15 de juny 2014

Nizhny Novgorod, Moscú i final del viatge

A Russia, un imperi enorme, molt pla i amb els rius més grans del món, cada ciutat està en un riu. Nizhny Novgorod, la 5ª ciutat més gran de Rússia, està al Volga. Les ciutats són també les persones que hi coneixes i els morts que hi han viscut. Nizhny està unida a Gorki, que hi va nàixer, i A Sakharov, que hi va passar el seu exili. Tots els russos han nascut almenys una vegada, i han estat exiliats uns quants anys.
Nizhny és va dir Gorky durant l'època soviètica, en record de l'escriptor. Unit i enfrontat en diferents ocasions a la revolució, va acabar sent reconegut com una glòria pel règim. Cada ciutat russa té un carrer Gorki. En el seu cas, l'exili li va venir del zar després de recolzar la revolució de 1905, i el va viure a Capri, que no és el mateix que Sibèria.
Andrei Sakharov va ser el pare de la bomba d'hidrogen russa. Va rebre totes les medalles posibles, incloent l'ordre Lenin i la de l'Unió Soviètica. Creia que un món en que els dos poders tenien la bomba era més segur que un món en que tant sols la tenia un, que ja l'havia fet servir sobre el Japó. Potser tenia raó, però alguna cosa es va trencar quan va començar a posar en dubte la correcció de les probes a l'atmosfera. Després, amb altres científics occidentals va defensar la limitació d'armament, i d'aqui al pacifisme i la denúncia de l'opressió del règim, era un pas. La seva dona, Elena Bonner era filla de pares revolucionaris comunistes de la primera hora. Ell armeni i ella jueva. Ell, mort per Stalin i ella, amb anys d'exili. Sajarov va rebre el Premi Nobel de la Pau, però no el va anar a recollir per por a que no el deixessin tornar a la seva Rússia. Va estar exiliat en un petit pis de les afores de Nizhny. Amb el confort bàsic i vigilància constant. Fins que un dia li van instal·lar un telèfon per una única trucada. Era Gorbachov per dirli que ja era lliure.
Ara al pis hi ha un museu al que costa arribar i que deu rebre una visita a la setmana. Aquella setmana vem ser nosaltres, i la Conxita espera la trucada de Gorbachov.
Nizhny és una ciutat agradable i en un entorn grandiós. Amb un Kremlin que domina la confluència de dos rius i cases ben conservades de la seva època de nus comercial. És el 12 de Juny, que és una Festa Nacional amb polèmica. És el dia de la Federació Russa. El va crear Boris Ieltsin quan la Federació Russa va passar a primer terme en dissoldre's la URSS. De totes maneres, un dia festiu, amb concerts als carrers, desfilades ... I molta seguretat, sempre es benvingut. En les desfilades, soldats amb uniformes de les guerres que han definit el país. La Gran Guerra del Nord contra Suècia, la derrota a Napoleón, la Revolució i Guerra Civil, i la més present i recordada, la Gran Guerra Patriòtica, en que van derrotar al Nazisme.
Aquesta última guerra es va decidir a Stalingrad. A Leningrad i Moscú, a un cost enorme, els russos van resistir la invasió nazi, però a Stalingrad van acabar derrotant al exèrcit alemany i van començar l'avanç fins a Berlin i Viena. Tant sols el desembarcament angloamericà a Normandía va impedir que arribessin a Paris, com ja havia passat en temps de Napoleon.
Els subministres i reforços als assetjats i després guanyadors de Stalingrad, venien pel Volga, en barques com aquesta.
Últim trajecte en tren fins a Moscú. Estem a l'Europa rica. 480 km en 3h55. Trens fabricats per Siemens i velocitat de corredor mediterrani. Per anar de Moscú a Sant Petersburg, 650km i 3h50. Velocitat d'AVE.
Arribar a Moscú després de 10.000km per Àsia és una sorpresa. La ciutat és moderna i rica. Diem que España és un país amb unes institucions "extractives", perquè es van formar amb l'objectiu de gestionar les rendes que venien de l'Imperi, especialment la plata o el sucre d'Amèrica. Especialment Madrid, com a capital. Això no és rés, comparat amb Rússia. Aquí l'imperi encara existeix, i les rendes que arriben a la capital, especialment els recursos minerals i energètics de Sibèria i els Urals, són els que aguanten l'economia. El caràcter "extractiu" és evident a Moscú.
Per celebrar-ho, busquem el restaurant #1 en les recomanacions de Trip Advisor. És un restaurant armeni, excel·lent, i que ens costa 30€ per cap. Parlem amb el cuiner. Francés de Lyon, amb 5 anys de feina a Erevan. Fa 6 mesos que han obert a Moscú. Encara que és molt bó, admirem com s'han situat #1 al Trip Advisor. Aquest blog el llegeixen en els dies més concorreguts uns 20 amics. El mateix nombre que va llegir en els dos primers dies els comentaris que vaig escriure de l'excel·lent i barat restaurant on vam sopar una nit a Ekaterinburg.
A Moscú hi ha tots els turistes que no he vist a la resta del viatge. Molts grups d'orientals, anglos i nordeuropeus. Tots anem a visitar els diferents monuments prop del Kremlin i la Plaça Roja. A Beijing, més de 100.000 persones al dia visiten la Ciutat Prohibida. Entren tots per la mateixa porta, caminen els mateixos kilòmetres, veuen i fotografien els edificis a dreta i esquerra, fins a sortir per una altra porta. El Kremlin el deuen visitar pocs més turistes que la Sagrada Familia. Tots intentem entrar i sortir de cada museu o església per la mateixa estreta porta. Es un espai molt gran, amb molts edificis administratius als que el turisme no pot anar. L'única manera de saber a on no es pot anar, és intentar-ho, fins que algú amb una gorra i porra toca un xiulet. Les instruccions son escasses i tant sols en rús. Es més probable que sàpiga alguna paraula d'anglès un policia que algú que treballi a Informació o venda tickets.
Moscú té molts atractius. Al vespre anem al Bolshoi. Hi ha dos escenaris, l'Històric i el Nou. Comprat per Internet dos dies abans, només queden entrades al Nou, a on fan una òpera de Txaikovski que es diu Iolanta. La classificació és +6, que vol dir apta per més de 6 anys. Hi ha moltes families amb els fills que es comporten admirablement. Altres òperes, com Carmen o La Dama de las Camelias, són +16 i no són per ells. Em sorpren aquesta qualificació "moral" de les òperes. Que farien a Rússia amb els muntatges de Calixto Bieito?.
L'argument és una princesa cega, a la que el seu pare, el rei, aconsegueix que no sàpiga que existeix la llum. Un savi àrab la pot curar, però només si ella ho vol. per fi s'enamora d'un compte que li ha explicat per error que és la llum i el color. Això li pot costar la vida. Llavors ella és vol curar. El savi la cura i tots feliços. Ves per on, com que formem part del món dels sords, l'argument no ens sembla tant infantil.
La visita a la tomba de Lenin és l'única cosa ben organitzada. Les agències de viatge s'oposen a que es compleixi el desig de Lenin i que l'enterrin de manera discreta. Davant de la mòmia, no sé si fer la senyal de la creu a la llatina, a l'ortodoxa o aixecar el puny. No es poden fer fotos.
Al Parc Gorky, uns quants kilòmetres molt agradables al llarg del riu, hi ha un museu d'art modern. Està tancat per obres, però moltes de les escultures de pedra més grans estan colocades al jardins voltants. S'hi han portat també escultures que es van retirar o enderrocar al final del règim soviètic. Hi ha varis "Stalins" de totes les mides. Es pot veure tot en bici.
La Catedral de Crist el Savi és l'església més gran de Moscú. Al seu lloc hi havia una catedral que es va construir per celebrar la derrota de Napoleon, però no es va acabar fins a final del segle XIX. Com que en aquells anys es deuria criticar tanta despesa, quan va manar Stalin la va fer derruir. En canvi les esglésies antigues es van preservar. Suposo que eren polèmiques de les que ja havien mort els protagonistes. L'intenció era construir un immens Palau dels Soviets amb estatua del Lenin de 100m. Temporalment s'hi va fer una piscina que era la més gran del món. En dos anys es va fer l'actual catedral i es va inaugurar el 1997. Ha generat tanta polèmica com tots els projectes anteriors i l'historia que té no és la de les seves pedres sinò la que he explicat.
Moscú no deixa un record simpàtic. El mateix et pot passar en grans ciutats, com New York o Paris, a on és difícil parlar amb algú, perquè cada persona va molt accelerada i a la seva. En el cas de Moscú és més destacat, perquè ningú parla anglès, nosaltres no parlem rús, i com que són molt monolingües no saben adaptar-se. Viatjar en hotel és còmode, però el Hostel permet conèixer gent.
Hi ha vuit vols diaris Moscú-Barcelona. Sembla que tots plens. En el vol de Vueling en que venim, el 95% dels passatgers son russos que van de vacances. Vueling dona totes les informacions en castellà i anglés. No en rus, i els russos no ho entenen. Sovint veiem els defectes dels altres però no els nostres. Al Transiberià els russos viatjaven per motius familiars o per feina. Ningú per vacances. A l'avió tots van per vacances. Al tren tothom sap com actuar, perquè fa molts anys que tot és fa igual. A l'avió molts volen per primera vegada i tot es un guirigai. La tripulació diu "Por favor" i "Agradecemos" en castellà. Ningú ho entén. Les instruccions donades en rús per la "Provosnitza", la senyora que mana en cada vagó del tren, s'han d'obeir sense discussió.
Final de viatge. 41 dies travessant un país que és mig païs, Korea del Sur, i un altre país que es un Imperi transcontinental, la Federació Russa. Tots dos s'ho valen.
Més de 10.000 km viatjats en tren. 9.500km a Rússia i 700km a Korea. 7 nits dormint al Transiberià. El cost total dels 10 billets de tren necessaris per al Transiberià ha sigut 570€. Uns 5.5€/100km.
La velocitat mitja, uns 80 km/h
3 billets d'avió. BCN-Seul, via Dubai amb Emirates. Seul-Vladivostok, amb Aurora. Moscu-BCN amb Vueling. Cost total 1.000€.
Korea-Vlad en vaixell son uns 100€ I 3 vaixells a la setmana, però cal coordinar-ho perquè no surt de Seul i triga més d'un dia.
22 nits de hostel, a un cost aproximat de 13€/nit. Alguns correctes, com a Gyeongju, altres precaris, com a Khabarovsk. Tots divertits e interessants.
10 nits d'hotel tipus 2 estrelles, un cost aproximat de 26€/persona, en habitació doble. Bona qualitat, quasi buits. Deu ser temporada baixa, però quasi no hi ha turisme a Russia.
Russia en general és més barat que España. Moscú és car, i si dorms i fas vida a la zona central, encara més. Encara que es veu molta ostentació, no és més car que Barcelona.
Molt bona cobertura Internet. A Korea tenen la xarxa més ràpida del món, i a Russia la qualitat és molt bona i molts llocs tenen cobertura gratuita sense password.
Despesa total del viatge, 41 dies, al voltant dels 3.000€.
Principals fons d'informació i reserva utilitzades. Per hostels, Hostelworld. Per hotels, Booking. Per buscar restaurants, TripAdvisor. Per informació viatge i general, Lonely Planet, Wikipedia i Web dels ferrocarrils russos.   www.rzd.ru
Si algú s'anima a fer un viatge per aquestes zones, estic a la seva disposició per a qualsevol informació.

11 de juny 2014

Perm, Zhivago, Gulags i Llençamissils abandonats.

El primer que sorprèn de Perm és el nom. Les tribus que vivien als Urals abans dels eslaus tenien llenguatges de la família Fino-Ugrica, com el finlandès o l'hongarès actuals. Aquest és l'origen de la paraula Perm. Més tard, un geòleg va estudiar l'entorn, li va atribuir 240 milions d'anys, i el va batejar com el període Pèrmic. Queda entre el Carbonífer i el Triàsic. Sembla ser que el període Pèrmic va acabar en una catàstrofe tremenda, en la que van desaparèixer el 90% de les espècies, però va deixar ben col·locats als mamífers, i d'això en venim els humans. Després, a Perm, els soviètics li van donar el nom de Molòtov, en record del ministre d'Exteriors de Stalin que va firmar amb Hitler el repartiment de Polònia.
En el record de Molòtov és pot esperar trobar algun còctel bó a la ciutat. Difícil, perquè després dels anys etílics de Boris Ieltsin, l'alcohol està molt poc present a Rússia. Per a nosaltres, turistes de carrer, menys que a España.
Aquests dies es celebra a Perm el festival de les "Nits Blanques". Un enorme escenari i moltes paradetes de menjar, artesanies i jocs. No hi ha alcohol enlloc. Ni cervesa. En una paradeta el menjar es Sushi, i per veure, mojito sense alcohol!.
La primera nit del festival, dedicada als nens. La segona, l'orquestra completa de l'opera de Perm a l'escenari. Sensacional. El millor és quan la turmenta esclata, pluja tropical i ningú es mou, ni públic ni intèrprets. Després de tres peces sota la pluja, el vent que mulla els instruments i l'electrònica obliga a suspendre l'actuació entre aplaudiments. Aquesta gent té una relació especial amb la música, i fa pensar en el paper que va tenir en alguns moments de la seva història, com el setge de Leningrad.
Per Perm passa el riu Kama, l'afluent més gran del Volga. De fet més llarg que el mateix Volga, pero com que es va cartografiar més tard, no s'ha quedat la fama. És un riu profund i molt navegable. Perm està a 300m d'alçada i molts milers de kilòmetres de qualsevol mar. Això fa els rius molt navegables perquè són grans i sense ràpids. A través de les grans obres dels anys 60, que connecten el Volga amb el Don i els mars del Nord, es pot navegar i portar mercaderies de Perm als mars Caspi, Negre, Blanc i Bàltic.
Ara el transport es fa en tren, i l'antiga estació fluvial s'ha reconvertit en un surrealista museu d'art contemporani. La modernitat de les obres i el mal estat de l'edifici fan que sembli una centre de Okupas.
El principal personatge vinculat a Perm és Boris Pasternak, l'autor del Doctor Zhivago, que hi va viure uns anys. A molts llocs de Perm es reconeixen els espais de la seva novela, que situa en una ciutat fictícia. Pasternak va escriure els amors de Zhivago i Lara i la seva novela va ser prohibida. L'editor italià Feltrinelli la va treure clandestinament de Russia, la va editar a Occident i va guanyar el Premi Nobel de Literatura. Per fer la història més novelesca, Pasternak no va anar a recollir el premi, per por que després no li permetessin tornar a Rússia. Feltrinelli, que era un editor famós i de bona família, estava secretament ficat en algun dels grups terroristes de l'Italia dels 70s, i va morir a l'explotar-li una bomba que colocava en una torre d'electricitat.
Comentaris en diferents converses. Ieltsin era un titella dels americans que van utilitzar el seu alcoholisme i la corrupció de la seva família. Gorbachov estava en una conspiració internacional per destruir la Unió Soviètica. Els anys 90 van ser molt durs, un malson. Ara els mafiosos ja estan col·locats i tot és molt estable. Les eleccions que es fan a Rússia no són serioses, però tothom valora bé la situació actual comparat amb el desastre dels anys anteriors. Al final de l' època soviètica no es vivia malament. No hi havia varietat, però això no era problema. El malson van ser els 90s.
L'acord amb la Xina per vendre materies primeres de Sibèria. Petroli i gas, però també fusta i minerals, es bó, però era imprescindible. Tenint en compte quants son i la poca gent que hi ha a Sibèria, igualment ho haurien agafat. Rússia va refent la seva relació internacional amb els països veïns. El tema de Txexènia s'ha resolt encarregant-li al jefe d'un dels clans locals més poderosos, un antic terrorista, que faci de president. Ho fa, ara és estable i corrupte. A Perm hi ha una fàbrica de motors d'avió que ara funciona bé. Als 90 la van comprar inversors americans i volien desmantellar-la per poc productiva. Ara torna a funcionar amb accionistes locals. El mateix va passar amb moltes industries.
Els cosacs eren també uns bandolers que assolaven el baix Volga. El zar els va enrolar al'exèrcit i els va enviar a conquerir Sibèria. Segurament com els Tercios de Flandes, Pizarro & Co, o l'actual govern Txetxè.
A Perm hi ha dues línies pintades a terra que recorren la ciutat. Una vermella, amb explicacions d'històries romàntiques a la ciutat, i una de verda, que explica les històries dels principals edificis. Tots van ser construïts al segle XIX per comerciants de té, fusta o minerals. Quan les famílies es van començar a desfer i els costos de manteniment a pujar, es van destinar a escoles o hospitals, i després als grans moments que els russos senten en la seva història. La Guerra Civil del 1920 i especialment, la Segona Guerra Mundial. Els Urals es van veure com zona segura i moltes industries es van portar a Perm i regió. Molts ferits i evacuats del front van ser-hi traslladats. Els nazis van quedar aturats a les portes de Leningrad, Moscú i Stalingrad. En els 900 dies del setge de Leningrad, van morir entre civils i soldats, 1.5 milions de persones. El doble que americans i anglesos en tota la guerra. Perm i els Urals van ser una rereguarda segura.
Perm-36 és l'únic camp de presoners, Gulag, conservat com a museu a l'antiga Unió Soviètica. N'hi va haver centenars. Està a 140km de Perm i va estar obert fins al 1980. Arrel dels Jocs Olímpics de Moscú, Brezhnev no ho va tancar, però va dir que era un hospital psiquiàtric per gent amb idees i comportaments equivocats.
No es fàcil anar-hi. Cal llogar un cotxe i el millor és fer-ho amb un guia local. Miro comentaris a Trip Advisor. A diferència dels comentaris a altres coses de Perm, per Perm-36 tots son en anglès. Sembla que els russos no hi van, no els interessa aquesta part de la seva història, o no volen escriure el que pensen d'aquest tema.
L'últim comentari és de fa un any. Dilluns està tancat. Contractem per dimarts, però al matí ens diuen que el Camp-Museu està tancat per problemes tècnics. No hi ha electricitat. La veritat és que no hi va ningú. A part d'algun estranger que seguint Lonely Planet, potser un turista cada més, ho intenta.
Per sort en Vasili, el guia que hem contractat ens fa una proposta alternativa. Parla un anglès perfecte, ha viscut temporades a Itàlia i Suissa, gestiona un circuit de karts a Perm i té un Toyota Land Cruiser negre amb vidres fumats. Organitza competicions d'orientació i curses, i així van localitzar al bosc, a 100 km de Perm, les restes d'un complex de llançament de míssils, Orbit-56, que es va desmantellar en els primers acords de limitacions d'armament dels 90s. Son uns 10 centres, dispersos pel bosc, i cada centre té uns 3 "silos", a on es situaven els míssils per ser llançats. Cada centre inclou els hangars de muntatge i manteniment dels míssils i les galeries subterrànies per habitatge dels soldats i control. Potser 200 persones en cada un dels centres, i fins a 7 pisos sota terra. L'objectiu era ser el més invisible possible als avions espia. Encara ara, a Google Earth no es veu rés.
El formigó era de qualitat, i a la Rússia d'aquests anys, això ha fet que grups dedicats, amb material especial hi anessin a trencar el formigó i revendre el ferro. L'última part que s'ha desmuntat, és el camí d'accés. Abans era de formigó per resistir els enormes pesos dels transports, ara és de fang amb munts de pedres desfetes.
Un final que ni James Bond podia imaginar per a algunes de les instal·lacions de la Guerra Freda. Altres, més modernes, continuen funcionant, perquè Rússia segueix tenint un ampli arsenal de míssils intercontinentals.
Estem sols al mig del bosc, amb en Vassili, al que va ser el centre secret Orbit-56. Pot semblar una imprudència, però ha valgut la pena.
Torna a sortir el tema de les paparres que transmeten l'encefalitis. Es la única cosa que fa por a en Vassili. Diu que no ens hauria deixat entrar al bosc, però que en els camins la probabilitat és petita. Ho atribueix als experiments de guerra bacteriològica del Japó a Manxúria durant la invasió de la Xina i Guerra Mundial. Els últims 100 anys han sigut una època molt complicada en aquest món.
Sembla que volem veure coses que ningú vol veure a Rússia, i a on els motxillers ja no arriben, així que ens esforcem per fer de turistes normals i anem a les coves de gel de Kungur. Per fi, guies locals, algunes families i escoles. Dinar de 3€ a l'alberg on mengen les famílies i escoles visitants, i els treballadors d'una fàbrica propera. A prop hi ha mines de sal i potassa. Els Urals són una mina, mai millor dit.
Última nit de tren. 1000 km fins a Nizhny Novgorot, a només 450 km de Moscú. En Platskart, 3ª classe, per recordar-ho millor.
Des de Irkutsk, amb la Conxita, anem a hotels petits, en lloc d'anar a hostels. A Russia hi ha una llei que obliga als hotels a registrar als hostes estrangers, donar un comprovant a l'hoste i segurament una còpia a la policia. A l'España franquista també es feia. Els hostels de motxillers no ho fan, perquè la majoria són pisos que no deuen estar declarats. Com que aquestes normes estan mal explicades i ningú sap com aplicar-les, als hotels et demanen la copia dels registres d'hotels anteriors per fotocopiar-les, amb el que la llista de documents que cal presentar i fotocopiar creix cada dia. Als hotels també veus que encara que les màfies que cobraven per protecció ja no son actives, sempre hi ha un personatge que es passeja en uniforme de camuflatge espectacular per la recepció o bar de l'hotel.

8 de juny 2014

Asia a un lado, a otro Europa, y allá en el frente, els Urals.

Timur (Tamerlan), travessa les estepes asiàtiques cap a Europa. Amb els seu gat, l'orinal, la mare i l'àvia. Tal com va fer el seu homònim conquistador fa segles, portant la seva tribu i arrasant i conquerint tot el que trobava. Entre Tobolsk i Ekaterinburg, també va amb nosaltres a la cabina del tren. Com que encara no parla cap idioma, ens entenem molt bé.
Tobolsk va ser la primera capital de Sibèria. Està a la vora del riu Irtysh. Un afluent de l'Obi, però per si sol, un dels rius més llargs del món. El transiberià es va construir pel terreny més fàcil i directe possible, i va deixar fora de la via principal moltes ciutats. Cal desviar-se 140 km per anar fins a Tobolsk. Això ha protegit una mica la ciutat de la "modernització", i fa que el meu compte total de kilòmetres en tren superi els 10.000.
En aquesta ciutat va estar detinguda la família del zar durant part de la Guerra Civil. Això és part del seu modern atractiu turístic. De totes maneres, al millor restaurant de la ciutat "Romanov", trobem un belga i dos americans que hi resideixen i treballen en alguna cosa. Ens diuen que som els primers turistes que veuen.
El principal atractiu de la ciutat és el seu imponent Kremlin. Muralla que domina el riu i encercla la catedral i antics edificis administratius i militars de la conquesta de Sibèria. El principal ús actual es fer de decorat de les fotos de totes les bodes que es fan a la comarca. Com que és primavera i fa bon temps, 1ºC al vespre i 12º de dia, n'hi ha moltes.
Totes les ciutats russes tenen museus regionals, que serveixen per guardar-hi objectes antics, en edificis antics i també guardar-hi senyores grans, que fan joc amb els mobles i que s'ocupen del visitant ocasional. En tots els museus, l'entrada és de franc per a un reduit grup que inclou als "Herois de l'Unió Soviètica", i a meitat de preu per a un altre grup que inclou a les víctimes de Chernobil. Això inclou l'exposició sobre la família Romanov a Tobolsk, que els Herois de la Unió Soviètica poden veure de franc.
Un ilustre natiu de Tobolsk va ser Dimitri Mendeleiev. El pare d'una de les creacions més elegants de la ciència moderna, la Taula Periòdica d'Elements. Era el fill petit d'una família humil de 17 germans, dels que en van morir 8 molt petits. Per sort la mare era mestre (i fèrtil!), i com que el nen era llest, el van enviar a San Petersburg a seguir estudiant. La plaça que té el seu nom, té rajoles amb cada element químic i el seu número atòmic.
Boris Godunov va ser un zar que va patir una insurrecció convocada a cop de campana. Després de sufocar la insurrecció, va castigar la campana a rebre molts llatigassos i a ser desterrada a Tobolsk. Als 70s, quan vaig fer la mili, la piscina del campament també estava arrestada.
Ja ens apropem a Europa, i els lavabos asiàtics, amb un forat a terra, cada cop són més escassos. Al restaurant en que sopem però, no van llegir bé les instruccions de muntatge.
Un altre nit de tren, amb Tamerlán i el seu posat ferotge. El paisatge te poca variació des de fa 6.000km. A Sibèria el paisatge no varia amb la distància, ni amb el temps, perquè sempre és hora de Moscú. El paisatge només varia amb les estacions de l'any.
Ekaterimburg te un aire de ciutat que feia setmanes que no veia. És del departament dels Urals, però com que les convencions geogràfiques posen les fronteres a les carenes i no als rius, encara és Asia.
Als museus, com que no hi va ningú, fa fred. El guardià s'hi ha posat una tenda de campanya, amb bandera russa, per resistir-ho. Obre els llums per als únics visitants, que som nosaltres.
La ciutat és famosa perquè és el lloc a on es va executar a tota la família del zar. També és famosa perquè l'últim governador regional de l'època soviètica es deia Boris Ieltsin.
La Revolució Soviètica va agafar de sorpresa als seus mateixos protagonistes. Sense la immensa carnisseria que era la Primera Guerra Mundial no es pot explicar. Lenin en el seu exili suïs, molt pocs anys abans, deia que una revolució a Rússia era una cosa per a la següent generació. Però l'absurda carnisseria en que es va convertir la Guerra, la incompetència de l'antiquada oficialitat russa, i l'habilitat dels serveis secrets alemanys, que van traslladar al gruix dels revolucionaris exiliats a la frontera amb Finlàndia, van causar la Revolució.
La Guerra Civil que va seguir, va ser especialment forta en les immenses planúries desertes de Sibèria i els Urals. Els bolxevics van detenir a tota la família del zar. El zar, la zarina i els 5 fills. En un moment en que l'Exèrcit Blanc s'apropava, la direcció bolxevic va donar instruccions de matar a tota la família i fer desaparèixer els cossos.
Això es va fer a Ekaterinburg, a la casa de l'enginyer Ipatiev. Els encarregats de fer desaparèixer els cossos, els van enterrar en un bosc fora la ciutat, i cap als 70s, per impedir un creixent culte monàrquic, el governador Ielstsin va fer derruir la casa.
Ara les restes dels 7 morts estan a un temple a San Petersburg. L'Esglèsia Ortodoxa considera un lloc sagrat a on van ser enterrats, i al bosc hi ha 7 capelles. A on hi havia la casa en que van ser executats, hi ha l'enorme Church on the Blood. Esglèsia sobre la Sang, que també es fa servir com a decorat de les fotos de bodes. Ningú discuteix que la princessa Anastàsia també va ser executada.
Boris Ieltsin després, va fer carrera com a protegit de Gorbachev, fins que un cop d'estat fallit, amb Gorbachev fora de Moscú, li va permetre tenir tot el protagonisme en la resistència als colpistes. Quan Gorbachev va poder tornar, Ieltsin ja havia disolt la URSS, que era el que Gorbachev presidia. La següent administració en la complicada ceba que era l'Imperi, era la Federació Russa, que presidia en Ieltsin, i va quedar al comandament de tot.
Després va venir l'ordre de bombardejar el Parlament rus, la primera guerra de Txetxènia, el vodka i la família... I l'aplicació d'una ideologia sobre les bondats del mercat aplicat a la privatització dels bens públics, encara que siguin recursos naturals o industria pesada, i en pocs anys, desenes de milions de russos havien perdut les pensions dels seus anys de treball, la població queia 2 milions de persones cada any, per caiguda de natalitat i esperança de vida, i diverses màfies lluitaven per el botí.
No tenia perquè haver sigut així. No ho ha sigut a la Xina, ni a España després del franquisme ni a d'altres països d'Europa del Est. Molts russos veuen aquella època com terrible i valoren l'estabilitat i progrés que l'epoca actual ha portat a la seva vida.
En tot cas, l'estàtua de Ieltsin a la seva ciutat natal és discreta, no està senyalitzada, i les tanques d'unes oportunes obres la protegeixen. Gorbachov, probablement una bona persona amb bones intencions, com que encara està viu, no té cap referència.
El tren travessa els Urals. Son unes muntanyes molt antigues. Més de 300 milions d'anys i producte d'una col·lisió de plaques que ha deixat una gran riquesa de recursos minerals. Una frase dels que volien superar la divisió d'Europa durant la Guerra Freda era: "Europa, de l'Atlàntic fins als Urals". Es una cordillera tant plana, qué es fa difícil veure per on passa. El tren la travessa sense cap túnel, pont ni giravolt. Propera parada, Perm, ja a Europa.