Tehran està al peu de les muntanyes Alborz, que la separen del Mar Caspi. El cim més alt, que també ho és d'Iran, és el Damavand, de 5.671m. Encara és hivern i faria falta material especial per pujar-hi, però una opció més asequible és el cim del Tochal, 3.975m. En telecabina fins a mitja hora del cim, i passant per la quarta estació d'esquí més alta del món.
Hi ha poques pistes, totes fàcils. Per algunes és l'ocasió de treure's el vel, per portar una gorra, casc o els cabells a l'aire. Altres, poques, esquiant amb vel. El preu del telecabina que porta 2.000m més amunt que Tehran amb forfait de pistes, és 10€. Els joves eren de les classes benestants de la capital.
Dalt del cim del Tochal hi ha un refugi per emergències. La majoria havien pujat per una llarga ruta de 6 hores sense aprofitar la proximitat de les pistes. Tots els muntanyencs son igual arreu. Compartint menjar e informacions sense els formalismes de la ciutat.
Molta cultura de muntanya i infrastructures correctes. Camins, refugis per emergències i algunes botigues de bon material. Les muntanyes no són difícils, però les condicions poden ser extremes.
És divendres i Teheran no té tràfic. Això fa que una de les ciutats més polucionades del món es pugui veure bé des de les muntanyes que la rodegen. Com que s'hi arriba en metro, milers d'iranis van a passar-hi el dia. Son les úniques cues que hem fet en el viatge, però serveixen per veure com les parelles de joves troben els racons que l'asfixiant moral oficial no tolera.
Els camins que van de Teheran cap a la muntanya comencen en estrets torrents que s'han omplert de petits restaurants i llocs de menjars. Els vells camins empedrats pugen entre cascades i algunes taules alfombrades estan en mig del riu. Darband els divendres és una cosa que cal veure. Els grups de joves i les parelles s'hi entretenen, i els muntanyencs travessen ràpid per anar més amunt. I s'hi arriba en metro.
La cultura persa i la tradició xií, minoritària al món musulmà, han perfeccionar l'art del dissimul en situacions adverses. El nord de Teheran és la zona més rica de la ciutat, a on hi ha els palaus que es van fer els dos Shas de la dinastia Pahlevi, els darrers, i a on hi ha molts altres palauets. En un hi ha l'institut Iraní del cine. La gent que es mou per la filmoteca, el seu café i els jardins, són un exemple de l'elit culta i liberal.
Una pel·lícula iraní, "Una separació", va guanyar l'Oscar del 2012 al millor cine estranger i era candidata al millor guió. Dos pel·lícules i quatre discos de música iraní antiga i moderna per 12€. La música que hem comprat està prohibida perquè entre els intèrprets hi ha dones i això es considera contrari a la religió. Dona peu a una conversa entre els presents sobre el 8 de març, dia internacional de la Dona, que és demà.
La catedral armenia ha funcionat sempre, encara que rodejada d'un mur protector i amb porters com guardaespatlles. Està al mateix barri del Club Armeni, a on vam anar a una espectacular boda el primer dia a Teheran.
La revolució ha aprofitat totes les parets mitgeres possibles per pintar els seus missatges. Algú hauria de documentar-ho, perquè no són murals a peu de carrer, sinò murals aeris tan incòmodes de fer com els de la Capella Sixtina!.
Una de les contradiccions més surrealistes de Teheran és que té el Museu d'Art Contemporani amb la millor col·lecció d'Asia i una de les millors del món. 3.000 quadres amb un possible valor de 5.000 milions de dòlars. Picasso, Miró, Dali, Pollock, Warhol, Monet, Van Gogh... Fins i tot un Tàpies amb un exercici de cal·ligrafia antiga iraní, entre cuneiforme e islàmica.
Aquesta col·lecció va ser la joguina de Farah Diba, la tercera dona del darrer Sha. És la col·lecció permanent del Museu ... I no està exposada. Està guardada des de la Revolució al sòtans. Ens deixen veure'n el catàleg i al·lucinem. Suposo que l'origen, obscè pel que representava aquesta despesa en un país empobrit, i per la modernitat de l'estil, fa que els religiosos que manen no ho hagin volgut exposar. Sembla però que aviat es començarà a fer-ho, encara que això dependrà de l'estabilitat de l'actual govern reformista.
A aquesta revolució li cal fer una autocrítica almenys en l'aprofitament comercial del que tenen.
Hi ha exposicions temporals d'artistes iranís compromesos amb l'islam i la revolució. Ens ho mirem esperant el pitjor en els temes i la forma, i ens enduem un altre sorpresa, per la modernitat formal i per la profunditat amb que toquen els temes dels terribles anys viscuts.
País culte, orgullós i d'enormes contrasts.
Des de l'avió tornant a Istanbul i Barcelona, breu resum fet a mitges amb la Conxita sobre el viatge. Per si pot ser d'utilitat a futurs viatgers.
Febrer és la temporada baixa per viatjar. Té molts avantatges. Cap problema per reservar sobre la marxa. Cap cua, sovint sols o només amb locals. Preus irrisoris.
15 dies han costat, per persona, 400€. Menys de 30€ per dia, per dormir, menjar, transport i visites. El més sorprenent va ser el tren de Shiraz a Tehran, 900 km en llitera, amb llençols, te i berenar inclòs, per 10€.
El més car ha sigut el vol Barcelona-Tehran i tornada, 290€, i el visat i la seva complexa gestió, 110€.
Hem utilitzat força la guia Lonely Planet, del any 2012, que té informació correcta però es deixa moltes coses. Els preus que hem trobat, sovint són la meitat del que indica la guia. Això pot ser per temporada baixa, i per la inflació de quasi 40% que el país ha tingut en els darrers anys de l'anterior president, per causa del bloqueig internacional.
Tot això pot canviar aviat. La majoria de llocs tenen reserves completes per a les dos setmanes del Now Ruz, l'any nou iranià, i la temporada alta de primavera del turisme internacional. L'estiu no és temporada massa alta per la calor.
El proper 21 de març nostre comença l'any 1393 persa. És un calendari de dotze mesos i cada 4 anys n'hi ha un de bisiest. Van posar el zero amb el calendari musulmà amb la fugida de Mahoma de la Meca a la Medina el nostre any 622. Però ara s'han separat 40 anys perquè el calendari musulmà és lunar i el persa solar, com el nostre. Fan servir tots tres calendaris segons la situació.
De com s'han de vestir les dones viatgeres. Des de les eleccions de fa 8 mesos el vestit és una mica més relaxat. Des de la revolució del 79 és obligatori per les dones l'uniforme islàmic o hiyab. Vol dir tapar els cabells, braços i cames i la forma del cos. Les dones iranís segueixen el precepte amb el chador (un vel negre que ho tapa tot) o amb una gavardina llarga i vel (rusari). Ara les gavardines són cenyides i s'han escurçat fins a mitja cama i van amb malles o pantalons arrapats i ensenyen el cabell fins que el mocador aguanta. Van molt maquillades i amb les ungles molt pintades. Els homes havien de dur barba però ara no en porta ningú.
En pla pràctic: es pot portar un jersei llarg o quan fa calor un brusó ample i de màniga llarga, texans o pantalons llargs i ara es poden portar sandàlies. Fa calor. Encara que les nits són fresques la calefacció a tot arreu és molt forta.
He hagut de portar el vel sempre. Dins d'un cotxe o dins del tren, al hall de l'hotel i a la muntanya. Només me l'he pogut treure al tancar la porta de l'habitació i al entrar a l'avió com han fet pràcticament totes les dones. Elles diuen que el vel no és el més important. Se'ls hi ha de fer cas perquè són molt actives, treballen, estudien, viatgen i participen a la societat i ara hi ha tota una generació per a qui el vel obligatori és la normalitat.
Publicado con Blogsy
Magnífic viatge. Aviat sereu a BCN!!! i ens explicareu més coses. Deu n'hi do el viatge i l'aventura!!! Sembla sencill quan ho expliqueu en aquest blog, però segons la meva experiència en viatges, res és facil. Felicitats un cop més per assolir aquesta nova fita: Irán. Soposo que el millor han sigut la interacció humana afectiva amb els iranis que s'han prestat a comunicar-se amb vosaltres, occidentals. I suposo també, que malgrat les diferencies, mirant els ulls dels iranis ú s'en adona de que un cop més s'experimenta la unitat de la especie humana!!! Visca la pau i l'amor al planeta!!! Tots ho desitgem.
ResponElimina