3 de nov. 2014

Lesotho i Drakensberg, Africa per sobre dels 3.000 m

La penúltima part del viatge és a les muntanyes més importants del Africa, al sud del Kilimandjaro. Després d'esperar dos hores i mitja el taxi compartit, marxo des de Durban cap a Unterberg, el poble important dels South Drakenberg. Comparteixo taxi amb una parella anglesa de Newcastle, jubilats i amb casa a Unterberg. Viuen sis mesos a Anglaterra i sis a Sudàfrica. Com tants anglesos fan a la costa del Mediterrà. M'expliquen que Unterberg és el segon poble més segur del país i que l'any passat tant sols hi va haver un assassinat. Anem a cas seva i sembla una urbanització de la Cerdanya.
Hem fet 100 km per l'autopista de Durban a Jo'burg. De la capital econòmica i minera al el principal port. Els camions son de doble remolc i l'autopista de doble carril.
Els Drakensberg son unes muntanyes molt antigues, formades per superposició de capes silícies, calcàries i basàltiques. Grogues, vermelles i negres. La capa volcànica de basalt és més recent i està a dalt i amb el desgast de les capes inferiors es formen grans parets, coves i formes espectaculars.
Algunes coses recorden els Pirineus. Te uns 500km de llargada, el punt més alt 3.400 m. Neu de manera esporàdica, perquè està més a prop del Equador. Marca la frontera entre l'estat de KwaZulu Natal i el país independent de Lesotho. La frontera és una gran paret tallada per barrancs, que al llarg de 400 km tant sols te un pas per vehicles. El Sani Pass, que dona accés a l'alta planura de Lesotho. El sud, cap a KZN és humit i vert. El nord, Lesotho, a 3.000m és sec i àrid.
M'instal·lo dos nits al Sani Pass Lodge. Al peu del coll i malgrat el mal temps, faig tres trekkings curts. Al lodge tenen bons mapes que expliquen la ruta per referències visuals, perquè els camins no estan senyalitzats. Als 2.000m d'alçada cal deixar-ho correr perquè amb la boira ja no es veu rés.
El personal al lodge és interessant. Alemanys, holandesos i sudafricans. Les converses a la llar de foc s'allarguen i deriven cap el "Rock Art", l'art rupestre. Es la mateixa forma d'art que Altamira, Lascaux, els indis americans, encara que en lloc i èpoques diferents. Els autors en van ser els San o KhoiKhoi, els bosquímans del Sur d'Africa.
El conjunt de pintures dels Drakensberg és el més abundant del món. La forma més antiga d'art coneguda és a Namibia, del any -27.000. La pintura més antiga dels Drakenberg és del -6.000, però mentre els San hi van viure, van continuar expressant els seu món amb les mateixes tècniques i símbols. Les darreres pintures, fetes al segle XIX, ens presenten rivals amb carros i escopetes. Son els mateixos que desprès els van exterminar.
Amb l'arribada de colons blancs amb uns papers que deien que aquelles terres eren seves, els San es van anar refugiant més amunt en la muntanya. Com que els nouvinguts els hi van extingir la caça, es veien obligats a caçar i menjar dels ramats dels blancs. Un altre paper deia que això era delicte i poc a poc van ser exterminats. Els pocs que queden viuen a Namibia i Botswana.
Uns segles abans, l'arribada de tribus bantus del nord va ser menys traumàtica, perquè es van barrejar i sempre van valorar molt la capacitat dels San de predir i causar la pluja.
La pluja continua i el viatge també. Encara que es cap de setmana, quasi no hi ha cotxes. Per pujar al Sani Pass cal un 4x4. Faig auto-stop, però els pocs cotxes son d'agencies de turisme i no paren, així que camino 3 km fins al lloc en que, a vegades, para el minibus que fa la ruta De Mokothlong a Undergerg, els primers poblaments de Lesotho i Sudàfrica (ZA), a cada cantó del coll.
Tinc sort i després d'una espera llarga, sortim amb la furgo plena. La duana de ZA està al peu de la pujada forta, quan s'ha acabat l'asfalt, i només deixen passar  4x4. La nostra furgo deu ser-ho, malgrat el molt que li costen les pujades i giravolts cada cop més drets. El fang i les pedres caigudes tampoc ajuden.
Els negres, a l'Africa, fan el transport en furgonetes, sempre de segona o més mans. Els blancs van en cotxes particulars, que poden ser llogats, privats o d'algun tipus d'empresa o agència. El preu de viatjar en furgo és molt baix, encara que a mi em sembla que sempre em fan pagar més. Per fer-ho rentable, la furgo ha d'anar plena i això fa que s'esperin fins que no hi cap ningú més. En el camí segueix parant per agafar nous passatgers.
Els negres que van en les furgos, sembla que son pobres en diners i rics en temps, i per això poden esperar per pagar poc. Els blancs en canvi, tenen diners però no tenen temps, així que paguen més per no esperar.
Alguns blancs pugen al coll en bici, altres en moto o en el seu cotxe. Jo soc l'únic que va en el transport local. Més tard, a Maseru, una noia em diu que "Lekhowa" vol dir estranger blanc en basuto, la llengua de Lesotho, com "Muzungu" en Chechwa.
Una xarxa de transport és el que vertebra una societat més enllà de la tribu. A la Xina i a Russia ha sigut el tren, a l'Africa son aquestes furgonetes tronades.
A 2.850 m arribem al Sani Pass. Més que un coll és l'arribada a una meseta sense límits. Al Pass hi ha la duana de Lesotho, que deu ser la més tronada del món. Entre el pas de frontera dels dos països hi ha un centenar de corbes i 1.000m de desnivell i barrancs que deuen ser terra de ningú. El primer cop que un vehicle va passar aquest coll va ser al 1960, quan encara era colònia anglesa. Portava 10 persones caminant al darrera per ajudar quan fes falta.
A dalt hi ha un lodge que es presenta com el Pub més alt d'Africa. Ofereix una qualitat alta, dirigida a clients de Sudàfrica. WiFi, bon menjar, només una família a les habitacions bones, i cinc clients a l'excel·lent zona de backpackers. Amb un temps de gossos hi ha més treballadors que clients. Tots de Lesotho, menys el gerent, que és grec del Peloponés. Parlem de les olives negres de Kalamata i em diu que ja se'n atipa de la muntanya i que com a bon grec és home de mar. Li aconsello que se'n vagi a Moçambique.
Abans de sopar intento pujar al Hodgson Peak, de 3.200m però el temps empitjora i comença a ser fosc. Ho deixo als 3.000m amb poca visibilitat i procurant allunyar-me dels acantilats que cauen sobre KZN.
Diumenge el temps segueix dolent, però a les 7h del matí encara es poden fer algunes fotos. La majoria de Sudafricans pugen al SaniPass però ja no s'internen a Lesotho. Al lodge hi ha una parella jove alemanya. Ell fa les seves pràctiques d'enginyer i ella està en una ONG que promou la construcció en townships, utilitzant blocs de plàstic d'ampolles reciclat. Han llogat un 4x4 i aprofito per demanar que em portin fins a Mokothlong, el primer poble després de 50 km sense asfaltar, un coll de 3.200m i les obres de millora de carretera que fa una empresa xinesa. A canvi els hi regalo la guia per motxillers a Lesotho que ja m'he llegit.
He trobat molts joves alemanys durant el viatge. Ben formats, decidits i bona gent. Viuen l'optimisme del seu país i toquen de peus a terra.
Una definició discutible permet dir que Lesotho és el país més alt del món. Te el tamany de Bèlgica, però es diferencien en que un és pla i l'altre muntanyós. És el país que té el seu punt més baix més amunt, a 1.433m. La gent de Lesotho va sempre embolicada amb una manta i amb un barret de palla o un passamuntanyes al cap. Es una manera eficaç de protegir-se del fred.
Lesotho no té gaires recursos. Tant sols aigua i diamants. Els diamants sembla que són els millors del món, perquè estan fets per evolució de roques de carboni molt antigues. Diuen també que els diamants que s'han trobat a Sudàfrica als llits dels rius Vaal i Orange venien de les muntanyes de Lesotho.
L'aigua també va cap a Sudafrica. Per si sola, flueix cap el riu Orange, però resulta que la població i la industria estan al estat de Gauteng, l'antic TransVaal i especialment a Johannesburgh. Aixì que l'aigua de Lesotho es capta en un pantà, que fa electricitat que es ven a Sudafrica. L'aigua es porta per túnels cap a la conca del riu Vaal. Abans la gent anava a on hi havia l'aigua, i ara ens entossudim en que l'aigua vagi a on hi ha la gent.
De tot això Lesotho en cobra un canon, però segueix siguent molt pobre. El fred i la fragilitat del terra de muntanya el fa més vulnerable a hambrunes periòdiques. La contrapartida és que no hi ha malaria, bilharzia ni violència.
Després de despedir-me dels nois alemanys, encadeno 3 minibusos. El primer per 200km, majoritàriament sense asfaltar i quasi sempre per sobre dels 3.000m. Fa anys en aquesta ruta es feia un rally que es deia "Roof of Africa". En un dels colls al hivern es pot esquiar i en l'altre hi ha la principal mina de diamants. Les dos últimes furgos em porten per les terres baixes, fins a la capital Maseru. També deu ser la capital més atrotinada del món. Aqui ja no és territori backpackers, i amb la sort d'haver pogut encadenar tants trajectes, acabo en l'hotel business més barat. Des de que m'he despedit dels alemanys, segueixo siguent l'únic blanc, ara Lekhowa. Entre les noies que hi ha al bar del hotel i que de seguida em donen el seu numero de telefon, els camarers que em volen ensenyar les poques paraules que saben de francés o portugués i els que estan per bizness i amb qui parlo dels altres països africans, no pots estar mai sol. Ningú entén perquè viatjo entre diferents països ni quina és la motivació del turisme. Les noies em pregunten si em paguen per fer-ho, suposo que per deduir si tinc diners. Suposo que t'agrada viatjar quan ja tens les altres necessitats cobertes.
Dilluns esmorzo amb un economista de Zimbabwe que després de fer una llarga pregària comença amb els ous ferrats i les mongetes. M'explica que la hiperinflació a Zimbabwe ja està controlada des de que es va establir un canvi fix amb el dolar. La setmana passada va anar a Zimbabwe la primera delegació comercial anglesa en molts anys i aquesta setmana hi va una danesa. El problema es polític perquè Mugabe te 90 anys i no vol plegar. Està fort de cos, però no de cap. Comentem l'èxit de la transició a Zàmbia, que també tenia un polític massa vell, i les incògnites ara a Burkina Faso. Li dic que a España amb la mort de Franco va passar el mateix. Li desitjo que la transició a Zimbabwe, quan arribi, sigui exitosa i pacífica, li prometo que en el proper viatge també hi aniré i ens despedim. Espero que el seu Deu els ajudi.
A Lesotho, faig servir la sexta divisa del viatge, el Loti, plural Maloti. El Rand sudafricà s'utilitza normalment i en fixa el valor. Dilluns de la meva última setmana a l'Africa, camino fins al Maseru Bridge, vuitè pas de frontera del viatge, i començo a negociar lloc en un taxi col·lectiu per les 5 hores de viatge fins a Jo'burg.

1 comentari:

  1. Em fa mal l'extermini dels San. I totes les barbaritats que el ésser humà ha fet contra éssers humans. Potser en el segle XXI s'acabaran les guerres, les injustícies i l'odi i la violencia, i regnará la amor, la pau i la col.laboración universals. Potser sí. O potser al segle XXV, o el segle XXX... Si estirem tots, ella caurà, i molt de temps no pot durar (la estaca vull dir)... teniem esperança allavorens d'un món millor. Jo encara no la he perduda. I el jovent que puja tampoc. Potser arribir la pau al món durant el segle XXI!!!

    ResponElimina