La última part del viatge ha sigut un vol de Mendoza al Aeroparque de Buenos Aires, bus al centre de la ciutat, sis hores per passejar i veure el que ha canviat i el que continua, una altre bus al aeroport internacional de Ezeiza, i tornada a Barcelona.
El començament del viatge, amb Avianca, força bé. Malgrat el canvi d'horari una setmana abans i el retràs en la sortida del Prat, es va poder fer la connexió a Bogotá i arribar a tems, jo i l'equipatge, a La Paz.
Amb Aerolineas Argentinas tot ha sigut més imprevist. En arribar el vol de Mendoza al Aeroparque, l'aeroport interior, i molt cèntric, de Buenos Aires, les portes d'accés del finger al aeroport estaven tancades. Els passatgers ja no estàvem al avió, però no podiem entrar a la terminal. Per sort algú tenia un telèfon del aeroport i va poder avisar per que algú vingués amb la clau. Calia canviar d'aeroport, i per sort, t'havies de fer càrrec del equipatge. A la oficina en que donaven el bitllet de bus per fer el transfer no hi havia ningú. Després de mitja hora d'espera, jo i molts més, vam decidir pagar el bitllet amb el primer bus. Potser aquesta ja era la intenció i el negoci.
Tenir 6 hores per passejar per Buenos Aires es un luxe. Les noves torres d'empreses al voltant de Puerto Madero. La més alta és la d'un banc xinés. El parc temàtic de causes en que s'ha convertit la Plaza de Mayo, amb pintures que proclamen que la lluita de Bolivar, San Martin i el Che encara no ha acabat, que les Malvines son i seran sempre Argentines, i amb un gran escenari digne d'un concert de rock, annex a la Casa Rosada, pel discurs de retorn de la presidenta Cristina Fernandez Kirchner, CFK.
A prop, la llibreria Avila, que diu que és la segona més antiga del món, després de la llibreria Bertrand, al Chiado de Lisboa, te fotos dedicades de visitants famosos com el jutge Baltasar Garzón i el papa Francesc.
Una mica més lluny, el mercat del barri de Sant Telmo. Potser l'únic del món en que al cantó d'una parada de verdures hi ha una d'instruments musicals, i al cantó de la carn, les antiguitats.
Referències literàries, urbanisme parisenc, parcs elegants i civilitzats, mentre a les televisions els dirigents polítics afirmen que no acceptaran l'extorsió ... de la policia, i els noticiaris repeteixen les imatges dels assalts a comerços en les ciutats en que les vagues policials esquerden aquesta imatge de convivència. Es deia que a Buenos Aires hi viuen italians que parlen castellà, creuen que son anglesos i que viuen a París. Al menys la semblança amb París, en els barris monumentals es manté.
El viatge s'acaba. Aquesta darrera entrada al blog ja la publico des de Barcelona. Tots els viatges que he fet són diferents i tots són interessants. Aquest, com no podia ser d'un altre manera als Andes, ha tingut reptes importants en muntanya i ha obligat a portar un equipatge molt variat. La muntanya, l'alçada i el fred fan part de les terres andines a Bolivia, Chile i Argentina, així que tot era molt natural. A pesar de la mala aclimatació vaig poder pujar al Wayna Potosí, i per el mal temps, i a pesar de la meva bona aclimatació, no vaig poder intentar l'Aconcagua. Forma part de les coses normals a la muntanya.
Els deserts, els salars, els cims, les mines, les ciutats, et deixen sense paraules. És un viatge a recomanar a tothom, però especialment als qui parlen castellà. La gent estupenda i molt diferent, i poder compartir tant amb ells és un luxe.
Es impossible anar al altiplà andí i no llegir la seva història. Confirma que España no es pot entendre sense la ocupació i explotació de Latinoamérica. L'emperador Carlos I tenia una cort itinerant i una administració de flamencs. Felipe II ja havia creat Madrid per a que fos la capital del seu imperi, i havia creat una administració per a gestionar els dominis americans i les rendes que en venien. Aquestes rendes no es van gastar de manera productiva. Van servir per a defensar un imperi declinant a Europa i per a lluitar contra la Reforma protestant. Aquest va ser l'origen d'España i no les histories de regnes medievals. El Cerro Rico, la mina en que encara es venera al diable, i que amb la seva plata va finançar la contrarreforma es essencial per entendre la història que hem viscut a España.
Algunes dades logístiques per als que s'animin a viatjar aquestes terres.
El cost total, incloent avió, ha sigut uns 3.000€, per 35 dies. Una mica més car que altres viatges per dos motius.
El vol no era d'anada i tornada des d'una mateixa ciutat (La Paz i Mendoza), i els costos d'intentar l'Aconcagua son alts. Anar-hi en expedició pot ser l'exageració de 4.000€, però anar-hi per el teu conte i contractar els serveis que et permetin intentar l'ascensió, no baixa de 1.000€. Una opció potser més realista es fe un "Trekking llarg". El cost del permís per 7 dies i el no llogar material per campaments d'alçada ho abarateix molt.
Hi ha molts hostels i en general bons. El preu d'estar en un dormitori oscil·la entre els 6€ a Bolivia i els 12 a Santiago. Compte amb els hostels en que apareix la paraula "festa, fun, party..." per a qui ho busqui perfecte, però sovint son com un trasplant de Salou i calen taps a les orelles per dormir. El menjar pot oscil·lar entre 1€ menjant a una parada de mercat al carrer a Bolivia i 20€ en un molt bon restaurant a Santiago o Buenos Aires.
Sudamèrica te els millors autobusos del món, i la India els pitjors. Quasi no hi ha trens, per causa de l'accidentat del terreny, i perquè el colonialisme construïa trens de mercaderies de la mina o la plantació al port, i la majoria ja no son utilitzables. En canvi viatjar en bus està molt bé de preu i quasi cada trajecte te varies companyies que el cobreixen.
L'alçada és important, especialment si es comença a La Paz o a Cusco. L'aclimatació bona ja es te al cap de una o dos setmanes, però cada persona reacciona diferent. De totes maneres, si es vol fer muntanya o trekking cal tenir-ho en compte.
Queden en el record els molts amics i les moltes relacions intenses i breus que dona viatjar així. Hi ha molts llocs encara per conèixer, però en ser tant gran Sudamèrica, com més veus, més t'adonés del que et falta. La Patagònia, els Andes de l'Ecuador i Colombia, els tepuis veneçolans i els rius en que es confonen l'Amazonas i l'Orinoco... I les muntanyes. El Huascaran, Ojos del Salado, Illimani, Sajama, Tupungato, els trekkings de les Torres del Paine i del Cerro Torre ..
Per més endavant.
Amb Aerolineas Argentinas tot ha sigut més imprevist. En arribar el vol de Mendoza al Aeroparque, l'aeroport interior, i molt cèntric, de Buenos Aires, les portes d'accés del finger al aeroport estaven tancades. Els passatgers ja no estàvem al avió, però no podiem entrar a la terminal. Per sort algú tenia un telèfon del aeroport i va poder avisar per que algú vingués amb la clau. Calia canviar d'aeroport, i per sort, t'havies de fer càrrec del equipatge. A la oficina en que donaven el bitllet de bus per fer el transfer no hi havia ningú. Després de mitja hora d'espera, jo i molts més, vam decidir pagar el bitllet amb el primer bus. Potser aquesta ja era la intenció i el negoci.
Una mica més lluny, el mercat del barri de Sant Telmo. Potser l'únic del món en que al cantó d'una parada de verdures hi ha una d'instruments musicals, i al cantó de la carn, les antiguitats.
Es impossible anar al altiplà andí i no llegir la seva història. Confirma que España no es pot entendre sense la ocupació i explotació de Latinoamérica. L'emperador Carlos I tenia una cort itinerant i una administració de flamencs. Felipe II ja havia creat Madrid per a que fos la capital del seu imperi, i havia creat una administració per a gestionar els dominis americans i les rendes que en venien. Aquestes rendes no es van gastar de manera productiva. Van servir per a defensar un imperi declinant a Europa i per a lluitar contra la Reforma protestant. Aquest va ser l'origen d'España i no les histories de regnes medievals. El Cerro Rico, la mina en que encara es venera al diable, i que amb la seva plata va finançar la contrarreforma es essencial per entendre la història que hem viscut a España.
Algunes dades logístiques per als que s'animin a viatjar aquestes terres.
El cost total, incloent avió, ha sigut uns 3.000€, per 35 dies. Una mica més car que altres viatges per dos motius.
El vol no era d'anada i tornada des d'una mateixa ciutat (La Paz i Mendoza), i els costos d'intentar l'Aconcagua son alts. Anar-hi en expedició pot ser l'exageració de 4.000€, però anar-hi per el teu conte i contractar els serveis que et permetin intentar l'ascensió, no baixa de 1.000€. Una opció potser més realista es fe un "Trekking llarg". El cost del permís per 7 dies i el no llogar material per campaments d'alçada ho abarateix molt.
Hi ha molts hostels i en general bons. El preu d'estar en un dormitori oscil·la entre els 6€ a Bolivia i els 12 a Santiago. Compte amb els hostels en que apareix la paraula "festa, fun, party..." per a qui ho busqui perfecte, però sovint son com un trasplant de Salou i calen taps a les orelles per dormir. El menjar pot oscil·lar entre 1€ menjant a una parada de mercat al carrer a Bolivia i 20€ en un molt bon restaurant a Santiago o Buenos Aires.
Sudamèrica te els millors autobusos del món, i la India els pitjors. Quasi no hi ha trens, per causa de l'accidentat del terreny, i perquè el colonialisme construïa trens de mercaderies de la mina o la plantació al port, i la majoria ja no son utilitzables. En canvi viatjar en bus està molt bé de preu i quasi cada trajecte te varies companyies que el cobreixen.
L'alçada és important, especialment si es comença a La Paz o a Cusco. L'aclimatació bona ja es te al cap de una o dos setmanes, però cada persona reacciona diferent. De totes maneres, si es vol fer muntanya o trekking cal tenir-ho en compte.
Queden en el record els molts amics i les moltes relacions intenses i breus que dona viatjar així. Hi ha molts llocs encara per conèixer, però en ser tant gran Sudamèrica, com més veus, més t'adonés del que et falta. La Patagònia, els Andes de l'Ecuador i Colombia, els tepuis veneçolans i els rius en que es confonen l'Amazonas i l'Orinoco... I les muntanyes. El Huascaran, Ojos del Salado, Illimani, Sajama, Tupungato, els trekkings de les Torres del Paine i del Cerro Torre ..
Per més endavant.
Publicado con Blogsy
Estava pensant quan devies acabar el viatge, he entrat al teu blog i he vist que, tot just, has arribat i escrit el darrer post. Has fet un gran bon viatge, suposo que consideres coberts tots els objectius, llevat de l'Aconcagua, que amés de requerir una bona aclimatació, no deixa de ser una loteria. Ja saps que les estadístiques diuen que fan cim la tercera part de les persones que ho intenten.
ResponEliminaBenvingut!
Manel