21 d’oct. 2014

Bazaruto, Inhambane, Tofo i taurons balena. L'aventura es torna turisme.

La bandera de Moçambic, també és estelada. Un triangle a l'esquerra que te una estrella, però que sembla un magatzem. També hi ha un llibre, una aixada i un kalashnikov. No hi ha més coses perquè no hi caben.
A Vilankulo ja hi ha molts lodges per turistes. És temporada baixa, hi ha molt poca gent i molts hi han vingut en avió. Es la transició del món dels 3m's (missioners, mercenaris i MSF) cap el món dels turistes que venen a veure animals i platges (en avió els europeus i en cotxe propi els sudafricans). Els motxillers segueixen estan arreu.
A poques milles de Vilankulo hi ha l'arxipèlag de Bazaruto. Unes illes de coral i dunes, amb vegetació a les més grans. És un Parc Nacional en que només hi ha uns pocs ressorts dels de 400€ la nit. Turisme sudafricà que sovint hi va en helicòpter.
Hi vaig en un vaixell que inclou snorkel en una fabulosa barrera de corall a 4 o 5 metres de fondària. Amb peixos de tots els colors i tamanys. Parem en una de les illes i mentre ens preparen un dinar de crancs i peix tinc una hora per pujar la gran duna de sorra i veure la majoria de les illes.
Al lodge, sopar multinacional en francés. La belga i el francés que porten el lodge, i els meus companys de vaixell, un belga i la seva dona polonesa.
Seguint viatge cap al sud, maxibombo a les 4:30 fins a Maxixe, vaixell per travessar la bahía fins a Inhambane i chapa fins a Tofo. Segueixo siguent l'unic blanc, tot ple a rebentar però més previsible i fàcil. O potser és que ja n'he aprés.
Els portuguesos van arribar a Moçambique a final del segle XIV. Es van fer forts en illes properes a la costa o penínsules facils de protegir. Inicialment per fer etapes en la ruta a les Indies i les illes de les espècies, però després per comerciar amb el continent. El comerç més rentable va ser el d'esclaus. Ja existia abans de que arribessin els europeus, però ells el van portar a un nivell inimaginat. Es calcula que 24 milions de persones van ser esclavitzades. Nens i dones i homes en edat de treballar. Tenint en compte la població de l'època, segurament la civilització europea va ser pitjor per Africa que el SIDA, i durant més de 3 segles.
En aquesta recerca de llocs a on fer-se forts, van triar Ilha de Moçambique al nord i Inhambane al sur. En aquella època Portugal va ser heretat pel rei d'España, Felipe II, i subordinat a les seves prioritats de construir una capital imperial a Madrid i organitzar el tràfec de plata de Sudamèrica per pagar les seves inacabables guerres europees. El rival de Portugal, Holanda ho va aprofitar per posar un fort al que després va ser Maputo, i desplaçar-los d'altres llocs com Sri Lanka.
Inhambane va ser molt important a tota l'època colonial i encara és una ciutat que recorda les ciutats cubanes de la costa. Aquesta sensació es reforça al seure al meu cantó un metge cubà xerrant amb una noia de Moçambic. Ell parlant castellà i ella portugués.
En marxar els hi dono un diari i una revista locals que ja havia llegit. Es llegia en pocs minuts. Comentaris molt oficialistes sobre els resultats electorals, esqueles en que la majoria de les causes de mort eren "falheceu de doença", i la resta de asesinato o d'accident de tràfic. Un article interessant que reproduïa unes declaracions del metge belga que al 1975 va identificar per primer cop el virus del Ebola.
El paper mèdic de Cuba a Africa és admirable. Aquesta setmana la revista "Economist", a la que estic subscrit en l'edició electrònica i que em descarrego quan tinc bona conexió WiFi, dedica a l'epidèmia d'ebola portada, primer editorial i un extens estudi. Es una revista anglesa i els anglesos van desenvolupar l'epidemiologia, a partir de la seva visió del món empírica i pràctica. Després d'avisar de la gravetat de la situació acaba de manera lapidària. "Només Metges sense Fronteres i Cuba estan fent el que cal. Els altres encara no". No està malament per una revista molt contrària al règim cubà.
A Inhambane hi ha una catedral, una mesquita, un museu bàsic, un mercat i un lloc amb bon cafè. Després cal agafar una chapa per fer els 20 km fins a Tofo. Capital del submarinisme a la costa sud de l'Índic africà, i lloc a on es pot veure un contemporani dels dinosaures, el tauró balena.
A Tofo ja hi ha molts blancs, i es nota que no n'hi ha més perquè és temporada baixa. Una immensa platja que s'allarga en dunes fins a boscos i cultius plens de petits grups de cabanes. A tocar de mar, tot és per al turisme. Fer submarinisme em fa mandra. Fa temps que no en faig i poden demanar una sessió de refresc. Al arrecife de Vilankulos vaig veure que no cal baixar gaire per veure el corall i els peixos, i a sobre, en un llibre de medicina de viatge, ho prohibeixen als que prenen Lariam per prevenció del paludisme, com és el meu cas.
M'apunto a una sortida de snorkel per intentar veure el tauró balena. És un tauró i per tant un peix, el més gran del món. Arriba a 15 metres, bastants tones i 100 anys. Viu en zones tropicals i és una espècie protegida perquè n'hi ha pocs. La bahia de Inhambane, Tofo, es un dels llocs en que se'n veuen, aixi com altres animals marins. Es completament inofensiu i s'alimenta de plàncton que filtra amb una enorme boca.
Sortim 5 clients en una llanxa, amb dos locals que coneixen la costa perfectament i els resultats son grandiosos. Una primera hora decebedora, i al començar la segona, veiem dofins. Ens tirem a l'aigua i durant uns minuts nadem entre ells, fins que se'n cansen i marxen. No els podem seguir nadant i tornem a la barca.
El mar es mou força, però això deu ser bó, perquè després veiem una gran manta. Altre cop a l'aigua. Son dos, es mouen majestuosament a 4 o 5 metres. Un ensurt en veure que la més gran es gira i sembla que ve cap a nosaltres, però s'allunyen. Altre cop dalt la barca.
Poc després, el gran premi. Sembla un tauró balena. Ràpid a l'aigua, i a 4 metres, una mole enorme. Recordo les instruccions abans d'embarcar. No tocar-lo ni posar-se davant. No cal, perquè no ho hauria fet!. Pocs minuts i marxa. Altre cop a la barca, i al cap d'uns minuts, altre cop un tauró balena, segurament el mateix. Aquest cop el puc seguir submergit menys temps.
A la barca comencem a estar tocats pel mareig, el fred i l'excitació, quan veiem l'enorme gepa d'una balena geperuda a uns vint metres i després un grup de poques balenes més lluny que es distingeixen per les cues que treuen i els raigs d'aigua que llencen. Podem dir que en una hora hem vist, i de molt a prop els "Big five marins" de la zona. I tot per 21€, a 4 per espècie vista.
Per celebrar-ho, dinar a un restaurant de la platja. 2 llagostes petites i una cervesa per 10€.
Nou company al dormitori. Un anglès que viatja des de començament d'any. Va començar al Cairo i segueix fins al Nadal. A Vilankulo va conèixer al propietari del catamarà de luxe del poble, que ha d'anar a recollir clients a Madagascar per portar-los a Moçambic. Li va oferir acompanyar-lo a l'anada. Per fer-ho ha d'aconseguir el visat a Maputo. Sinó arribaria a una platja de Madagascar il·legalment. Un anglès anant en patera a l'Africa. Es una oportunitat a aprofitar.
Demà a les 4, maxibombo a Maputo. La meva primera ciutat en tres setmanes. Soweto, Lusaka, Lilongwe i Blantyre son pobles grans. En els dies que em queden aniré a Maputo, Durban i Johannesburgh, entre altres llocs. Ja son autèntiques ciutats.


1 comentari:

  1. Que bé el tema de veure aquestes magnífiques especies de grans peixos!!! Desitjo com tota la meva generació, i com les generacions que pujen que es respecti el medi ambient. I tinc un pensament: "que no desapareixi cap espécie animal, cap cultura humana, cap llengua, cap tribu, cap res del que tenim ara al planeta". Ho tenim que conservar-ho tot. És a dir, clar, que no desapareixi res per l'acció de l'home. Podem haver-hi catàstrofes naturals, però que l'home no sigui la causa de que desapareixi res. Crec que aixó és el que volem els humans, la majoria, la inmensa majoria dels humans.

    ResponElimina