8 mar. 2015

D'Iveria a Iberia. Despedida temporal del Càucas.

El viatge s'apropa al final i les informacions i sensacions s'acumulen. Poc a poc la barreja d'idiomes, religions, històries i converses agafa forma. Geòrgia és un viatge al passat que ajuda a entendre el present. És segurament el lloc des del que es pot entendre millor el que passa a Ucraïna, el futur de la Unió Europea i els reptes que tenen els països de la seva perifèria.
La Unió Europea no integrarà a Geòrgia. Té uns pagesos a qui protegir i unes relacions espècials amb les antigues colònies. No donarà accés sense visats restrictius. La majoria del turisme a Geòrgia era i encara és de Rússia i d'Ucraïna. Ara ha baixat per la crisi i el conflicte a l'Est d'Ucraïna, però esperen que torni.
Parlant amb georgians, accepten que a Europa no tindran el progrés que voldrien. Recorden el que representava per a Geòrgia el Mercat Comú de la URSS. Una única moneda estable, viatjar sense visat per tots els països del territori, un mercat obert per als seus productes agrícoles i industrials, turisme creixent i estabilitat de les pensions i els serveis socials.
Molts georgians vells, o els pares dels joves, es van arruinar en els primers i caòtics anys després de la disolució de la URSS i recorden amb nostàlgia els anys en que Geòrgia era una de les repúbliques en que es vivia millor. Tothom es sent georgià i molt orgullós de la seva cultura, però sembla que amb la lenta negociació sobre Abjazia i Ossetia, i el fet que 1 miliò de georgians treballen a Rússia, les relacions hauran de millorar.
Sembla que ens dirigim a un món de blocs econòmics amb una certa homogeneitat per proximitat i cultura. Que es posen pals a les rodes un bloc a l'altre per a treure'n profit. Un colonialisme "light", més benèvol que el del segle XIX.
A Gori, una hora lluny de Tbilissi, va neixer Stalin, el georgià més famós de la història. Un jove idealista que marxa del seminari en que estudiava i es fica de plé en la revolució que causa l'enfonsament del règim zarista. La seva brutalitat fa que s'imposi als altres revolucionaris a la mort de Lenin i governi tirànicament un imperi inmens en el que les primeres víctimes són els seus companys.
Se'l reconeix com el vencedor de la Segona Guerra Mundial a Europa, pel paper decissiu que va tenir Rússia. Aquesta ambigüetat en la seva valoració es viu a Gori. Potser l'única ciutat del món en que hi ha una Plaça Stalin amb Museu i estàtua. Després de la denuncia dels seus crims per Kruschev, es va considerar tancar el Museu, però ara és un punt d'atracció per la ciutat, potser l'únic. A la botiga del Museu es pot comprar "merchandising stalinista". Al museu hi ha fotos i documents, i al jardí el vagó de tren en que es desplaçaba per Rússia i va assistir a la Conferència de Yalta, a on els guanyadors es van repartir Europa. Era la versió russa de l'època del "Air Force One", amb lavabo i banyera inclosos.
Gori està al cantó d'Ossetia del Sud. Les tropes russes van arribar a entrar-hi en el conflicte que van tenir amb el govern de l'anterior president. Es van construir uns poblats de cases baixes amb petits horts per als refugiats ossetis que van voler quedar-se a Geòrgia i això segueix siguent un altre problema congelat.
Uplistsikhe és un conjunt de coves i fortificacions que durant 5.000 anys, des del 3.000 aC fins al segle 19 en que es van abandonar, van ser un punt clau de la Ruta de la Seda. Aquesta vall és la que conecta el Mar Caspi amb el Mar Negre. Ara segueix siguent una vall estratègica per un projectat oleoducte que ha de portar el petroli de Bakú al mar, i per una autopista pel transport de camions. Són tan sols projectes i per lògics que semblin, estan molt subjectes a la inestabilitat de la zona.
El monestir de Jvari i especialment la catedral i fortificació de Mtskheta indiquen aquest valor estratègic. A la cruïlla de la vall Nord-Sud que permet travessar el Gran Càucas cap a Rússia, i Est-Oest que conecta els dos mars, i també Àsia amb Europa. És el gran centre de l'espiritualitat georgiana i una esglèsia inquietant. Té elements del segle IV fins al XVIII. Barreja imatges cristianes i el Zodiac als seus frescos. Les parets tenen dos metres d'amplada per amagar galeries i sales defensives. Hi ha enterrats reis i nobles de Geòrgia, però per preservar les restes del saqueig, els ossos estan en diferents llocs que les làpides.
Es conserven cultes i tradicions paganes. A més del Zodiac, els fidels fan un ritual d'abraçar i fer petons a les pedres de l'esglèsia. També antics rituals shamànics, com els llaços fets a les branques dels arbres. Potser versions més modernes són les de les parelles posant candaus als ponts sobre els rius.
A l'Est hi ha dues grans famílies d'esglèsies. Les de ritus ortodoxe, que inclouen Rússia, Ucraïna, Grècia i Geòrgia. I les de ritus Oriental, que inclouen als coptes d'Egipte, Etiòpia, Armènia o l'esglèsia Siria de la India. Dins de cada grup, cada esglèsia nacional té el seu cap, que és igual en jerarquia al cap de les esglèsies d'altres països. Les diferències tenen que veure amb els primers concilis de la cristiandat, i amb la seva oposició al bisbe de Roma, que era un més, fins que un dia va dir que manava més que tots.
Això vol dir que el turisme religiós de Rússia i Ucraïna participa dels ritus a Georgia, però no a Armènia. El turisme religiós és important, i també ho era el de esquí o platja. Turisme europeu quasi no n'hem vist i Geòrgia no té una diàspora tan gran i tan rica com Armènia. En canvi hem trobat molts polacs. Una companyia Low Cost hongaresa ha inaugurat un vol des de Varsòvia fins a Kutaisi, la segona ciutat de Geòrgia, per 50$. Coses de la nova geografia.
Darrer dia a Tbilissi i visita amb la Madona al Museu Nacional de Geòrgia. Com tots els museus, aquest té artefactes del Paleolític fins a l'Edat del Ferro. La diferència és que en aquest museu tot és alguns milers d'anys més antic. Aquesta terra ha estat habitada i ha sigut terra de pas des de fa molts anys.
A Dmanisi, al Sud, excavant en ruines medievals, s'han trobat els fòsils més antics fora d'Àfrica del gènere Homo, 1.7 milions d'anys. També els Sàpiens més antics fora d'Àfrica, d'uns 200.000 anys. Per fer més inquietants les troballes, es va trobar una mandíbula de Sàpiens que havia perdut totes les dents per alguna malaltia però va morir anys més tard. Vol dir que el grup se'n va ocupar d'ell o ella, donant-li el menjar mastegat. Es la primera forma de "Solidaritat sapiens" de la que hi ha notícia. Fora del museu hi ha un graffitti de dos homínids fent un selfie.
Els grecs deien Iberia a la terra que estava als límits del seu món conegut. L'actual Geòrgia era Iveria per l'Est, com la península d'Ibèria ho era per l'Oest. Potser també ho era Irlanda, a qui deien Hibernia.
Al museu hi ha una fabulosa colecció de peces d'or. És la terra del mite de Jasón. Hi ha joies del any 3.000 AC fins a objectes religiosos cristians. La darrera part és el Museu de l'Ocupació Soviètica, recull de materials de la època, sempre amb una certa ambigüitat. Els dos grans repressors de l'època a la URSS, Stalin i Beria, eren georgians.
Darrers moments per passejar pel Vell Tbilissi, una delícia de dia i de nit. Queden coses per fer. Pujar alguna de les muntanyes del Càucas per exemple. De moment, els primers que hi tornaran seran molts dels joves sords de Barcelona.


5 mar. 2015

D'Armènia al Mar Negre

Darrer dia a Armènia. Marshutka fins a Echmiatzin, el Vaticà de l'Esglesia Armènia. Aqui viu el Catholikòs, tenen el seminari més important, i l'espai en que es va celebrar una ceremònia conjunta amb Joan Pau II quan va visitar Armènia. Els diners de la diàspora ajuden a renovar i construir, encara que és manté la sobrietat característica de les construcions religioses armenies.
A Yerevan visitem el passat i el present. El museu en que es presenten les ruines d'Erebuni, ara un barri de la capital, però abans una ciutat neolítica prèvia al regne de Urartu, al 1er mileni aC. El present és la destileria del Cognac Ararat. Va ser el proveïdor de la cort del Zar, Stalin el va fer tastar a Churchill a la Conferència de Yalta, i Churchill el va afegir a la seva llista de licors imprescindibles. A l'època soviètica la fàbrica es va nacionalitzar i es va expandir la producció, i ara ha sigut comprada per Pernod-Ricard. A part de la qualitat, suposo que això ajuda a que, com excepció, pugui fer servir la denominació "Cognac", exclusiva de la regió francesa del mateix nom.
Albina, la recepcionista de l'hotel ha estudiat idiomes i parla un castellà molt bó. Vol demanar una subvenció a la Fundació Gulbenkian per poder anar als USA a una conferència sobre el Genocidi. Ens demana ajuda sobre com redactar la carta de motivació. Espero que ho aconsegueixi i li aconsellem que viatgi pels USA aprofitant alguna xarxa d'armenis que segur que existeix.
Encerts polítics d'Armènia. Tenen bones relacions amb Iran, USA i Rùssia. Els autobusos de Yerevan són una donació de la Xina. Els armenis del món són rics però Armènia és pobre, i la Xina l'ajuda.
Errors. Un enginyer armeni, a l'època del Zar, va dir que l'aigua de llacs com L'Aral o el Sevan s'evaporava i es perdia en un 90%. Va dir que calia reduir la fondària dels llacs fent un ús massiu de l'aigua per regar, i que amb menys perímetre de llac, se'n perderia menys. Anys més tard, a Stalin li va semblar una bona idea. Ara la catàstrofe ecològica del Mar d'Aral sembla irreversible. El llac Sevan, el més gran d'Armènia va disminuir 1 metre per any, fins a perdre'n 30m, i ara s'intenta recuperar.
Tren nocturn cap a Geòrgia. Sols de nit en una estació gran com una catedral i sense lavabos. Un tren cada dos dies. El tren només té tres vagons. Al nostre vagó estem sols. Vaig a explorar el vagó següent i l'únic grup que ocupa un compartiment es preocupa. El responsable del vagó em fa veure que no hi soc benvingut. No hi torno. A les 3 del matí ens desperta la policia armènia per estudiar el nostre passaport durant 10 minuts. A les 4 del matí ens desperta la policia georgiana per demanar-nos el passaport. Se l'emporten i mitja hora més tard ens el tornen. El tren parat. El mateix tràmit a les dues fronteres en bus va necessitar 5 minuts. Sembla que la frontera del tren encara no ha actualitzat els procediments soviètics. Marxarem del Càucas amb més preguntes que respostes.
De bon matí estem de nou a Tbilisi. A Geòrgia avui és el Dia de la Mare, no hi ha escoles i tot està tancat. Passejant pel Vell Tbilisi. Molt maco i en mig d'una rehabilitació força correcte. S'enlaira fins a Mtatsminda, la muntanya que presideix la ciutat i que té esglèsia, funicular i parc d'atraccions. Com el Tibidabo. Dia molt clar i vistes esplèndides. Sembla que falta poc per la primavera.
Per la tarda quedem amb la Madona que ens vol portar a un monument a les afores de Tbilisi, al cantó del llac que fa de reservori d'aigua i a l'estiu, de platja. Després del metro agafem un taxi i el conductor sap llengua de signes. La seva mare és sorda i s'entén perfectament amb la Madona. Condueix un BMW antic, que segurament ha vingut d'Alemania amb més de 10 anys. Com molts, és un taxista irregular, sense llicència i amb un iman que diu "Taxi", i que treu quan veu la policia. És la versió georgiana de "Über".
El monument, "Crònica de Georgia", és com un enorme Stonehenge o Karnak, amb plafons de pedra amb la narrativa nacionalista de Geòrgia. Sembla una cosa que tots els nacionalismes necessiten. La Madona i el taxista comuniquen en llengua de signes russa. El signe d'España indica amb un dit, una llàgrima caient de cada ull. Ens expliquen que és perquè fa anys, per una guerra a España, van portar a Rússia a nens sense pares. Els nens ploraven d'enyorança. Nosaltres també vam fer el signe d'España en llengua de signes russa.
David Gareja és un conjunt de monestirs a la frontera amb l'Azerbaijan. Ara n'hi ha dotze però hi van viure fins a 10.000 monjos, molts en coves. Ara n'hi ha dos en bon estat, un amb uns pocs monjos als que no agraden les visites. L'altre està en territori azerí. Hi ha soldats que deixen visitar-lo sense visat i Geòrgia el reclama com a seu i ofereix un canvi de terres. El paratge és desolat, un autèntic desert. Per arribar-hi cal fer 40 km sense asfaltar, amb un únic poble habitat i alguns ramats d'ovelles.
Hi anem amb la. Madona i amb un taxista amb el que ens entenem amb el nostre limitat aleman. Porta un Mercedes, també de més de 10 anys, ha viscut a Alemania i com tots els georgians té familia a quasi cada païs d'Europa. Opina que el problema són els musulmans.
Més tard, cal practicar el francés, perquè el Museu d'Art de Geòrgia té un Tresor de joies i icones religioses medievals que cal visitar amb guia. Parla francés, és molt nacionalista i opina que el problema són els musulmans. Ens explica que totes les imatges fan aquest signe, que vol dir dos naturaleses i tres persones.
La tercera conversa del dia és en anglès. A Geòrgia es fermenta el vi junt amb la pell i el pinyol, i es conserva en recipients de ceràmica. És un sistema diferent i molt més antic que l'europeu i dóna vins més forts però excel.lents. Comprem dues ampolles de vi negre sec, les dos de raïm de la variant Saperavi, de la regió de Kakheti, a l'est, i de dos cellers diferents. Són les que ens van agradar més en un extens tast de vuit vins diferents.
L'influència europea al Càucas, li va venir pel mar Negre, així que anem a Batumi. És el port pel que s'exporta gran part del petroli de Bakú cap a Europa. La meitat de la costa del Mar Negre és de la regió separada d'Abjazia, que encara que formalment és georgiana, té tots els vincles amb Rússia. Això fa que Batumi sigui la gran sortida marítima del païs. Està a pocs kilòmetres de la frontera turca i és un estratègic nucli comercial que atreu moltes inversions inmobiliàries i artístiques.
Ja era important per a Jasón i els seus Argonautes, que hi van anar a buscar el " Vellocino de Oro". La bruixa-princesa Medea els va ajudar, és va liar amb Jasón i quan anys més tard ell la va deixar per un altre princesa, es va venjar de manera tremenda. Com que era bruixa, el seu nom, Medea, va donar lloc al de la ciència de la Medicina.
Com sempre, el viatge és tant important com el destí. Fins a Batumi en mashrutka es travessa el païs en 6 hores i 380 km. Cal passar la divisòria d'aigües Caspi-Negre, a 1000m en mig d'una imponent nevada i tràfic de camions. Al final cal travessar les darreres estribacions del Petit Càucas, a tocar del Mar Negre i amb neu a la platja. La tornada és més comfortable, en tren que arriba a mitja nit a Tbilissi. Tots dos transports plens, sense cap turista i al mateix preu, només 7€.

2 mar. 2015

Monestirs a vista de l'Ararat i Nagorno Karabagh

Armènia és una terra pobre, en la que la única cosa que abunda son monestirs. Com que va ser el primer païs del món que va fer del cristianisme la religió oficicial, l'any 301, els seus monestirs i esglèsies són dels més antics del món. Entre els anys, els terratrèmols i les invasions mongoles, la majoria estaven molt destroçats, però la rica diàspora armènia n'ha pagat la restauració.
En una sortida d'un dia des de Yerevan es poden veure monestirs impressionants. En marshutka es va fins a Garni, a on hi ha l'únic temple grec que queda a Armènia. Quan els cristians van dominar, van destruir tots els temples anteriors, però el de Garni, inexplicablement és l'únic que es va preservar. El riu que passa pel poble crea unes gorges espectaculars, i tenim sort amb el dia. És veu l'Ararat molt a prop. 20 kilometres que inclouen el riu Arax i l'alambrada de la frontera.
Més amunt en la muntanya, el monestir de Geghard va començar amb coves a on vivien els monjos i amb els anys va arribar a tenir l'autèntica punta de la llança que va rematar a Crist. Així ho assegurava el venedor d'antiguetats que la va vendre als monjos.
A Yerevan cal anar al Monument al Genocidi. Al començament de l'època soviètica no es volia parlar gaire del tema, per oblidar posibles conflictes entre repúbliques de la URSS, però al 1960, mort ja Stalin, es va començar la construcció d'un emotiu memorial. Una gran esplanada amb una estela recordatòria, un foc permanent i un mur amb els noms dels pobles en que hi va haver massacres. Cada any el dia del Memorial, s'omple amb un milió d'armenis. Tots hi van perdre algú de la seva família i el Genocidi és la causa de la gran quantitat d'armenis que viuen fora. 4.5 milions a Rússia, 1.5 als USA i grans quantitats a Austràlia, Canadà, França,...
Després cap a l'estació de tren. Hi ha tren nocturn cap a Tbilissi, a Geòrgia, cada dos dies. Comprem un billet de llitera per dilluns i confirmem que l'estació te tot l'estil de la xarxa ferroviària soviètica. Edifici i salons impresionants, lavabos miserables i una locomotora de les de l'època heroica del tren. Els mapes de les parets no es limiten a la petita Armènia sinò que descriuen tota la xarxa de trens de l'antiga URSS.
El cap de setmana anem en cotxe amb xòfer cap el Sud del païs i Nagorno Karabagh. Tot el camí cap al Sud segueix la frontera amb Nakhichevan, un enclau azerí que també té la frontera amb Armènia tancada. A la vista tenim sempre l'Ararat.
El poble de Areni és quasi la frontera entre Armènia, Iran i Azerbaijan (Nakhichevan). A un lloc tan senyalat, i al peu del Ararat, s'han trobat les restes de pinyol de raïm i recipients per fer vi més antigues del món. Es van trobar en una cova junt amb restes de fa 6.000 anys. Aprofitant que no hi ha cap turista a Armènia aquests dies, el guarda ens deixa entrar. Quasi ploro pensant en Noe baixant del Arca dalt del Ararat, arribant a aquella vall i agafant la primera borratxera registrada en els llibres d'Història. És un vi aspre, d'un gust especial i que recorda al vi grec.
Cal celebrar-ho comprant una ampolla de vi d'Areni, sec, negre i de raïm, i un altre de semi de magrana. Armènia exporta el 90% de la seva producció de vi a Rússia.
La carretera que seguim, també va a Iran. Hi ha moltes paradetes en que es venen grans ampolles de Coca-Cola. El que contenen és vi, que els camioners iranians poden disimular millor perquè a l'Iran l'alcohol està prohibit.
Més monestirs en ruta. Noravank és un dels més estimats del païs pel paper que va jugar en defensar la continuitat de la cultura armènia en front de les invasions mongoles. La ruta te poc tràfic, per ser l'autèntica linea de vida del païs. Després de la guerra del Karabagh, a començament dels 90s, Turquia i Azerbaijan van tancar la frontera i alguns atemptats van inutilitzar els oleoductes amb Geòrgia. Es passava gana i fred i l'únic accés al món era per la petita frontera amb Iran. Ara hi pasen alguns Lada soviètics, amb molts anys, i camions armenis e iranís.
El nostre xòfer és diu Artak, ha viscut uns anys a Sydney i ara té els tres fills i algun net a Armènia. No té cap simpatia per turcs o azerís i situa els límits de la Gran Armènia molt lluny. En parlem molt i el seu discurs és coincident amb totes les versions oficials que hem sentit.
Ens desviem per anar al monestir de Tatev. Un niu d'àligues de dificil accés. S'hi va amb un telefèric, el més llarg del món, de 5.7km i 12 minuts de trajecte. Malhauradament aquell dia no funciona i la ruta son 25 km molt drets, la meitat sense asfaltar i amb neu. Però s'ho val.
La principal crítica al règim soviètic es situa als anys 20. En un món d'imperis que s'ensorraven i manca de models, els revolucionaris russos creien que estava en marxa una revolució mundial. La teoría de la revolució en un únic païs va venir més tard. Van creure que el nou govern dels Joves Turcs, que va salvar l'antic Imperi Otomà de desapareixer també a Turquia, era una fase d'aquesta revolució, i que Mustafa Kemal seria un socialista. Per entendre-s'hi millor, van cedir a l'Azerbaijan, que formava part del antic imperi zarista i que era de cultura turca, enclaus com Nakhichevan o Karabagh, que segurament tenien majoria d'armenis, en un contexte de poblacions molt barrejades.
Això es va aguantar mentre un imperi superior, la URSS, ho va tutelar, però va saltar pels aires quan la caiguda del imperi va ser substituida per nous nacionalismes que van buscar la homogeneitat cultural i "ètnica".
Dos nois azerís morts a Bakú en una baralla amb joves armenis van portar a un progrom amb desenes de armenis assassinats a Sumgait. Nagorno Karabagh, un enclau amb majoria armenia dins del Azerbaijan es va declarar independent, i la guerra va durar 2 anys i va causar 30.000 morts.
Nagorno en rús vol dir "muntanyós", Karabagh en iraní vol dir "bosc fosc". Els armenis anomenen al lloc Artagh. És un territori del tamany d'una província espanyola, que tenia abans de la guerra 200.000 habitants i ara en té 150.000. Una terra pobre entre 1.500 i 3.000 metres. Un no-país que viu en els somnis dels armenis. Especialment dels de la diàspora.
Els trams de carretera indiquen qui n'ha pagat el manteniment. Per exemple els armenis de l'Argentina.
Kirk Kerkorian, un especulador armeni-americà, una mena de Michal Douglas a "Wall Street" i un dels homes més rics de Califòrnia i Las Vegas, és un dels principals donants. Un altre és Levon Hairapetyan, un oligarca armeni-rús, que va finançar una boda colectiva de 700 parelles i un xec per cada fill que nasqués a Nagorno Karabagh, per impedir-ne la despoblació.
Dormim a Goris, el poble previ a la no-frontera. Molt fred, però una distribució massiva de gas, visible a tot Armènia per kilòmetres de tubs grocs, permet escalfar-se sense haver de cremar més arbres.
Va pagar també la reconstrucció del monestir de Gandzasar, al nord de NK. El punt més remot del nostre viatge, i del que són ben visibles els forats de les bales als murs. Va fer també la reconstrucció del poble amb escola, monuments i hotel.
La situació a NK està congelada en una linea provisional, però segueix siguent un polvorí. L'any passat van morir uns 30 soldats de cada exèrcit en incidents a la frontera, parts del territori tenen mines i la setmana passada un helicòpter armeni amb 3 soldats va ser abatut. A les valls més estretes hi ha cables extesos de cim a cim per actuar com a trampes a helicòpters.
Armènia va guanyar la guerra a l'Azerbaijan, perquè va retenir el NK, i va ocupar el territori intermig, assegurant els subministres. De totes maneres, això no està reconegut per la comunitat internacional, i NK no és presenta com una part d'Armènia, sinò com un estat independent.
Per anar-hi des d'Armènia, l'únic punt d'accés, cal tramitar un visat, però no per entrar, sinò per sortir. A Stepanakert, la capital d'aquest no-païs, hi ha un edifici que actua com Ministeri d'Assumptes Exteriors. Per 8 € és tramita un visat, i pots tenirlo en un full separat, per no tenir problemes després al viatjar a algun païs turcòman.
Nagorno Karabagh és un altre racó de món com Kosovo, Palestina, Ucrània, Chipre, Ossetia del Sud, Abkhazia, ... a l'espera de que el desordre internacional pugui posar-hi una mica d'estabilitat i de futur a la seva gent.