Des de Mendoza, després de 8 dies al parc del Aconcagua, amb esporàdica connexió a internet, resumiré en varies entrades l'experiència. Arrieros, porters, campamenteras, guies, guardaparques, metgesses, policies de la patrulla de socors, muntanyecs de totes les nacionalitats, mules, ocells, condors, cactus i vent, molt vent. Cadascú té el seu paper en aquest somni esbojarrat de pujar la muntanya més alta del món fora dels Himalaies.
Tot comença a Puente del Inca. Fa milers d'anys unes roques van caure sobre la gelera i els vapors sulfurosos les van soldar. Després els gels es van enretirar, però les roques van quedar formant un pont sobre el riu. El fenomen va intrigar als inques i molts anys més tard a Darwin, que aprofitant una parada del Beagle a Valparaíso, va travessar els Andes fins a Mendoza i va estudiar i dibuixar la peculiar geologia de la vall del riu Horcones, que és la del Aconcagua, i el Puente del Inca.
Anys després, l'exèrcit dels Andes, de Jose de San Martin y Bernardo O'Higgins va passar per allà per independitzar Xile del decadent imperi espanyol.
Altres que hi van anar estan enterrats al Cementerio de los Andinistas. Muntanyencs de tot el món que van acabar allà els seus somnis, i militars argentins destinats a aquelles muntanyes i que les van estimar fins al final.
Penitentes i Puente del Inca son estacions d'esqui i parades turístiques en la ruta a Xile. Hi ha alguns albergs en que els que anem al Aconcagua passem la primera nit. Les expedicions van en minibuses privats. Els demés anem en el bus de línia que t'hi porta en 4 hores des de Mendoza.
Cal pagar molts diners per anar al Aconcagua. Segons sigui temporada baixa, mitja o alta. Ara és baixa. I també segons es vulgui fer un trekking curt de 3 dies, llarg de 7 dies, o ascensió de fins a 20 dies. El més car pot ser de més de 500€.
L'Aconcagua era una zona militar fins al 1982, amb accés molt restringit. Està íntegrament a l'Argentina, però a 10 km de Xile. Els argentins no perdonen que Xile recolzés al Regne Unit a la guerra de les Malvines, i asseguren que els xilens mouen les fites frontereres si poden. Des del 1984 es ve organitzar una estructura de Parc Natural, i s'ha multiplicat per 100 el nombre de persones que hi van.
Que hi van, però no que hi poden pujar. He tornat amb en Hidao, japonés de 62 anys que hi va arribaré en condicions límit el 1 de Desembre, 15 dies després de que el Parc obrís. Era el 9è que hi arribava en l'any, mentre a Plaza de Mulas hi ha entre 100 i 200 persones en aquesta temporada baixa.
L'Aconcagua és molt alt i està a 100km del Oceà Pacífic, sotmès a un clima difícil, amb el corrent de Humboldt i el fenòmen meteorològic del Niño. Això fa que el seu clima sigui imprevisible. L'estiu no te el fred i neu del hivern, però el vent és el fenomen més limitant.
Com els Andes Centrals estan a una latitud inferior als de Perú o al Himalaia, la capa d'aire és inferior, a igualtat d'alçada. Això fa que l'efecte de l'alçada equivalgui a uns 300m més.
Tot això, junt amb la facilitat de la Ruta Normal, feia que la mortaldat fos molt gran al anar-hi la gent massa confiada.
Per prevenir-ho, als dos camps base de Confluencia y Plaza de Mulas, hi ha metgesses a les que obligatòriament has d'anar.
Per fer l'esforç de pujar, l'oxigen ha d'anar als muscles. Si hi ha poc oxigen a l'aire per causa de l'alçada, el cor batega més ràpid, la sang genera més globuls rojos i respires més ràpid. Les metgesses et miren l'índex de saturació del oxigen en sang, la freqüència cardíaca i la pressió. Si l'índex d'oxigen és alt vol dir que t'estàs aclimatant al augmentar els glòbuls rojos. Si la freqüència és baixa, vol dir que pot augmentar al fer un esforç, sense que el cor rebenti.
La obsessió de les metges és que hidratis, que beguis més de 4 litres al dia. A aquestes alçades la deshidratació és molt gran i pot afavorir les congelacions. La contrapartida és que cada nit pixes entre 1 1/2 i 2 litres i t'has d'aixecar entre 3 i 5 cops.
Si diuen que no pots pujar, o que t'has d'esperar al Camp Base, has de fer cas. També per això hi ha la patrulla policial i els guardaparques.
Hi ha varies empreses que tenen tendes permanents als camps base i fan menjar. El més normal és contractar el transport de mules i l'estada al camp base. En aquest cas tens un descompte en la tarifa d'accés al parc, i pots dir que els residus fecals i no fecals, que estàs obligat a guardar en unes bosses personals i nomenades, estan buits perquè has fet servir les latrines de l'agencia que has contractat.
A partir del Camp Base de Plaza de Mulas, ja no hi ha serveis, a part de qui vulgui contractar un guia o un portejador, o formi part d'una expedició que ja ho inclogui.
Una expedició és molt cara, costa uns 4.000€ per persona, i no et dona més garanties. Pots tenir un company que no coneixies i que com a principal proesa esportiva, ha menjat 12 hamburgueses a la festa del seu poble. Si l'últim dia ell no pot pujar, és probable que el guia també et faixi baixar a tu.
Amb l'increment de gent que vol pujar, aprofiten per pujar preus. Tot val més del doble que muntanyes similars com el Tupungato o el Ojos del Salado, que són menys conegudes.
Les fotos les podré posar a Barcelona, però les més espectaculars són les de la Pared Sur, a on arribes en una caminada d'aclimatació des del campament de Confluencia. La paret més gran del món, fora dels Himalaies, i al nivell de les més altes. 3.000m verticals d'una combinació glacial i roca, oberta per una expedició francesa als 50's, amb una directa eslovena encara no repetida i amb la inevitable variant Messner. Hi vaig sol i al peu de la paret em trobo amb en Fernando, un guia argentí de Cordoba, que hi ha portat a la seva mare, més jove que jo, a veure la muntanya a on treballa.
Revisió mèdica. Ìndex d'oxigen al 92%, pulsacions a 59. Els molts dies a Bolivia em donen una aclimatació esplèndida, però la metgessa em diu que estic deshidratat. Ho nota al auscultar-me la respiració. A beure encara més aigua i te, i a pixar més al vespre... Ja que estic aclimatat però poc hidratat, decideixo no prendre Edemox.
Les mules fan 60 km i 2.000m de desnivell cada dia, des del seu corral a la carretera fins a Plaza de Mulas. Sempre tornen a dormir al corral i porten fins a 60kg.
No son les úniques. Dos francesos van amb 40kg cadascú, amb autonomia per 30 dies, amb motxilla petate i botes plàstiques des de la carretera, i sense bastons per no portar més pes !. Són la sorpresa de tothom, però després de coincidir amb ells a quasi cada ascensió diària, es van guanyar el meu respecte.
Anys després, l'exèrcit dels Andes, de Jose de San Martin y Bernardo O'Higgins va passar per allà per independitzar Xile del decadent imperi espanyol.
Cal pagar molts diners per anar al Aconcagua. Segons sigui temporada baixa, mitja o alta. Ara és baixa. I també segons es vulgui fer un trekking curt de 3 dies, llarg de 7 dies, o ascensió de fins a 20 dies. El més car pot ser de més de 500€.
L'Aconcagua era una zona militar fins al 1982, amb accés molt restringit. Està íntegrament a l'Argentina, però a 10 km de Xile. Els argentins no perdonen que Xile recolzés al Regne Unit a la guerra de les Malvines, i asseguren que els xilens mouen les fites frontereres si poden. Des del 1984 es ve organitzar una estructura de Parc Natural, i s'ha multiplicat per 100 el nombre de persones que hi van.
Com els Andes Centrals estan a una latitud inferior als de Perú o al Himalaia, la capa d'aire és inferior, a igualtat d'alçada. Això fa que l'efecte de l'alçada equivalgui a uns 300m més.
Tot això, junt amb la facilitat de la Ruta Normal, feia que la mortaldat fos molt gran al anar-hi la gent massa confiada.
Per prevenir-ho, als dos camps base de Confluencia y Plaza de Mulas, hi ha metgesses a les que obligatòriament has d'anar.
Per fer l'esforç de pujar, l'oxigen ha d'anar als muscles. Si hi ha poc oxigen a l'aire per causa de l'alçada, el cor batega més ràpid, la sang genera més globuls rojos i respires més ràpid. Les metgesses et miren l'índex de saturació del oxigen en sang, la freqüència cardíaca i la pressió. Si l'índex d'oxigen és alt vol dir que t'estàs aclimatant al augmentar els glòbuls rojos. Si la freqüència és baixa, vol dir que pot augmentar al fer un esforç, sense que el cor rebenti.
La obsessió de les metges és que hidratis, que beguis més de 4 litres al dia. A aquestes alçades la deshidratació és molt gran i pot afavorir les congelacions. La contrapartida és que cada nit pixes entre 1 1/2 i 2 litres i t'has d'aixecar entre 3 i 5 cops.
Si diuen que no pots pujar, o que t'has d'esperar al Camp Base, has de fer cas. També per això hi ha la patrulla policial i els guardaparques.
A partir del Camp Base de Plaza de Mulas, ja no hi ha serveis, a part de qui vulgui contractar un guia o un portejador, o formi part d'una expedició que ja ho inclogui.
Una expedició és molt cara, costa uns 4.000€ per persona, i no et dona més garanties. Pots tenir un company que no coneixies i que com a principal proesa esportiva, ha menjat 12 hamburgueses a la festa del seu poble. Si l'últim dia ell no pot pujar, és probable que el guia també et faixi baixar a tu.
Amb l'increment de gent que vol pujar, aprofiten per pujar preus. Tot val més del doble que muntanyes similars com el Tupungato o el Ojos del Salado, que són menys conegudes.
Revisió mèdica. Ìndex d'oxigen al 92%, pulsacions a 59. Els molts dies a Bolivia em donen una aclimatació esplèndida, però la metgessa em diu que estic deshidratat. Ho nota al auscultar-me la respiració. A beure encara més aigua i te, i a pixar més al vespre... Ja que estic aclimatat però poc hidratat, decideixo no prendre Edemox.
Les mules fan 60 km i 2.000m de desnivell cada dia, des del seu corral a la carretera fins a Plaza de Mulas. Sempre tornen a dormir al corral i porten fins a 60kg.
No son les úniques. Dos francesos van amb 40kg cadascú, amb autonomia per 30 dies, amb motxilla petate i botes plàstiques des de la carretera, i sense bastons per no portar més pes !. Són la sorpresa de tothom, però després de coincidir amb ells a quasi cada ascensió diària, es van guanyar el meu respecte.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada