26 de febr. 2015

Armènia, Yerevan, l'Ararat i els seus misteris.

Armènia és gran com 3 províncies espanyoles. Hi viuen 3 milions de persones i uns 11 milions a la diàspora. Només a Buenos Aires hi ha 7 escoles armènies i l'armeni és un idioma reconegut al sistema educatiu públic de Los Angeles. És una terra pobre i seca perquè la seva alçada mitja és 1.400m. L'antic regne d'Armènia anava del Mar Negre al Caspi, però va perdre quasi totes les guerres amb els imperis veïns de Pèrsia i Bizanci (seguit de Turquia) que es van dividir el territori. L'actual Armènia és el que va quedar dins de la Rússia soviètica. L'alfabet que comparteixen des del segle IV, els va mantenir units.
A l'imperi turc, els armenis dominaven les finances i el comerç, i amb el desgavell de la Primera Guerra Mundial es van apropar molt a Rússia.
Aquells anys, jueus com la família Rotschild dominaven el petroli de Bakú, i altres jueus com Trotsky eren líders de la Revolució que va ser causada pel desastre de la Gran Guerra. Amb els armenis va passar el mateix. Gulbenkian va ser un enginyer pioner en el petroli de l'Orient Mitjà i Mikoian va ser el membre més durador del Politburó soviètic. Més que el georgià Stalin.
Armènia té tancades les fronteres amb Turquia i Azerbaijan, i té ocupat el territori del Nagorno Karabagh. El Caucas és un polvorí congelat. Segurament hi donava millor solució la Constitució Soviètica del 1936 amb un "federalisme asimètric":
Tres repúbliques federades (com Armènia o Geòrgia), 7 repúbliques autònomes (com Abkhazia i Karabagh), 4 regions autònomes (com Ossetia del Sud). Cada nivell amb menys competències que l'anterior. Tot aguantat per un Imperi superior, la URSS, que de manera "benèvola" arbitrava.
En una marshrutka marxem cap a la gorja del riu Debed, el canó que permet entrar a Armènia des de Geòrgia. Suspicàcia a la duana. Els nostres passaports tenen segells i visats de Turquia i Iran. No els hi preocupa que també tinguin visat de Rússia. Aclarim que anem en só de pau i ens deixen passar, després de dir l'aduanera que li agradaria molt anar a Barcelona.
Baixem a Alaverdi, una decadent ciutat amb mina i refineria de coure. Com que la gorja del riu és molt estreta, han construït un poble per a que hi visquin els miners i treballadors. Està en un pla, 200m verticals més amunt del riu i la fàbrica. Van construir un telefèric per que els obrers anessin cada dia a treballar, però el desastre del fi del règim soviètic, noves repúbliques i desindustrialització s'ha fet notar en el manteniment de quasi tot.
El telefèric ja no funciona i les dos cabines estan penjades a l'aire. Dormim al que era l'hotel del poble obrer. Un edifici de 15 plantes, totalment buit, excepte mitja planta amb habitacions arreglades. Al vespre, nosaltres dos som les úniques persones que dormen en un edifici enorme en el que tota la fusta ha sigut arrencada per cremar o vendre. Al vespre tant sols dos vigilants a la porta del carrer de l'edifici, amb pinta de mafiosos, però això no és important perquè el "look mafiós" és el que es porta a tot el Caucas sense que això vulgui dir rés més.
A peu anem a veure el monestir de Sanahin i el memorial als dos germans Mikoian, fills d'aquest poble. Anastas va participar en les negociacions amb Hitler del pacte Germano-Soviètic, les baralles amb Tito, el defenestrament de Kruschev i la crisi dels míssils de Cuba, perquè parlava castellà. El seu germà Artem, enginyer aeronàutic, és la M dels dos que van desenvolupar els MIG, els avions militars de la URSS. Els armenis sempre han tingut fama de gent molt llesta. Una terra tan pobra ho exigeix.
A Haghpat veiem l'unic "khachkar", pedra esculpida, amb una creu i un Crist a sobre. Com que l'església armènia és monofisita, diu que del Deu únic, que té tres persones, la segona persona només té una naturalesa, que és la divina. Els que diuen que en té dos, divina i humana, com fan els georgians o els romans, son uns heretges. Per a que això s'entengui millor, tant sols esculpeixen una creu, sense Crist. Però l'escultor és va equivocar, o no ho va entendre, i en va fer una escultura amb Crist inclòs.
Els dos monestirs són Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, però hem tingut el privilegi de visitar-los buits i de franc. Després un taxi ens porta a buscar un altre marshrutka i seguir viatge cap a Yerevan, la capital. Passem per solitàries i nevades extensions de la meseta armènia, a més de 2.000m, amb el perfil de la muntanya Aragats, de 4.090m, la més alta del país.
És costum als cementiris, posar marbres amb l'imatge del difunt. En un dels cementiris vam veure l'imatge dels morts en un accident de tràfic, amb la representació del cotxe sortint de la carretera. El més perillós al Caucas és anar en cotxe per carretera.
Yerevan és la capital. S'hi arriba per una carretera plena de puticlubs i residències luxoses. No és una ciutat maca com Tbilisi, però sembla agradable. Constants referències a l'abundant i nostàlgica diàspora. El taxista d'Alaverdi anava vestit de Harley Davidson, regal del seu germà als USA. Amb una passatgera del bus parlàvem en francés, perquè havia viscut a Grècia i Paris. Els joves parlen una mica d'anglès i quasi tothom rús. La majoria de diaris escrits en armeni, alguns en rus i cap en anglès.
Arreu referències al genocidi armeni. Més de 1 milió van morir en les liquidacions i deportacions que va organitzar el nou estat turc que va seguir a la caiguda del imperi otomà, durant les terribles èpoques posteriors a la Gran Guerra.
D'això en parlen tots els museus i llibres sobre Armènia i en tenim el primer contacte al Museu d'Història d'Armènia. També parla d'Urartu, un fascinant regne del any 900 aC, i del seu objecte estrella. L'univers en una peça metàl·lica que representa la terra, rodona, el sol, la lluna i els cinc planetes coneguts. És de l'any 1.300aC.
A la mateixa Plaça de la Llibertat, antiga Plaça Lenin, també hi ha el Museu Nacional d'Art, que era el tercer millor de la URSS, després de Moscú i l'Hermitage, perquè hi van portar els quadres amenaçats durant la Segona Guerra Mundial, i allà és van quedar. La llàstima és que estan ordenats sense sentit, com si encara estiguessin en emergència.
Els monestirs són molt petits i antics, però la catedral és molt nova i gran. Com a innovació incorpora també bancs per seure i aquest cop no ens han expulsat de l'església.
Els armenis diuen que son descendents d'un net de Noé. Els georgians diuen que ho son d'un altre. Com que l'Arca de Noe és va quedar encallada a la muntanya Ararat, és la seva muntanya sagrada. Ara està en territori turc, prop de la frontera, però els dies clars és pot veure des de Yerevan. Avui tenim sort, i des de dalt de la Cascade, un monument de 500 esglaons que permet veure tot Yerevan, tenim la sort de veure el sol pondre's al cantó del Ararat. La darrera ombra ens la fa la casa del Centre Charles Aznavour, potser l'armeni més famós de la diàspora.
A la propera entrada al blog explicaré el viatge que comencem al Sud del país, prop de la frontera amb l'Iran, i al Nagorno Karabagh.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada