A l'Hospital Clínic hi ha un Centre d'atenció al viatger internacional. Allà em van receptar la prevenció antimalaria, i amb la costum de comprar més llibres dels que puc llegir, vaig sortir amb un sobre malalties de viatgers.
El llibre diu que la malaltia més habitual en el viatger es la DV, que es dona en el 45% dels viatges. DV vol dir "Diarrea del Viatger", i en els meus viatges compleixo l'estadística. En aquest viatge tocava, i va ser l'última nit a Soweto. Sempre que et passa, creus que et moriràs, i si es al vespre, tens temps de pensar en plans B, C i D. Per sort al matí encara estava viu i millor, i amb ànims de seguir el viatge.
Vaig agafar un vol a Lusaka, la capital de Zàmbia. L'aeroport és molt precari, dels que surts del avió i camines per la pista, i el país es pobre. A l'Africa els països més pobres son els que no toquen al mar. Son més secs, i el cost de tot augmenta amb la distancia al mar. Zàmbia te grans rius. El més conegut es el Zambeze, que forma les cataractes Victoria, les més grans d'Africa, i del que agafa el nom. El país te una forma absurda, com de papallona adormida, i no te cap lògica, ni lingüística ni geogràfica ni tribal. Va ser el compromís entre l'ambició d'Anglaterra amb les de Portugal, Alemania i Bèlgica, en repartir-se unes terres que no eren seves.
Els països africans que tenen més pau, son els que no van patir les conseqüències de la guerra freda ni de la resistència dels colons blancs a les independències. La majoria de països africans tenen desenes de tribus i llengües al seu interior, i en molts casos conviuen perfectament. En altres països, els colons o les potencies de la guerra freda van aprofitar les diferencies entre tribus per posar en marxa guerrilles tribals que impedissin les independències. Un cop l'incendi es va posar en marxa van caldre milions de morts per apagar-lo.
La terra de Zàmbia, l'antiga Rhodesia del Nord era pobre. Molts colons van migrar al Sud, a l'actual Zimbabwe a on van crear un estat racista separat del Regne Unit i van jugar a enfrontar les tribus entre si. Tal com van intentar els governs racistes d'Africa del Sud.
A Zàmbia això no va passar, i l'independència va donar lloc a un estat estable, amb Keneth Kaunda com a primer president, que va servir de recolzament als moviments d'alliberament dels països veïns. Els anglesos van poder seguir explotant les riques mines de coure i cobalt, les segones més grans del món, després de Xile. Però com em va dir un amic a SudAfrica, els anglesos no posaven problemes racials a la propietat de la terra, sempre que paguessis els impostos corresponents.
El hostel de Lusaka es diu Lusaka Backpackers Hostel, però perfectament es podria dir Low Cost Colonial Club. Es una versió actualitzada de la vida social dels blancs a l'època de la colonia. Però amb dormitoris de 10€ i cerveses de 1€.
Els xinesos cada cop dominen més l'economia de Zàmbia, per la compra del mineral i l'extensió a altres negocis e inversions en infrastructura. En canvi tenen un seriós problema de comunicació i no saben guanyar el cor dels zambians.
Occident ara ho te millor amb tota la tropa de joves cooperants, voluntaris, missioners i viatgers, que estableixen una bona relació amb les comunitats que visiten.
Al bar coincidim 2 noies americanes, cooperants del Peace Corps, una ONG oficial americana, que estan 2 anys en pobles remots de Zàmbia, a 2 dies de bus de Lusaka. Treballen en projectes d'informació sanitària a dones embarassades i viuen en families sense aigua corrent. Les dos son universitàries i volen fer carrera en l'administració o la política, i confessen que haver estat al Peace Corps és un punt fort del curriculum. Tant de bo que això fos així a España per als Abogados del Estado i Registradores de la Propiedad que manen.
Dos nois francesos treballes 3 mesos en el petroli de Nigèria i tenen 3 setmanes de vacances. Han volat a Lusaka, llogat un cotxe i anat a un gran festival de música africana que es fa a Malawi.
Una noia holandesa fa les pràctiques del seu MBA a l'oficina de Heineken a Lubumbashi, la capital del sud del Congo, i prop de Zàmbia. Heineken es el primer empleador del Congo, després del govern.
Un canadenc està posant en marxa una empresa per instal·lar panells solars a les cases, amb bateries i podent alimentar llum i carregadors. Preu de cada instal·lació, entre 12 i 200$.
Un noi de Bombai fa negocis entre Namibia i Zàmbia, i quan està aquí, deixa el seu germà allà. Els indis han dominat de sempre el comerç africà, encara que la competència xinesa ara és forta.
Algunes cerveses després parlem de que és més immoral: Vendre cervesa als congolenys, comprar petroli als nigerians o estar al Peace Corps.
Més tard arriba el primer espanyol del viatge, la Cristina. Una enginyera aeronàutica de Barcelona, que després de treballar a Ryanair s'ha agafat 9 mesos i viatja sola des de Tanzania a Cape Town. Ho explica al seu excel·lent blog www.krisontheway.com , que us recomano.
Es dissabte i al centre de Lusaka tothom compra i ven. Als carrers que tenen botigues, els productes estan fora al carrer, ningú entra a la botiga i tot, des de roba a peces de cotxe, llibretes o menjar està exposat a terra o en tauletes. El mercat central és immens, caòtic i desborda pels carrers i descampats propers. La tripa i ronyons de vaca, sense altre conservació que l'espantamosques de la venedora, conviuen, des de fa dies, amb panells solars de fabricació xinesa o amb televisors de tercera mà.
Fa més de tres hores que camino entre gent que compra i ven, i no he trobat ni un sol blanc. A part d'alguns nens que em miren i diuen "Muzungu", que vol dir estranger, ningú intenta vendre'm rés. En canvi al centre comercial Levy, el més luxós de Lusaka, hi trobo alguns blancs, xinesos e indis, i una orquestra de música clàssica de nens zambians. S'esforcen amb el violí, però segur que ho fan millor amb la percussió.
Tant de temps siguent l'únic blanc en una zona pobre i milers de persones, fa pensar que tendim a magnificar l'anècdota negativa que tenim en tots els viatges. Una vegada algú ens enreda, o roba, o posa mala cara. En canvi 10.000 vegades ens creuem amb algú i no passa res o fins i tot intercanviem un somriure o broma. Però no m'ha semblat prudent treure l'iPad per fer fotos.
Lusaka te una estació de tren. Hi passa un tren al dia i es el que queda del projecte colonial d'un tren des de El Cairo fins a Cape Town. El tren que queda va fins a Livingston, al sud i prop de les cataractes Victoria, i una ciutat del Nord. Però és molt més lent que el bus, i per això la "estació" d'autobusos és molt gran. Es un gran descampat en que es barregen venedors i barraques en que es venen els bitllets. Compro un bitllet per anar demà a Cipata, prop de la frontera amb Malawi i porta del Parc Nacional de South Luangwa. 8 hores sortint a les 7 del matí i començament del viatge fora de les "capitals".
El llibre diu que la malaltia més habitual en el viatger es la DV, que es dona en el 45% dels viatges. DV vol dir "Diarrea del Viatger", i en els meus viatges compleixo l'estadística. En aquest viatge tocava, i va ser l'última nit a Soweto. Sempre que et passa, creus que et moriràs, i si es al vespre, tens temps de pensar en plans B, C i D. Per sort al matí encara estava viu i millor, i amb ànims de seguir el viatge.
Els països africans que tenen més pau, son els que no van patir les conseqüències de la guerra freda ni de la resistència dels colons blancs a les independències. La majoria de països africans tenen desenes de tribus i llengües al seu interior, i en molts casos conviuen perfectament. En altres països, els colons o les potencies de la guerra freda van aprofitar les diferencies entre tribus per posar en marxa guerrilles tribals que impedissin les independències. Un cop l'incendi es va posar en marxa van caldre milions de morts per apagar-lo.
A Zàmbia això no va passar, i l'independència va donar lloc a un estat estable, amb Keneth Kaunda com a primer president, que va servir de recolzament als moviments d'alliberament dels països veïns. Els anglesos van poder seguir explotant les riques mines de coure i cobalt, les segones més grans del món, després de Xile. Però com em va dir un amic a SudAfrica, els anglesos no posaven problemes racials a la propietat de la terra, sempre que paguessis els impostos corresponents.
Els xinesos cada cop dominen més l'economia de Zàmbia, per la compra del mineral i l'extensió a altres negocis e inversions en infrastructura. En canvi tenen un seriós problema de comunicació i no saben guanyar el cor dels zambians.
Occident ara ho te millor amb tota la tropa de joves cooperants, voluntaris, missioners i viatgers, que estableixen una bona relació amb les comunitats que visiten.
Al bar coincidim 2 noies americanes, cooperants del Peace Corps, una ONG oficial americana, que estan 2 anys en pobles remots de Zàmbia, a 2 dies de bus de Lusaka. Treballen en projectes d'informació sanitària a dones embarassades i viuen en families sense aigua corrent. Les dos son universitàries i volen fer carrera en l'administració o la política, i confessen que haver estat al Peace Corps és un punt fort del curriculum. Tant de bo que això fos així a España per als Abogados del Estado i Registradores de la Propiedad que manen.
Una noia holandesa fa les pràctiques del seu MBA a l'oficina de Heineken a Lubumbashi, la capital del sud del Congo, i prop de Zàmbia. Heineken es el primer empleador del Congo, després del govern.
Un canadenc està posant en marxa una empresa per instal·lar panells solars a les cases, amb bateries i podent alimentar llum i carregadors. Preu de cada instal·lació, entre 12 i 200$.
Un noi de Bombai fa negocis entre Namibia i Zàmbia, i quan està aquí, deixa el seu germà allà. Els indis han dominat de sempre el comerç africà, encara que la competència xinesa ara és forta.
Algunes cerveses després parlem de que és més immoral: Vendre cervesa als congolenys, comprar petroli als nigerians o estar al Peace Corps.
Més tard arriba el primer espanyol del viatge, la Cristina. Una enginyera aeronàutica de Barcelona, que després de treballar a Ryanair s'ha agafat 9 mesos i viatja sola des de Tanzania a Cape Town. Ho explica al seu excel·lent blog www.krisontheway.com , que us recomano.
Fa més de tres hores que camino entre gent que compra i ven, i no he trobat ni un sol blanc. A part d'alguns nens que em miren i diuen "Muzungu", que vol dir estranger, ningú intenta vendre'm rés. En canvi al centre comercial Levy, el més luxós de Lusaka, hi trobo alguns blancs, xinesos e indis, i una orquestra de música clàssica de nens zambians. S'esforcen amb el violí, però segur que ho fan millor amb la percussió.
Lusaka te una estació de tren. Hi passa un tren al dia i es el que queda del projecte colonial d'un tren des de El Cairo fins a Cape Town. El tren que queda va fins a Livingston, al sud i prop de les cataractes Victoria, i una ciutat del Nord. Però és molt més lent que el bus, i per això la "estació" d'autobusos és molt gran. Es un gran descampat en que es barregen venedors i barraques en que es venen els bitllets. Compro un bitllet per anar demà a Cipata, prop de la frontera amb Malawi i porta del Parc Nacional de South Luangwa. 8 hores sortint a les 7 del matí i començament del viatge fora de les "capitals".
Publicado con Blogsy
Bon viatge a Malawi i al parc natural!!! Segur q es impresionant!!! Nosaltres des d'aqui vivim el teu viatge amb tu i les teves circunstancies (coneixements, experiencies, i ànima). Cuida't molt i gaudeix molt, pensa q tots estem viatjant amb tu, dintre els teus afectes. Bon viatge company i amic!!!
ResponEliminaÉs curiosa la sensació de ser l'únic blanc i no poder passar mai desapercebut. Penso que "muzungu", significa més "blanc" que no pas "estranger".
ResponEliminaUna abraçada
Manel