7 d’oct. 2014

South Luangwa, l'est de Zambia i la crida de l'Africa.

L'estació d'autobús de Chipata és un descampat caòtic. Molts busos surten cap a l'est, cap a la frontera de Malawi. La meva destinació és Chipata, a 10 hores de trajecte. El primer asfalt de la carretera el va posar una empresa italiana fa molts anys. La reparació actual la fa una empresa portuguesa.
L'altre carretera important del país va cap a Livingston, l'antiga capital, al Oest i accés a les Catarates Victoria. El primer asfalt el va posar una empresa iugoslava i la reforma actual una de xinesa.
Fins a Chipata comparteixo seient, conversació, plàtans i galetes amb en Paul, zambià de 68 anys que m'explica que en la ruta, abans del primer asfalt, un cop va quedar aturat per lleons, però que ara no n'hi ha per causa de la pressió demogràfica. A l'independència, el país tenia 3 milions d'habitants. Ara en te 14. No es excessiu, perquè Zàmbia es una vegada i mitja España. Al bus soc l'únic Muzungu i a cada parada s'omple més. Puc fer la migdiada damunt d'un gran feix de plàtans, que son també el meu dinar. El bus te dos immenses enganxines que proclamen que es del Barça. Espero que ens protegeixin la ruta.
A Chipata canvio a un minibus que quan està ple, marxa cap a Mfuwe, porta del Parc South Luangwa, el meu destí. Coincideixo amb l'Ivan, un croata de 33 anys, que va viure un any a Barcelona fent la seva especialitat en Psicologia Social. A la UAB. Ara treballa a l'oficina encarregada de desenvolupar el turisme cultural, a Qatar.
En total 600 km, dos terços asfaltats, i 12 hores. Ja de nit arribem al Marula Lodge, que m'havia recomanat un noi a Lusaka. Es el dels motxil.lers (backpackers), i l'Ivan també hi va.
El pack d'un dia, que inclou dormitori, tots els àpats i dos sortides al Parc, de 6 a 10:30 del matí i de 15:30 a 19:30, tarda i nit. Costa 115$. El Parc té bastants lodges, perquè és el millor de Zàmbia i l'accés no és dolent. El mateix servei, al lodge més car, costa 950$. Segurament les cerveses estan incloses, però els animals que es veuen al Parc son els mateixos.
Com que el meu lodge és "Low Cost", no està ballat, i els animals poden entrar-hi. Està a la vora del riu Luangwa, i a l'altre cantó és terreny del Parc. Les pluges encara no han començat i el riu te el seu nivell mínim, així que els elefants poden passar sense problemes. Els hipos també perquè neden. Sovint trobes una família d'elefants creuant el lodge i al vespre pot haver-hi hipos, que son agressius al aigua però no a terra. Les instruccions son clares, anar a cobert quan hi ha animals. Encara que el cobert no tingui parets, és segur, excepte amb els micos, que ho poden robar tot.
El Parc és gran com una província espanyola, i l'època seca és la millor per visitar-lo, perquè els animals van als pocs llocs amb aigua i son més fàcils de trobar. Al matí anem només l'Ivan i jo amb un guia, i a la tarda jo sol amb dues noies zambianes que s'ocupen de la neteja, que aprofiten que el cotxe va buit. Coincidim amb altres cotxe, algun amb el màxim de 9 persones, que potser han pagat 950$.
Els guies locals son molt bons. Han de fer una formació de 4 anys i una posta al dia coordinada amb alguns organismes internacionals de ajuda. El meu guia, en Palla, localitza un lleopard a partir dels comportament i senyals dels micos que s'avisen des dels arbres. Em parla del arbre de la vida, la Kigeria Africana, que fa uns fruits que pengen com llonganisses. Si et cauen al cap et poden fer molt mal. Els hipopòtams al vespre surten dels rius i busquen aquests fruit per menjar. També serveix per tractar malalties de la pell (segurament cert), o quan dos fruits pengen junts, per protegir a un bessó quan el seu germà mor al nàixer (segurament fals).
La seva fusta és molt dura i es fa servir per construir canoes. No es pot fe servir per fer carbó de llenya, venut a tots els camins i molt utilitzat per cuinar.
La Jenny és mestra i sudafricana, de família anglesa que hi va anar a mig segle XIX. Va marxar a Zimbabwe, després a Dubai però Africa crida molt. Amb el seu marit han arrendat el Marula Lodge. Tenen un fill que treballa a Nigèria, en una empresa de petroli. Una filla que està amb Metges Sense Fronteres, a Bangui, a la República Centroafricana, a un camp de refugiats de la guerra civil en curs. Torna per Nadal.
Participa en alguns projectes locals a l'escola del poble i es molt conscient de les contradiccions d'Africa. A un Lodge com aquest, tothom te històries que explicar. La Jenny regenta l'unic Lodge al mon que no te formigues als llits, però te elefants al jardi.
Arriben 4 nordamericans. Voluntaris i un d'ells enginyer jubilat. Formen part d'una ONG que ha instal·lat al nord de Malawi més de 1000 bombes per fer pujar manualment l'aigua en pous de 6-10 metres. Les comunitats han de demanar-ho, trobar i excavar el pou, i després de l'instal·lació, pagar entre tot el poble l'equivalent a dos gallines al mes per manteniment i reparació. Formen un tècnic local que te les peces de recanvi i atén a 100 pous. Eficients i útils. Els equips de voluntaris per seguir instal·lant pous es tornen cada tres mesos i ara ells aprofiten per visitar el Parc abans de tornar a Colorado. Es financen per donacions particulars en que cada donant "esponsoritza" un pou del que rep una foto.
La Wendy, la noia africana encarregada de la recepció va al poble i ens porta al Ivan, a mi i una parella xinesa, ell de Singapur i ella de Taiwan. No vol que caminem els 30 minuts que hi ha fins Mfuwe, perquè fa un mes un elefant va matar en el cami a un noi local que menjava un mango. L'elefant li va voler prendre, ell el va voler espantar i el cop de trompa el va matar. Fa un any també van estar al cami i al jardi del Lodge 4 lleons.
A Mfuwe cada família te algú que treballa en el turisme que atrau el Parc. Hi ha feina i diuen que viuen be.
Zàmbia es pobre però pacífic. El president, Michael Sata, està molt malalt i podria morir aviat. La. Constitució diu que el Vicepresident el substituirà fins a les noves eleccions que es faran en 90 dies. El Vicepresident, Guy Scott, fill d'escocesos que van recolzar la independència, és un "muzungu". Pot ser el primer president blanc d'un país africà des de la descolonització. En un país en que els blancs son menys d'un 1%. Sembla que a ningú li preocupa, perquè les Constitucions s'han de respectar.
Demà caminada pel Parc, de 6 a 10 del matí. Amb guia armat. La majoria dels visitants al Parc son vells i rics, o joves i pobres, com és ara la norma, així que ha costat trobar un grup de 3 interessats. Entre diferents Lodges han sortit, i si en torno, m'afanyaré a connectar tres transports i un pas de frontera per ser al vespre a Lilongwe, la capital de Malawi.
Les noticies d'España vistes des d'Africa no son bones. Sembla ser que no es sap controlar ni l'extensió del Ebola ni la corrupció entre les elits. El tema de les targetes "Black" sembla un anunci tragicòmic de final de règim.


2 comentaris:

  1. Mercè Leal9/10/14 14:06

    M'encanta! Això de tenir de "veí" un elefant ha de ser al·lucinant!!!

    ResponElimina
  2. Espero que malgrat la presió demográfica i el desenvolupament, els esssers humans futurs puguin veure elefants i lleons vius!!! Jo només els he vist als ZOOs, però sé que viuen a l'Àfrica i esper que ho continuin fent.

    ResponElimina