31 de maig 2014

Irkutsk i el Baikal. Aqui es trencaràn Russia i Euràsia

El llac Baikal es el llac més antic del món. Ocupa l'espai entre dues plaques tectòniques que es separen 2 cm cada any, i el tall entre plaques te una fondària de més de 9km, encara que els últims 8km estan ocupats per sediments. Al lloc més fons, l'aigua te 1.637 m de fondaria. Conté el 25% de l'aigua dolça del món i sembla que algun dia serà el cinquè oceà. Les seves ribes dreta i esquerra, seran com la costa Est de Sudamèrica i Oest d'Africa. Fa molts anys, els territoris a on ara estan Luanda i Rio de Janeiro eren contigus. Potser per això ara es parla portuguès a les dos ciutats !.
Al llac Baikal hi desemboquen 400 rius, però la gran aportació d'aigua és calenta i subterrània. Això fa que tingui una flora i fauna molt especial. Unes 1.700 espècies de plantes i animals, en els que el rei son les "nerpa", foques d'aigua dolça que ningú sap com van arribar-hi. El "omul" és un peix del llac, molt bó i que sembla el salmó.
Aquest creixement i ruptura del Baikal, serà dins de molts anys, així que no ens ha de preocupar, però en tot cas, deixarà Irkutsk del cantó "europeu", i Ulan Ude del "asiàtic".
Ara ja és així, perquè a Irkutsk, amb optimisme, se li deia el París de Sibèria.
Per a mi és la meitat de la ruta del Transiberià, tallada per una llarga estada d'una setmana que inclou uns dies a la meravellosa illa Okhlon, al mig del llac Baikal i a 7 hores d'Irkutsk.
A aquesta presumpta sofisticació parisina, hi van contribuir alguns aristòcrates que van lluitar contra Napoleó. El comte Volkonsky, per exemple, després de participar en la guerra contra Napoleó, va formar part de diferents societats secretes que demanaven al zar que és posés al dia. Ho va fer. Va condemnar a mort a alguns dels conspiradors, i a altres els va enviar a Sibèria. Com que això va passar al desembre del 1825, a aquests aristòcrates condemnats els hi van dir "Desembristes".
Al cap de poc, a molts els van voler acompanyar les dones, les amants, i fins i tot mares i germanes. Sibèria ja no va ser mai més el que havia sigut. Les dones dels desembristes, que ja tenen fins i tot estàtua a Irkutsk, hi van portar sofisticació i encara ara es poden visitar cases que semblen tretes de "Lo que el viento se llevó", però en pobre i fred.
Diumenge vinent arribarà a Irkutsk la Conxita per fer la resta del viatge. No te tant mèrit perquè ve en avió, mentre al 1825 el viatge era de setmanes en trineu.
Tots els carrers d'Irkutsk estan dedicats a herois de la època soviètica. El meu hostel està a la cruïlla dels carrers Lenin i Karl Marx. Això no ha impedit que es dediqués un monument al Almirall Kolchak, que va ser l'últim cap del Exèrcit Blanc a la Guerra Civil que va seguir a la Revolució, i que en ser derrotat, va ser afusellat a Irkutsk. Això és normal. El que no és normal és que amb càrrec al pressupost públic a España, es mantingui el Valle de los Caídos com a piràmide funerària d'un dictador colpista.
Al seguir viatge cap a l'Est, augmenten les poblacions i el seu tamany, la component indígena no russa disminueix i es nota que la proximitat a la capital del Imperi és més gran.
Hi ha moltes similituds entre l'Imperi Rus i l'español que encara ara,condicionen la manera de ser i afrontar els problemes de les elits. Els dos imperis neixen d'estats medievals que creixen en un territori enorme i quasi sense competència, Rússia cap a l'Est i l España cap a l'Oest.
Rússia va nàixer de les lluites entre petites ciutats-estat feudals entre el segle IX i el XIII. Kiev, Nizhny Novgorod i Moscu. Del XIII al XV va viure tutelat pels mongols. "La Horda d'Or", que era el terç occidental en que es va fragmentar l'imperi de Genghis Khan a la seva mort. Finalment el segle XV, i lliure ja dels mongols, inicia una vertiginosa carrera cap a l'Est, que li fa ocupar la vall del Volga, després tot Sibèria, fins arribar a Alaska i San Francisco. Perseguien el comerç de pells, com els espanyols perseguien l'or i la plata a Amèrica a la mateixa època. El segle XIX, els destins paral·lels d'España i Rússia es van separar, i Rússia va seguir ampliant l'Imperi al Càucas, Asia Central i Extrem Orient, mentre que España poc a poc ho va anar perdent tot fins a la complexitat actual de la Península Ibèrica, les illes Chafarinas i el Perejil.
En els dos casos, el model era explotar a les tribus locals per a que et donessin allò que per a tú era molt valuós. Plata de Potosí o de Mèxic, o pells de marta cibelina.
Això va donar lloc a unes institucions com las encomiendas, la mita o uns objectius als virreis medits en tones de plata. Les ordres religioses es van encarregar de justificar-ho per el cost d'ensenyar la veritat als qui no la volien aprendre, i així va funcionar. La cultura d'aquestes institucions extractives encara és el fonament de la nostra administració central.
A Rússia no va ser gaire diferent, i en prolongar-se fins al segle XX va agafar formes imprevistes. L'Imperi Soviètic va adoptar moltes de les formes del vell imperi tsarista, especialment en el llarg període de Stalin. A cada viatge que faig, intento llegir que en va dir Kapuzinsky quan hi va anar, en la seva època de la guerra freda. "Imperio", en que descriu dos viatges que va fer per l'imperi rús durant el estalinisme i quan la URSS s'estava trencant, és potser el més amarg de tots els seus llibres, sense el punt optimista i humà que hi va trobar en altres episodis tràgics de guerra freda al tercer món.
Al hostel d'Irkutsk hi ha moltes nacionalitats, i tant sols 2 lavabos. A unes sudcoreanes els hi ensenyo les fotos dels nordcoreans que he trobat al tren i s'esveren molt. El primer italià en tot el viatge, bona persona i que no parla més que italià, te moltes ganes de xerrar amb mi. Xinesos de Hong Kong, Suïssos, francesos, gent d'arreu. Tots van o venen de Mongòlia i molts segueixen a Beijing. Ningú continua cap a Vladivostok.
L'illa d'Olkhon és la més gran del llac. Te 70x20 km i és la gran atracció turística. En ple hivern, s'hi arriba amb els cotxes pel damunt del llac gelat. A l'estiu en ferry que porta als cotxes. El problema és en les èpoques de desglaç i congelació, en que cap dels dos sistemes funciona i l'única opció son avionetes.
A l'illa hi viuen poc més de 1.000 persones, i la majoria al poble de Kuzhir, però com que és el gran atractiu turístic de Sibèria per a russos i viatgers del tren, sempre hi ha gent. Ara és temporada baixa i estic en una casa de família en que sempre hi ha entre 4 i 8 viatgers. L'Olga, la mestressa de la casa cuina de meravella i pots veure la forma de vida a Sibèria, amb un hort exterior, petit hivernacle en que es cuiden als llegums com si fossin fills i gallines. No es tira rés, així que tots els vehicles i electrodomèstics que ha tingut la família estan apilats en algun lloc. La sauna i el lavabo al exterior. No molt diferent de la vida a pagés a Catalunya fa anys, però més adaptat al fred. En dies que oscil·len entre 6º i 20º és molt agradable. Costa pensar com és en dies de 2 hores de sol i -40º.
Alemanys, suïssos, australianes, japonesos, irlandesos... Cada dia és diferent i les converses al sopar van dels intercanvis d'informacions i experiències entre viatgers, a les qüestions personals. La parella irlandesa per exemple, va per Mongolia i Xina fins al Japó. Tenen 4 fills. Un treballa a Toyota, l'altre a Google, la filla estudia idiomes i l'altre fill treballa a Toquio i la seva dona, francesa, espera un fill dins d'uns dies. Arribaran a Toquio a temps de conèixer el seu primer net. Ell treballava en un banc i amb la crisi va anar al carrer. Ella és mestre, ha agafat una excedència i no sap si tornarà.
L'altre lloc d'estada de viatgers és Nikita's. Una barreja entre el Club Med i la tendència a que Olkhotsk sigui algun dia la Ibiza de Sibèria. L'Andrei és fotògraf, músic, lama a temps parcial, seguint a un guru que coneix del Ladakh. Com que també lloga bicicletes, n'hi he llogat una per perdre'm 4 hores intentant pujar a la cadena de muntanyes que travessa l'illa i descendir fins a la costa est. El desnivell només és 500m, però passes per desert, estepa i taiga boscosa. L'Andrei deu ser també el que fa les operacions de cor d'urgència a la illa.
Unes hores tot sol per els boscos de Sibèria, sembla que calgui preocupar-se pels ossos. No, la preocupació són els "Ticks", que amb l'ajuda dels traductors descobreixo que son les paparres (garrapatas). Sembla ser que la espècie que hi ha en aquest tipus de boscos, que van de Lituània fins el Japó, pot causar una encefalitis molt greu. Per un llenyataire o excursionista s'aconsella vacunar-se. El camí ha desaparegut en el bosc i no sé distingir si per la cama em pugen termites o paparres, així que és el moment de tornar. Al menys amb un ós saps de que va!.
Arribo al cementiri del poble. Serveix per veure el desastre humà de la transició russa. Molts mort de la dècada dels '90. La majoria morts a una edat en que no els hi tocava. Els que van morir fa més anys, tenien 70 anys. Els que han mort en els últims 30 anys, menys de 60. La manera amb que és va fer el desmantellament del sistema soviètic va representar la desaparició del valor de les pensions, el col·lapse del sistema públic sanitari, i l'augment del alcoholisme. La població va disminuir en 2 milions de persones l'any, i encara està disminuint. Ha sigut un desastre sobre el que la ideologia dominant a Occident ha passat de puntetes, però que ha servit als dirigents xinesos per saber que és el que no fer per reformar la seva economia.
Moltes anècdotes maques. Un sopar a casa de la Olga en que tots eren alemanys i suïssos, i que van tenir una llarga tertúlia, tota en anglès, perquè jo era l'únic que no savia alemany.
Un polonès que va sol en moto fins a la Península de Kamchatka des de Polònia i torna per Mongòlia i Turquia fins a casa seva. Ell no parla anglès ni jo rús, però senyalant el seu mapa i la mecànica de la moto ens entenem.
La visita als impressionants acantilats del nord de la illa és inoblidable. Per el llac, per les flors del bosc en el mes de Maig, per la vella furgoneta 4x4 soviètica i per els 100 kilòmetres de camins impossibles.
Després cap Irkutsk, a trobar-me amb la Conxita i seguir viatge a Moscu.


2 comentaris:

  1. He tingut per fi una estona per posar-me al corrent del teu viatge. Com sempre superbament documentat. Bona continuació de viatge.
    Una abraçada
    Manel

    ResponElimina
  2. Quina illa!!! És més gran que una provincia espanyola!!! Lo de les papares fa por!!! Un detall internacional aixó de parlar la llengua franca que és l'anglés al segle XX i pensó que també ho serà aquest segle XXI.

    ResponElimina