De Malawi a Moçambique, per terres en que només riuen els nens.

Despedida del llac Malawi i de la gent que hi he trobat. El noi alemany que audita projectes. Comentem que els projectes de desnutrició estan entre emergència i desenvolupament. En Florent, que tornarà a la Reunion a treballar de consultor informàtic en projectes de 1000$ el dia. La Reunion és més França que Africa, i la Mwati, que marxa amb en Florent i vol aconseguir una beca per anar a Noruega.

Propera etapa Blantyre, capital econòmica de Malawi. Te el nom del petit poble d'Escòcia en que va neixer Livingston. A Mangochi cal canviar de minibus. El primer surt amb 1hora i mitja de retard. Desde les 5 del matí esperant, i a les 6:30 marxem del llac.
El segon minibus, camí de Mangochi, es queda sense diesel en mig de la sabana. Per les carreteres africanes només circulen camions, camionetes i 4x4 de ONGs o turistes. I molta gent a peu o en bici. La gasolina és més cara que a España, i hi ha un actiu mercat negre. Les camionetes no omplen a les gasolineres. Paren a petits tenderols de chapa en que compren el combustible en ampolles de plàstic. El nostre conductor no ha calculat bé, i ens quedem parats en mig del no res. Marxa fins el proper poble i torna al cap d'una hora en un bicitaxi i un recipient de plàstic amb el dièsel per seguir el viatge.

Entre tant, tots ens hem amagat a l'ombra d'alguns arbres. Els peixos que transportavem han perdut la seva refrigeració natural. Un sac amb peixos secs del llac està damunt de la meva motxilla i el seu olor m'acompanyarà tota la resta del viatge. Hi ha quatre cabanes de fang a prop. D'una surt un soroll estrident. Amb una tele gran passen el video d'una pel·lícula. És un cine de la sabana i cobren 2 Kwatchas.

Dormo a Blantyre perquè avui, 15 d'Octubre, hi ha eleccions a Moçambique i no em vull trobar amb dificultats a la duana. El consulat de Moçambique està tancat per doble motiu. A Moçambique hi ha eleccions i a Malawi és el Dia de la Mare.

Al temple hindú hi ha nens preparant la propera festa de Dewali. A la catedral luterana fan misses en anglès i chechewa, i en el parking d'un hotel una parella aprofita per casar-se. Entro a la festa i veig al nuvis i pares en un escenari. Tots els convidats amb vestit negre i corbata, i unes noies que van al escenari ballant i tirant bitllets de 100 Kwachas, uns 3$, que ràpidament algú que les segueix va recollint.

Al cantó d'una de les parades de minibusos hi ha un excel·lent hostel. Comparteixo dormitori amb l'Albert. Un sudafricà que fa 10 mesos va començar viatge al Japó. Ha evitat el punts calents del Turkmenistan passant per Kazakhstan, Mar Caspi i Azerbaijan. Siria ho ha evitat anant per Israel i Chipre. El problema es la quantitat de visats. S'ho ha pagat fent de professor d'anglès a Korea i publicant algun article en un diari de Sudàfrica.

L'Albert és afrikans i em fascina la complexa relació que te amb els negres. Seguim viatge junts en minibus fins a la frontera. Fins a Tete, ja a Moçambic, calen 4 canvis. Busquem el primer minibus i com sempre, som els únics blancs. El meu paper és clar, soc un muzungu. Però ell no. Ell és un africà. Amb caràcter dominant i precavit. Tinc la sensació que em ficarà en algun embolic al voler discutir un sobrepreu de 20 cèntims i reclamar que ell no és europeu, que és africà. Crec que ho fa des de que va passar del Sudan a Etiopia.
Me la jugo en arribar a la frontera sense visat. Tothom qui conec m'ha dit que se'l ha fet a España o alguna ambaixada, però no conec a ningú que hagi sigut rebutjat a la frontera. Li dic al Albert que si passo, el convido a una cervesa.
El duaner em mira i crida al seu jefe. Li dic en portugués que les ambaixades estaven tancades per les eleccions i que m'han dit que el visat es feia a la frontera. Al fons de la sala hi ha un llençol que protegeix del pols algun moble. Es un ordinador, una impressora i una petita càmera fotogràfica. Em sembla que fa molt temps que no es fa servir. El jefe em fa una foto, empremtes digitals, qüestionari llarg, pagament de 86$ i ja tinc visat.
Ha fet falta 1 hora i com que l'Albert efectivament és africà, no li calia visat. Ha trobat un altre sudafricà que passava la frontera amb la seva furgoneta i ha aprofitat l'oportunitat. S'ha perdut una cervesa i segueixo viatge tot sol.

Per anar fins a Tete, la capital del departament, em diuen que he "apanhar a chapa detras do maxibombo" vol dir el minibus que hi ha darrera del gran bus. A la "chapa", un a un, parlen en idiomes locals, però quan és queixen de la maniobra, d'un nou passatger que semblava impossible que pogués entrar, o d'un altre espera, ho fan en portugués.
Molts control de policia a la carretera, però menys que a Malawi. Acaben amb un bitllet de 50 meticais (2$). Ahir hi va haver eleccions però tot està molt tranquil. La duana no va tancar. La meva prudència potser va ser excessiva, però un cop em vaig trobar tancada la frontera amb Bolivia per eleccions a Xile.
El recompte és lent, però sembla que ha guanyat el Frelimo, el partit de la guerra de descolonització i que el Renamo, la guerrilla antimarxista de la guerra freda ha tingut bons resultats en les regions centrals.
Moçambique és molt pobre però des de que hi ha pau està creixent al 8% anual. Han trobat grans reserves de carbó a la regió de Tete, i de gas al mar, a la frontera amb Tanzània.
El preu del carbó ha caigut amb la crisi, de 300$ a 150$ la tona. Rio Tinto, un gegant anglès de la mineria que va començar amb les mines de Huelva, d'on encara conserva el nom, en va comprar els drets per 3.900 milions de $. Ara els ha venut per 50 milions a una empresa india. En aquesta operació ha perdut fins a la camisa. El carbó ja no és un combustible de futur, però el gas sí. Sembla que les reserves per explotar poden fer de Moçambic el tercer productor del món.

De moment però, el principal combustible a Moçambic és encara el carbó de llenya, o la llenya directament.
Tete és la ciutat més calorosa del país i com que no hi ha cap hostel amb dormitori compartit, és la que em surt més cara. El riu Zambezi, el de les cataractes Victoria, travessa la ciutat, però l'aigua corrent està tallada la meitat de les hores del dia i als banys hi ha galledes plenes d'aigua. Com que es una capital de departament, hi ha algunes botigues i fins i tot un lloc que conserva la tradició portuguesa d'excel·lent cafè.

El preu de l'habitació tenia un suplement per "matabixos". Com que al meu llit no hi ha mosquitera, penso que la mosquitera deu ser "matabixos". No ho era. Vol dir alguna cosa per menjar per matar la gana i quan ho aclarim els hi fa molta gracia.
El viatge de Tete a Vilankulos, a la costa del Indic, és el dia més dur fins ara. Des de les 3:30 fins a les 8 del vespre. 900 km en 4 transports diferents.
Un amic d'un amic, em va enviar els mails en que va explicar el seu viatge per aquestes terres. Els maldecaps del visat i d'aquests 900 km m'han ajudat molt. Ells van perdre el primer bus, així que a les 3:30 m'hi vaig presentar. El bus tenia 60 seients i uns 100 passatgers, alguns amb tamboret per seure al passadís. Molts ja hi dormien des de la nit anterior. Mes complicat entrar-hi tots i l'equipatge que en un gran avió. Millor no beure aigua. En 500 km i 6 hores moltes parades, però tant sols una amb temps per sortir els més desesperats. Quan em van dir que era una parada per "mixar", vaig passar per sobre d'algunes dones i criatures per poder aprofitar-ho.

A Inchope, 2 hores d'espera fins que es va omplir la "chapa" que anava cap al sud. Només 200 km. Després vaig trobar un minibus que portava emigrants a Sudàfrica. 2 hores d'espera sense més explicacions. Possiblement esperant l'hora millor per passar el control policial del pont sobre el riu Save. Molts papers i molts passaports, però a algú li deuria convenir així.
La carretera era la que uneix el Nord i el Sud del país. Beira amb Maputo, la segona i primera ciutat. Es una carretera d'un carril i mig, en que quan dos vehicles es creuen, sovint un ha d'acceptar treure una roda del asfalt. Molts trossos estan malament, perquè quasi tot el tràfic són grans camions que van a Zimbabwe o Tanzània.

La majoria de les cases al cantó de la carretera son cabanes de fang. La meitat amb terra de ciment i sostre de chapa, l'altre meitat de terra i sostre de palla.
Com que la majoria de cases no tenen electricitat, al vespre la foscor és total. Poc a poc apareixen focs. El foc servia per escalfar, foragitar als animals i per xerrar al seu voltant durant la llarga nit. Ja no hi ha animals i Octubre és el mes més calorós del any, així que els qui seuen al cantó del foc ho fan per explicar-se coses.
A la nit africana, el foc al vespre és una tecnologia que competeix amb el telèfon mòbil.
Els emigrants segueixen ruta i trobo una darrera chapa miraculosa, en una cruïlla en plena nit, quan ja pensava en una solució d'emergència per esperar a que sortís el sol.

Mitja hora més tard estava a Vilankulos, en un lodge amb dormitori, tot per mi, de 10€ la nit. Fantàstic sopar de gambes del Indic per 12€, i comentant en francés la jornada amb els propietaris, una francesa i un belga.
Vilankulo és la platja més al nord a la que arriben els turistes de Sudàfrica. Com em va comentar en Manel Garcia després d'haver-hi estat, combina l'atractiu turístic de la platja, amb una gran vitalitat com a poble.

Passejar per la platja i el mercat és una delícia, i l'oportunitat de xerrar en portugués amb els locals ho millora. La cultura portuguesa és molt present. Al mercat es venen alls en bosses de pocs grans. Els que en tenen màquina, fan cafè a la portuguesa. Eusebio, la llegenda del Benfica és una memòria nacional.

Publicado con Blogsy