6 de nov. 2014

Johannesburgh, a on es junten passat i futur.

Jo'burg és el principi i el final del meu viatge per Africa. També ho és d'un altre viatge més gran, el del homínids que han poblat la terra. De prop de Jo'burg són El Nen de Taung, Big Foot i la Sra Plies. Tots australopitecus nascuts fa més de 2 milions d'anys. Ara Johannesburgh és la ciutat de Blade Runner i la gran capital del continent que aportarà quasi tot el creixement de la població del segle XXI.
Jo'burgh és la capital econòmica de Sudàfrica, ho és des que a mitjans del segle XIX s'hi va descobrir or, però no és la capital política. El govern està a Pretoria, a uns 50 km, el Parlament està a Cape Town i el Poder Judicial està a Bloemfontein. Els països federals cuiden que l'administració central no estigui en un únic lloc i si pot ser, separada del poder econòmic. España hauria d'aprendre.
El moment vulnerable quan viatges amb els minibusos africans és l'arribada. Son transports "Low Cost", que arriben a un descampat en que hi ha els buscavides de la ciutat. Com que arribes, encara no t'has orientat i se sap que portes tot el que tens de valor. Amb la fama de Jo'burg, no es podia minimitzar, però en aquest viatge he trobat molta gent que vol ajudar, per cap que m'hagi arribat a amenaçar. Abans de demanar-ho, el conductor del minibus ja m'acompanya a un taxi.
En aquest viatge, quasi no he fet cap reserva d'allotjament anticipada. Fer-ho per internet és inviable, per la dificultat de comunicació i perquè la majoria de llocs no estan a webs com Hostelworld o Booking. Lonely Planet és molt deficient, especialment en un país en canvi accelerat com Sudàfirca. La millor és la guia local "Coast to Coast", disponible a tots els hostels. A Jo'burgh, Lonely Planet només aconsella dos hostels, als rics districtes del nord. Amb poca densitat de llocs, poc pràctics sense cotxe i sense interés. Una alternativa és Curiocity, en un barri del centre, Maboneng, en un interessant procés de revitalització.
Maboneng és Harlem, que va camí de ser Notting Hill. Un optimista fins i tot diria Poble Nou. A finals del segle XIX va ser un barri de magatzems i tallers, en decadència a final del segle XX, i una revitalització en marxa per una iniciativa privada-pública.
L'idea va funcionar a Nova York. Convidar als artistes a un barri degradat. El decoren i es parla d'ell. Després crear habitatges per estudiants i viatgers, i al final es poden vendre pisos cars per a professionals amb estils moderns de vida. Per a que això funcioni, el primer és garantir la seguretat, i a cada cantonada hi ha guardes armats. En una ciutat difícil, s'ha intentat no trencar teixits urbans previs. El meu hostel és com un magatzem arreglat. A un cantó hi ha un sofisticat edifici amb tallers d'artistes i una conferencia sobre "Col·laboracions publiques i privades en la regeneració urbana". Al altre cantó hi ha un edifici cremat i okupat per unes 50 persones que es dediquen a reciclar residus urbans. El negoci del "Scrap for Cash". A Standton, el suburbi més ric del nord de la ciutat, hi ha un hotel en que cada habitació te ascensor i conserge privat.
El barri de Maboneng, en els límits del centre de Jo'burg, és la meva casa per les properes tres nits. El primer dia, cau una gran turmenta i deixa tots els carrers empantanats. Sudàfrica genera la majoria de la seva electricitat en centrals de carbó. Avui al matí, a la central més gran del païs, 3.6MW, com les dos centrals d'Ascó i la de Vandellós juntes, s'ha trencat un silo en que es guarda el carbó, com que el sistema està automatitzat, s'ha deixat d'alimentar la central i funciona al 20%. Sudàfrica consumeix el 40% de l'energia elèctrica de tot Africa, i els seus països fronterers, no tenen cap possibilitat de cobrir la diferència.
S'esperen talls elèctrics durant tota la setmana. Sumant la pluja i que en tant poc temps ningú ha pogut aconseguir generadors, a les 7 de la tarda es talla la llum a mig Downtown, incloent Maboneng. Esperant el pitjor, tothom es refugia dins de les portes de ferro i alambrades que tanquen els murs de totes les cases. Un company del dormitori comú va a un sopar amb un parent a un dels barris rics, que tenen electricitat o generadors, i em parla de la impressió del Downtown, tot negre, sense semàfors i amb ombres en moviment.
Durant el viatge, coneixes gent als minibusos i a les sales comuns dels hostels. Tancats per la foscor i amb la única llum de les espelmes, gran conversa amb la Landie.
La Landie és una arquitecta de Pretoria, de família afrikaans, que està a Maboneng per una conferència sobre regeneració urbana. Treballa per una agència del Govern i va fer un projecte que es va aplicar amb èxit a una ciutat dividida entre Botswana i ZA.
Des de la fi de l'apartheid, els Townships formen part de les ciutats. El repte es com cohesionar en una unitat la suma de Downtown + Townships + Suburbis rics. Tot això entre persones amb unes diferencies de renda monstruoses, i de color diferent. Es el gran repte de la "Rainbow Nation". Amb un món cada cop més global i a on la desigualtat creix, sinò se'n surten ells, no se'n sortirà ningú.
La Landie te l'edat dels meus fills, i l'edat que tenia jo quan discutia amb els meus pares en la transició espanyola. Li pregunto com porta la relació amb els seus pares, que entenc que són uns afrikans de l'època del apartheid. Difícil. La barrera racial i econòmica que movia als seus pares no desapareix, com va desaparèixer la barrera generacional a España quan la democràcia i Europa va portar progrés per la majoria.
No tots els joves ho veuen igual. Molts dels seus amics marxen. A Austràlia o Canadà. A una vida menys difícil. Els hi retreu, però l'apassiona una vida en que els reptes son immensos. A l'Africa ho són.
L'area anomenada sense modèstia "Cradle of humankind", bressol de l'humanitat, està a 40 km de Jo'burg. Hi vaig amb en Peter, que com molts taxistes de la ciutat és de Zimbabwe. Allà hi te la dona i els quatre fills, i com molts africans, aquí hi te la feina.
Es una extensió molt gran, de terreny calcari, a on l'efecte de la pluja ha creat coves subterrànies. Dolinas, com les d'Atapuerca. La cova més famosa és Sterkfontein. A les coves s'ha trobat la quantitat més gran del món de restes fòssils d'èpoques que van dels 3 milions als 200 anys d'antiguitat. Sembla que les coves mai van ser habitades i la teoria més seguida és que les restes les dipositaven animals caçadors. És a dir, que les restes homínides no son de caçadors, sinò de caçats.
Es van trobar perquè a les properes mines d'or calia terra calcària, i s'obtenia dinamitant parets de les coves. Els fòssils estaven integrats a les roques, i això va ajudar a descobrir-ho, encara que a ben segur, es van perdre meravelles en els forns de calç.
Als anys 30 es creia que l'origen de la nostra espècie era a Asia, degut a troballes a Java i Xina. Un crani petit, de 3 milions d'anys i característiques hominoides, a qui es va batejar com El Nen de Tang, va llençar l'hipòtesi del origen africà. No era suficient, però anys més tard un crani adult, de característiques similars, la Senyora Pies, va confirmar la teoria.
Potser el 40% de les restes d'homínids que s'han trobat al món, ha sigut aquí, i moltes, com la de Big Foot reforcen les hipòtesi de nous cosins a l'evolució dels homínids. En una de les coves s'han trobat restes de foc de fa 1 milió d'anys, mentre que les següents més antigues son de fa 500.000. Segueixen excavant, i les coves en que ara s'hi treballa, estan tancades amb reixes de ferro, i com que això és Africa, alambrades.
Cada cop em trobo més segur a la ciutat, i cada cop que surto al carrer vaig 10 carrers més lluny, fins que ja se'm acaba la ciutat. Al vespre però, millor no allunyar-se de Maboneng, el meu barri. Sopar en un dels nombrosos restaurants internacionals d'aquest reducte cosmopolita. Excel.lent menjar moçambicà fet amb curry indi i música amb intèrprets locals que interpreten coses de negres americans. La meitat de les taules, les que tenen negres, s'aixequen a ballar. L'altra meitat, les de blancs, aplaudim.
Visita a peu i en minibus a la ciutat, organitzada pel Hostel. Edifici Roof of Africa. Ja no és el més alt, perquè un de Nigèria guanya, però és el primer dia de bon temps en una setmana i les vistes son esplèndides. Plaça Gandhi, a on el jove advocat indi va tenir-hi despatx. Va viure a Jo'burg 21 anys, es va foguejar com advocat de lluites civils i va desenvolupar la seva teoria de resistència civil.
Edifici dels jutjats. Just davant un altres advocats també van tenir-hi el despatx. Mandela i Tambo Law Firm. Als anys 50 eren els únics advocats negres. Tots els casos passaven per ells i eren també el cor del naixent ANC. Fins que Mandela, el cap del braç armat del ANC, va ser tancat a la presó i Oliver Tambo, el secretari general va fugir al exili. Mandela estava classificat com terrorista en les llistes dels països occidentals. Ara se'l considera un Deu a tot el món. Amb Gandhi va passar el mateix.
Per reduir pressió als pensaments, edifici de SAB, South African Breweries. Potser la companyia cervesera més gran del món i propietària de moltes de les cerveses internacionals més conegudes.
A Maboneng també hi ha un Centre Cultural amb cine cada nit. Avui projecten VEVE, una película de Kenia, finançada per l'ambaixada d'Alemania. Històries paral·leles unides per la producció i el contrabando del Veve, l'herba estimulant que a altres paísos de la zona és diu Khat. El conflicte racial i el pes de l'història, omnipresents a Sudàfrica, no hi son en aquesta pel·lícula, però es dura. No sembla que a Kenia o Nigèria, les següents economies d'Africa hi hagi més optimisme.
El meu darrer dia a l'Africa, l'aprofito per caminar un parell d'hores per tot el centre de Johannesburgh i anar fins a l'Universitat de Wittwatersrand. És la més important del país i dona una imatge molt positiva. Les jacarandes estan florides, i son espectaculars amb el seu color blavós. És un dels pocs llocs del país en que veus barrejats blancs i negres. Hi ha també molts joves hindús i mulats. Es l'únic lloc en que he tingut la impressió que el color de pell no separa i és molt important perquè aquests joves son el futur del país.
No sempre ha sigut així. La revista de la universitat, WitsLeader, te moltes fotos de professors grans que han rebut premis. Tots blancs o indis. Hi ha també un article sobre el Centre d'estudis de la llengua de signes i la comunitat sorda. Sembla que aquest centre és el primer i de moment únic a l'Africa. També aqui Jo'burg lidera al continent.
ORIGINS és el museu i centre de recerca sobre paleontologia e història antiga de l'universitat. Es fabulós. Dels 5 grans salts que han conduit la nostra espècie fins a on estem ara, els tres primers van passar a l'Africa, i les probes s'han trobat a Sudàfrica.
La revolució agrícola segurament es va originar al Orient Mitjà, i la Revolució industrial a Anglaterra, però els primers homínids van aparèixer a l'Africa del Est i el Sud, els primers homo, la nostra espècie també, i més recentment s'ha acceptat que la cultura, l'art, l'expressió simbòlica, potser el llenguatge, també.
Les exposicions de Origins dediquen temps a justificar que les grans pintures rupestres de França i España són dels anys -20.000, mentre que algunes gravacions simbòliques en pedra trobades prop de Cape Town son del -70.000 i les pintures més antigues del Rock Art a Namibia son anteriors. El més fascinant és que gran part d'aquest art es va continuar creant fins que va ser aniquilat per per la colonització europea a començament del segle XX.
Escric l'última entrada al blog des d'una sala VIP del aeroport Oliver Tambo de Johannesburgh. Un viatge així és un privilegi. Els autèntics llocs VIP són les milers de furgos que travessen Africa sense parar, els espais comuns dels hostels de viatgers amb històries impagables, a condició de que també expliquis les teves. La naturalesa desmesurada del continent més antic del món. Out of Africa. Tots som descendents d'africans que van marxar d'aquesta terra per millorar o per curiositat.
El viatge ha durat 39 dies i 38 nits, dormides en 19 llocs diferents. 6 països, 9 duanes, sense comptar 2 trànsits a Anglaterra. 5 targetes SIM, perquè vaig perdre la primera de ZA i no en vaig comprar a Swazi i Lesotho. El WiFi barra lliure no existeix. Sovint no n'hi ha o no funciona, i sempre amb limitació de pagament per capacitat o temps. Sempre en hostels de motxillers, excepte a Tete i Maseru perquè no n'hi havien.
Única incidència mèdica rellevant la segona nit a Soweto. Prevencions de malària, bilharzia i totes les vacunes a punt. El Sida, omnipresent, l'Ebola com una ombra. La sensació que una emergència que s'hagi de resoldre en un dia, no és possible. Viatge estimulant però cansat. Física i mentalment. Per la necessitat d'alerta permanent i per la necessitat d'improvisar sempre i adaptar-te una manera de fer les coses i veure el món lluny dels meus hàbits. Es dorm poques hores. Perquè el sol surt d'hora i el cap sempre està alerta i ple de sensacions del dia anterior.
Pressupost diari aproximat. 10€ per dormir, 10€ per menjar, 10€ per transport. Això com a promig, perquè alguns dies el dinar o sopar era un plàtan i altres era un kilo de llagostins. Altres despeses han sigut el vol a Johannesburgh, British Airways via Londres, 600€. Jo'burg a Lusaka, SouthAfrican Airways, 120€. Safari a South Lwanga, Snorkel al llac Malawi, Barco a Vilanculos, Snorkel a Tofo, Taxi a Sterkfontein. La despesa total, al voltant dels 2.500€.
Cada viatge és especial, però aquest deixa senyals.


3 de nov. 2014

Lesotho i Drakensberg, Africa per sobre dels 3.000 m

La penúltima part del viatge és a les muntanyes més importants del Africa, al sud del Kilimandjaro. Després d'esperar dos hores i mitja el taxi compartit, marxo des de Durban cap a Unterberg, el poble important dels South Drakenberg. Comparteixo taxi amb una parella anglesa de Newcastle, jubilats i amb casa a Unterberg. Viuen sis mesos a Anglaterra i sis a Sudàfrica. Com tants anglesos fan a la costa del Mediterrà. M'expliquen que Unterberg és el segon poble més segur del país i que l'any passat tant sols hi va haver un assassinat. Anem a cas seva i sembla una urbanització de la Cerdanya.
Hem fet 100 km per l'autopista de Durban a Jo'burg. De la capital econòmica i minera al el principal port. Els camions son de doble remolc i l'autopista de doble carril.
Els Drakensberg son unes muntanyes molt antigues, formades per superposició de capes silícies, calcàries i basàltiques. Grogues, vermelles i negres. La capa volcànica de basalt és més recent i està a dalt i amb el desgast de les capes inferiors es formen grans parets, coves i formes espectaculars.
Algunes coses recorden els Pirineus. Te uns 500km de llargada, el punt més alt 3.400 m. Neu de manera esporàdica, perquè està més a prop del Equador. Marca la frontera entre l'estat de KwaZulu Natal i el país independent de Lesotho. La frontera és una gran paret tallada per barrancs, que al llarg de 400 km tant sols te un pas per vehicles. El Sani Pass, que dona accés a l'alta planura de Lesotho. El sud, cap a KZN és humit i vert. El nord, Lesotho, a 3.000m és sec i àrid.
M'instal·lo dos nits al Sani Pass Lodge. Al peu del coll i malgrat el mal temps, faig tres trekkings curts. Al lodge tenen bons mapes que expliquen la ruta per referències visuals, perquè els camins no estan senyalitzats. Als 2.000m d'alçada cal deixar-ho correr perquè amb la boira ja no es veu rés.
El personal al lodge és interessant. Alemanys, holandesos i sudafricans. Les converses a la llar de foc s'allarguen i deriven cap el "Rock Art", l'art rupestre. Es la mateixa forma d'art que Altamira, Lascaux, els indis americans, encara que en lloc i èpoques diferents. Els autors en van ser els San o KhoiKhoi, els bosquímans del Sur d'Africa.
El conjunt de pintures dels Drakensberg és el més abundant del món. La forma més antiga d'art coneguda és a Namibia, del any -27.000. La pintura més antiga dels Drakenberg és del -6.000, però mentre els San hi van viure, van continuar expressant els seu món amb les mateixes tècniques i símbols. Les darreres pintures, fetes al segle XIX, ens presenten rivals amb carros i escopetes. Son els mateixos que desprès els van exterminar.
Amb l'arribada de colons blancs amb uns papers que deien que aquelles terres eren seves, els San es van anar refugiant més amunt en la muntanya. Com que els nouvinguts els hi van extingir la caça, es veien obligats a caçar i menjar dels ramats dels blancs. Un altre paper deia que això era delicte i poc a poc van ser exterminats. Els pocs que queden viuen a Namibia i Botswana.
Uns segles abans, l'arribada de tribus bantus del nord va ser menys traumàtica, perquè es van barrejar i sempre van valorar molt la capacitat dels San de predir i causar la pluja.
La pluja continua i el viatge també. Encara que es cap de setmana, quasi no hi ha cotxes. Per pujar al Sani Pass cal un 4x4. Faig auto-stop, però els pocs cotxes son d'agencies de turisme i no paren, així que camino 3 km fins al lloc en que, a vegades, para el minibus que fa la ruta De Mokothlong a Undergerg, els primers poblaments de Lesotho i Sudàfrica (ZA), a cada cantó del coll.
Tinc sort i després d'una espera llarga, sortim amb la furgo plena. La duana de ZA està al peu de la pujada forta, quan s'ha acabat l'asfalt, i només deixen passar  4x4. La nostra furgo deu ser-ho, malgrat el molt que li costen les pujades i giravolts cada cop més drets. El fang i les pedres caigudes tampoc ajuden.
Els negres, a l'Africa, fan el transport en furgonetes, sempre de segona o més mans. Els blancs van en cotxes particulars, que poden ser llogats, privats o d'algun tipus d'empresa o agència. El preu de viatjar en furgo és molt baix, encara que a mi em sembla que sempre em fan pagar més. Per fer-ho rentable, la furgo ha d'anar plena i això fa que s'esperin fins que no hi cap ningú més. En el camí segueix parant per agafar nous passatgers.
Els negres que van en les furgos, sembla que son pobres en diners i rics en temps, i per això poden esperar per pagar poc. Els blancs en canvi, tenen diners però no tenen temps, així que paguen més per no esperar.
Alguns blancs pugen al coll en bici, altres en moto o en el seu cotxe. Jo soc l'únic que va en el transport local. Més tard, a Maseru, una noia em diu que "Lekhowa" vol dir estranger blanc en basuto, la llengua de Lesotho, com "Muzungu" en Chechwa.
Una xarxa de transport és el que vertebra una societat més enllà de la tribu. A la Xina i a Russia ha sigut el tren, a l'Africa son aquestes furgonetes tronades.
A 2.850 m arribem al Sani Pass. Més que un coll és l'arribada a una meseta sense límits. Al Pass hi ha la duana de Lesotho, que deu ser la més tronada del món. Entre el pas de frontera dels dos països hi ha un centenar de corbes i 1.000m de desnivell i barrancs que deuen ser terra de ningú. El primer cop que un vehicle va passar aquest coll va ser al 1960, quan encara era colònia anglesa. Portava 10 persones caminant al darrera per ajudar quan fes falta.
A dalt hi ha un lodge que es presenta com el Pub més alt d'Africa. Ofereix una qualitat alta, dirigida a clients de Sudàfrica. WiFi, bon menjar, només una família a les habitacions bones, i cinc clients a l'excel·lent zona de backpackers. Amb un temps de gossos hi ha més treballadors que clients. Tots de Lesotho, menys el gerent, que és grec del Peloponés. Parlem de les olives negres de Kalamata i em diu que ja se'n atipa de la muntanya i que com a bon grec és home de mar. Li aconsello que se'n vagi a Moçambique.
Abans de sopar intento pujar al Hodgson Peak, de 3.200m però el temps empitjora i comença a ser fosc. Ho deixo als 3.000m amb poca visibilitat i procurant allunyar-me dels acantilats que cauen sobre KZN.
Diumenge el temps segueix dolent, però a les 7h del matí encara es poden fer algunes fotos. La majoria de Sudafricans pugen al SaniPass però ja no s'internen a Lesotho. Al lodge hi ha una parella jove alemanya. Ell fa les seves pràctiques d'enginyer i ella està en una ONG que promou la construcció en townships, utilitzant blocs de plàstic d'ampolles reciclat. Han llogat un 4x4 i aprofito per demanar que em portin fins a Mokothlong, el primer poble després de 50 km sense asfaltar, un coll de 3.200m i les obres de millora de carretera que fa una empresa xinesa. A canvi els hi regalo la guia per motxillers a Lesotho que ja m'he llegit.
He trobat molts joves alemanys durant el viatge. Ben formats, decidits i bona gent. Viuen l'optimisme del seu país i toquen de peus a terra.
Una definició discutible permet dir que Lesotho és el país més alt del món. Te el tamany de Bèlgica, però es diferencien en que un és pla i l'altre muntanyós. És el país que té el seu punt més baix més amunt, a 1.433m. La gent de Lesotho va sempre embolicada amb una manta i amb un barret de palla o un passamuntanyes al cap. Es una manera eficaç de protegir-se del fred.
Lesotho no té gaires recursos. Tant sols aigua i diamants. Els diamants sembla que són els millors del món, perquè estan fets per evolució de roques de carboni molt antigues. Diuen també que els diamants que s'han trobat a Sudàfrica als llits dels rius Vaal i Orange venien de les muntanyes de Lesotho.
L'aigua també va cap a Sudafrica. Per si sola, flueix cap el riu Orange, però resulta que la població i la industria estan al estat de Gauteng, l'antic TransVaal i especialment a Johannesburgh. Aixì que l'aigua de Lesotho es capta en un pantà, que fa electricitat que es ven a Sudafrica. L'aigua es porta per túnels cap a la conca del riu Vaal. Abans la gent anava a on hi havia l'aigua, i ara ens entossudim en que l'aigua vagi a on hi ha la gent.
De tot això Lesotho en cobra un canon, però segueix siguent molt pobre. El fred i la fragilitat del terra de muntanya el fa més vulnerable a hambrunes periòdiques. La contrapartida és que no hi ha malaria, bilharzia ni violència.
Després de despedir-me dels nois alemanys, encadeno 3 minibusos. El primer per 200km, majoritàriament sense asfaltar i quasi sempre per sobre dels 3.000m. Fa anys en aquesta ruta es feia un rally que es deia "Roof of Africa". En un dels colls al hivern es pot esquiar i en l'altre hi ha la principal mina de diamants. Les dos últimes furgos em porten per les terres baixes, fins a la capital Maseru. També deu ser la capital més atrotinada del món. Aqui ja no és territori backpackers, i amb la sort d'haver pogut encadenar tants trajectes, acabo en l'hotel business més barat. Des de que m'he despedit dels alemanys, segueixo siguent l'únic blanc, ara Lekhowa. Entre les noies que hi ha al bar del hotel i que de seguida em donen el seu numero de telefon, els camarers que em volen ensenyar les poques paraules que saben de francés o portugués i els que estan per bizness i amb qui parlo dels altres països africans, no pots estar mai sol. Ningú entén perquè viatjo entre diferents països ni quina és la motivació del turisme. Les noies em pregunten si em paguen per fer-ho, suposo que per deduir si tinc diners. Suposo que t'agrada viatjar quan ja tens les altres necessitats cobertes.
Dilluns esmorzo amb un economista de Zimbabwe que després de fer una llarga pregària comença amb els ous ferrats i les mongetes. M'explica que la hiperinflació a Zimbabwe ja està controlada des de que es va establir un canvi fix amb el dolar. La setmana passada va anar a Zimbabwe la primera delegació comercial anglesa en molts anys i aquesta setmana hi va una danesa. El problema es polític perquè Mugabe te 90 anys i no vol plegar. Està fort de cos, però no de cap. Comentem l'èxit de la transició a Zàmbia, que també tenia un polític massa vell, i les incògnites ara a Burkina Faso. Li dic que a España amb la mort de Franco va passar el mateix. Li desitjo que la transició a Zimbabwe, quan arribi, sigui exitosa i pacífica, li prometo que en el proper viatge també hi aniré i ens despedim. Espero que el seu Deu els ajudi.
A Lesotho, faig servir la sexta divisa del viatge, el Loti, plural Maloti. El Rand sudafricà s'utilitza normalment i en fixa el valor. Dilluns de la meva última setmana a l'Africa, camino fins al Maseru Bridge, vuitè pas de frontera del viatge, i començo a negociar lloc en un taxi col·lectiu per les 5 hores de viatge fins a Jo'burg.