Dels imperis guerrers als poetes del vi i l'amor. Persepolis i Shiraz.

Entre Yazd i Shiraz hi ha 450km. En el camí es passa per dos colls de 2.400m que al final de l'hivern tenen poca neu. La resta és un paisatge molt àrid, amb muntanyes de 4.000m a tocar. Per aquesta part del viatge, anem amb un cotxe, un altre Saipa amb motor a gas, que fa parar cada 150km a omplir el dipòsit. El conductor, en Mohammadi, es de Yazd, parla una dotzena de paraules en anglès, que aprofitem al límit, i ens porta a tots els monuments del camí. En arribar, al vespre, farà la ruta de tornada. El cost total ha sigut 75€. Tot costa menys del que esperem.

La majoria dels grans imperis antics tenien una petita tribu que els va iniciar. Així va ser amb els macedonis i els romans, i també amb l'imperi persa i la tribu dels Aquemènides. El seu primer gran rei va ser Ciro, que va fer de Pasargada la seva capital. Una àrida plana a 1.800m, en la que la seva tomba és l'únic monument ben conservat, gràcies a que algú va dir quan van arribar els invasors àrabs, que era la tomba de Salomon, i així es va respectar, fins que se li va assignar nou propietari.

Ciro és conegut perquè va derrotar l'Imperi Babiloni, i va deslliurar als jueus i altres pobles esclavitzats. La història és coneguda, i l'explica un cilindre de pedra, amb caràcters cuneiformes, que es va trobar en força bon estat a les restes de Babilònia. La traducció del text ha permès considerar-ho com una primitiva declaració de drets humans. Potser és exagerat, perquè el text és ambigu, i les traduccions més, però sembla ser que Ciro no era mal tipus i que la religió zoroastriana del seu imperi no era de les pitjors. En tot cas, a la seu de la ONU es conserva una copia del Cilindre, que van robar els anglesos i ara està al Museu Britànic. Shirin Ebadi, una jutgessa iraniana que va guanyar el Premi Nobel de la Pau el 2003, el va destacar en el seu discurs com un referent per a la Humanitat.

En la ruta a Persèpolis, Naqsh-e Rostam és una muralla rocosa en la que hi ha excavades tombes dels reis aquemènides i sassànides, la dinastia que hi ha entre els grecs i els àrabs. A la paret hi ha relleus explicant algunes de les batalles. Com que aquests monuments estan gravats i excavats a la muntanya, no els va poder robar cap museu europeu.

Persepolis va ser la gran capital de l'imperi. La va construir Dario el Gran el segle VI aC, la va destruir Alexandre Magne al segle IV aC, i al segle XX el Sha Reza hi va voler celebrar els 2.500 anys de l'Imperi Persa. Una broma que li va costar un imperi en els dos sentits de la frase.

Dario manava en un imperi des de l'Indo fins Etiopia, i Persepolis era la capital per impressionar a totes les visites. Quan Alexandre i els macedonis es van fer amb l'imperi es van instal·lar a la capital. De manera fortuita o voluntaria, van cremar totes les teles i fustes, i això va fer que les peces de bronze i metall que unien les columnes de pedra es fonguessin, i tota la ciutat es convertis en una runa.

2.500 anys més tard, al 1971, el darrer Sha, va voler fer una festa d'aniversari, també per impressionar als visitants estrangers. Hi van anar 60 reis i caps d'estat de tot el món. El menjar el feien portar cada dia en avions des de Maxim's, a Paris. Fora de les runes va construir un campament, del que encara queden les restes metàl·liques de les tendes, amb tendes per cada visitant, que incloïen lavabos de marbre en cada tenda.

Els iranís no van participar a la fantotxada, però els va impressionar tant el despilfarro en un país ric en petroli però amb molta pobresa, que la revolució va fer marxar corrent al Sha el 1979. Després va passar el que ningú esperava.

Shiraz ha sigut la capital cultural del Iran durant molt segles, encara que només hagi sigut la capital política a finals del segle XVIII. Es la capital dels poetes i del vi.
La poesia és una de les passions perses. A cada casa hi ha llibres de poesia i és corrent que les cançons siguin recitacions de poemes de Hafez, Sa'di o Rumi. Altres poetes, com Omar Khayyam o Ferdowsi també destacaven com matemàtics o èpics. Juntament amb els noms dels ayatolahs que van guanyar la revolució, els noms de la majoria dels carrers de les ciutats del Iran son de poetes.

A Shiraz hi estan enterrats Hafez i Sa'di, en jardins molt macos, plens de gent passejant. A Hafez se li atribuïa visió del futur, i es corrent agafar un dels seus llibres i obrir-lo aleatòriament, per veure que diu del teu futur. Això és poc islàmic, com ho és el vi.

Un dels poemes més conegut de Hafez és "Amor i vi", i comença dient:
Omple, omple la copa amb vi espumós
Deixa'm beure a fons el suc diví
Per calmar el meu cor torturat
Dons l'amor, que primer semblava tant suau...
Ara el que es diu es que es parla de vi de manera figurada com dels sentiments, però si algú s'ho creu, allà ell.
No està confirmat, però s'accepta que els ceps de raïm de la varietat Shyraz, que es creu que genèticament és la més antiga del món, son originaris de la ciutat de Shiraz i que en algun moment es van portar a la vall del Rhône, i després a Australia i California. Ara no hi ha ni ceps ni bodegues, perquè el consum d'alcohol està totalment prohibit.
Els iranis son molt oberts i en general és fàcil comunicar-hi. Et paren al carrer per preguntar d'on ets o com et dius, i una de les preguntes més habituals és: "Què es pensa de l'Iran?, Que en pensaves abans de venir?". Es tant corrent la pregunta, que mai desconfies, encara que alguna vegada te la faci algun jove, dels molt pocs que porten barba, vestit massa a l'estil occidental i en un anglès suficient però no perfecte. Quan comences a desconfiar, és quan vol portar la conversa tant si com no, cap el tema de les armes i l'energia nuclear.

El basar és enorme i és molt fàcil perdre's. De fet son diferents basars units, amb mesquites, cases de te i restaurants a dins. Incloent-hi un grandiós mausoleu i mesquita dedicats a un dels 17 germans del 8è imam, mort al IX segle, pero encara recordat com si fos ahir. La mesquita és un lloc agradable. Hi ha llocs separats per homes i dones. Tots descalços. Pel que m'ha dit la Conxita, la majoria de dones estan xerrant. Al sector dels homes, alguns resen, molts dormisquegen, algun envia SMS o juga amb el mòbil i en un racó hi ha llibres sagrats per a qui els vulgui llegir.

Sembla que és un dels llocs sagrats del xiisme, perquè els poquíssims turistes hem de deixar les bosses i tothom es registrat. Els conflictes entre les diferents branques del Islam som brutals, com es veu a molts països de l'Orient Mitjà.

Dinar en un excel·lent i antic restaurant al basar ens va costar 4€. Era car, perquè la meitat érem turistes. L'hotel Niayesh, un gran pati amb excel·lent restaurant i habitacions al voltant en dos nivells, ens ha costat 25€ una habitació doble, esmorzar inclós.
Gener i febrer és temporada baixa i no hem tingut problemes per reservar sobre la marxa. El 21 de març comença el Now Ruz, l'any nou iranià, i després tots comenten que tenen les reserves ja completes. Amb iranians per el NowRuz, i amb occidentals després. Si el clima polític segueix distés, l'Iran estarà més de moda, i la seva estructura turística és petita. Cal també afegir-hi el turisme religiós xiïta d'altres països de la regió i el turisme mèdic, creixent d'altres països musulmans.

La guia Lonely Planet, diu que per anar en tren de Shiraz a Tehran, cal anar per Isfahan, en un tren que funciona 3 dies per setmana i que és poc fiable i segur. L'edició és d'Agost del 2012. La veritat és que hi ha una línea molt nova, amb estacions recent fetes. La de Shiraz sembla feta per una empresa xinesa, per la grandiositat i velocitat amb que l'han fet. Decidida per un polític espanyol, perquè tan sols té un tren al dia, i feta amb criteris islàmics, perquè inclou zona de resos separada per homes i dones.

A l'estació, esperant la sortida del tren, faig fotos de l'estació. Ràpidament em ve un policia i em fa esborrar-les del meu iPad. L'estació es digne dels excessos i poc ús de les obres públiques espanyoles, però no de la velocitat del tren. 900km en 15 hores, 60 km/h. El trajecte però és millor fer-lo amb calma, travessant muntanyes amb les últimes neus, xerrant amb els companys de compartiment i sopant al vagó restaurant. El cost del billet és 13€. Cal viatjar amb el programa obert per poder aprofitar aquestes agradables sorpreses.

Publicado con Blogsy