Seul és molt gran. 10.5 milions de persones, i 24 si contem l'àrea metropolitana. És una de les ciutats més grans del món i també destaca per tenir una població molt jove i formada, tenir la millor comunicació digital del món i estar tècnicament en guerra amb la meitat nord de la península, a 60 km de la teòrica línia del front.
He arribat en un vol de Emirates, desde Barcelona, via Dubai. L'altra alternativa era Qatar Ailines via Doha. Les línies del Golf Pèrsic dominen les connexions cap al Orient. Al aeroport de Dubai, alcohol a tots els bars, pocs vels i dos editorials al Financial Times. Un sobre la crisi de Tailàndia i un altre sobre la de Catalunya. Els anglesos tenen solucions per a tot.
El nucli del viatge és el Transiberià, així que a l'avió trio una pel·lícula sobre Jack Ryan, un agent de la CIA que salva al món d'una conspiració de russos. Oligarques i polítics nacionalistes. Els dolents de Hollywood ja no son orientals.
Des de l'aeroport hi ha tren i metro fins a Seul. 1 hora de trajecte, 4€, molta gent, molt joves i tots connectats amb alguna pantalla. Jo amb els meus mapes i llibres era un viatger dels passat. Les indicacions necessàries en coreà, anglès, xinés i de vegades japonés.
Les epidèmies víriques dels darrers anys fan que molts orientals es passin l'hivern amb mascares. Sort que els publicitaris hi han trobat una manera de vendre-les més cares i animar una mica la vida.
El hostel en el barri de Hongdae, un dels molts barris de la ciutat, ple de restaurants, bars i discoteques. Tanta gent en un país amb poc espai vol dir que toca a menys metres per persona. També es nota al hostel. Al meu dormitori hi ha dues xineses, de Xian, que han de tornar demà per la seva graduació com a periodista i economista, i dos americans, de Michigan, un dels quals ha acabat la residencia com anestesista al Japó i ara viatja per Corea. La sisena al dormitori és una noia de Hong Kong.
Hi ha molt bona relació amb la Xina. De fet és l'únic país que te bona relació amb el Nord i el Sud a la vegada. Sempre ha sigut així, des que la dinastia Tang, al segle VIII va fracassar al intentar envair Korea. Els mogols, la dinastia Yang va envair els dos països al segle XIII i això els va unir més. El mateix que va passar quan els va envair Japó. Fins als anys 60 els caràcters xinesos es van utilitzar conjuntament amb els del alfabet Hangeul, inventat per un emperador al segle XV, i probablement el sistema d'escriptura més lògic i fàcil del món. Els caràcters xinesos estan a tots el monuments, per antics, i en les traduccions d'informacions públiques, per als molts turistes i estudiants.
El barri de Bukchon Hanok, amb quasi totes les cases tradicionals de fusta que queden. Sort del metro, molt eficient i a 80 cèntims el trajecte, es poden veure molts coses. El metro te cobertura total perquè tothom està connectat a alguna pantalla.
El palau de Changdeokgung, amb molts pavellons, preciosos jardins i seguint la regla més lògica del Feng Sui. Una muntanya darrera i un riu davant. L'anècdota més curiosa és la del Rei que no volia seguir la regla de que la futura reina l'escollia la seva mare. Es va resoldre donant un nou palau a la seva estimada amb el rol de concubina. La història és va repetir quan els japonesos van casar al penúltim Rei amb una japonesa, i anys més tard, el seu fill, estudiant al MIT, es va casar amb una americana, cosa que no va ser acceptada pels tradicionalistes. Ara no hi ha descendent i Korea son dos repúbliques formalment en guerra.
La muntanya de Namsan, un pulmó verd al mig de Seul, recorda que Seul va ser la seu dels Jocs Olímpics abans de Barcelona, al 1988. Hi pujo caminant i en el camí hi ha molts corredors. Fan honor a la tradició del país, que ha guanyat dos maratons a les Olimpíades. La del 1936, els jocs organitzats per Hitler a Berlin, en que el coreà guanyador va haver de figurar com a japonés, perquè Corea estava ocupada. El segon va ser a Barcelona, al 1992, en que Young-Cho Hwang va guanyar a un rival japonés en avançar en els dos darrers kilòmetres de pujada fins al estadi de Montjuïc. El seu nom està gravat a una pedra davant del Estadi Olímpic de Barcelona. Potser el va ajudar entrenar en un espai similar.
Moltes noies corrent. Es coherent amb el fet de que hi hagi majoria de noies a la Universitat. És una capacitat de sacrifici similar.
A dalt de la muntanya hi ha la gran Torre de Comunicacions. La vista al capvespre, quan marxa el sol i s'encenen les llums és meravellosa.
Dona idea de la joventut del país el que pots comprar tres tipus de bitllets per pujar a la torre. El normal, el que inclou beguda i crispetes, i el que inclou també uns nachos.
Una amiga experta en Korea, la Mercé, m'ha recomanat els lavabos del país. Es un tema important. A Europa els lavabos públics estan als bars, i sovint el seu ús obliga a prendre un cafè o una canya. A Iran, que és molt net, quasi no hi ha lavabos d'ús públic, cosa que obliga a una logística molt pensada. A la Índia, que és molt brut, la solució està a qualsevol cantonada. A Korea, a cada estació de metro i a molts carrers, hi ha lavabos netíssim, amb un excel·lent fil musical i que és mantenen nets tot el dia. El país mereix un premi. Però el millor és dalt de la Torre de Comunicacions. Els urinaris d'homes encarats a una vidriera en l'últim pis de la torre amb una vista immensa. Davant de la sorpresa dels joves coreans, alguns estrangers ho fotografiavem admirats.
Per sopar, el mercat de Gwangjang. Un mercat de roba barata que al vespre es transforma els seus passadissos en improvisats llocs de menjar. Els coreans mengen de tot. Sovint és molt bo, però no saps que és. El que he escollit és com una sèpia amb pell dura. Es menja marinat, traient la pell dura i menjant l'interior que te una consistència una mica més dura que una medusa. Vaja, quasi com una medusa crua i marinada. Espero que no tingui efectes secundaris.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada