9 mar. 2014

Muntanyes, art modern i gran cine. Tresors de les alçades i soterranis de Tehran.

Tehran està al peu de les muntanyes Alborz, que la separen del Mar Caspi. El cim més alt, que també ho és d'Iran, és el Damavand, de 5.671m. Encara és hivern i faria falta material especial per pujar-lo, però una opció més asequible és el cim del Tochal, 3.975m. En telecabina fins a mitja hora del cim, i passant per la quarta estació d'esquí més alta del món.
Hi ha poques pistes, totes fàcils. Per algunes és l'ocasió de treure's el vel, per portar una gorra, casc o els cabells a l'aire. Altres, poques, esquiant amb vel. El preu del telecabina que et porta 2.000m més amunt que Tehran, i el forfait de les pistes és de 10€. Els joves eren de les clases benestants de la capital.
Dal del cim del Tochal, un refugi per emergències. La majoria hi havien pujat per una llarga ruta de 6 hores sense aprofitar la proximitat de les pistes. Tots els muntanyencs son igual arreu. Compartint menjar, informacions i sense els formalismes de la ciutat.
Molta cultura de muntanya i infrastructures correctes. Camins, refugis per emergències i algunes botigues de bon material. Les muntanyes no són dificils, però les condicions poden poden ser extremes.
Divendres i Tehran no té tràfic. Això fa que una de les ciutats més polucionades del món es pugui veure bé des de les muntanyes que la rodegen. Com que s'hi arriba en metro, milers d'iranis van a passar-hi el dia. Son les úniques cues que hem fet en el viatge, però serveixen per veure com les parelles de joves troben els racons que l'asfixiant moral oficial no tolera.

Els camins que van de Tehran cap a la muntanya comencen en estrets torrents que s'han omplert de petits restaurants i llocs de menjars. Els vells camins empedrats pugen entre cascades i algunes taules alfombrades estan en mig del riu. Darband els divendres és una cosa que cal veure. Els grups de joves i les parelles s'hi entretenen, i els muntanyencs travessen ràpid per anar més amunt. I s'hi arriba en metro.
La cultura persa i la tradició xií, minoritària al món musulmà, han perfeccionar l'art del dissimul en situacions adverses. El nord de Tehran és la zona més rica de la ciutat, a on hi ha els palaus que es van fer els dos Shas de la dinastia Pahlevi, els darrers, i a on hi ha molts altres palauets. En un hi ha l'institut Iraní del cine. La gent que es mou per la filmoteca, el seu café i jardins, són un exemple de l'èlit culta i liberal.
Una película iraní, "Una separació", va guanyar l'Oscar del 2012 al millor cine estranger i era candidata al millor guió. Dos películes i quatre discos de música iraní antiga i moderna per 12€. La música que hem comprat està prohibida perquè entre els intèrprets hi ha dones i això es considera contrari a la religió. Dona peu a una conversa entre els presents sobre el 8 de març, dia internacional de la Dona, que és demà.
La catedral armenia ha funcionat sempre, encara que rodejada d'un mur protector i a l'entrada del recinte hi ha porters com guardaspatlles. Està al mateix barri del Club Armeni, a on vam anar a una espectacular boda el primer dia a Tehran.
La revolució ha aprofitat totes les parets mitjeres posibles per pintar els seus missatges. Algú hauria de documentar-ho, perquè no són murals a peu de carrer, sinò murals aeris tan incòmodes de fer com els de la Capella Sixtina!.
Una de les contradiccions més surrealistes de Tehran és que té el Museu d'Art Contemporani amb la millor col.lecció d'Asia i una de les millors del món. 3.000 quadres amb un possible valor de 5.000 milions de $. Picasso, Miró, Dali, Pollock, Warhol, Monet, Van Gogh... Fins i tot un Tàpies amb un exercici de cal.ligrafia antiga iraní, entre la cuneiforme i la islàmica.
Aquesta colecció va ser la joguina de Farah Diba, la tercera dona del darrer Sha. És la col.lecció permanent del Museu ... I no està exposada. Està guardada desde la Revolució al sòtans. Ens deixen veure'n el catàleg i al.lucinem. Suposo que l'origen, obscé pel que representava aquesta despesa en un païs empobrit, i per la modernitat de l'estil, fa que els religiosos que manen no ho hagin volgut exposar. Sembla però que aviat es començarà a fer-ho, encara que això dependrà de l'estabilitat de l'actual govern reformista.
Amb la oportunitat que estan perdent, a aquesta revolució li cal fer una autocrítica almenys en l'aprofitament comercial del que tenen.
Hi ha exposicions temporals d'artistes iranís compromesos amb l'islam i la revolució. Ens ho mirem esperant el pitjor en els temes i la forma, i ens enduem un altre sorpresa, per la modernitat formal i per la profunditat amb que toquen els temes dels terribles anys viscuts. Païs culte, orgullós i d'enormes contrastos.
Desde l'avió tornant a Istanbul i Barcelona, breu resum fet a mitges amb la Conxita sobre el viatge. Per si pot ser d'utilitat a futurs viatgers.
Febrer és la temporada baixa per viatjar. Té molts avantatges. Cap problema per reservar sobre la marxa. Cap cua, sovint sols o només amb locals. Els preus irrissoris.
15 dies han costat, per persona, 400€. Menys de 30€ per dia, per dormir, menjar, transport i visites. El més sorprenent va ser el tren de Shiraz a Tehran, 900 km en llitera, amb llençols, te i berenar inclós, per 10€.
El més car ha sigut el vol Barcelona-Tehran i tornada, 290€, i el visat i la seva complexa gestió, 110€.
Hem utilitzat força la guia Lonely Planet, del any 2012, que té informació correcta però es deixa moltes coses. Els preus que hem trobat, sovint són la meitat del que indica la guia. Això pot ser per temporada baixa, i per la inflació de quasi 40% que el païs ha tingut en els darrers anys de l'anterior president, per causa del bloqueig internacional.
Tot això pot canviar aviat. La majoria de llocs tenen reserves completes per a les dos setmanes del NoRuz, l'any nou iranià, i la temporada alta de primavera del turisme internacional. L'estiu no és temporada massa alta per la calor.
El proper 21 de març nostre comença l'any 1393 persa. És un calendari de dotze mesos i cada 4 anys n'hi ha un de bisiest. Van posar el zero amb el calendari musulmà amb la fugida de Mahoma de la Meca a la Medina el nostre any 622. Però ara s'han separat 40 anys perquè el calendari musulmà és lunar i el persa solar, com el nostre. Fan servir tots tres calendaris segons la situació.
De com s'han de vestir les dones viatgeres. Des de les eleccions de fa 8 mesos el vestit és una mica més relaxat del que diu la Lonely Planet. Des de la revolució del 79 és obligatori per les dones l'uniforme islàmic o hiyab. Vol dir tapar els cabells, braços i cames i la forma del cos. Les dones iranís segueixen el precepte amb el chador (un vel negre que ho tapa tot) o amb una gavardina llarga i vel (rusari). Ara les gavardines són cenyides i s'han escurçat fins a mitja cama i van amb malles o pantalons arrapats i ensenyen el cabell fins que el mocador aguanta. Van molt maquillades i amb les ungles molt pintades. Els homes havien de dur barba però ara no en porta ningú.
En plan pràctic: es pot portar un jersei llarg o quan fa calor un brusó ample i de màniga llarga, texans o pantalons llargs i ara es poden portar sandàlies. Fa calor. Encara que les nits són fresques la calefacció a tot arreu és molt forta.
He hagut de portar el vel sempre. Dins d'un cotxe o dins del tren, al hall de l'hotel i a la muntanya. Només me l'he pogut treure al tancar la porta de l'habitació i a l'entrar a l'avió com han fet pràcticament totes les dones. Elles diuen que el vel no és el més important. Se'ls hi ha de fer cas perquè són molt actives, treballen, estudien, viatgen i participen a la societat i ara hi ha tota una generació per a qui el vel obligatori és la normalitat.

7 mar. 2014

Dels imperis guerrers als poetes del vi i l'amor. Persepolis i Shiraz.

Entre Yazd i Shiraz hi ha 450km. En el camí es passa per dos colls de 2.400m que al final de l'hivern tenen poca neu. La resta és un paissatge molt àrid, amb muntanyes de 4.000m a tocar. Per aquesta part del viatge, anem amb un cotxe, un altre Saipa amb motor a gas, que fa parar cada 150km a omplir el dipòsit. El conductor, en Mohammadi, es de Yazd, parla una dotzena de paraules en anglés, que aprofitem al límit, i ens porta a tots els monuments del camí. En arribar, al vespre, farà la ruta de tornada. El cost total ha sigut 75€. Tot costa menys del que esperem.
La majoria dels grans imperis antics tenien una petita tribu que els va iniciar. Així va ser amb els macedonis i els romans, i també amb l'imperi persa i la tribu dels Aquemenides. El seu primer gran rei va ser Ciro, que va fer de Pasargada la seva capital. Una àrida plana a 1.800m, en la que la seva tomba és l'únic monument ben conservat, gràcies a que algú va dir quan van arribar els invasors àrabs, que era la tomba de Salomon, i així es va respectar, fins que se li va assignar nou propietari.
Ciro és conegut perqué va derrotar l'Imperi Babiloni, i va deslliurar als jueus i altres pobles esclavitzats. La història és coneguda, i l'explica un cilindre de pedra, amb caràcters cuneiformes, que es va trobar en força bon estat a les restes de Babilònia. La traducció del texte ha permés considerar-ho com una primitiva declaració de drets humans. Potser és exagerat, perquè el text és ambigu, i les traduccions més, però sembla ser que Ciro no era mal tipus i que la religió zoroastriana del seu imperi no era de les pitjors. En tot cas, a la seu de la ONU es conserva una copia del Cilindre, que van robar els anglesos i ara està al Museu Britànic. Shirin Ebadi, una jutgessa iraniana que va guanyar el Premi Nobel de la Pau el 2003, el va destacar en el seu discurs com un referent per a la Humanitat.
En la ruta a Persèpolis, Naqsh-e Rostam és una muralla rocosa en la que hi ha excavades tombes dels reis aquemènides i sassànides, la dinastia que hi ha entre els grecs i els àrabs. A la paret hi ha relleus explicant algunes de les batalles. Com que aquests monuments estan gravats i excavats a la muntanya, no els va poder robar cap museu europeu.
Persepolis va ser la gran capital de l'imperi. La va construir Dario el Gran el segle VI aC, la va destruir Alexandre Magne al segle IV aC, i al segle XX el Sha Reza hi va voler celebrar els 2.500 anys de l'Imperi Persa. Una broma que li va costar un imperi en els dos sentits de la frase.
Dario manava en un imperi desde l'Indo fins Etiopia, i Persepolis era la capital per impresionar a totes les visites. Quan Alexandre i els macedonis es van fer amb l'imperi es van instalar a la capital. De manera fortuita o voluntaria, van cremar totes les teles i fustes, i això va fer que les peces de bronze i metall que unien les columnes de pedra es fonguessin, i tota la ciutat es convertis en una ruina.
2.500 anys més tard, al 1971, el darrer Sha, va voler fer una festa d'aniversari, també per impresionar als visitants extrangers. Hi van anar 60 reis i caps d'estat de tot el món. El menjar el feien portar cada dia en avions desde Maxim's, a Paris. Fora de les ruines va construir un campament, del que encara queden les restes metàliques de les tendes, amb tendes per cada visitant, que incloïen lavabos de marbre en cada tenda.
Els iranís no van participar a la fantotxada, però els va impressionar tant el despilfarro en un país ric en petroli però amb molta pobresa, que la revolució va fer marxar corrent al Sha el 1979. Després va passar el que ningú esperava.
Shiraz ha sigut la capital cultural del Iran durant molt segles, encara que només hagi sigut la capital política a finals del segle XVIII. Es la capital dels poetes i del vi.
La poesia és una de les passions perses. A cada casa hi ha llibres de poesia i és corrent que les cançons siguin recitacions de poemes de Hafez, Sa'di o Rumi. Altres poetes, com Omar Khayyam o Ferdowsi també destacaven com matemàtics o èpics. Juntament amb els noms dels ayatolahs que van guanyar la revolució, els noms de la majoria dels carrers de les ciutats del Iran son de poetes.
A Shiraz hi estan enterrats Hafez i Sa'di, en jardins molt macos, plens de gent passejant. A Hafez se li atribuïa visió del futur, i es corrent agafar un dels seus llibres i obrirlo aleatoriament, per veure que diu del teu futur. Això és poc islàmic, com ho és el vi.
Un dels poemes més conegut de Hafez és "Amor i vi", i comença dient:
Omple, omple la copa amb vi espumós
Deixa'm beure a fons el suc diví
Per calmar el meu cor torturat
Dons l'amor, que primer semblava tant suau...
Ara el que es diu es que es parla de vi de manera figurada com dels sentiments, però si algú s'ho creu, allà ell.
No està confirmat, però s'accepta que els ceps de raïm de la varietat Shyraz, que es creu que genèticament és la més antiga del món, son originaris de la ciutat de Shiraz i que en algun moment es van portar a la vall del Rhône, i després a Australia i California. Ara no hi ha ni ceps ni bodegues, perque el consum d'alcohol està totalment prohibit.
Els iranis son molt oberts i en general és fàcil comunicar-hi. Et paren al carrer per preguntarte d'on ets o com et dius, i una de les preguntes més habituals és: "Què es pensa de l'Iran?, Que en pensaves abans de venir?". Es tant corrent la pregunta, que mai desconfies, encara que alguna vegada te la faci algun jove, dels molt pocs que porten barba, vestit massa a l'estil occidental i en un anglés suficient però no perfecte. Quan comences a desconfiar, és quan vol portar la conversa tant si com no, cap el tema de les armes i l'energia nuclear.
El bazar és enorme i és molt fàcil perdre's. De fet son diferents bazars units, amb mesquites, cases de te i restaurants a dins. Incloent-hi un grandiós mausoleu i mesquita dedicats a un dels 17 germans del 8è imam, mort al IX segle, pero encara recordat com si fos ahir. La mesquita és un lloc agradable. Hi ha llocs separats per homes i dones. Tots descalços. Pel que m'ha dit la Conxita, la majoria de dones estan xerrant. Al sector dels homes, alguns resen, molts dormitegen, algun envia SMS o juga amb el mòbil i en un racó hi ha llibres sagrats per a qui els vulgui llegir.
Sembla que és un dels llocs sagrats del xiisme, perquè els poquíssims turistes hem de deixar les bosses i tothom es registrat. Els conflictes entre les diferents branques del Islam som brutals, com es veu a molts països de l'Orient Mitjà.
Dinar en un excel.lent i antic restaurant al bazar ens va costar 4€. Era car, perque la meitat erem turistes. L'hotel Niayesh, un gran pati amb excel.lent restaurant i habitacions al voltant en dos nivells, ens ha costat 25€ una habitació doble, esmorçar molt bó inclós.
Gener i febrer és temporada baixa i no hem tingut problemes per reservar sobre la marxa. El 21 de març comença el NowRuz, l'any nou iranià, i després tots comenten que tenen les reserves ja completes. Amb iranians per el NowRuz, i amb occidentals després. Si el clima polític segueix distés, l'Iran estarà més de moda, i la seva estructura turística és petita. Cal també afegir-hi el turisme religiós xiita d'altres països de la regió i el turisme mèdic, creixent des d'altres països musulmans.
La guia Lonely Planet, que és la que fem servir, diu que per anar en tren de Shiraz a Tehran, cal anar per Isfahan, en un tren que funciona 3 dies per setmana i que és poc fiable i segur. L'edició és d'Agost del 2012. La veritat és que hi ha una linea molt nova, amb unes estacions recent fetes. La de Shiraz sembla feta per una empresa xinesa, per la grandiositat i velocitat amb que l'han fet. Decidida per un polític espanyol, perquè tan sols té un tren al dia, i feta amb criteris islàmics, perquè inclou zona de resos separada per homes i dones.
A l'estació, esperant la sortida del tren, faig fotos de l'estació. Ràpidament em ve un policia i em fa esborrar-les del meu iPad. L'estació es digne dels excessos i poc ús de les obres públiques espanyoles, però no de la velocitat del tren. 900km en 15 hores, 60 km/h. El trajecte però és millor fer-lo amb calma, travessant muntanyes amb les últimes neus, xerrant amb els companys de compartiment i sopant al vagó restaurant. El cost del billet és 13€. Cal viatjar amb el programa obert per poder aprofitar aquestes agradables sorpreses.

3 mar. 2014

Yazd, Zaratustra, els Reis Mags, deserts i caravanserais.

Segons la Unesco Yazd es una de les ciutats més antigues del mon. Te uns 400.000 habitants i està entre els dos grans deserts del centre d'Iran. El centre de la ciutat es un laberint de cases d'adobe, en que les reparacions s'han fet amb rajola rebossada de fang i palla. Es un viatge en el temps i un cant al enginy humà.
Al desert no hi ha aigua, les nits i els hiverns poden ser gèlids i l'estiu un forn. Però tot té solució. Des de les muntanyes de 4.000m prop de Yazd es van excavar unes galeries subterrànies, per les que passa una persona molt prima, que porten l'aigua a desenes de kilometres. La ciutat té entrades de pous amb escales molt verticals, que permeten baixar a recollir l'aigua que circula. Es diuen "Qanat" i suposo que d'aqui ve la paraula canal.
Pel fred, el millor són les mantes i pel calor, piscines d'aigua, que a l'hivern es gelen i s'aprofiten per emmagatzemar el gel en "Pous de glaç" per l'estiu. El més enginyós, són els "Badgirs", torres fins a 30 metres, que capturen les corrents d'aire i les fan circular per la casa, traient l'aire calent i refrigerant una petita piscina. La ciutat vella en té centenars i l'efecte sota les torres dins d'una casa és sorprenent.
El govern subvenciona als que viuen a la ciutat vella, perquè molts voldrien les comoditars de les cases modernes i el manteniment és complicat, encara que totes les cases tenen aigua, gas, electricitat i clavegueram. Pel que costa un apartament de 70m2 en un bloc de pisos nou, es pot comprar una casa de 1.000m2 a la ciutat vella !
El punt fort de Yazd és ser el gran referent del Zoroastrisme, la religió de l'antiga Persia, abans de la islamització.
Zoroastre era un profeta d'uns 1.750 anys abans de Crist. Un deu únic li va revelar els seus preceptes morals, i ell i els seus seguidors els van recollir en el seu llibre sagrat, l'Avestas. Incloïen una resurrecció de l'esperit, un premi o càstig després de la mort, un bé i un mal en les accions i uns personatges no humans que representen aquesta dualitat, els angels i els dimonis.
Era anterior a Abraham i es creu que els jueus durant la captivitat a Babilònia van absorbir molts d'aquests preceptes. Després els cristians, l'islam... I potser fins als mites de Superman i els Jedis...
En tot cas va ser la primera religió revelada a un profeta, expressada en un llibre, etc... Com després van fer totes les religions monoteistes del llibre, encara que la seva influència va arribar al molt posterior budisme.
Creuen que en la seva resurrecció, el cos no és útil, i com que no volen alterar la natura, quan moren van a les anomenades "torres del silenci", en que el voltors es mengen les restes.


Com totes les religions va acabar creant una casta sacerdotal, que es deien Mags, a la que es creu que pertanyien els 3 Reis Mags que descriu l'Evangeli. Deprés es va convertir en religió d'estat en l'interval entre grecs i àrabs, i l'opresió de tota religió d'estat, potser va facilitar l'adopció del Islam.
Molts van fugir a la India, i encara ara son el poderós grup dels Parsis. Famosos parsis eren Zubin Metha, Freddy Mercury, Ratan Tata l'empresari més important i admirat de la India, també ho eren els tres màxims generals del exercit indi en l'ultima guerra amb el Pakistan, el pare de l'industria nuclear india i el fundador de Air India, aixì que poca broma.
No són proselitistes i pensen tant que són poc prolífics, així que es creu que hi ha 150.000 zoroastrians al món, dels que 60.000 a la India, 20.000 al Iran i 4.000 a Yazd, que té alguns dels llocs de peregrinació més visitats. El llibre en que ho he llegit està editat a Califòrnia, així que no m'estranyaria que la resta estiguessin allà i fosin emigrats o ex-hippies.
Sortim amb en Mehdi en cotxe a visitar alguns llocs del desert i muntanyes. En Mehdi és de moment la única persona que no li dona la mà a la Conxita perque no ho permet la seva interpretació de la religió. Parem a comprar pa pel viatge.
El cotxe és un Saita, una marca de fabricació local, que utilitza gas i gasolina, fet amb tecnologia dels sudcoreans de KIA. Costa 5.000€, força tronat i antic, un equivalent a Espanya costaria entre el doble i el triple. Ara es fabrica conjuntament amb Renault.
En Mehdi ens diu que quan els conductors van amb turistes fora de la ciutat, han de comunicar per SMS a la Policia a on van. Com que les carreteres estan molt be, pero al desert i muntanya quasi no hi ha cotxes, me n'alegro.
Sembla que els dos grans equips de futbol al Iran són el Persepolis, dels treballadors, i que també prefereixen al Real Madrid. El rival es el Esteghlal, dels pijos, i que apoien més al Barça. Que hi farem!
Kharanaq és un poble fantasma al limit del desert i la muntanya. La majoria de cases de fang estan ensorrades, però el minaret aguanta. La Conxita i jo pugem fins a dalt. Ella millor que jo perque és més prima i petita. La part final és de gimnasta i en algun moment quedo encaixat sense poder anar a dalt ni a baix. Es dur l'ofici de muecin, per això ara els cants desde la mesquita és fan amb altaveu.
Chak Chak és un gran lloc dels Zoroastrians, semblant a les ermites penjades de Montserrat. A la cova en que crema la flama que simbolitza a Mazda, el seu Deu únic i veritable, hi ha imatges de Zoroastre, el profeta, que s'assembla molt a Jesucrist, a Alí, el quart califa i venerat per els xiites, al Che Guevara i a Richard Branson.
Meybod té un castell sassànida de fa uns 1.800 anys, que deu ser l'estructura de fang més antiga de l'Iran. Els iranís reconeixen tres imperis autòctons. El primer va ser l'aquemènida, el de Ciro i Dario, entre els segles VI i IV a.C, el segon el sassànida, entre els segles III i VII d.C. I el tercer el safàvida, entre el XV i el XVIIId.C. Tots els altres períodes van tenir dinasties d'origen estranger.
Anem a dormir a Saryazd, un poble al limit del desert i a 30 km de Yazd. Te l'ultim caravanserai en que es quedaven les caravanes que venien de l'Est per la ruta de la seda. Els caravanserais eren recintes fortificats on les caravanes descansaven al vespre, amb les mercaderies i animals. 30 km era una jornada de camí, així que la cadena s'extenia desde Istanbul fins a Xian. Molts estan destruits però altres s'han reformat i en lloc de mercaders tenen turistes. El jove que viu al cantó ens proposa fer un passeig en camell. Ens costa 1€ cadascú i hem d'esperar que torni a tancar al seu colomer als ocells que han sortit a donar un volt.
Aquestes son les setmanes de menys turisme i la recuperació del bloqueig encara és incipient, així que al caravanserai estem completament sols. No hi ha ningú més, inclús qui ens porta el sopar viu al poble. Venen alguns joves del poble amb una pipa d'aigua, i amb el diccionari farsi-anglés comuniquem un mínim. Amb la pipa d'aigue no fumen tabac, sinó una mena de pasta de poma. Al vespre, a veure les estrelles des del pati, tancar amb candau la porta de fusta que dona accés al desert, i dormir damunt de les alfombres. Segur que en alguna reconstrucció anterior d'aquest caravanserai hi va dormir Marco Polo camí de la Xina o tornant cap a Venecia.
El més interessant a Saryazd és una fortalesa sassànida de fang, de 1.500 anys d'antiguetat, amb doble muralla i fosar, i amb vistes espectaculars sobre el desert proper i les muntanyes nevades. El que sorprés més però és l'adaptació del medi. Hi ha camps d'arros, a la vora del desert, regats amb l'aigua del Qanat que la porta desde les muntanyes, a desenes de kilòmetres, i en alguns punts a més de cent metres de fondària.
El conductor de tornada a Yazd te la meva edat, te familia a la India, Australia, Anglaterra i als USA. Ell es va formar a Hyderabad i en les poques ocasions en que es reuneix tota la extensa familia, la llengua més comú és l'hindi. Com que hem parlat una mica sobre Hyderabad i la India s'ha obert i ha començat a parlar de política.
Es musulmà conservador, convençut partidari del actual president i considera que l'anterior va ser un desastre. Veu la guerra amb l'Iraq com un muntatge dels Estats Unita, que van utilitzar al titella de la CIA, Saddam Hussein per frenar la revolució, mentre venien armes directament al Iraq, e indirectament al Iran, en el famós assumpte Iran-Contra de l'administració Reagan. A aquella guerra van morir 700.000 iranis i un nombre similar d'iraquís. La majoria molt joves i les seves fotografies estan a les carreteres i pobles de tot l'Iran. Una carnisseria. Diu que no tenen cap ressentiment amb l'Iraq i que son països germans, el ressentiment és amb els USA. Diu que és consideren totpoderosos, però que l'únic totpoderós que reconeixen a l'Iran és a Deu.
Al meu comentari dient que l'Iran és més igualitari que la India, afirma que és per l'Islam, que promou més la solidaritat en la societat.
Zurkhaneh és una barreja de ritual, gimnàsia i teatre que és fa al Iran desde milenis. Barreja tradicions sufis, com els derviches turcs, mitraiques, musicals i de gimnàsia. Els grups practicants tenen uns locals a mig camí de gimnàs i temple, en que fan uns rituals al ritme del tambor i recitacions. Impresiona i com estrangers hi sóm benvinguts.