31 oct. 2014

Durban. Zulus, boers, indis i anglos

Viatgers de 12 a 70 anys. Converses a la vora del foc al camp de Sondzela. Una parella anglesa jubilada que espera que els hi enviin desde Europa una peça de recanvi per arreglar la seva furgoneta. La van enviar per barco desde Anglaterra i ara viatgen per Africa. Quan van entrar a Moçambique, la maquina per fer el visat no podia llegir l'empremta del dit d'ella perquè te artrosis i 70 anys. Li van fer el visat amb la marca del dit d'ell. Quan van viatjar per Nova Zelanda van llogar una furgo perquè enviar la seva desde Anglaterra els hi era més car. No tenen por de rés.
Un nen de 12 anys que viatja amb els pares. Li dono consells de com viatjar per quan ja no vulgui anar amb ells. Pregunta molt i els pares somriuen.
La furgo d'enèsima mà i destartalada, que es el mitjà més corrent de viatge a Africa, te un nom diferent a cada païs. A Swazilandia li diuen Kombi. La que agafo per anar de Manzini a Durban espera tres hores a omplirse.
A pesar de que soc l'únic que està ocupat, un llibre, revistes a la tablet, coses que escriure, sóc l'únic que es posa nerviós i pregunta quan sortim. Tres hores veient el mercat com una película.
600 kilometres, 8 hores i 16€ després arribem a Durban.
Hem entrat a Sudàfrica, al estat de KwaZulu Natal (KZN) i per causa de les 3 hores d'espera a marxar i 1 hora a la frontera ja son les 8 del vespre. Negra nit en el lloc equivocat. El descampat en que paren les furgonetes a prop del mercat de Durban. No veig clar sortir de la furgo i començar a caminar i demano al conductor si em pot portar fins a un taxi. Per fi en trobem un, però sense conductor. Finalment surt d'un bar i no te gaire bona pinta, però com que no tinc altre opció, acabem amics. Em porta fins al Happy Hipo hostel. Una antiga fabrica de xocolata reconvertida en night club i després en hostel.
Altre cop en territori segur de viatgers internacionals. El meu Colonial Country Club Low Cost.
Comparteixo dormitori amb un noi aleman que aprofita que el seu master d'enginyeria i comerç internacional comença al Febrer per fer mitja volta al mon. Al bar coincidim amb una noia somali-suissa i una anglesa que treballen en un estudi de la ONU sobre estructures familiars en diferents "townships". Amb en Peter quedem per visitar junts Durban.
Però l'idioma dominant entre les noies es l'aleman i ell és el rei de la nit del hostel. Ho demostra les dos nits en el gran dormitori que compartim. La seva conversa en aleman amb la noia somali s'allarga tant que l'endemà a les 10h encara dorm i vaig tot sol a coneixer la ciutat. Al vespre anem a sopar a una exitosa cadena de marisqueries sudafricana, que es diu Ocean Basket i costa 10€. La segona nit també anima el dormitori després d'una improvisada festa d'aniversari i partida de daus amb altres noies alemanes. Al sopar en lloc de preguntar-li quin és el seu secret, li dono consells sobre el Master. Ha de triar a quina universitat del món, i penso que el millor és que en trii una en que hi hagi moltes noies que parlin aleman.
Durban. Tercera ciutat del païs. Primer port d'Africa i nové del món en tràfec de mercaderies. Te la major població del món d'origen indi, fora de la India. Gandhi hi va començar la seva vida d'agitador social. La selecció d'España hi va perdre amb Suïssa i va guanyar a Alemania a les semifinals de la Copa del Món del 2010.
Durban és un gran port que es potencia amb un passeig marítim ple de bars, casino, ciclistes i corredors. En això s'assembla a Barcelona. La diferencia és que aquest mar és molt seriós. Cal nedar entre dos banderes perquè fora hi ha corrents. Les marees son molt importants. Hi ha xarxes per impedir que els taurons s'apropin. Aqui hi ha dos tipus de taurons. Els perillosos i els molt perillosos. Res a veure amb els meu amic, el tauró-balena. Tot i això, en aquest païs de riscos i violències, es un paradís per surfers i kayaks.
Es la gran ciutat d'un estat que fa poc i en només 50 anys, de 1850 a 1900, va veure una serie de guerres que resumien la història de la nostra especie desde el Neolític fins a la Primera Guerra Mundial.
Els actors van ser la tribu dels Zulus, les altres tribus negres d'origen bantú, i dos tribus blanques. Els anglesos i els boers, una tribu d'origen holandés amb afegits francesos. La sequència dels fets va començar amb els Zulus dominant a les altres tribus bantús. Les tribus supervivents van fugir fora del que va ser "Zululand". A aquest conflicte per terres de cultiu i pastura entre cosins, va seguir la arribada dels boers. No volien conviure amb el anglesos a Cape Town i es van dirigir a les terres que els Zulus acabaven d'unificar. En la guerra que va seguir, a vegades van guanyar uns i a vegades altres, però van morir molts més Zulus. Escopetes contra llances.
Els anglesos no estaven interessats en terres de pastura, però quan es va descobrir or i diamants al interior, es van instalar a Durban i van dir que tot alló era seu. Aviat van estar en guerra, alternativament amb els Boer i amb els Zulus. També van guanyar alternativament uns i altres. Ja portem al menys 7 guerres diferents amb 4 protagonistes.
La guerra dels Zulus amb les altres tribus era com les que descriu la Biblia fa més de 3.000 anys. La dels anglesos i els Boer va ser un aperitiu de la Gran Guerra i n'hauria pogut ser el desencadenant com després ho van ser els conflictes dels Balcans. Com a periodista i infermer hi van participar Churchill i Gandhi.
En un episodi final entre anglesos i zulus hi va morir un princep francés, Luis Napoleon, que volia fer currículum lluitant amb Anglaterra. Era nebot del primer Napoleon, fill del Tercer i d'Eugenia de Montijo.
Al final, van guanyar els anglesos, van pactar amb els boer per a que els perdedors fossin els negres i es van posar les bases per a la Sudafrica del apartheid. Els anglesos es van quedar les mines, els boers la terra i als negres els hi van substituir l'esclavitut per l'apartheid.
Les conseqüencies d'una societat tant barrejada es poden veure en les fotos de bodes del diari. Tots els origens, tradicions i barreges.
Tots els camps de batalla tenen monuments i hi ha un circuit turístic dels "Battlefields", però n'hi ha prou amb veure la palícula "Zulu" com a resum colonialista de l'èpica anglesa. El episodi que explica la película, la defensa per 139 anglesos de la missió de Rorke's Drift en front de 4000 zulus, es van donar més Creus Victòria que en cap altre episodi de l'història d'Anglaterra. Calia compensar que el dia anterior, a Isandlwana, els Zulus havien aniquilat tot un destacament anglés en una de les derrotes més grans patides per l'Imperi.
Un altre moment històric va ser el Mundial de Futbol. A Durban es va construir un increíble estadi. Un inmens arc cobreix l'estadi i d'ell pengen cables que sostenen una coberta sobre els seients. Sobre el grandiós arc circula un petit funicular que porta a una plataforma amb una vista inmensa sobre Durban i voltants. Està a la vertical del centre del camp de futbol. L'estadi es diu Moses Mahbida, en record d'un dirigent del African Nacional Councel i del Partit Comunista de Sudafrica, mort al exili. La cultura revolucionaria ara la viuen de manera molt hedonista.
L'element unificador de la Sudafrica actual és la lluita contra l'apartheid, i cada ciutat important en te un museu. El de Durban està en l'edifici de l'antiga administració colonial anglesa d'afers indígenes. L'edifici el va fer un enginyer que havia treballat a España i que va participar en la construcció del metro de Barcelona.
Potser per aixó l'encarregat indi del museu em pregunta sobre el tema de l'independència de Catalunya. Ni a l'Africa pots fugir-ne. Acabem parlant del federalisme de Sudafrica i la India, de futbol i música antiga. Kempes i Gypsi King.
Els voltants del Victoria Market eren perillosos quan vaig arribar en minibus la nit anterior, però a migdia eren un caos de gent. Es el cor del barri hindú i totes les parades son d'indis. En un forat a la paret serveixen el Bunny Chow, l'especialitat local. Un pà buidat, ple de curry, amb pollastre, corder o llegums si ets vegetarià. Un excel.lent dinar per 1.5€. El menjar dels boers era el "biltong", carn seca amb espècies. Un biltong de carn de kudu, un antílop local, amb piri-piri (chili), fa d'aperitiu.
Al cantó, extenentse entre vies de tren i passos elevants, hi ha el mercat de totes les coses necessàries per la medicina tradicional africana. Caps de mono secs, cadavers assecats de tot tipus d'animals, pells de cocodril i llangardaixos, ossos de tot tipus d'animals, escorces i arrels de tots els arbres i moltes altres coses que no entenc. Aquestes parades no les porten indis. Com que son remeis de salut, fins i tot hi ha parades en que anuncien que fan abortaments, dentistes i fins i tot algun metge. En aquest mercat fa estona que soc l'unic blanc i no m'ha semblat prudent fer fotografies, però és una de les imatges més fortes del viatge.
En uns antics magatzems del port, hi ha una cooperativa d'artistes i centre d'activitats culturals. El lloc es molt atractiu i te una decoració en llengua de signes. Pot ser un record del Congrés Mundial de la Federació de Sords que es va fer a Durban. Després del que es va fer a Madrid i en que APANSCE va participar.
Un darrer matí per veure el que queda de Durban, que és molt. Per la tarda bus cap a la muntanya dels Drakensberg, frontera amb Lesotho, el païs dels cims.


27 oct. 2014

Swazilandia, el país a on la Reina mare fa ploure.

Última nit a Maputo i concert d'un mite local. Chico Antonio, un antic menino da rua, que va escapar del seu poble per por al seu pare. Havia perdut les cabres que guardava. Amb sis anys es va buscar la vida pels carrers de Lourenço Marques, fins que va ser adoptat per una senyora local. Avui actua amb 28 persones al escenari, entre musics i bailarines. Alguna embaixada escandinava deu esponsoritzar el concert. La sala totalment plena. Els blancs al.lucinem, els negres participen.
Al matí més "chapa" fins a la frontera amb Swazilandia. El sofisticat visat que tant em va fer patir deixa de servir i entro al regne de Sobhuza II, un dels pocs reis absoluts del món. La Constitució no escrita de Swazilandia diu que la reina mare té els mateixos poders que el rei, més el poder sobrenatural de fer ploure.
El païs tenia una sequera moderada, i ara comença la temporada de pluges, així que tot just entrats a Swazi, comença a ploure. Suposo que això fa content a tothom menys als turistes que aquest cap de setmana omplim els parcs i reserves del païs. L'agricultura sembla força sofisticada. Canya de sucre, flors, pinyes. Tot d'exportació, però crec que la gana no és un problema al país. Veient les senyores del lodge, més aviat la malnutrició per excés de grasses i sucres.
La primera impressió del païs és bona. Les carreteres millor que a Moçambic, els cotxes i les cases més arreglades, i fins i tot ens creuem amb una cursa ciclista local. Les dades però són dolentes. El 26% de la població adulta te el SIDA i l'esperança de vida és de 37 anys.
La moneda es el Emalangeni, que equival al Rand Sudafricà. Pots pagar en rands arreu.
Hi ha diferents tipus de parcs, tots ben mantinguts, a partir d'una recuperació d'antics espais salvatges i de terrenys del rei. Vaig al Mlilwane Wildlife Sanctuary, que te al seu interior diferentes opcions d'allotjament. Sondzela n'és una i és lodge de cabanes i focs a terra, amb dormitoris i preus per campistes i motxil.lers. Des d'allà pots seguirs recorreguts de fins a 5 hores per el teu compte. Tant sols has de signar que assumeixes tota la responsabilitat. Com que els animals més perillosos que pots trobar son hipos i cocodrils, anant amb compte, tens una sensació d'autonomia que no hi ha en els grans parcs a on estas més limitat.
Per arribar a Sondzela, cal anar primer a Manzini, la ciutat més gran del païs, encara que la capital és Mbabane. Manzini està plena de cartells i edificis de nombroses esglèsies. La més exitosa és la Sionista Africana. En teoría la segueixen el 40% de la població. El paper de les esglèsies en el tema del SIDA és negatiu. La catòlica desaconsella els preservatius, i a Swazi hi ha grans cartells del govern, pagats per ONG internacionals, criticant les esglèsies que no deixen casar-se de blanc a les persones que tenen el SIDA. No sé quina esglèsia és, però es un model de maldat i estupidesa.
El meu nou grup a Sondzela el formen la Camila, una germano-brasilera que ha fet unes pràctiques amb una ONG a Maputo sobre cultius per biodiesel. En Bas, un holandés que ha fet pràctiques en una empresa holandesa que fa estudis sobre deforestació deguda al ús del carbó de llenya. En Luis, un portugués molt viatjat, que fa la mateixa ruta que jo, però en sentit contrari. Ell ve de Lesotho i jo hi vaig. Barregem anglés, castellà i portugués.
Aprofitant una parada de la pluja, perquè la reina mare ha sentit les nostres oracions, sortim tots quatre a caminar cap el cim de Nyonyane, de 1.040m. El camí és esplèndid i trobem zebres, fagoceros, cocodrils i tot tipus d'antílops. La vista no acompanya per fer fotos, però ens permet fer una ruta de 5 hores amb poca pluja.
Al lodge coincidim amb una escola anglesa, que cada any fa una ruta amb els alumnes per Sudafrica i Swazilandia. També hi ha un grup de 20 adolescents francesos, que formen part d'un programa de viatge. França és multicultural. Es un grup amb blancs, negres, mulats, àrabs. Francesos i sorollosos, però és divertit veure al foc de camp com els monitors comentem el programa de demà.
També hi ha una familia francesa que ha llogat un cotxe i ensenya Africa al fill, aprofitant dues setmanes de vacances. El pare parla amb el nen en francés, i la mare en italià, perquè ella ho és. Jo faig el mateix i els hi alterno els idiomes. Un altre cop, ¡Vive la France!. Després tinc problemes per tornar al portugués amb en Luis i la Camila.
La familia va en cotxe per Sudàfrica, però els hi fa respecte entrar a l'Africa profonda. De Moçambique enllà. Durant el viatge he conegut a molts que els hi feia respecte entrar a Sudàfrica per ser violent. Tots els estereotips tenen alguna cosa de veritat, però les grans desgràcies de viatgers aquest estiu han sigut al volcà Hotaka, al Japó, i al circuit del Anapurna. Decenes de morts en cada una d'aquestes rutes clàssiques i previsibles.
El Times of Swaziland d'avui te noticies variades. Un noi de 15 anys, orfe perquè els seus pares van morir d'alguna malaltia sense nom i acollit per la seva tieta, sent crits d'uns turistes americans que han perdut la seva filla nedant a un riu amb cocodrils. El nen es llença a l'aigua i entre dos roques troba a la noia viva e inconscient. Demana ajuda i entre tots la salven. La familia americana l'acompanya a la miserable cabana de la tieta i li prometen que li construiran una caseta de dos habitacions. El nen diu que li agradaria una bicicleta i acaben tots amics.
El porter de la selecció de Sudafrica i del Orlando Pirates, de Soweto, va ser assasinat ahir d'un tret. Es deia Senzo Myiwa i el vaig veure per la tele divendres. Els Orlando Pirates van guanyar 4-1 als Ajax Cape Town. Tots els negres que també veien el partit al Lodge apoiaven als Pirates. Va ser un partit millor que l'anterior, en que el Real Madrid va guanyar al Barça per 3-1.
Empressaris orientals volen portar als seus treballadors en empreses tèxtils a treballar ilegalment a Sudafrica o Lesotho. Swazilandia no qualificarà per exencions d'impostos a productes exportats, segurament per manca de llibertats sindicals, i als fabricant els hi surt més a conte tenir treballadors ilegals en països que si que compleixen. Efectes perversos de polítiques benintencionades.
Una senyora ha mort a Mbabwe amb vòmits i febre. La versió oficial és migranya, però al diari es pregunten sino serà Ebola. Els mateixos comentaris que a la premsa europea o americana. Volen detectors de temperatura, anàlisi, etc... Com era previsible, creix l'alarma d'una cosa que de moment, no passa però te nom. En canvi el SIDA està arreu, però no te nom.
Demà vehicle per marxar del Parc, "combi", el nom local de la "chapa", fins a Manzini, frontera a Sudàfrica, i 500km fins a Durban. En Luis m'ha comentat rutes per Lesotho que investigaré. La setmana propera ja torno a Barcelona i Africa no et deixa indiferent.

24 oct. 2014

Maputo, africana i cosmopolita.

De La bahía de Inhambane a Maputo, 500km. El maxibombo és confortable, perquè l'equipatge va en un remolc en el que es barregen taules de surf amb sacs de carbó de llenya i d'arroç.
La primera capital portuguesa va ser Ilha de Moçambique, al nord, però a finals del segle XIX, el pes econòmic de Sudàfrica va desplaçar l'economia cap el sur. La nova capital va ser Lourenço Marques, al extrem sur del païs però prop de Pretoria, i amb l'independència el nom es va canviar a Maputo.
El centre de Maputo, la Baixa, conserva totalment l'aire colonial portugués. Molts portuguesos van marxar amb la descolonització i moltes coses es van aturar. Ara molts altres tornen. El centre de Maputo és molt variat. Molts blancs, mulats e indis i sempre es parla portugués. Es una ciutat agradable i destartalada. Hi ha poc tràfic i tots els cotxes son japonesos de segona mà.
La cultura revolucionària es conserva en el nom dels carrers. Rua da Guerra Popular, da Kim Il Sung, Mao Tse Tung i de ttos els africans. Nyerere, Nkrumah, Samora Machel, fins i tot Robert Mugabe!.
El hostel es una casa particular, com quasi tots els edificis, de l'època portuguesa, amb dormitoris en cada habitació. Com tots els hostels urbans, te menys espai que els que estan a la platja o muntanya, però segueixen servint per compartir històries de viatges.
Un anglés, ranger d'un parc nacional prop de Londres, va ja per el seu 90 païs visitat, pero compta també Gibraltar. Un holandés que te una empresa de gestió d'aigues i treballa a Moçambique, una brasilera amb la que seguiré viatge a Swazilandia i que fa les pràctiques de la seva universitat alemana en una ONG que estudia l'impacte d'uns fracassats cultius per fer biodiesel. Com que no hi ha WiFi i la conexió amb Internet funciona a estones, hi ha moltes ocasions de xerrar amb tots.
Retrobo a l'Ivan, el croata que parla castellà, va viure a Barcelona i vaig coneixer a Zambia. No va poder entrar a Malawi i tornem a coincidir ara, un dia avans de que torni a Qatar, a on treballa.
Tots els llocs en que he estat en aquest viatge, tenien com únic atractiu la gent i el paisatge. Maputo també te algun monument, edifici i museu, per omplir el dia del viatger. Amb l'Ivan visitem el fort portugués, el mercat i l'estació de tren.
Les estacions eren el símbol del poder colonial, i malgrat el seu aspecté grandiós, ara son relíquies quasi sense utilitzar. Alguns països, com la Xina, Russia o la India es vertebren amb el tren, però no es el cas de l'Africa.
El mercat del peix de Maputo es un monument al marisc. Per recordar passats viatges, l'Ivan i jo compartim dos inmensos plats de Camarãos i Lulas.
A l'Africa, la sortida del sol és la que marca el temps. La mesquita de Maputo ho recorda amb un panell que diu per cada dia l'horari de les oracions.
Molts països volen reforçar les relacions amb Moçambique, i la cultura sempre és una manera facil de fer-ho. Al Centre Cultural Franco Moçambicà hi ha una agradable terrassa, en un edifici fet per un deixeble d'Eiffel, i aquell vespre es presenta un documental sobre els problemes de compaginar maternitat i treball a Moçambique. L'ambaixada sueca ha finançat el documental i l'aperitiu de samosas i refrescos que es serveix després. Quasi tots els que hem vist el documental i aprofitem l'aperitiu som blancs. Els cambrers tots negres i cap dona.
Demà al vespre hi ha una actuació musical en homenatge d'un artista local. No hi faltaré. Italia finança un altre actuació musical, però ja no hi seré, i España ha pagat els murals sobre la fauna local del museu.
A Maputo hi ha petits museus molt agradables. Com que no hi ha turistes que els visitin, estan plens d'escoles. El Museu de Geologia ajudarà a convertir el païs en experts en gas natural i petroli, que sembla que és el seu futur. El Nucleo de Arte és una cooperativa d'artistes. Si visqués a Maputo, hauria comprat alguna obra. Maques, modernes i africanes.
El Museu d'Historia Natural em permet trobar vells amics, com el tauró balena, la manta i un sorprenent panell de fetus d'elefant per cada mes de gestació. Sembla que aquesta dura 22 mesos, perquè els hervibors, a diferencia dels mamífers que poden alimentarse de llet, han de naixer molt formats per caminar i menjar. A començaments del segle XX van fer una matança de més de 2000 elefants per ampliar cultius al sur, i el caçador jefe va tenir el detall d'extreure els fetus de les elefantes embarassades. Va ser una carnisseria que ara amplia el coneixement dels nens que visiten el museu.
Demà un altre cop matinar per agafar la "chapa" darrera el mercat i seguir viatge cap a Swazilandia. La frontera està molt a prop i com que "Swazi" es més petit que dos provincies espanyoles, buscaré algun lodge de motxil.lers situat de manera que permeti explorar el païs durant tres dies.

21 oct. 2014

Bazaruto, Inhambane, Tofo i taurons balena. L'aventura es torna turisme.

La bandera de Moçambic, també és estelada. Un triangle a l'esquerra que te una estrella, però que sembla un magatzem. També hi ha un llibre, una aixada i un kalashnikov. No hi ha més coses perquè no hi caben.
A Vilankulo ja hi ha molts lodges per turistes. És temporada baixa, hi ha molt poca gent i molts hi han vingut en avió. Es la transició del món dels 3m's (misioners, mercenaris i msf) cap el món dels turistes que venen a veure animals i platges (en avió els europeus i en cotxe propi els sudafricans). Els motxil.lers segueixent estan arreu.
A poques milles de Vilankulo hi ha l'archipèlag de Bazaruto. Unes illes de coral i dunes, amb vegetació a les més grans. És un Parc Nacional en que només hi ha uns pocs ressorts dels de 400€ la nit. Turisme sudafricà que sovint hi va en helicòpter.
Hi vaig en un vaixell que inclou snorkel en una fabulosa barrera de corall a 4 o 5 metres de fondària. Amb peixos de tots els colors i tamanys. Parem en una de les illes i mentre ens preparen un dinar de crancs i peix tinc una hora per pujar la gran duna de sorra i veure la majoria de les illes.
Al lodge, sopar multinacional en francés. La belga i el francés que porten el lodge, i els meus companys de vaixell, un belga i la seva dona polonesa.
Seguint viatge cap al sur, maxibombo a les 4:30 fins a Maxixe, vaixell per travessar la bahía fins a Inhambane i chapa fins a Tofo. Segueixo siguent l'unic blanc, tot plé a rebentar però més previsible i fàcil. O potser és que ja n'he aprés.
Els portuguesos van arribar a Moçambique a final del segle XIV. Es van fer forts en illes properes a la costa o penínsules facils de protegir. Inicialment per fer etapes en la ruta a les Indies i les illes de les espècies, però després per comerciar amb el continent. El comerç més rentable va ser el d'esclaus. Ja existia abans de que arribessin els europeus, però ells el van portar a un nivell inimaginat. Es calcula que 24 milions de persones van ser esclavitzades. Nens i dones i homes en edat de treballar. Tenint en compte la població de l'època, segurament la civilització europea va ser pitjor per Africa que el SiDA, i durant més de 3 segles.
En aquesta recerca de llocs a on fer-se forts, van triar Ilha de Moçambique al nord i Inhambane al sur. En aquella època Portugal va ser heredat pel rei d'España, Felipe II, i subordinat a les seves prioritats de construir una capital imperial a Madrid i organitzar el tràfec de plata de Sudamèrica per pagar les seves inacabables guerres europees. El rival de Portugal, Holanda ho va aprofitar per posar un fort al que després va ser Maputo, i desplaçarlos d'altres llocs com Sri Lanka.
Inhambane va ser molt important a tota l'època colonial i encara és una ciutat que recorda les ciutats cubanes de la costa. Aquesta sensació es reforça al seure al meu cantó un metge cubà xerrant amb una noia de Moçambic. Ell parlant castellà i ella portugués.
En marxar els hi dono un diari i una revista locals que ja havia llegit. Es llegia en pocs minuts. Comentaris molt oficialistes sobre els resultats electorals, esqueles en que la majoria de les causes de mort eren "falheceu de doença", i la resta de asesinato o d'accident de tràfic. Un article interessant que reproduia unes declaracions del metge belga que al 1975 va identificar per primer cop el virus del Ebola.
El paper mèdic de Cuba a Africa és admirable. Aquesta setmana la revista "Economist", a la que estic suscrit en l'edició electrònica i que em descarrego quan tinc bona conexió WiFi, dedica a l'epidèmia d'ebola portada, primer editorial i un extens estudi. Es una revista anglesa i els anglesos van desenvolupar l'epidemiologia, a partir de la seva visió del món empírica i pràctica. Després d'avisar de la gravetat de la situació acaba de manera lapidària. "Només Metges sense Fronteres i Cuba estan fent el que cal. Els altres encara no". No està malament per una revista molt contrària al règim cubà.
A Inhambane hi ha una catedral, una mezquita, un museu bàsic, un mercat i un lloc amb bon cafe. Després cal agafar una chapa per fer els 20 km fins a Tofo. Capital del submarinisme a la costa sur del Indic africà, i lloc a on es pot veure un contemporani dels dinosaures, el tauró balena.
A Tofo ja hi ha molts blancs, i es nota que no n'hi ha més perquè és temporada baixa. Una inmensa platja que s'allarga en dunes fins a boscos i cultius plens de petits grups de cabanes. A tocar de mar, tot és per al turisme. Fer submarinisme em fa mandra. Fa temps que no en faig i poden demanar una sessió de refresc. Al arrecif de Vilankulos vaig veure que no cal baixar gaire per veure el corall i els peixos, i a sobre, en un llibre de medicina de viatge, ho prohibeixen als que prenen Lariam per prevenció del paludisme, com és el meu cas.
M'apunto a una sortida de snorkel per intentar veure el tauró balena. És un tauró i per tant un peix, el més gran del món. Arriba a 15 metres, bastantes tonelades i viu 100 anys. Viu en zones tropicals i és una especie protegida perquè n'hi ha pocs. La bahia de Inhambane, Tofo, es un dels llocs en que se'n veuen, aixi com altres animals marins. Es completament inofensiu i s'alimenta de plancton que filtra amb una enorme boca.
Sortim 5 clients en una lanxa, amb dos locals que coneixen la costa perfectament i els resultats son grandiosos. Una primera hora decebedora, i al començar la segona, veiem dofins. Ens tirem a l'aigua i durant uns minuts nadem entre ells, fins que se'n cansen i marxen. No els podem seguir nadant i tornem a la barca.
El mar es mou força, però això deu ser bó, perquè després veiem una gran manta. Altre cop a l'aigua. Son dos, es mouen majestuosament a 4 o 5 metres. Un ensurt en veure que la més gran es gira i sembla que ve cap a nosaltres, però s'allunyen. Altre cop dalt la barca.
Poc després, el gran premi. Sembla un tauró balena. Ràpid a l'aigua, i a 4 metres, una mole enorme. Recordo les instruccions avans d'embarcar. No tocarlo ni posarse davant. No cal, perquè no ho hauria fet!. Pocs minuts i marxa. Altre cop a la barca, i al cap d'uns minuts, altre cop un tauró balena, segurament el mateix. Aquest cop el puc seguir submergit menys temps.
A la barca comencem a estar tocats pel mareig, el fred i l'excitació, quan veiem l'enorme gepa d'una balena geperuda a uns vint metres i després un grup de poques balenes més lluny que es distingueixen per les cues que treuen i els raigs d'aigua que llencen. Podem dir que en una hora hem vist, i de molt a prop els "Big five marins" de la zona. I tot per 21€, a 4 per espècie vista.
Per celebrar-ho, dinar a un restaurant de la platja. 2 llagostes petites i una cervesa per 10€.
Nou company al dormitori. Un anglés que viatja desde començament d'any. Va començar al Cairo i segueix fins al Nadal. A Vilankulo va coneixer al propietari del catamarà de luxe del poble, que ha d'anar a recollir clients a Madagascar per portarlos a Moçambic. Li va oferir acompanyarlo a l'anada. Per fer-ho ha d'aconseguir el visat a Maputo. Sino arribaria a una platja de Madagascar ilegalment. Seria un anglés anant en patera a l'Africa. Es una oportunitat a aprofitar.
Demà a les 4, maxibombo a Maputo. Segurament serà la meva primera ciutat en tres setmanes. Soweto, Lusaka, Lilongwe i Blantyre son pobles grans. En els dies que em queden aniré a Maputo, Durban i Johannesburgh, entre altres llocs. Ja son autèntiques ciutats.


18 oct. 2014

De Malawi a Moçambique, per terres en que només riuen els nens.

Despedida del llac Malawi i de la gent que hi he trobat. El noi aleman que audita projectes. Comentem que els projectes de desnutrició estan entre emergència i desenvolupament. En Florent, que tornarà a la Reunion a treballar de consultor informàtic en projectes de 1000$ el dia. La Reunion és més França que Africa, i la Mwati, que marxa amb en Florent i vol aconseguir una beca per anar a Noruega.
Propera etapa Blantyre, capital econòmica de Malawi. Te el nom del petit poble d'Escòcia en que va neixer Livingston. A Mangochi cal canviar de minibus. El primer surt amb 1hora i mitja de retard. Desde les 5 del matí esperant, i a les 6:30 marxem del llac.
El segon minibus, camí de Mangochi, es queda sense diesel en mitg de la savana. Per les carreteres africanes només circulen camions, camionetes i 4x4 de ONGs o turistes. I molta gent a peu o en bici. La gasolina és més cara que a España, i hi ha un actiu mercat negre. Les camionetes no omplen a les gasolineres. Paren a petits tenderols de chapa en que compren el combustible en ampolles de plàstic. El nostre conductor no ha calculat bé, i ens quedem parats en mig del no res. Marxa fins el proper poble i torna al cap d'una hora en un bicitaxi i un recipient de plàstic amb el diesel per seguir el viatge.
Entre tant, tots ens hem amagat a l'ombra d'alguns arbres. Els peixos que transportavem han perdut la seva refrigeració natural. Un sac amb peixos secs del llac està damunt de la meva motxila i el seu olor m'acompanyarà tota la resta del viatge. Hi ha quatre cabanes de fang a prop. D'una surt un soroll estrident. Amb una tele gran passen el video d'una película. És un cine de la savana i cobren 2 Kwatchas.
Dormo a Blantyre perquè avui, 15 d'Octubre, hi ha eleccions a Moçambique i no em vull trobar amb dificultats a l'aduana. El consulat de Moçambique està tancat per doble motiu. A Moçambique hi ha eleccions i a Malawi és el Dia de la Mare.
Al temple hindú hi ha nens preparant la propera festa de Dewali. A la catedral luterana fan misses en anglés i Chechewa, i en el parking d'un hotel una parella aprofita per casarse. Entro a la festa i veig al nuvis i pares en un escenari. Tots els convidats amb vestit negre i corbata, i unes noies que van al escenari ballant i tirant billets de 100 Kwachas, uns 3$, que rapidament algu que les segueix va recollint.
Al cantó d'una de les parades de minibusos hi ha un excel.lent hostel. Comparteixo dormitori amb l'Albert. Un sudafricà que fa 10 mesos va començar viatge al Japó. Ha evitat el punts calents del Turkmenistan passant per Kazakstan, Mar Caspi i Azerbaijan. Siria ho ha evitat anant per Israel i Chipre. El problema es la quantitat de visats. S'ho ha pagat fent de professor d'anglés a Korea i publicant algun article en un diari de Sudàfrica.
L'Albert és afrikans i em fascina la complexa relació que te amb els negres. Seguim viatge junts en minibus fins a la frontera. Fins a Tete, ja a Moçambic, calen 4 canvis. Busquem el primer minibus i com sempre, som els únics blancs. El meu paper és clar, soc un muzungu. Però ell no. Ell és un africà. Amb caràcter dominant i precavit. Tinc la sensació que em ficarà en algun embolic al voler discutir un sobrepreu de 20 cèntims i reclamar que ell no és europeu, que és africà. Crec que ho fa desde que va passar del Sudan a Etiopia.
Me la jugo en arribar a la frontera sense visat. Tothom qui conec m'ha dit que se'l ha fet a España o alguna embaixada, però no conec a ningú que hagi sigut rebutjat a la frontera. Li dic al Albert que si passo, el convido a una cervesa.
L'aduaner em mira i crida al seu jefe. Li dic en portugues que les ambaixades estaven tancades per les eleccions i que m'han dit que el visat es feia a la frontera. Al fons de la sala hi ha un llençol que protegeix del pols algun moble. Es un ordinador, una impresora i una petita càmara fotografica. Em sembla que fa molt temps que no es fa servir. El jefe em fa una foto, empremtes digitals, qüestionari llarg, pagament de 86$ i ja tinc visat.
Ha fet falta 1 hora i com que l'Albert efectivament és africà, no li calia visat. Ha trobat un altre sudafricà que passava la frontera amb la seva furgoneta i ha aprofitat l'oportunitat. S'ha perdut una cervesa i segueixo viatge tot sol.
Per anar fins a Tete, la capital del departament, em diuen que he "apanhar a chapa detras do maxibombo" vol dir el minibus que hi ha darrera del gran bus. A la "chapa", un a un, parlen en idiomes locals, però quan és queixen de la maniobra, d'un nou passatger que semblava impossible que hi capigués, o d'un altre espera, ho fan en portugués.
Molts control de policia a la carretera, però menys que a Malawi. Acaben amb un billet de 50 meticais (2$). Ahir hi va haver eleccions però tot està molt tranquil. L'aduana no va tancar. La meva prudencia potser va ser excessiva, però un cop em vaig trobar tencada la frontera amb Bolivia per eleccions a Xile.
El recompte és lent, però sembla que ha guanyat el Frelimo, el partit de la guerra de descolonització i que el Renamo, la guerrilla antimarxista de la guerra freda ha tingut bons resultats en les regions centrals.
Moçambique és molt pobre però desde que hi ha pau està creixent al 8% anual. Han trobat grans reserves de carbó a la regió de Tete, i de gas al mar, a la frontera amb Tanzània.
El preu del carbó ha caigut amb la crisi, de 300$ a 150$ la tonelada. Rio Tinto, un gegant anglés de la mineria que va començar amb les mines de Huelva, d'on encara en conserva el nom, en va comprar els drets per 3.900 milions de $. Ara els ha venut per 50 milions a una empresa india. En aquesta operació ha perdut fins a la camisa. El carbó ja no és un combustible de futur, però el gas sí. Sembla que les reserves per explotar poden fer de Moçambic el tercer productor del món.
De moment però, el principal combustible a Moçambic és encara el carbó de llenya, o la llenya directament.
Tete és la ciutat més calurosa del païs i com que no hi ha cap hostel amb dormitori compartit, és la que em surt més cara. El riu Zambezi, el de les catarates Victoria, travessa la ciutat, però l'aigua corrent està tallada la meitat de les hores del dia i als banys hi ha galledes plenes d'aigua. Com que es una capital de departament, hi ha algunes botigues i fins i tot un lloc que conserva la tradició portuguesa d'excel.lent cafe.
El preu de l'habitació tenia un suplement per "matabixos". Com que al meu llit no hi ha mosquitera, penso que la mosquitera deu ser "matabixos". No ho era. Vol dir alguna cosa per menjar per matar la gana i quan ho aclarim els hi fa molta gracia.
El viatge de Tete a Vilankulos, a la costa del Indic, és el dia més dur fins ara. Desde les 3:30 fins a les 8 del vespre. 900km en 4 transports diferents.
Un amic d'un amic, em va enviar els mails en que va explicar el seu viatge per aquestes terres. Els maldecaps del visat i d'aquets 900 km m'han ajudat molt. Ells van perdre el primer bus, així que a les 3:30 m'hi vaig presentar. El bus tenia 60 seients i uns 100 passatgers, alguns amb taburet per seure al passadis. Molts ja hi dormien desde la nit anterior. Mes complicat entrar-hi tots i l'equipatge que en un gran avió. Millor no beure aigua. En 500km i 6 hores moltes parades, però tant sols una amb temps per sortir els més desesperats. Quan em van dir que era una parada per "mixar", vaig passar per sobre d'algunes dones i criatures per poder aprofitar-ho.
A Inchope, 2 hores d'espera fins que es va omplir la "chapa" que anava cap al sur. Només 200km. Després vaig trobar un minibus que portava emigrants a Sudàfrica. 2 hores d'espera sense més explicacions. Posiblement esperant l'hora millor per passar el control policial del pont sobre el riu Save. Molts papers i molts passaports, però a algu li deuria convenir així.
La carretera era la que uneix el Nord i el Sur del païs. Beira amb Maputo, la segona i primera ciutat. Es una carretera d'un carril i mig, en que quan dos vehicles es creuen, sovint un ha d'acceptar treure una roda del asfalt. Molts troços estan malament, perque quasi tot el tràfic són grans camions que van a Zimbabwe o Tanzània.
La majoria de les cases al cantó de la carretera son cabanes de fang. La meitat amb terra de ciment i sostre de chapa, l'altre meitat de terra i sostre de palla.
Com que la majoria de cases no tenen electricitat, al vespre la foscor és total. Poc a poc apareixen focs. El foc servia per escalfar, foragitar als animals i per xerrar al seu voltant durant la llarga nit. Ja no hi ha animals i Octubre és el mes més calurós del any, així que els qui seuen al cantó del foc ho fan per explicarse coses.
A la nit africana, el foc al vespre és una tecnologia que competeix amb el telèfon mòbil.
Els emigrants segueixen ruta i trobo una darrera chapa miraculosa, en una cruïlla en plena nit, quan ja pensava en una solució d'emergència per esperar a que sortis el sol.
Mitja hora més tard estava a Vilankulos, en un lodge amb dormitori, tot per mi, de 10€ la nit. Fantàstic sopar de gambes del Indic per 12€, i comentant en francés la jornada amb els propietaris, una francesa i un belga.
Vilankulo és la platja més al nord a la que arriben els turistes de Sudàfrica. Com em va comentar en Manel Garcia després d'haver-hi estat, combina l'atractiu turístic de la platja, amb una gran vitalitat com a poble.
Passetjar per la platja i el mercat és una delicia, i l'oportunitat de xerrar en portugués amb els locals ho millora. La cultura portuguesa és molt present. Al mercat es venen alls en bosses de pocs grans. Els que en tenen màquina, fan cafe a la portuguesa. Eusebio, la llegenda del Benfica és una memòria nacional.