27 feb. 2014

Isfahan, l'Islam en el seu esplendor i converses emotives.


Isfahan va ser la capital de Persia durant els segles de major esplendor del Islam. Ara és la segona ciutat del país, amb 1.7 milions d'habitants. Un oasi gegant en mig del desert a 1700m. Es el primer destí turístic del país i serà aviat un dels primers del món. De moment hi ha turisme interior, xiites d'altres paísos del Golf i molt pocs europeus.
Esta a 440 km de bona autopista desde Teheran, quasi sempre travessant terreny desèrtic. El bus triga 7 hores i costa 5€. Som els únics extrangers però al bus sempre es fan amics. Dos senyores, una amb chador i l'altre amb vel, s'apropen a la Conxita a preguntarli com s'ho fa per estar tant prima.
Com que el més visible en la dona iraní és la cara, és el paradís de les operacions de nas. Teheran te 3.000 cirurgians plàstics i es calcula que al país és fan 90.000 operacions de nas al any. Com que es una cosa de estatus, no s'en amaguen i es corrent veure a una noia per el carrer molt orgullosa amb el nas plé de tirites, que manté tant com pot.
La mesquita Masjed-e Jameh és la primera sorpresa. La principal aportació artística de Persia és potser l'arquitectura, i aquesta mesquita n'es el millor exemple. Inmensa explanada amb galeria porticada que la rodeja i quatre portes o Iwan, amb una semicúpula molt decorada que dona accés a quatre grans sales interiors que eren madrasses, escoles o bé salas de culte. Tot en rajoles d'adob, per al calor del desert i recobert amb rajoles vidirades de color blau i decoracions caligràfiques o florals. És l'estil que hi ha per tota la ciutat i que és va extendre per l'Asia Central i la ruta de la Seda fins a la Xina. Samarcanda i el Taj Mahal en son exemples.
Persia va ser invadida per molts pobles i la majoria s'hi van integrar deixant part del seu estil. Alguns van ser molt destructors, com els tàrtars de Tamerlan, o els macedonis d'Alexandre, però en els seus edificis es veuen reminiscencies de la religió Zoroastriana, dels turcs, dels àrabs i dels mongols.

El basar es inmens i te de tot, encara que les parades de joies i or son les més cridaneres. En les cultures amb poca confiança en l'estat, l'or sembla el millor estalvi. Un espabilat amb cara de Javier Bardem ens ensenya com funciona i com arribar a les taulades. Naturalment al final comprem alguna cosa. Pots comprar de tot, i també hi pots menjar molt bé per menys de 5€. La higiene local fa que tots els plats es serveixin embolicats en plàstic!.
La plaça Naqsh-e Jahan és la segona més gran del món, després de Tiananmen. Fa 512 per 163m. Tota porticada i al mig de les cares hi ha dos mesquites, el Palau dels Sha Abas i la porta principal d'accés al Basar. Les botigues son molts centenars, els turistes occidentals poques desenes i si no es complica l'actual normalització política, aviat seran molts milers. Algun agosarat ens ha parlat de 4 milions en un any. No serà de sobte, però m'ho crec.
Els clergues que manen son molt llestos. Es fan unes eleccions que ells filtren i toleren. Si la gent està contenta amb les mesures del govern, ells es consoliden. Sino ho està, la culpa és del govern i ells queden al marge. Ningú ens ha parlat bé del anterior president, Ahmadinejat, i tothom ens ha parlat bé del recentment escollit, Rouhani. Al Rei d'España també li agradaria beneficiarse dels encerts del govern i quedar al marge dels errors.
Al hotel la majoria dels hostes son d'altres paísos àrabs. Ali parla amb anglés amb el recepcionista. Es queixa de que Facebook no funciona. El recepcionista li explica que està filtrat i l'Ali no ho entén. A Bagdad no te problemes en ferlo servir. Encara que els dos son xiites, els seus idiomes son persa i àrab i per parlar han de fer servir un anglés adaptat.
Seiem a un sofa. L'Ali i la seva dona, la Fatima, han arribat de Mashad, prop del Afganistan, de peregrinar a la tomba del Imam Reza, el vuité dels dotze Imams xiites. Després van també a la ciutat sagrada de Qom. El meu primer turisme també va ser Lurdes i Roma.
Preguntem si tenen fills i l'emoció els hi omple la cara. El seu primer fill va morir amb dos mesos i els segon amb cinq mesos, de problemes al cor. La Fatima i l'Ali tenen 23 i 25 anys, l'edat dels nostres fills. Ens pregunten a quina edat vam tenir els fills i ens alegra poder dir que amb 31 i 33 anys. A la conversa ja hi ha entrat en Claas, un jubilat holandés que viatja "solo". La conversa és mig en anglés, mig amb el traductor àrab-castellà de Google, que funciona molt bé, perqué la Fatima no sap anglés.
Emocionats, esperem que el seu pelegrinatge els hi sigui útil. Aquesta és la millor cara de les religions, donar confort i esperança davant de l'adversitat. La cara fosca és quan els profesionals de les religions se'n aprofiten per obligar a les dones a portar vel, no poder conduir, o apropiarse a preu ridícul de la Mesquita de Cordoba.
Cap respecte a la propietat intelectual. Hi ha un cafe amb els logos de Starbucks i Lilly junts, i la Conxita ensenya un abric amb l'etiqueta de Zara.
Isfahan és un oasi en mig d'un desert, amb les muntanyes Zagros, de més de 4.000m a prop. Els rius no porten aigua, excepte quan son torrencials, i la ciutat te nombrosos ponts, que no tenen aigua a aquesta època, però que es converteixen en preses per amagatzemar aigua quan és l'estació.
El pont porta al barri armeni. El règim actual es tolerant amb les altres religions de llibre sagrat. Hem estat a una botiga de la plaça en que un venedor amb kippa ens ensenyava gots de plata amb inscripcions hebrees, i l'esglesia armenia és viva i destacada.
Demà molt d'hora, bus cap a Yazd, a la vora dels grans deserts centrals d'Iran.

24 feb. 2014

Teheran, a on les coses no son el que semblen.

L'avió surt d'Istanbul plé i amb majoria de dones. Poques porten el vel al despegar i totes se'l han posat en arribar, però les primeres impresions enganyen.
El veí del avió és iraní, viu a Belgica desde fa anys i vaitja amb la familia. Directament parla de la situació al Iran, li agrada el nou president, Rouhani, escollit fa un any i critica al anterior.
Es normal si algu ve de Belgica, un país amb Primier Ministre obertament homosexual, amb el debat més interessant al món sobre el dret de les persones a posar fi a la seva vida en quan ho considerin oportú, i amb dos comunitats que gestionen autonomament el 90% de les seves activitats, i una capital que s'ha redefinit, gestionant els interessos d'un territori que no és Belgica ... sinó la Unió Europea.
Normal que algú així critiqui el tancament del règim, però la situació és repeteix arreu. A un café, al hotel, al restaurant... Sempre hi ha un o una iraní que vol parlar, amb un anglés suficient, i que sense preocuparli la proximitat d'altre gent, t'explica que vol que les coses canviin i de la seva visió liberal de les coses. Hem tingut quatre converses similars en el primer dia.Em recorda la actitut que és vivia a España al final del franquisme i primers anys de la transició. Encara que haver de parlar en anglés fa la mostra menys representativa.Altres temes son el futbol i practicar anglés amb nens.
Hi ha més gent del Real Madrid que del Barça, potser perqué Teheran és la capital. Molta gent s'esforça a parlar l'anglés i el nivell no sembla pitjor del que es troba per España. El persa o farsi és un idioma totalment diferent del àrab, pero en fa servir l'alfabet amb algunes variants. La Conxita desde que porta vel l'dentifica força bé, encara que per sort al metro i noms dels carrers es fa servir molt els caracters llatins.Es divertit per un estranger entendre l'ús del vel. Al carrer el porten totes les dones. L'objectiu del vel és que no es vegin els cabells, però la majoria el porten a mig cap, i moltes com un element decoratiu que els hi tapa una posible cua de cavall al clatell. Segons la Conxita, la meitat porten chador, que és un llançol negre amb el que et tapes cos i cap, i l'altre meitat varietats de vel.
La gran fest persa és el Now Ruz, any nou que comença amb la primavera. Les botigues estan plenes de vestits més agosarats que els de les nits de Cap d'Any a España. Als aparadors de les botigues miren grups de dones amb vels negres, que compren aquests vestits.
Entenem l'hipocresia de treure's un chador, que tapa braços, cames, vel i formes de la dona, per a ensenyar a sota un vestit de festa de discoteca. Ho veiem en anar a sopar al Club Armeni. Entres al restaurant amb vel i a dins l'has de treure. Tenen autorització perquè son un club de cristians. Al xerrar amb el maitre, ens porta a la festa d'una boda que fan al saló del local. 300 persones ballant ritmes armenis, del avi als nens, i totes les noies despampanants amb vestits de lluir. Al sortir del local, altre cop el vel o chador.
Ha sigut el sopar més car i formal, 13€. Dinar al bazar ens ha costat 2€, i al carrer el més fàcil son petits restaurants, que barregen kebab, pollastre, pa iraní i iogur o Parsi Cola per 3€.
Alcohol enlloc. Es la cosa més distintiva, juntament amb el vel i les fotos evellides del Ayatollah Jomeini i el Lider Suprem Ali Jamenei.
Al sha el van posar els aliats al final de la segona guerra mundial, substituint al seu pare, que va ser aliat de Hitler. Iran tenia una llarga frontera amb la Unió Soviètica i molt petroli, així que la CIA el va ajudar a reprimir durament a tots el moviments demòcrates, d'esquerres i comunistes. Hi va haver grups guerrillers que també van ser reprimits, i al 1971, amb la guerra dels 6 dies, el preu del petroli és va triplicar i l'elit del país va embogir amb tants diners. La corrupció, el luxe obscé en un país pobre i l'obsesió en un enemic ja derrotat, com eren els comunistes, va causar una revolució que van guanyar els més inesperats, els clergues xiites.
D'això ja fa 35 anys, els mateixos que el franquisme es va mantenir al poder, desde el final de la guerra fins a la democracia. Dos referents a Teheran ho son Iran Ebrat, una antiga presó de la Savak, la policia política del Sha i centre de tortures, i l'ambaixada americana, a on van estar retinguts 52 diplomàtics durant 444 dies. Les pintures polítiques als murs encara hi son.
Els diners a Iran son un problema per al turista. Les targetes de crèdit no funcionen i cal canviar al banc o alguna de les nombroses cases de canvi que hi ha al carrer.
El primer canvi ha sigut 300€ per 12.000.000 de rials iranís. Els billets son de lires i les xifres més visibles en numeros àrabs. El preu te'l diuen en "tomares", que és la unitat més utilitzada. Com abans es deia el preu en "duros". Un tomar son 10 rials, així que entre multiplicar per 10 o dividir per uns 40.000, et pots fer un lio.
Teheran és oriental en que els vaters no tenen taça i que en lloc de paper hi ha una manguera d'aigua. També ho és el caos circulatori. Els cotxes no paren mai. Al travessar un carrer, la solució és seguir a un local, si pot ser un grup de dones amb vel. No perque les respectin, sinó perque saben quan esquivar i quan correr.
Teheran és una ciutat jove. Fa uns 150 anys el sha de l'època hi va traslladar la capital. Ara te 15 milions d'habitants. Es una de les ciutats més grans del món i una de les més polucionades. Es queixen de que la gasolina és cara perque costa 25 cèntims d'euro per litre. El metro, eficient i en creixement és encara molt insuficient i està atapeït a totes hores. Com a conseqüencia el tràfic és caòtic i lent. Els cotxes son força antics i l'embargament ha fet que les reparacions fosin regulars, augmentant ,més la polució.
De moment, General Electric ha sigut la primera empresa americana a demanar permís per reanudar el comerç, per a poder enviar recanvis per als motors dels avions, i garantir la seguretat.
Demà marxem cap a Isfahan. Amb aquets preus de la gasolina no és extrany que hi hagi un tren per dia i més de vint autobusos per fer les 7 hores de trajecte entre l'antiga i la nova capital. Com que el tres es nocturn, hi anirem en bus.

21 feb. 2014

Iran durant el Carnestoltes

Demà, dissabte 22 de febrer, la Conxita i jo marxem a Iran. Volem amb Pegasus Airlines, una Low Cost turca que arriba a Tehran via Istanbul. L'intenció és viatjar en busos i potser tren desde Tehran a Shyraz, parant a Kashan, Isfahan, Yazd, Persepolis, Pasargarda i el que puguem en tant poc temps. No podrem anar a llocs tant interessants com l'Azervaijan iraní i ciutats com Tabriz o les valls del mite dels assassins d'Alamut, la regió del Khorrasan i la ciutat de Mashad, la més sagrada del chiisme irani, per a la que cal travessar un dels dos grans deserts d'Iran i que està massa a prop del Afganistan i Pakistan. Tampoc podrem pujar al Damavend, la muntanya més alta del país, 5.671m, fàcil però ara encara amb massa neu.

Ens perdem per poc el No Ruz, l'any nou persa i principal festa del país, molt anterior a l'arribada del Islam, i que comença amb la primavera. Hi serem durant el Carnestoltes, que allà no es celebra, però que permetrà a la Conxita lluír el vel i vestit llarg que haurà de portar sempre.
Tornem el 9 de Març, Dia Internacional de la Dona, i suposo que la Conxita, tipa d'haver de caminar 3 passes darrera meu, ho agrairà. Bromes a part, em sembla que el pais està canviant i que moltes de les coses que s'han viscut aquets darrers anys, ja no hi són. Espero poder explicar-ho en el blog. Si hi ha problemes en les conexions Internet, ho faré al tornar.
De moment, avui s'ha de celebrar amb pernil i vi, com a despedida dels plaers prohibits les properes dos setmanes.