El bus de Sokcho a Gyeongju son moltes hores i dona per moltes converses. Un noi em pregunta si soc d'un país angloparlant i vull formar part d'un Club de parla del anglès a Sokcho. Seria una bona manera de fer amics, però no soc natiu d'anglès ni visc a Sokcho. Un altre m'explica les poques paraules de castellà i portuguès que sap. Està de vacances, treballa a l'estranger per una companyia coreana. Ha estat molt temps a Querétaro, a Mèxic i ara està a Fortaleza, al Brasil. En l'anglès ha progressat, en castellà i portuguès no.
A la matinada, al marxar de Seoraksan, he vist a la Web la noticia de l'assassinat de la presidenta de la Diputació de León. En arribar a Gyeongju he vist els detalls. Sòrdids en tot el que es va sabent. Pobre país, sembla que reformar la misèria moral que estant deixat aquests anys serà una feina més difícil del que sembla. Potser encara no hem tocat prou fons com per a que sigui inevitable.
A vegades una sola mort i els detalls que revela acceleren reflexions. A Korea, a la DMZ, va haver-hi l'incident Bonifacio. Uns soldats americans van tallar uns arbres que no els deixaven espiar. Vaja, com pot passar entre veïns d'urbanització de platja. Els soldats del Nord es van enfadar i van atacar amb destrals, perquè era en un pati per el que passava la línea de separació. El Soldat Bonifacio va morir, i després es van canviar tots els protocols de separació entre dos països teòricament en guerra. D'això fa més de 20 anys i encara se'n parla.
Fa quasi 2.000 anys, la dinastia Silla, segurament sabia fer les coses millor. Va durar 1000 anys, i en els 300 últims va unificar tots els altres regnes en el que ara és Korea, les dos. La seva capital és l'actual Gyeongju, una ciutat molt agradable. Te 280.000 habitants, que per Korea no és rés, i es un museu al aire lliure.
Els reis es feien enterrar i cobrir de terra, com piràmides petites. N'hi ha moltes per la ciutat. Als voltants hi ha també monuments per avorrir. Els temples budistes tenen una cosa que haurien de fer també els catòlics a España. S'autofinancen. A España els hem de pagar entre tots, i a sobre no paguen impostos. A Korea venen uns paperets per escriure desitjos i posar-ho en llànties al temple.
També cobren per deixar que escriguis en unes teules que es posen al temple i es substitueixen en el temps. Mirar les que estan pendents de posar és com un taulell de desitjos internacional.
La muntanya Namsan, que deriva el nom del xinés Nan (Sud) i Shan (muntanya), es com un gran Collserola a mitja hora en bus del hostel. Hi vaig amb la Mi-E, coreana, i la Manon, franco-argentina, dues noies que estan al hostel. La Mi-E es infermera de persones amb minusvalia i la Manon ha vingut a la boda d'una amiga coreana que viu a l'Argentina i aprofita per viatjar per el país.
La caminada de tres hores inclou molts monuments, algun tram d'autopista-ferrata i algun tram de corda fixa per la que cal despenjar-se. El més interessant com sempre, la gent. Families de pic-nic que insistien que compartíssim el seu àpat. Quasi sempre fulls d'enciam amb arròs, picant i alguna cosa més. Millor que els nostres fruits secs i barres energètiques.
També trobem a un artista que ha trobat el seu lloc. Des de dalt d'una roca toca amb una flauta de canya una música coreana. Després ignora als caminants que ens hem parat a escoltar-lo i es posa a dibuixar l'impressionant paisatge.
Dalt d'un cim una caixa en que hi ha postals. Els dels correus coreans i diuen que cada setmana passaran a recollir les postals escrites i les enviaran de franc. Ho provo i n'envio una a Barcelona. A veure si arriba.
Cuiden molt la natura, però la sorpresa la tinc en veure un pi amb la copa tallada però amb branques i fulles, que te la part alta plena d'antenes, connectades a discretes plaques solars. M'admiro fins que en una roca posterior en veig un altre. El pi es sospitosament similar. M'hi enfilo i veig que el tronc sembla de veritat, però que les fulles son falses. S'esforcen a protegir el paisatge i també son pràctics.
Tornem al poble i de seguida agafo un altre autobús per anar cap a Bulguk-sa, una de les joies de Kores i també monument protegit de la UNESCO, el tercer de Gyeongju. Com que no he menjat res, en una paradeta del carrer aprofito per menjar alguns cucs, castanyes i una cosa que sembla arengada dolça i endurida.
Sort en vaig tenir, perquè el temple i la posterior cova amb una estàtua estupenda de Buda eren un parell d'hores de caminar i de pujada per el bosc, per evitar el bus dels turistes.
Anapji Pond es el lloc a on van totes les parelles a fer-se fotos. Segurament els llocs romàntics són els que resisteixen millor les invasions, perquè de tots els monuments de Silla aquest és encara el més viu. Era l'antic palau del rei i els seus llacs. En un dels llocs hi ha una explicació en coreà, anglès, xinés i japonès.
El ranking de compacte, que pot ser una mesura d'eficiència del alfabet, el guanya el xinés, seguit del coreà, japonès i en últim lloc, l'anglès, que necessita 7 línies. Cal pensar que l'anglès és el mes compacte dels idiomes que fan servir l'alfabet llatí. L'alemany, que té fama de ser super precís, utilitza el 50% més d'espai.
Per sopar, un nou amic. En Chris, un noi australià que segueix a Taiwan i Hong Kong. Ara treballa com a Project Manager a una empresa minera a 2.500 km de la seva ciutat, Perth, i cada dilluns va en avió a la mina, viu al poblat amb els altres 30.000 que hi treballen, molt be, i divendres cap a casa. Vaig a Siberia i en parlem. En algunes coses Australia i Siberia son similars. Amics seus que treballen en mines de Siberia, hi treballen 5 setmanes sense parar i després van 2 de vacances a Australia.
Va viure 4 anys a Europa, conduint un autobús d'una empresa anglesa que tenia unes rutes turístiques per Europa, que podien utilitzar com el bus turístic. Baixant a la parada que volies i seguint. El problema es que a Austràlia i al Regne Unit condueixen per l'esquerra i es va haver d'acostumar a conduir per la dreta.
Demà en Chris anirà a veure la fabrica de Hyundai, que està a 1 hora de tren. Sembla que és la més gran del món i te visites organitzades. També vol veure una planta siderúrgica propera. Amb tanta antiguitat i naturalesa com he visitat no he pensat a incloure aquesta faceta de viatge, com vaig fer a Xile, però hauria sigut una bona idea.
Demà marxo cap a Busan, la segona ciutat del país, en tren lent. Demà passat, cap a Seul, en tren super ràpid.
Publicado con Blogsy
El texte castellà traduït del texte anglés ocupa un 15 o un 20 % més. Un nen de Barcelona pot llegir la Vanguardia als 5 o 6 anys i encara que no ho entengui tot, ho pot llegit. Un nen xinés o japonés amb prou feines pot llegir el diari als 15 o 16 anys... Crec que aixó és una gran diférencia entre els pobles europeus i els de kanjis xinesos.
ResponElimina