla que ningú està ascendint i tots somien en la previsió que diu que del 9 al 11 de desembre, el vent al cim disminuirà de 110km/h a 25km/h. M'acomiado dels amics belgues i alacantins desitjant-lis sort i demanant que em facin saber si arriben. Es l'avantatge de tenir al menys un idioma comú amb quasi tots els residents d'aquest poble virtual que és un Camp Base.
La baixada a Penitentes és llarga, uns 40km i 2.000m de desnivell. Ara ja se com fer-ho per no haver de travessar descalç algun dels rius, com em va passar al pujar.
Baixo una estona amb l'Ezequiel, el president de l'Asociación de Porteadores del Aconcagua. Va a Confluencia a on treballa la seva novia com campamentera. Està estudiant per guía, que és una tecnicatura, l'equivalent a un cicle superior. Amb l'associació intenten contractar directament el servei de porter, sense dependre de les agències que es queden el 50% del import. Portejar fins a 20 kg a Canadá, el primer campament, costa 100 US$. El preu augmenta per a cada campament superior, i si algú vol un porteig fins al cim, per no haver de dur la motxilla, que n'hi ha, el pes màxim és de 10 kg. El felicito per la feina de l'associació i l'encoratjo a que es tregui la tecnicatura de guía. Com que va més ràpid que jo, ens acomiadem.

Abans d'anar a Penitentes, aprofito per veure la meravella natural del Puente del Inca. A veure si puc trobar el dibuix i explicació que en va fer Darwin.
El bus públic que va a Mendoza costa 5€ i triga 4 hores. Hi coincidim la Ursula, el Hidao i un parell de soldats que volen fer els cims que els hi permetran portar en el seu uniforme l'insigne del Còndor que els hi acredita aquestes ascensions.
En Hidao, jubilat japonès de 62 anys, ens explica que fa 35 anys va intentar pujar. Van sortir a les 3 del matí, amb els frontals, però el fred els va fer abandonar. Ara ha començat a les 10h, quan el sol ja escalfava, però ha arribat a les 7 de la tarda al cim, i a quarts d'onze a Berlin, altre cop amb fred i frontal. La seva tenda no era gaire bona, i el refugi Berlin no te porta. La seva solució ha sigut muntar la tenda dins del que queda del refugi i li ha anat força bé. També ha estat a Bolivia i ha fet el Wayna. Diu que com que està jubilat, ara ho pot fer.
Va pujar el mateix dia que els dos catalans, el 1 de desembre. Entre el 15 de novembre i l'1 de desembre sembla que van pujar 9 persones, perquè en Hidao va ser el 9è.
Al bus la Úrsula m'explica la seva ascensió al Everest. També cal contractar una agència, com a mínim per els permisos i serveis del Camp Base. Normalment a partir del tercer camp, diu que cadascú va pel seu compte. Ella hi va anar amb una agència russa operada per nepalís que era la més barata. Tot i això li va costar en total 53.000 US$ que va poder fiançar amb alguns esponsors petits i un amic ric. Ara anirà a Europa a fer alguna ascensió amb el polonès amb el que van fer junts l'ascensió al Everest. Sembla que és obligatori que cada persona que puja al Everest tingui assignat un sherpa, i això ho fa l'agencia. Amb la massificació del Everest, hi ha qui vol tenir més d'un sherpa per a ell sol, per que li portin moltes bombones d'oxigen i ferles servir al dormir i des de cota molt baixa.
El bus travessa les diferents cordilleres paral·leles dels Andes que porten a la plana a on està Mendoza. Vaig al mateix hostel a on vaig deixar part del meu equipatge. Moltes preguntes. Però són dos mons diferents. Els viatgers dels hostels han baixat amb bicicleta la Ruta de la mort, o han estat a la mina de Potosí o al Salar de Uyuni, però ningú ha anat al Aconcagua. També són més joves.
Les noticies de l'Argentina no són bones. Els policies de la ciutat de Córdoba s'han posat en vaga. El govern central no ha volgut enviar policies federals, entre altres coses perquè el governador de Córdoba és d'una facció peronista no kirchneriana. Durant les 24 hores sense policia, hi ha hagut assalts a molts comerços, alguns morts i un clima de terror i salvatgisme. Els policies municipals a Mendoza, van amb xalec antibales i ostentosament armats encara que la sensació és de seguretat normal.
El Banc Central d'Argentina s'està quedant sense divises de manera accelerada. El govern facilita una inflació que fa que els exportadors s'afanyin a entrar els dolars de les seves exportacions, per a que la quantitat no disminueixi, i els importadors retardin els pagaments amb dificultats administratives, com autoritzacions o un aranzel al canvi de pesos en dolars que ha passat del 20% al 35%, afectant inclús als que volen anar de vacances i canviar dolars. No és estrany que el canvi de mercat negre segueixi augmentant i sigui un 50% més gran que l'oficial. El govern creu que amb això facilitarà l'entrada de divises i en frenarà la sortida, però és inútil si no es vol tallar les causes d'aquesta carrera cap a baix.
No pinta bé. El govern gasta més del que te i per això ha d'imprimir diners i causa una inflació creixent. El cost dels transports públics de Buenos Aires augmentarà molt, però això no serà un problema perquè tant sols paguen entre un 10 i un 15%. Tot això en mig d'una decadència de la presidenta i d'un canvi constant de ministres.
Correus està col·lapsat per els milers de paquets de compres per Internet a la Xina, a les que la duana vol carregar un aranzel, però no sap com. Els productes de més valor afegit, no agrícols, com els cotxes o l'electrònica, es fabriquen a Brasil o a Xile, perquè les empreses internacionals hi tenen més confiança.

Els recents resultats del informe PISA, sobre resultats educatius deixen a l'Argentina en uns dels llocs més baixos de l'Amèrica del Sud. Molt mala noticia per a un país que havia sigut sempre un model en resultats educatius per als seus veïns.
La bona notícia és que a la selecció argentina li ha tocat un grup fàcil que quasi garanteix el seu pas a la següent ronda del Mundial de Futbol.

Què cal fer per pujar al Aconcagua?

Cal aclimatar-se, estar fort, portar el material adequat a les condicions de la muntanya, i especialment, cal tenir temps per esperar fins a una finestra de dies amb temps que permeti pujar. A l'estiu del hemisferi sud, el factor climatològic decisiu és el vent, i com que no segueix unes pautes regulars, el millor es disposar de temps i paciència per a una espera d'unes dos setmanes al camp base.
No s'hi pot jugar. Al estiu del 2009, en pocs dies va haver-hi 4 morts. El cas que més va impactar, va ser una cordada amb un guia argentí i quatre clients italians. El vent aixecava neu i no es veia rés. Al peu de la Canaleta, la llarga canal de tartera (acarreo en argentí) i gel que porta a la cresta final, van trobar un altre cordada amb guia que decidia i aconsellava abandonar. Van seguir i al cap d'unes hores van arribar al cim. El cim del Aconcagua és gran i pla. Al baixar, el guia, a pesar de tenir molta experiència, es va equivocar i va començar el descens en direcció contraria, entrant a la difícil gelera dels Polacos. Un dels clients, una noia que es deia Elena, va caure per un barranc i va morir. Els altres es van perdre en la turmenta, però inexplicablement estaven encara vius quan dos dies més tard, un dels grups de rescat els va trobar. El guia va morir poc després i els altres dos es van poder recuperar. La família de l'Elena va donar un refugi per a situacions d'emergència exclusivament, que és va instal.lar a un dels darrers camps d'alçada, Cólera.
Mentre jo estava esperant canvi de temps al camp de Plaza de Mulas, el refugi Elena segurament va salvar la vida als que estaven a Cólera en dos tendes que el vent va destrossar i endur-se.
És l'u de desembre i la previssió és de vents de 80-100 km/h en els campaments alts fins al 6 de desembre. La sensació tèrmica associada a aquest vent és d'uns -25º. En aquestes condicions, es pot ascendir una estona, però com que l'Aconcagua no disposa de refugis útils, cal fer 2 o 3 campaments d'alçada, més amunt dels camp Base de Plaza de Mulas. Com que tinc el vol de tornada a Barcelona el 9 de desembre des de Mendoza, ja em faig a la idea de que no podré fer el cim.

No es un problema. Aquest viatge ha tingut molts objectius i reservant una setmana per l'Aconcagua, es pot conèixer bé el massís i pujar tot el que el temps permeti, però es poc probable tenir oportunitat d'intentar el cim.
La previsió la donen un parell de pàgines web, a les que es pot accedir des de l'ordinador d'alguna agència. Tenen plaques solars, antenes satelitals i connexió internet. Pots conectar-te, al preu de 18 US$ els 30 minuts. Es el mateix que costa una ràpida dutxa d'aigua calenta. El campament és comfortable perquè te aigua sense haver de fondre neu. Al següent campament, Canadá, ja cal fondre neu per tenir aigua.
Cada agència que te tendes al Camp Base, te una latrina, que segurament és el servei més útil. Per situacions de necessitat fora del Camp Base, o per camps d'alçada, al entrar al Parc et donen una bossa numerada que cal retornar, amb el seu contingut, al sortir del Parc. Es una raó més per utilitzar una agència. Per cas de necessitat, el millor és portar alguns fulls de diari. Fas el que calgui damunt del paper, el paper absorbeix l'humitat i amb sort és gela ràpid. El mateix paper embolicat amb el seu contingut va cap a la bossa numerada. Això és tant sols per els humans. Les mules poden fer el que vulguin, a on vulguin.

Tots els altres habitants del camp base, més de 100 persones ara, temporada baixa, han viatjat des de qualsevol lloc del mon, amb l'Aconcagua com a únic objectiu, i han previst 2 o 3 setmanes. L'espera al Camp Base es pot fer molt avorrida. Acabes amb una bona aclimatació a 4.000m, però no n'hi ha prou per a estar a punt en el moment en que hi hagi una previsió de 3 dies bons. Cal estar aclimatat per a 5.500m com a mínim, i si no es pot anar a dormir a campaments alts, el millor és alternar dies de descans, i dies de pujar del camp base a 4.300m fins a 5.000m o més, i tornar a baixar.
Coincideixo amb un grup d'amics del club de muntanya de Torrevieja, Alacant. Com tothom, estan nerviosos per l'espera. Ho mantenim amb partides d'un joc de daus que es diu "Michigan". En la primera partida soc el primer a ser eliminat, però la segona ja la guanyo !.
Al vespre estem a -15º. El grup de 9 belgues i el de 6 alacantins que utilitzen la mateixa agència que jo, prefereixen dormir de dos en dos en les seves tendes petites i menjar en la tenda gran. Jo dormo tot sol en la tenda gran i el meu sac és bo però insuficient.
-15º al exterior, -10º dins de la meva tenda, +9º dins del meu sac. He de dormir amb els botins de la bota doble, dos pantalons i l'anorac de plomes. Dos persones en una tenda petita tenen una temperatura de -4º i amb un sac millor es pot dormir molt confortablement.
Als camps d'alçada ho hauria tingut difícil. El problema però és el vent en la tenda. Al Aconcagua no es claven piquetes perquè el terra és de roca o de sorra. Es posen moltes pedres en els faldons de la tenda i es lliguen els vents a pedres grans. Si hi ha molt vent, més pedres, que no es falten, però a partir d'una velocitat del vent, ja no hi ha res a fer.

Un dia vaig pujar fins al Camp de Nido de Cóndores. La meva intenció hauria sigut fer nits als camps de Canadá, a 5.000m i Nido de Condores, a 5.500m, e intentar el cim, a 6.950m directament, per minimitzar el dormir en alçada i pujar massa carga. Cap problema fins als 5.200m. Això vol dir que estava ben aclimatat. Nido de Condores es normalment un camp molt concorregut, però quan hi vaig pujar estava desert, sense cap tenda i amb un vent que et permetia estar quiet 5 minuts.
L'endemà vaig pujar al Cerro Bonete, de 4.950m i amb una fantàstica vista sobre la ruta d'ascens al Aconcagua. Una pujada molt maca, travessant molts camps de "penitentes"' les curioses formacions de gel com murs afilats que poden tenir més d'un metre d'alçada i que tant sols hi ha als Andes. Vam pujar en el dia 3 membres de la patrulla de rescat de la Policia de Mendoza, que tenen dos bases al parc, els dos francesos dels 40kg i jo. Cada grup van anar per separat però com que al cim el dia era esplèndid i ens hi vam entretenir una hora, vam coincidir tots tres.
Jo era el traductor i el que entenia totes les converses.
"Les flics veulent toujour tout savoir". (Els polis sempre volen saber-ho tot).
"Esos franceses son muy raros, ¿Porque han subido con tanto peso sin cargar en las mulas?, 30 días de autonomía, ¿se creen que van al Everest?.
Les vistes desde Nido de Condores y Bonete impressionants. El fort vent feia que els dies fossin molt clars. Sovint l'unic núvol era el "hongo" sobre l'Aconcagua, causat per les baixes pressions. Era senyal clara de vent fort i menys oxigen.
Baixant de Nido em trobo a la Úrsula i el Ralf. Ella és guia al Ojos del Salado, ha fet l'Everest i el Kilimanjaro i vol fer els 7 Summits. Ell ha fet els 14 8.000's que hi ha al món. És una de les poques persones que ho han fet. Vol dormir dos nits a dalt del cim per aclimatar-se a un futur intent  del Nanga Parbat, al Himalaia. Ara està prohibit dormir dalt del cim, però ningú pujarà a dir-li.
Al campament em trobo amb els primers catalans. En Xavi, guia que viu a Prullans, acaba de baixar del cim amb el seu client, el propietari de Gaes. Ja ha fet altres vegades l'Aconcagua, i com que tenen el bitllet de tornada a Barcelona per demà i han hagut d'apurar al últim dia, el client ha llogat l'helicòpter per anar fins a Horcones, la sortida del parc. La tarifa d'un guia depen del nombre de clients i del cim, però per una persona i al Aconcagua és d'uns 3.000€, bitllet d'avió i entrada al parc apart.
Avui han dormit a la tenda de Lankio el que queda d'un grup anglès. Eren 8 amb guia anglès i guia argentí. Feien una ruta circular a la muntanya i van acabar 5. Una apendicitis, unes possibles pedres al ronyó i un esquinç de turmell van obligar a evacuacions en mula i helicòpter. La darrera nit al Camp Colera la van sobreviure, però dos tendes d'un altre grup van volar. Avui es recuperen i demà tornen cap a Londres. El guia anglès hi va per Las Vegas, perquè els seus anteriors clients van ser un grup en bicicleta per el Death Valley.
Alguns muntanyencs argentins tenen botigues a Mendoza o Bariloche. Importar material a l'Argentina és molt car i aprofiten que mols americans el llencen quasi nou per revendre-ho en les seves botigues o agències.
3 de desembre. La previsió és que no millorarà fins al 9 de desembre, crec que fa un parell de dies que no ha pujat ningú i els camps d'alçada estan deserts. Demà baixaré cap a Penitentes i Mendoza. Els meus amics belgues i alacantins estan nerviosos i discutint constantment fins a quan poden esperar.
Les fotos, les posaré a Barcelona en quan pugui passar-les de la càmera a l'ordinador.

6 de des. 2013

Trekking al Aconcagua ... sense poder fer el cim.

Des de Mendoza, després de 8 dies al parc del Aconcagua, amb esporàdica connexió a internet, resumiré en varies entrades l'experiència. Arrieros, porters, campamenteras, guies, guardaparques, metgesses, policies de la patrulla de socors, muntanyecs de totes les nacionalitats, mules, ocells, condors, cactus i vent, molt vent. Cadascú té el seu paper en aquest somni esbojarrat de pujar la muntanya més alta del món fora dels Himalaies.

Tot comença a Puente del Inca. Fa milers d'anys unes roques van caure sobre la gelera i els vapors sulfurosos les van soldar. Després els gels es van enretirar, però les roques van quedar formant un pont sobre el riu. El fenomen va intrigar als inques i molts anys més tard a Darwin, que aprofitant una parada del Beagle a Valparaíso, va travessar els Andes fins a Mendoza i va estudiar i dibuixar la peculiar geologia de la vall del riu Horcones, que és la del Aconcagua, i el Puente del Inca.
Anys després, l'exèrcit dels Andes, de Jose de San Martin y Bernardo O'Higgins va passar per allà per independitzar Xile del decadent imperi espanyol.
Altres que hi van anar estan enterrats al Cementerio de los Andinistas. Muntanyencs de tot el món que van acabar allà els seus somnis, i militars argentins destinats a aquelles muntanyes i que les van estimar fins al final.
Penitentes i Puente del Inca son estacions d'esqui i parades turístiques en la ruta a Xile. Hi ha alguns albergs en que els que anem al Aconcagua passem la primera nit. Les expedicions van en minibuses privats. Els demés anem en el bus de línia que t'hi porta en 4 hores des de Mendoza.
Cal pagar molts diners per anar al Aconcagua. Segons sigui temporada baixa, mitja o alta. Ara és baixa. I també segons es vulgui fer un trekking curt de 3 dies, llarg de 7 dies, o ascensió de fins a 20 dies. El més car pot ser de més de 500€.
L'Aconcagua era una zona militar fins al 1982, amb accés molt restringit. Està íntegrament a l'Argentina, però a 10 km de Xile. Els argentins no perdonen que Xile recolzés al Regne Unit a la guerra de les Malvines, i asseguren que els xilens mouen les fites frontereres si poden. Des del 1984 es ve organitzar una estructura de Parc Natural, i s'ha multiplicat per 100 el nombre de persones que hi van.
Que hi van, però no que hi poden pujar. He tornat amb en Hidao, japonés de 62 anys que hi va arribaré en condicions límit el 1 de Desembre, 15 dies després de que el Parc obrís. Era el 9è que hi arribava en l'any, mentre a Plaza de Mulas hi ha entre 100 i 200 persones en aquesta temporada baixa.

L'Aconcagua és molt alt i està a 100km del Oceà Pacífic, sotmès a un clima difícil, amb el corrent de Humboldt i el fenòmen meteorològic del Niño. Això fa que el seu clima sigui imprevisible. L'estiu no te el fred i neu del hivern, però el vent és el fenomen més limitant.
Com els Andes Centrals estan a una latitud inferior als de Perú o al Himalaia, la capa d'aire és inferior, a igualtat d'alçada. Això fa que l'efecte de l'alçada equivalgui a uns 300m més.
Tot això, junt amb la facilitat de la Ruta Normal, feia que la mortaldat fos molt gran al anar-hi la gent massa confiada.
Per prevenir-ho, als dos camps base de Confluencia y Plaza de Mulas, hi ha metgesses a les que obligatòriament has d'anar.
Per fer l'esforç de pujar, l'oxigen ha d'anar als muscles. Si hi ha poc oxigen a l'aire per causa de l'alçada, el cor batega més ràpid, la sang genera més globuls rojos i respires més ràpid. Les metgesses et miren l'índex de saturació del oxigen en sang, la freqüència cardíaca i la pressió. Si l'índex d'oxigen és alt vol dir que t'estàs aclimatant al augmentar els glòbuls rojos. Si la freqüència és baixa, vol dir que pot augmentar al fer un esforç, sense que el cor rebenti.
La obsessió de les metges és que hidratis, que beguis més de 4 litres al dia. A aquestes alçades la deshidratació és molt gran i pot afavorir les congelacions. La contrapartida és que cada nit pixes entre 1 1/2 i 2 litres i t'has d'aixecar entre 3 i 5 cops.
Si diuen que no pots pujar, o que t'has d'esperar al Camp Base, has de fer cas. També per això hi ha la patrulla policial i els guardaparques.
Hi ha varies empreses que tenen tendes permanents als camps base i fan menjar. El més normal és contractar el transport de mules i l'estada al camp base. En aquest cas tens un descompte en la tarifa d'accés al parc, i pots dir que els residus fecals i no fecals, que estàs obligat a guardar en unes bosses personals i nomenades, estan buits perquè has fet servir les latrines de l'agencia que has contractat.
A partir del Camp Base de Plaza de Mulas, ja no hi ha serveis, a part de qui vulgui contractar un guia o un portejador, o formi part d'una expedició que ja ho inclogui.
Una expedició és molt cara, costa uns 4.000€ per persona, i no et dona més garanties. Pots tenir un company que no coneixies i que com a principal proesa esportiva, ha menjat 12 hamburgueses a la festa del seu poble. Si l'últim dia ell no pot pujar, és probable que el guia també et faixi baixar a tu.
Amb l'increment de gent que vol pujar, aprofiten per pujar preus. Tot val més del doble que muntanyes similars com el Tupungato o el Ojos del Salado, que són menys conegudes.
Les fotos les podré posar a Barcelona, però les més espectaculars són les de la Pared Sur, a on arribes en una caminada d'aclimatació des del campament de Confluencia. La paret més gran del món, fora dels Himalaies, i al nivell de les més altes. 3.000m verticals d'una combinació glacial i roca, oberta per una expedició francesa als 50's, amb una directa eslovena encara no repetida i amb la inevitable variant Messner. Hi vaig sol i al peu de la paret em trobo amb en Fernando, un guia argentí de Cordoba, que hi ha portat a la seva mare, més jove que jo, a veure la muntanya a on treballa.
Revisió mèdica. Ìndex d'oxigen al 92%, pulsacions a 59. Els molts dies a Bolivia em donen una aclimatació esplèndida, però la metgessa em diu que estic deshidratat. Ho nota al auscultar-me la respiració. A beure encara més aigua i te, i a pixar més al vespre... Ja que estic aclimatat però poc hidratat, decideixo no prendre Edemox.
Les mules fan 60 km i 2.000m de desnivell cada dia, des del seu corral a la carretera fins a Plaza de Mulas. Sempre tornen a dormir al corral i porten fins a 60kg.
No son les úniques. Dos francesos van amb 40kg cadascú, amb autonomia per 30 dies, amb motxilla petate i botes plàstiques des de la carretera, i sense bastons per no portar més pes !. Són la sorpresa de tothom, però després de coincidir amb ells a quasi cada ascensió diària, es van guanyar el meu respecte.