Johannesburgh, la gran capital de l'Africa negra.

Jo'burg no és la capital, però amb més de 6 milions d'habitants segueix siguent un iman per a milers d'africans. Les mines d'or que s'hi van descobrir al segle XIX ja s'han esgotat. Eren les més abundants del món però profundes i amb mineral poc ric. Calia molta mà d'obra, i com que Anglaterra podia fixar el preu, el benefici s'obtenia pagant poc. Com que l'or es va trobar just després de les guerres entre anglesos, boers, zulus i ndebeles, quan van haver de treballar junts ja estaven emprenyats.

Aquesta és encara la sensació que es te en arribar. Generacions d'esclavitud, colonialisme i apartheid han fet que el somriure no sigui útil en la comunicació. Suposo que queda reservat a la propia tribu, en que la relació no esta basada en el conflicte. Tant sols fa 20 anys que es va acabar oficialment l'apartheid, i això és nota.
He reservat les dos primeres nits en un hostel de Soweto. South West Township es potser el "slum", township o barriada més famós del món. Hi viuen mes de 3 milions de persones i aquest vespre no crec que hi hagi gaires més blancs que els que estem al Lebo's Backpackers Soweto Hostel. Després del boom de les mines d'or hi van enviar a tots els negres que van poder per separar la ciutat blanca de la negra, però alhora fer que visquessin prou a prop per treballar en les noves industries. Hi ha dos immenses muntanyes planes, fetes amb els residus de les mines, que encara separen Soweto de Jo'burgh. Ara les ha comprat una empresa japonesa que diu que pot extreure algun mineral dels residus.

Soweto va ser el centre de les revoltes contra l'apartheid. Aqui van viure Nelson Mandela i Desmond Tutu. Te un dels pocs carrerons del món en que han viscut dos Premis Nobel de la Pau. Johannesburgh es una ciutat perillosa. Encara que és rica, la desigualtat extrema causa violència. En canvi, pel que he llegit en guies i forums d'Internet, el Hostel és segur.
A l'aeroport compro una tarja de telèfon local, amb una hora de retard em trobo amb el conductor que havia acordat amb el hostel i amb el no-somriure habitual i parlant del Mundial de Futbol fem via cap a Soweto.

El hostel està al final d'un carreró, voltat de descampats i al cantó d'una via del tren, amb molts grups de joves desocupats al voltant, però com que és un negoci del barri, ja es deuen cuidar de que funcioni sense problemes. Orgull africà, Mandela, el Che i Steve Biko. Herois de les revoltes africana i mundial. Aquell vespre fan una festa "hawaiana" i paella, acordo un conductor per anar al Museu del Apartheid i per demà, una volta en bici de 4 hores al immens slum.

El museu necessita 3 hores. Moltes coses ja sabudes, perquè van passar fa pocs anys, però impressionen. Unes de les restes d'homínids més antigues del mon son al cantó de Johanesburgh. Suposo que les van trobar amb tanta excavació minera. L'historia salta als bosquímans, amb el naixement de la cultura fa 40.000 anys, i un altre salt fins al segle XIX amb guerres que es van acabar fa 4 dies. Amb tants mil·lennis d'estancament, 4 segles de crueltat i violència i l'acceleració dels darrers 20 anys encara no ha fet útil el somriure. Al museu les fotos de la final del Mundial de Rugby en que una selecció sudafricana blanca, amb un Mandela amb el número 6 de la selecció al mig d'un estadi amb un 90% de blancs. INVICTUS i potser si que aquell dia tots van somriure.

El conductor amb qui vaig al Museu es diu Given, te passaport de Zimbabwe, parla anglès i 4 idiomes locals, i tal com em defensa el zulu dedueix-ho que ell ho és. Quedem al Museu 3 hores més tard i com que no es presenta i es fa fosc, el truco per buscar un plà B. Arriba i per recuperar el temps perdut, es vol saltar un embús i passa per el carril Ràpid reservat al Bus. La poli ens para i dos noies policia amb enormes pistoles el fan baixar. Al final somriuen entre ells, la multa li costa l'equivalent a 7€ i jo n'hi pago la meitat.
El hostel te un mur de canya, alguns arbres, un parell de quartos amb lliteres i alguns més que tenen serveis, recepció i lloc de cuina. Han posat una piscina de plàstic per nens petits, que representa l'Oceà Pacífic i les moltes noies que treballen al hostel s'han vestit de hawaianes. El taxista zulu també s'hi apunta i van venint altres joves soposo que coneguts i del barri.

Els hostes som:
Una holandesa que fa de voluntària en una ONG al nord del país i va cap a un altra ONG a Ciutat del Cap a seguir fent de voluntària.
Una alemana que fa de voluntària a una ONG que ajuda a dones abusades. Estudia Psicologia a Alemania i li serveix de pràctica de final de carrera. Viu al hostel i va i ve de treballar cada dia en un minibus col·lectiu i mai ha tingut cap problema, excepte nombroses propostes de matrimoni cada dia.
Un altre noia alemana que viatja del nord al sud del país.
Un xinès d'Austràlia que ha llogat un cotxe i en 10 setmanes i una tenda de campanya ha recorregut Bostwana, Namibia i SudAfrica. Demà torna el cotxe, regala la tenda i vola a Hong Kong i Sydney. Ell acaba, i el quart hoste, que soc jo, avui començo.
Els missioners i colonitzadors han sigut substituïts per cooperants i viatgers.

Enmig d'una música molt forta i la petita piscina amb tantes noies com hi caben, africanes i alemanes, fent els balls eròtics de moda amb tots els nois africans que s'hi llencen. Arriba la paella, més aviat un arròs Birianyi amb musclos. És la influència india a Sudàfrica, a on va viure i es va formar Gandhi.
Suposo que fora de la tanca de canya, la vida seria perillosa, però en aquesta festa surreal a la que s'afegeix un foc a terra africà, tot és agradable.

Dijous tour de Soweto en quatre hores de bicicleta. Al grup 4 joves alemanys més. La quantitat de joves alemanys que viatgen es pot explicar amb la situació econòmica del país. La qualitat és més difícil d'explicar, però evident. El noi que ens guia ens explica que la mare era mulata i el seu pare zulu. Ell es defineix orgullosament com zulu. El conflicte entre els zulus, la primera ètnia negra del país, i els xhosa que de manera general representen la resta va estar a punt de fer esclatar el procés de pau i fi del apartheid. L'extrema dreta blanca va maniobrar per enfrontar les dos comunitats i la duresa de les morts, centenars van assustar a tots i va fer reconduir el procés.
Els dos primers presidents de la Sudàfrica multiracial han sigut Mandela i Mbeki, els dos xhosa. L'actual és Jacob Zuma, zulu. Tots 3 del ANC, African Nacional Council, el partit de la lluita anti apartheid. Sembla que els dos darrers presidents no arriben a la sola de la sabata de Mandela.
En bici es pot veure molt be una mica de Soweto. 3 milions de persones pobres, en una cultura que no admet bé viure en pisos, per temes d'esperits i antecessors. Ocupen molt espai, i espai a l'Africa no en falta.

El Soweto pobre, és molt pobre. Latrines comunitàries que desemboquen a rieres que van pel mig de carrers sense asfaltar. Les latrines comunitàries tenen aixetes connectades a la xarxa d'aigua, que és potable. El que diferencia les cases bones de les dolentes es que tinguin aigua corrent i latrina a la casa, o que calgui anar a les comunitàries.

Per millorar les condicions de vida, s'han construït pisos de renda baixa, però no estan ocupats des de fa anys per la resistència a viure en pisos, i pel cost. El lloguer a pagar és equivalent a 1€ al dia i es justifica per l'aigua i electricitat. Al hostel pago uns 10€ al dia, però 1€ per molts és el seu pressupost diari. Difícil de gestionar en una capital en que conviuen uns alts nivells de vida inimaginables a Europa.

Un punt fort del tour és el museu Hector Pieterson. Al 1974 el govern racista va fer una llei que imposava el afrikaans a l'escola, al lloc del anglès. També reafirmava l'anomenada educació bantu per als negres. Els educava a servir. Les protestes van començar a la primaria i secundària i com sempre, les mes fortes van ser a Soweto. La repressió de la policia va ser brutal, amb més de 600 estudiants joves morts. Hector Pieterson en va ser un símbol, era dels més joves, i la foto en que un company el recull poc abans de morir i correr amb la seva germana, va ser un símbol d'aquella lluita i va aïllar més al règim. El museu està a on va morir i molt a prop de les cases de Mandela i Tutu.

En ruta cap a l'aeroport, Lusaka Zambia. M'expliquen que els dos primers clubs de futbol de Sudafrica son els Kaizer Chiefs, d'Orlando West, i els Orlando Pirates, d'Orlando East. Son els dos barris mes grans de Soweto. Amb el mundial de rugby, Mandela va trencar una mica la divisió d'esports per races, però el futbol continua siguent una cosa dels negres.

Publicado con Blogsy