5 nov. 2015

Laos, viatge pels rius, pobles e història d'un país que es fa estimar.

A Laos, l'exèrcit dels USA va tirar més bombes que les que van tirar durant tota la Segona Guerra Mundial tots els exèrcits junts. Sembla difícil de creure, perquè Laos és un país petit, ara te 7 milions d'habitants, que oficialment mai va participar en aquella guerra. La que ara es diu Segona Guerra d'Indoxina, i llavors deiem Guerra del Vietnam.
Encara costa més de creure quan arribes a Luang Prabang, l'antiga capital, després de dos dies de navegar pel riu Mekong, i resulta que és el Bun Awk Phansa. La festa de la primera lluna plena després del final del montsó. Al capvespre, de cada escola i de molts altres llocs, surten grans barcos fets amb paper i fulles de palma. Fantàsticament decorats i amb moltes espelmes, transportats com Pasos de Semana Santa, formant una processó que es va omplint a mida que s'hi incorporen nous grups. Cada grup porta la seva música i ball. Els que anem per lliure comprem un barquet petit de fulles per seguir la processó i deixarlo al riu.
Amb la Marta i en Morgan, ens afanyem i com desenes de milers més, baixem ja de nit, les escales i fangars fins al Mekong per fer la nostra ofrena. Luang Prabang està plena i no queda un lloc als hostels. Al que jo he reservat, hi ha gent dormint al pati i penjant hamaques entre dos arbres. Les conseqüències són que els limitats lavabos, dutxes i adresses IP que dona el ruter WiFi estan sempre plens. T'has de posar a la cua i esperar que algun quedi lliure.
La ciutat es preciosa. Anclada en el passat colonial francés i en la parsimònia laosiana, s'ha convertit en un punt imprescindible de la ruta turística del SudEst d'Asia.
Ens haviem fet inseparables i ens despedim amb pena. La Marta, la granadina que m'ha explicat el món dels tatoos, que m'ha confós amb el senyor Wikipedia i que es busca pel SudEst d'Asia, segueix el seu viatge cap al Vietnam. En Morgan Peix, geòleg a qui el preu del petroli ha portat del Gabón fins al seu Perpinyà natal, es queda a LP uns dies. Jo segueixo cap a Vang Vieng. Tinc més anys que els dos junts.
El camí puja fins a 2.000 metres per unes muntanyes kàrstiques amb grans coves i parets ja colonitzades per la vegetació tropical. Sis hores i 300 km d'una ruta popular entre els viatgers. Majoria de joves anglos que alternen festa amb activitats aventura.
Aquests pobles son descendents de migracions des del Sud del que ara és Xina, quan al segle XII hi van haver les invasions de Gengis Khan i els mongols. Aquests canvis de població no em sorprenen, perquè és l'època dels relats de Marco Polo, i coincideix per exemple, amb les invasions i migracions a Valencia i Andalucia de castellans i aragonesos.
L'altre referent històric és la colonització francesa i la Guerra del Vietnam. La història explicada a "Apocalipsys Now" es situa al est de Laos. La meva generació va estar molt influída per totes les películes de la Guerra del Vietnam, però parlant amb els meus companys de viatge m'adono que Marco Polo els hi queda tan lluny com Coppola. Els dos van narrar a la seva manera coses que van passar en aquestes terres, pel que sembla fa molts anys.
El paisatge de Vang Vieng recorda el de la bahia de Halong, Kunming o el riu Li. Hi ha enormes monolits de roca entre camps d'arros i rius dins de llargues coves. Fa uns anys es va posar de moda entre joves viatgers baixar el riu assegut en un neumàtic de camió, "tubing", parant a bars improvisats al cantó del riu. L'excés d'alcohol, d'opi i de metamfetamines, junt amb l'estat variable del riu segons les pluges caidudes, van fer creixer les morts per accident de manera alarmant. Finalment es van prendre mesures, la majoria dels bar es van tencar i es va professionalitzar una mica els operadors turístics. Ara el turisme majoritari són xinesos seguits de coreans.
Començo llogant una moto per fugir de tanta activitat. Una carraca a la que no funciona cap dels indicadors. Es porta be i després de travessar alguns ponts de fusta amb peatge, segueixo per camins voltats de camps d'arros. Ja molt lluny, la moto es queda parada. Com que els indicadors no funcionen, obro el dipòsit i efectivament, està buit. Camino un parell de kilòmetres fins a un llac en que hi ha alguns tuc-tuc. Pregunto si tenen gasolina i la pago com si fos or. 7€ pels 200 cl de la meva ampolla d'aigua. Es la millor inversió de la meva vida perquè m'estalvia 10 km empenyent la moto, de nit entre camps d'arrós.
El segon dia en aquest atapeït paradís vaig a una cova que te un riu soterrani de més d'un kilòmetre. Com que el sostre és molt baix, es visita flotant assegut en un neumàtic. S'avança agafat a unes cordes lligades a les parets.
Els viatgers ja són estudiants occidentals a alguna univesitat de Bangkok, o voluntaris a alguna de les moltes ONG que hi ha a Thailandia. Aprofiten la proximitat a la frontera amb Laos per fer una escapada. També coincideixo amb australians i sudafricans que treballen a les mines de coure del sud de Laos. Trobo una parella de Malaga. S'han buscat la vida i se'n estan sortint a Dubai. Han aprofitat per fer un breu viatge més a l'Est.
Per despedirme, una baixada de 10 km pel riu en kaiak. Les pluges van acabar fa poques setmanes i ara no és dificil. Amb un grup de koreans. Una companyia low cost ha obert una ruta de Seul a Vang Vieng i ha sigut un èxit perquè s'adapta bé als 5 dies de vacances que tenen i a l'afició per la naturalesa.
Internet permet estar al dia i la noticia d'avui és el paper que ha jugat Alicia Sort, la psicòloga sorda de l'escola de sords de Indore, a la India, en l'acolliment a Geeta. Una noia sorda que va apareixer fa anys al Pakistan. Va ser acollida en un centre i sempre va haver-hi la sospita que era India. Les sospites d'algunes families de que era la seva filla no es van confirmar, i per fi, en una manera molt mediàtica i Bollywood, amb una trobada amb el Primer Ministre Modi i seguiment de totes les televisions, va tornar a la India. Com que en els mapes assenyalava l'estat indi de Bihar, un dels més grans i pobres, i l'escola de sords més propera era la de Indore, la van enviar allà. El corresponsal de La Vanguardia a Delhi va seguir la noticia pel seu interés humà, i quan va veure que la psicòloga de l'escola era de Barcelona, en va fer un detallat article. Fins i tot van donar a l'Alicia un semàfor verd amb que el diari felicita algunes de les persones ressenyades en el dia. Merescut i tota la familia, amics i comunitat sorda espanyola, entusiasmats.
Un altre bus per anar a Vientiane, capital del país. Comparteixo viatge en portugués amb Tânia Araújo. Portuguesa, fotògrafa, disenyadora de webs, monitora de submarinisme i viatgera. Va a la illa de Sunda, a Indonèsia, perquè un grup hoteler li ha encarregat un reportatge fotogràfic per unes promocions. Recomano el seu blog a Instagram "taniasmagicaltravels". Amb el seu company van marxar fa més d'un any de Portugal, per les males perspectives per als joves, i encara no han tornat. S'obren camí pel SudEst d'Asia. L'altre alternativa son treballs temporals de 600€ i ajuda de la familia. Uns altres de la perifèria peninsular que s'han espavilat.
La cultura jove és d'imatge. Instagram permet tenir les fotos com a element central del que es vol dir, mentre les eines tradicionals de blogs es basen en el texte. Aquesta és més la meva cultura.
A Vientiane, m'espera el futbol. Un munt de gent al carrer, els segueixo intrigat i acabo dins de l'Estadi Nacional amb una gorra del trofeig Toyota, la Champions local. Partit entre els campions de Laos i Camboia. No son els millors, perquè les potències locals son Thailàndia, Korea i Japó. Juguen bastants estrangers i em pregunto com els poden pagar.
Marxo al riu a sopar peix i acabo amic i parlant, un altre cop en portugués, amb el veí. En Fernando Marques és brasiler i jugador de futbol professional al Chiang Mai F.C. Guanya 4.000$ al mes i els més ben pagats a Thailàndia en guanyen 50.000. El van contractar per les gestions d'un agent brasiler que treballa a Bangkok. El seu entrenador és japonés i parla brasiler perquè la comunitat japonesa més gran fora del Japó està a Sâo Paulo. Al seu equip hi juguen un marroquí, un espanyol, un brasiler, un coreà i un africà i com que l'anglés de tots és pobre i el seu thailandés nul, sempre hi ha dos traductors corrent pel camp.
La seva dona ha llogat un hotel a Chiang Mai i el gestiona. El nen te 3 anys i vol que parli tots els idiomes que no parla en Fernando. Després del peix i la cervesa anem a passejar pel mercat nocturn al cantó del Mekong. Ell ha de venir a Laos cada tres mesos per renovar el visat a la frontera. Tenir un visat de treball li sortiria més car. Potser és un nou cas Neymar.
Laos te una història recent. Eren tres principats, dominats pels poderosos veíns de Thailàndia, Birmània i Camboia, que es van reunir i al poc van quedar sota la tutela colonitzadora de França. Això es nota esmorçant a Le Banettone. Excel.lents croisants i lectura de "La France au Laos". Revista dels francòfons de Laos. L'ambaixador va amb la Presidenta de la regió Rhône-Alpes a concretar projectes d'ajuda per la regió laosiana de Khammovane. La regió de Rhône-Alpes és rica i pot ajudar en projectes d'educació, sanitat e infrastructures. L'ambaixada els ajuda. La presidenta de la regió te un nom portugués i el primer ministre de França te un nom català.
España no te embaixada a Laos, ho porten desde Bangkok i suposo que les instruccions que deu haver rebut l'embaixador son intentar aconseguir que el Govern, el Partit Comunista o el més venerable dels monjos faci una declaració recolzant l'unitat d'España.
Arreu es troben juntes la bandera de Laos i la bandera comunista amb la falç i el martell. El problema és que a Laos es cultiva arrós, que es recull sense falç, i els únics treballadors industrials, son els petits artesans que amb una taula i una cadira al carrer cusen, arreglen coses espallades o treuen dents.
A Vientiane trobo llibreries. Dos de molt maques, que tenen els llibres de Colin Cotterill. És un anglés amb tota una vida de treball en projectes educatius a Laos. Ja jubilat ha creat un personatge, el metge forense Siri Paiboun, de més de 70 anys i amb 40 d'activitat com a metge en les guerrilles de la selva. L'any 1975, escèptic del budisme i del comunisme, es troba en mig dels principals casos criminals de la jove república. L'ajuda que els Hmong, la principal minoria del país, el considerin la reencarnació d'un shaman que va viure fa mil anys, perquè te els ulls verds. Una barreja de Pepe Carvalho i Sherlock Holmes. Els seus llibres han guanyat premis internacionals i estan traduits a nou idiomes, però encara no al Laosià perquè es llegeix molt poc.
En compro tres d'una serie de vuit. Tots els beneficis són per a tres ONG amb les que l'autor col.labora. La més coneguda és COPE, un centre d'ajudes protèsiques pels ferits per explosions de bombes enterrades. Tenen un centre d'informació al recinte d'un hospital en el que es tracten molts ferits. És una de les coses més interessants de veure a Vientiane. Ara moltes de les ajudes a COPE venen del govern americà. Com que va ser el principal responsable de les desgràcies que s'hi expliquen, les dades són molt creíbles.
Laos és un país molt muntanyós, especialment a l'Est, a on la cordillera Anammita el separa de Vietnam amb muntanyes de fins 2.000m. Per allà va passar la ruta de subministre del Vietnam del Nord al Vietminh, la guerrilla que va lluitar i guanyar la guerra. La ruta Ho Chi Minh era una gran obra d'enginyeria. Una ruta invisible. Ponts un pam per sota de l'aigua i camins pels que passaven bicicletes carregades i més tard camions. Els camins tenien les fulles dels arbres dels cantons lligades de manera que el camí era com un tunel vegetal invisible als avions.
Per la ruta es creu que es van trasportar 1.000 milions de tonelades de material. S'hi van llençar 4.000 milions de tones de bombes. Es calcula que per cada vietnamita de la ruta mort van fer falta 300 bombes. Tot això va passar en el terç oriental de Laos, el que toca al Vietnam.
Sovint les bombes es tiraven sense un objectiu clar. Els avions americans sortien al Vietnam amb una missió de bombardeig i si per mal temps o canvi de plans quedaven bombes sense llençar, com que era perillós aterrar amb explosius, es desviaven uns kilòmetres i ho llençaven sobre Laos. En 9 anys es van fer 580.000 misions de bombardeig, una cada 8 minuts, 24 hores al dia.
Laos no estava en aquella guerra. Tenia la seva propia guerra civil entre realistes i comunistes, però en va patir totes les conseqüències. Encara les pateix perquè moltes de les bombes van quedar sense explotar i ara ho fan en quan una familia hi fa un foc a prop o llaura la terra. Moltes bombes eren "de racimo", que es subdividien en desenes de petites bombes que quedaven amagades al fang. En acabar la guerra es calcula que hi havien 80 milions de bombes sense explotar. Des del final de la guerra, al 1974, fins al 2011 van morir o ser ferides unes 20.000 persones per aquestes bombes. Un 40% eren nens.
Desde l'any 2.000 treballen en el desminat varies organitzacions financiades pels principals paísos del món. Fins al 2.000 i desde la caíguda de la URSS, tant sols hi treballava Cuba. Ara hi ha una Convenció Internacional per prohibir aquestes bombes. L'han signat quasi tots els paísos. La va promoure Noruega, el primer signant, i va voler que el segon fos Laos.
COPE ha instalat 4 tallers de producció de pròtesis en diferents llocs del país i gestiona el tractament i la rehabilitació de molts afectats. Quasi un terç del país es considera no segur i s'aconsella no anar a moltes zones de l'Est, però per les persones que ja hi viuen no hi ha altre solució.
Darrera de COPE hi ha l'Escola de Sords de Vientiane. Bona pinta i alumnes molt espavilats. S'esforcen amb les meves limitacions comunicatives i ens és més facil entendren's que amb els laosians que no saben anglés.
Al hostel trobo per primera vegada en aquests viatges la meva ànima bessona. En Lorenzo és de Donosti i Salamanca. Viu a Tokyo perquè la seva dona és japonesa. Treballa de traductor tècnic de l'anglés per empreses japoneses. Com que pot fer aquesta feina viatjant, aprofita per recorrer Asia i Sudamèrica. Fa anys ho feia amb la seva dona i filla en un petit barco que es va comprar, però era dificil compatibilitzar-ho amb Internet. A les Açores es va vendre el barco i ara viatja per terra. Te la meva edat, 59 anys, i en un hostel i un país plé de joves, parlem dels reptes de la comunicació amb els fills.
Junts anem a visitar els temples i museus que falten i a dinar l'especialitat laosiana. La sopa de fideus, semblant a la famosa sopa Phô del Vietnam. Te una mica de tot i per poc més de 1 € quedes ben tip.
En Lorenzo segueix ruta en un altre direcció i aquella nit jo agafo el tren. 3.5 km de Vientiane fins a la frontera. Els únics kilometres de tren que hi ha al país. Canvi als trens thai i una nit de 300 km en tren llitera amb aire acondicionat exagerat fins a Bangkok.
El Bangkok Post informa a la portada que hi ha 50 oficials de l'exèrcit, implicats en un cas de "Lesa majestat", tractar irrespetuosament la monarquia, i que han sigut denunciats per un famós astròleg i adiví, ja detingut. En un país a on els militars no volen eleccions, per impedir una nova reencarnació electoral de Thaksir i a on la monarquia està present desde aquest món o des d'un altre, sembla que aquest pot ser un nou cas pel forense-shaman Siri.
He reservat dormitori a un hostel prop de Siam Square, el centre comercial de la ciutat. Molt a prop del tren per anar a l'aeroport. Ultim dia a Bangkok amb problemes futuristes de tràfic. Un miler de turistes xinesos tenen en el seu programa un desplaçament en el barco-bus que recorre el gran riu de Bangkok. La resta hem d'esperar 10 barcos, més de mitja hora, fins que hagin passat tots. La Xina, com Thailandia, ha més que doblat la renda familiar en els darrers 10 anys. La necessitat d'omplir les cases d'aquests milions de nouvinguts a la classe mitjana, i de fer una mica de turisme, ha canviat el nostre mon. El suplement del Bangkok Post de motor, te una pàgina amb publicitat de Rolls Royce, Bentley i Porsche.
Avió cap a Barcelona, via Helsinki, i final de viatge. Dubai i Calcuta. Escandalosament ric i pobre. L'escola de sords d'Indore, la feina i els amics de l'Alicia. Un excel.lent tema per una película Bollywood. L'Himalaia amb els dos paísos del futur, Xina e India, un terç dels habitants del món, mirant-se de reüll. Al SudEst, la retirada dels paísos colonials, el paraigues de la Xina, el paradís de turistes i motxil.lers. Les transicions polítiques, el budisme, el recel davant dels consells dels que els van colonitzar o bombardejar.
Tot això i molt més. Molts amics, moltes converses, moltes emocions. Cultures i paissatges desbordants, per uns 30€ al dia i en general, de manera còmoda, previsible i segura. No us ho perdeu.

28 oct. 2015

Chiang Mai i el Mekong. A Laos per les antigues rutes del opi.

Marxo de Yangon despedint-me de Wen Ai Bin, company del dormitori i cicliste xinés. Ve del Yunnan i va cap al Vietnam. L'any passat va anar de Xian a Calcuta, travessant l'Himalaia. L'any vinent vol anar del Xinjiang a Europa, travessant l'Asia Central i acabant a Barcelona. L'he convidat a casa.
També em despedeixo dels 3 elefants blanc que hi ha a Yangon. Els elefants albins son rars i eren simbols del poder dels reis. Ara son objecte de competició entre paísos. Myanmar en te vuit i Thailàndia només un. En totes les altres coses guanya Thailàndia.
En el camí al aeroport, amb tuctucs i cotxes de tercera mà amb volant a la dreta, encara que al país es condueix per la dreta, trobo un Rolls Royce. El jade, el gas natural i la fusta de teka fomenten la corrupció dels militars al govern.
A l'aeroport de Chiang Mai, la capital del nord de Thailàndia, llarga conversa amb una americana, professora d'anglés en una ONG religiosa. No veu clar el futur del país a curt plaç. El rei te un estatus diví i es un delicte criticarlo. És rei des del 1947, quan el seu germà va ser assassinat. La monarquia havia col.laborat amb el Japó en la Segona Guerra Mundial i les potències guanyadores i les elits del país buscaven un nou equilibri. Bhumibol fa 68 anys que és rei, però no apareix en públic des del 2012. Es diu que està mantingut artificialment en vida. Entre tant els "camises vermelles", més o menys alineats amb els militars, els monàrquics i el gran capital urbà, han tingut conflictes amb els "camises grogues", partiris d'un empresari de les telecomunicacions que va guanyar les eleccions i va ser jutjat per corrupció. Ara està a l'exili, però la seva germana va guanyar les següents eleccions fins que els militars van prendre el poder.
Tot sembla en un equilibri inestable a l'espera de la successió del rei. El princep hereu és un playboy irresponsable i la seva germana una noia molt preparada, però la llei no preveu que mani ella. Al SudEst asiàtic les transicions sempre han sigut un problema. Al veí Laos, després de la guerra, el Rei va ser deposat. Entre els tres homes clau del partit comunista, que encara està al poder, hi havia dos prínceps de la familia reial. La meva amiga te por de que en el futur expulsin a les ONG religioses estrangeres.
A Thailàndia hi ha 150.000 refugiats polítics de Myanmar i 3 milions d'emigrants econòmics, la majoria il.legals. Les diferencies entre les dos categories cada cop son més petites, com també veiem a Europa. El sou base a Myanmar és 3€/dia. A Thailàndia és 9€.
A Chiang Mai hi ha molt turisme, però la majoria és xinés. Una pel.lícula, "Lost in Thailand", xinesa i amb la formula d'aventures en el viatge d'uns joves motxil.lers, va posar de moda la ciutat.
Intrigat pel budisme, vaig a un temple en que hi ha monjos que volen practicar el seu anglés. Un Monk Chat. En Pra Garang te 24 anys, va entrar al noviciat als 12 anys i com a novici tenia 10 regles a seguir. Ara com a monjo "junior" en te 220 i quan sigui "senior" seran 340. Una australiana s'ha juntat a la conversa i quan ens despedim, em pot donar la ma a mi, però no a ella. És una de les 220 regles.
Al temple s'hi va a demanar favors o a guanyar mèrits. Totes les supersticions segurament venen de la capacitat de la nostra ment a veure repeticions en les coses que veiem. Després confonem causalitat i coincidència. L'astròleg veu que la distribució de les estrelles al cel es repeteix amb regularitat, i que dos coses bones van pasar al any de la rata. Per tant és un any amb auspicis bons per aquestes coses.
Al temple venen unes tires de paper amb imatges de les constelacions en pà d'or. Escrius el teu dia de naixement a la imatge que et toca. Ho penges junt a l'altar, i a esperar que el desitg es compleixi. Unes imatges de cera de monjos venerables, ja morts, s'ho miren. Aquestes supersticions locals son independents del contingut del budisme, però com que tothom te problemes, és el que omple els temples. Recorda la Loteria de Nadal. Quan jo era petit, ens feien recollir el paper de plata amb que llavors s'embolicava la xocolata. En feiem una bola i deien que era per ajudar als xinets que es morien de gana. Ara com que son més rics, els budistes demanen els seus desitjos posant paper d'or a les imatges de Buda.
Prenc un café del carrer i el venedor m'explica que el seu excel.lent anglés és perquè va viure 4 anys als USA. Hi va entrar amb visat estudiant i amb alguns papers d'una estada previa al Canada. Tenia un treball il.legal, però amb número de la Seguretat Social. Amb 10 anys de cotització ja cobraria pensió i cada contracte de pocs dies li conta com 3 mesos. Vol dir que li caldrien 40 contractes. Encara n'hi falten, però potser hi torni. Amb una pensió USA de més de 1.000$, aqui viuria com un rei. Molts nordamericans venen a viure a Thailandia gracies a les seves pensions. Aquest món és global per les grans fortunes i també per les vides petites.
La cuina Thai és excel.lent, i Chiang Mai és un bon lloc per aprendre'n. M'apunto a un curs fet per unes profesionals noies locals. Comença amb visita a l'hort, al mercat, explicacions i per fi cuina. Em preparo un Pai Tia, un pollastre al Curry Verd amb llet de coco i per postres, mangò amb arròs enganxat (com l'arrós amb llet, però de coco). Excel.lent, però massa per un sopar. El curry verd es diferencia del vermell en el tipus de chili i és més fort. El curry thai és diferent de l'indi per les espècies picants. Les espècies indies son locals, venen de la costa malabar i de Kerala, i les thai son chilis, que van ser importats de Sudamèrica.
La cuina es ràpida, perquè s'utilitzen salses preparades i elements precuinats. L'industria agrícola tailandesa es la segona que més exporta del món, segurament perquè és la que entén millor els mercats orientals que son els més grans i els que més creixen.
Queden pocs dies de viatge i cal triar. M'agradaria llogar una moto i fer una ruta circular de dos dies i uns 500km. Les més populars son a les muntanyes del Triangle de l'Opi. Es la zona muntanyosa fronterera entre Myanmar, Tailàndia i Laos. Molts anys s'hi va produir la meitat del opi mundial i Khun Sa va mantenir-hi un exèrcit que barrejava l'insurgència Shan i el comerç de la droga. En veure's derrotat per la presió dels USA i els exèrcits locals, va negociar una retirada i va morir plàcidament a Yangon sense ser entregat. Va ser més llest que Pablo Escobar. Ara el Triangle de l'Or és una atracció turística i el cultiu del opi menor i discret. A Chiang Mai no ho vaig veure, però em van dir que alguns hostels tenien el seu fumader o "narcosala".
La ruta en moto llogada és molt popular però per questió de temps decideixo baixar pel Riu Mekong, en barco lent i dos dies, des de Chiang Khong, poble fronterer i del "triangle", fins a l'antiga capital de Laos, Luang Prebang.
És una ruta motxilera molt popular i coincidim més joves perifèrics. La Marta, de Granada, francesos, escocesos, alemanys i un ampli grup d'adolescents anglesos que es comporten com a Ibiza o Salou. El personal del barco lent intervé només quan l'excés d'alcohol posa a algun en risc de caure al Mekong, però no quan els seus jocs fan que ens ensenyi el cul a la resta dels passatgers.
Els paissatges espectaculars. El Mekong és un altre dels grans rius que neixen al Tibet i que després de fer grans canons al Yunnan, entren a les planes del SudEst d'Asia creant les cultures del arros i de la comunicació fluvial. És el fil que uneix la Xina, Laos, l'est de Tailàndia i Myanmar, Cambodja i el Sud del Vietnam. Llocs maleïts als anys 60, i ara optimistes.
Anem en un barco llarg i plà, amb uns 100 passatgers. Estem al començament de l'època seca i en algun lloc hi ha curts ràpits entre roques. Entre març i maig, quan tornen les pluges, només poden navegar pel riu els barcos més petits. Parem a dormir a Pak Beng, un racó del riu amb fondes de fusta. De seguida m'ofereixen opi, a 100.000 kips, 10€ la dosi. En un poblat del Mekong, al límit del triangle del Or, això no es estrany. Sorprén més que es puguin comprar croissants molt bons. Laos va formar part de la Indoxina francesa.
Acabo sopant en castellà al restaurant indi del poble amb la Marta i en Morgan, de Perpinyà. Hauriem pogut tenir el sopar en català perquè els dos el parlen per familia. Explico la història de Sidartha que es va convertir en Buda. Potser el príncep Sidartha va marxar del palau a veure món. Va explicar tot el que veia en un blog fins que va arribar a la il.luminació. Era un motxil.ler i del seu blog de viatge en va sortir el budisme.
Després de dos dies de navegació pel Mekong arribem a Luang Prabang, l'antiga capital de Laos. Un dels paísos més pobres de la regió, i ara amb un dels index de creixement més alts. Als anys 90 va començar a obrir la seva economia al comerç mundial, els va enxampar la crisi econòmica de Thailandia i altres paísos del SudEst d'Asia. Xina i Vietnam els van ajudar i ara les seves economies estan molt lligades. Luang Prabang s'ha convtit en un dels destins més populars dels viatgers per la regió.


23 oct. 2015

Myanmar, el final de la via socialista al Nirvana.

Arribo a Mandalay en vol de AirAsia desde Bangkok. Coincideixo amb una parella canaria i gallega que volen amb forfait de AirAsia que permet combinar vols pel SudEst d'Asia a molt bon preu. Mandalay és la capital del nord del país, la darrera capital reial i no va ser ocupada pels anglesos fins a la tercera guerra birmana, al 1.870.
L'ocupació colonial completa va durar 70 anys, i els traumes de la descolonització, amb el final de la Segona Guerra Mundial, també fa 70 anys que duren. El passat encara està present, o com creuen els birmans, els esperits dels morts conviuen amb nosaltres.
Per lluitar contra els anglesos e independitzar el seu país, un grup d'estudiants van demanar ajuda al Japó. Era l'únic país asiàtic que havia aconseguit modernitzarse, resistir la colonització i fins i tot guanyar una guerra a una potència occidental com la Russia zarista. El lider del grup és deia Aung San i juntament amb 30 companys hi van rebre entrenament militar. Quan va començar la guerra els van ajudar a guanyar al anglesos i van col.laborar amb el nou invassor. Encara que el Japó era assiàtic i més proper, la ocupació va acabar amb conflictes, e inteligentment Aung San va canviar de bàndol ... dos mesos abans de la victòria anglesa. Era l'heroi del moment, però va ser assassinat per un rival polític.
La seva filla , Aung San Suu Kyi, tenia dos anys a la mort del seu pare. La mare, una infermera lluitadora per l'independència, va ser embaixadora a la India. La filla va rebre educació internacional i a Londres va coneixer un jove estudiant d'Oxford amb qui es va casar. La primera feina del seu marit va ser tutor dels fills del Rei del Bhutan, i la familia va emigrar cap a l'Himalaia. Després va treballar a New York, quan el birmà U Thant era Secretari General de la ONU.
La seva mare es va posar malalta a Yangon, encara Rangun, i va anar a cuidarla. La dictadura militar que als 60s va pendre el poder quan el país estava desmembrant-se entre guerrilles ètniques, comunistes i guerra freda, feia anys que s'havia tornat un sistema corrupte, ineficient i repressiu.
Les protestes esclataven i eren reprimides i Aung San Suu Kyi es va trobar com a símbol per l'imatge del seu pare. Amb els seus discursos i escrits els dictadors militars la van veure com el seu principal perill. Va rebre el Premi Nobel de la Pau i el seu marit, a Londres, va tenir un càncer de pròstata. No va anar a recollir el Premi per por a que no la deixessin tornar a Myanmar. Hi va anar el seu fill. El marit, morint-se a Londres, li va demanar que no anés a acompanyar-lo, pel mateix motiu. Els militars no el van deixar entrar a Myanmar.
Ara moltes coses han canviat. Myanmar, un país ric en recursos, és tres vegades més pobre que la Xina o Tailàndia. Els militars han lliberalitzat moltes coses, el país s'ha obert i el proper 8 de Novembre hi ha eleccions dins d'una Constitució que pretén deixar-ho tot "Atado y bien atado".
Qualsevol resultat que no sigui una victoria aclaparadora del NLD, Lliga Nacional Democràtica, el partit de Aung, serà un frau. La meitat dels cotxes porten la bandera del partit i tothom amb qui he parlat del tema, n'ha parlat amb entusiasme. La constitució limita els efectes del resultat, perquè hi ha diputats no electes del exèrcit i una clausula exclou de la Presidència als casats amb estrangers.
Aung San Suu Kyi ha sigut criticada pel seu silenci en el conflicte entre la minoria musulmana i la majoria budista al Estat oriental de Rakhine. Es un tema quasi unànim entre els budistes, que son quasi tots, i ella s'adapta a la política local. Se l'ha comparat amb Gandhi, però si vol tenir un paper actiu i no només de referent moral, haurà d'escollir entre ser Gandhi o Nehru.
Mandalay es visita bé en moto. En Mim Mim em para pel carrer i em convenç. Parla l'anglés una mica millor que jo el birmà. L'ha aprés en els 7 anys que ha passat en un noviciat budista. És la forma d'educació majoritària i fins fa poc única. Els nens començaven el dia amb túnica anant a demanar arrós pel carrer. Quasi sempre n'obtenien, perquè és una de les maneres de guanyar mèrits que t'ajudaran a la propera reencarnació. És com una desgravació en donacions a ONGs religioses.
De resultes d'aquesta educació, hi ha pocs birmans que parlin anglés. Als estrangers, com que no hem tingut aquesta educació budista tan intensa, ens consideren humans incomplerts.
Mandalay és una successió de pagodes i temples. Construir pagodes era un altre forma de guanyar mèrits i se'n feien tantes i tant de pressa que amb terretràmols recents han quedat molt destruides.
Myanmar és una inmensa plana travessada per dos grans rius, el Irrawady i el Salween, que venen del Himalaia. Està rodejada per altes muntanyes amb valls en que viuen tribus que van migrar des del Himalaia o més lluny. Totes són budistes, però tradicionalment la que ha dominat la plana ha dominat el país, encara que sense ocupar el territori muntanyós. Els últims a ocupar les planes van ser els Barma, que ara son el 80% de la població. Per això es va canviar el nom de Birmània a Myanmar, per ser més integrador.
Els altres grups, Mon, Shan, Tai, Chin... van ser recolzats pels anglesos, que en el seu Imperi sempre marginaven al grup majoritari. Als altres els hi van prometre la independència quan marxessin. Així van actuar en tot l'Imperi, pero només ho van cumplir amb els jueus de Palestina per crear Israel.
Al independitzarse el país, tots els grups van crear la seva guerrilla. Encara en queden 15 actives. Vuit han firmat un recent acord de pau amb el govern, però grans parts del país encara estan tancades als viatgers. Per la Guerra Freda, hi va haver també dos guerrilles comunistes, les Banderes Blanques i Rojes. Van ser molt fortes, van ocupar Mandalay i arribar als afores de Rangun, però al final van pactar. Un eslògan de la època va ser la via Socialista al Nirvana, juntant les dos grans forces ideològiques de la època.
Entre tant, visites de ruines i pagodes en moto, en vaixell pel riu i en carretó de cavalls. Amb més espanyols perifèrics, californians high tech i noies de Myanmar que xapurregen tots els idiomes. La Meigawan és un crack. Amb la cara protegida del sol per la pasta d'un arbre, com totes les noies birmanes, ens consegueix vendre les estatuetes que no necessitem. Li dic que segueixi estudiant idiomes, però no en un monestir budista, i que treballi en el turisme, que te futur. Em dona les gracies i em regala un braçalet. Hi ha guanyat més amb tot el que m'ha venut.
Demà cap a Bagan en bus. En barco es triga el doble i costa deu vegades més. Només hi van turistes.
Bagan va ser la capital i al segle XIII, Marco Polo ho va descriure com un dels espectàcles més macos del món. En 240 anys s'hi van construir més de 4.000 temples. Un cada tres setmanes. Aquella bombolla de construcció religiosa va deixar el regne exhaust i els mongols xinesos el van destruir.
Com que les cases eren de fusta i tot va quedar abandonat, ara és una plana de 20x20 km en que només hi ha temples, uns 2.000, i camps cultivats. Com si un àngel exterminador arrassés tots els edificis laics i la plana de Barcelona fós un inmens camp amb centenars d'esglèsies a pocs centenars de metres una d'altra.
Per visitar tot aixó, el millor és llogar una moto. Totes son elèctriques, de fabricació xinesa i van molt bé. La que vaig llogar, de marca LVJIA, anava a 50km en els pocs trams asfaltats. Cal acostumarse a l'arrencada més potent que les de gasolina i a la falta de soroll. Tenen molt futur.
La majoria de pagodes es van fer amb rajoles i estuc i estan molt malament. L'ampli programa de restauració ha permés arreglarne algunes, però també construir de nou edificis sense cap ni peus, molt al gust de la corrupció de l'última època de la dictadura.
Al vespre tren nocturn cap a Yangon. 400 km, 10€, 17 hores, mitja de 25 km/h. La meitat que la moto elèctrica. Vagons com a l'època anglesa. Tant poca freqüència de trens, que les branques dels arbres entren a la via i les fulles per la finestra. Llitera còmoda però traqueteix constant. Comparteixo compartiment amb una eslovaca que treballa a Mallorca de tripulació en barcos llogats. Ha travessat l'Atlàntic i deu estar acostumada al moviment constant.
Aprofito el viatge amb dos grans llibres sobre Birmania. Tierra Dorada, de Norman Lewis. Un agent anglés que després del seu paper a la Segona Guerra Mundial, va seguir viatjant. Un mestre per als que escibim de viatges. El 1951, convençut que la Guerra Freda faria encara més dificil viatjar per la regió, va fer un viatge de tres mesos. El capítol "El expreso de Rangún" detalla el trajecte que faig en 17 hores, però ell en una setmana, per les interrupcions de bandits, guerrillers, atemptats i les complexes negociacions per seguir avançant. Va publicar 26 llibres de viatges, va morir al 2003 amb 95 anys i el darrer viatge el va fer amb 90.
L'altre llibre és ""Burmese Days", escrit pel policia colonial britànic Eric Blair, que firmava com George Orwell. Amb una exquisita educació a Eton, va treballar més al nord de Mandalay uns anys i en aquesta novela critica per igual la corrupció de les èlits locals i l'hipocresia dels anglesos. Parlava l'hindi i el birmà. Uns anys més tard i mogut pel seu idealisme, va escriure les vivències de la seva època de voluntari a la Guerra Civil Española, a "Homenatge a Catalunya". Potser també va aprendre el català.
Rangun va ser la capital amb els anglesos. El seu nou nom, Yangon, reflexa la pronunciació local. La dictadura militar va moure la capital a la nova Nay Pyi Taw, a mig cami de Mandalay. No és una cosa rara. Cada tres o quatre dinasties antigues creava una capital nova i així mantenia la bombolla inmobiliaria amb nous palaus, pagodes, etc...
És la principal ciutat, un actiu port i atrau diferents projectes, de moment només teòrics, per donar sortida al mar a la Xina i a Tailàndia. La Xina fins i tot planteja un tren ràpit del Yunnan a Yangon i potser fins a Kuala Lumpur i Singapur. De moment, la ciutat te venerables edificis colonials. La meitat en ruines i la resta adaptats a un nou ús. El seu centre és una inmensa rotonda, que naturalment, té una gran pagoda al mig. Molta influència xinesa i del sud de la India.
La cuina birmana no és tant picant ni variada com la tailandesa i els seus curris son més oliosos. La cuina xinesa o india permeten una mica de varietat. Un ferry molt ple permet travessar en 15 minuts el gran riu Yangon, en una regió molt plana en que el delta del riu Irrawady ha creat molts braços de mar.
Al dormitori un crack. Un jove xinés que ha anat tot sol en bici desde Xian fins a Calcuta, travessant l'Himalaia entre Lhasa i Katmandu. 6.000km, 80 dies, 2 bicis i amb un anglés molt bàsic. Ara ha vingut en bici desde Kunming, però al travessar el Estat Shan, al NordEst de Myanmar, la policia l'ha fet pujar en un bus amb la bici perquè hi ha guerrilles. Demà seguirà cap a Vietnam i altre cop la Xina. Ens hem fet amics del Facebook i li he dit que quan vingui a Barcelona en bici el convidaré a casa.
La joia de la ciutat és la Pagoda de Shwedagan. M'hi porta un atapeit bus local per 10 cèntims. És molt important perquè conté 8 cabells de Buda i tres reliquies anteriors d'amics seus. Però és una estupa, i són solides, vol dir que les reliquies estan enterrades. Amb els quasi 2.000 anys s'hi han construit 7 capes, així que les reliquies no les pot veure ningú. Els fidels hi porten joies i donacions per posar al paraigües que remata l'estupa. Només si pot pujar un cop cada 5 anys, quan és construeix una bastida gegant de bambú pel manteniment. Hi ha llista per entregar joies i les fotos de tot el que hi ha impresionen. Esta rematat per un enorme diamant.
El budisme és una guia de vida simple i que no es fonamenta en veritats revelades, deus, llibres sagrats ni clero que interpreta la doctrina. Afirma que la vida te més de patiment que d'alegria i que només el conaixement i el control dels desitjos permet anar tirant. Una serie de tècniques i exercicis ajuden. Una vida viscuda segons les teves obligacions morals permet anar progressant en cada reencarnació.
Això sona bé i en general no es considera una religió. Molts científics ho consideren la corrent moral més compatible amb la ciencia moderna. Però en la pràctica, ha de conviure amb les religions anteriors, moltes animistes, que fan lloc a una serie de Nats o esperits que influeixen en la vida. També unaserie de rituals shamànics que poden indicar un origen del altre cantó del Himalaia de molts grups de Myanmar.
A Shwedagon el que crida més l'atenció és l'elaborada superstició que ha encaixat en la cultura budista. És normal anar a un astròleg i explicarli el teu problema. Després de consultar el dia de la setmana en que vas neixer i mirar el cel, et pot aconsellar anar a una de les imatges de la Pagoda i portar un tipus de flor, alliberar un ocell o tirar 20 vegades aigua al cap de l'estàtua. Un bon astròleg guanya 10$ per hora, que és el mateig que pagaré a en Zaw, que m'ho explica.
Per 20 cèntims d'euro pot comprar una finíssima llàmina d'or que enganxes a alguna imatge de Buda. N'he comorat unes quantes i n'he posat una al nas del Buda, per prevenir els costipats del hivern. Sembla que les actris famoses les posen a la cara del Buda com a teràpia anti-aging.
En Zaw parla anglés perquè va treballar rentant roba a Dubai, fins que la persecució als Rohingha, musulmans birmans, el va posar en conflicte amb els seus amics pakistanesos musulmans. També parla malai, perquè va treballar a una fàbrica d'alumini a Malaisia. Va consultar a un astròleg que li va dir que és dediqués al turisme i no li va malament.
En Zaw va neixer un dimarts i la seva novia un dijous. Son dies favorables. Els orientals segueixen aquestes pràctiques més per temes de promoció a la feina o treball. Els occidentals, a la nostra manera, també ho fem però per temes sentimentals.
El primer dictador militar va emetre bitllets de 9 i de 45 Kayats, la moneda local, perquè son números favorables al sumar 9. Galbraigth, el gran economista canadenc, va dir que l'única virtut de les previsions econòmiques és que dignifiquen a l'astrologia.
Museu Nacional de Birmània. Enorme, buit de contingut, explicacions i públic. Saben fer molt millor pagodes que museus. Mercat de joies i de roba. Cada paradeta de roba te algunes noies amb màquina de cosir. La roba es fa a mida i es ven.
L'estrella entre les joies és el Jade. Myanmar n'és el primer productor del món i representa una part molt important de la seva renda nacional, junt amb el gas natural que extrauen del Golf de Bengala. Els compradors són principalment xinesos. Paradetes amb noies maques, aire acondicionat i Visa. Però les vendes importants és fan al carrer, en tauletes i taburets de plàstic. Hi dino una sopa Shan per 1,5€ i segueixo les complexes negociacions als taburets del cantó.
Al vespre sopo al carrer, en un altre taburet i estableixo un nou récord. 60 cèntims per un arros amb curry de pollastre. Per veure, unes teteres que son de franc. Tot el que està bullit o fermentat és força segur. Ja em comporto com un birmà. Un dia més i sortitia al carrer amb el "longyi", la faldilla que porten els homes. Com un sarong pero tubular.
Demà vol cap a Chiang Mai. No hi ha vols directes a Laos, i hi aniré en bus i barco des del Nord de Tailàndia.