Darrer dia a Armènia. Marshutka fins a Echmiatzin, el Vaticà de l'Església Armènia. Aqui viu el Katholikós. Tenen el seminari més important i l'espai en que es va celebrar una cerimònia conjunta amb Joan Pau II quan va visitar Armènia. Els diners de la diàspora ajuden a renovar i construir, encara que és manté la sobrietat característica de les construccions religioses armènies.
A Yerevan visitem el passat i el present. El museu en que es presenten les runes d'Erebuni, ara un barri de la capital, però abans una ciutat neolítica prèvia al regne de Urartu, al 1er mileni aC. El present és la destil·leria del Cognac Ararat. Va ser el proveïdor de la cort del Zar, Stalin el va fer tastar a Churchill a la Conferència de Yalta, i Churchill el va afegir a la seva llista de licors imprescindibles. A l'època soviètica la fàbrica es va nacionalitzar i es va expandir la producció, i ara ha sigut comprada per Pernod-Ricard. A part de la qualitat, suposo que això ajuda a que, com excepció, pugui fer servir la denominació "Cognac", exclusiva de la regió francesa del mateix nom.
Albina, la recepcionista de l'hotel ha estudiat idiomes i parla un castellà molt bó. Vol demanar una subvenció a la Fundació Gulbenkian per poder anar als USA a una conferència sobre el Genocidi. Ens demana ajuda sobre com redactar la carta de motivació. Espero que ho aconsegueixi i li aconsellem que viatgi pels USA aprofitant alguna xarxa d'armenis que segur que existeix.
Encert polítics d'Armènia. Tenen bones relacions amb Iran, USA i Rússia. Els autobusos de Yerevan són una donació de la Xina. Els armenis del món són rics però Armènia és pobre, i la Xina l'ajuda.
Errors. Un enginyer armeni, a l'època del Zar, va dir que l'aigua de llacs com l'Aral o el Sevan s'evaporava i es perdia en un 90%. Va dir que calia reduir la fondària dels llacs fent un ús massiu de l'aigua per regar, i que amb menys perímetre de llac, se'n perdria menys. Anys més tard, a Stalin li va semblar una bona idea. Ara la catàstrofe ecològica del Mar d'Aral sembla irreversible. El llac Sevan, el més gran d'Armènia va disminuir 1 metre per any, fins a perdre'n 30m, i ara s'intenta recuperar.
Tren nocturn cap a Geòrgia. Sols, de nit en una estació gran com una catedral i sense lavabos. Un tren cada dos dies. El tren només té tres vagons. Al nostre vagó estem sols. Vaig a explorar el vagó següent i l'únic grup que ocupa un compartiment es preocupa. El responsable del vagó em fa veure que no hi soc benvingut. No hi torno. A les 3 del matí ens desperta la policia armènia per estudiar el nostre passaport durant 10 minuts. A les 4 del matí ens desperta la policia georgiana per demanar-nos el passaport. Se l'emporten i mitja hora més tard ens el tornen. El tren parat. El mateix tràmit a les dues fronteres en bus va necessitar 5 minuts. Sembla que la frontera del tren encara no ha actualitzat els procediments soviètics. Marxarem del Caucas amb més preguntes que respostes.
De bon matí estem de nou a Tbilisi. A Geòrgia avui és el Dia de la Mare, no hi ha escoles i tot està tancat. Passejant pel Vell Tbilisi. Molt maco i en mig d'una rehabilitació força correcte. S'enlaira fins a Mtatsminda, la muntanya que presideix la ciutat i que té església, funicular i parc d'atraccions. Com el Tibidabo. Dia molt clar i vistes esplèndides. Falta poc per la primavera.
Per la tarda quedem amb la Madona que ens vol portar a un monument a les afores de Tbilisi, al cantó del llac que fa de reservori d'aigua i a l'estiu, de platja. Després del metro agafem un taxi i el conductor sap llengua de signes. La seva mare és sorda i s'entén perfectament amb la Madona. Condueix un BMW antic, que segurament ha vingut d'Alemania amb més de 10 anys. Com molts, és un taxista irregular, sense llicència i amb un iman que diu "Taxi", i que treu quan veu la policia. La versió georgiana de "Über".
El monument, "Crònica de Georgia", és com un enorme Stonehenge o Karnak, amb plafons de pedra amb la narrativa nacionalista de Geòrgia. Sembla una cosa que tots els nacionalismes necessiten. La Madona i el taxista comuniquen en llengua de signes russa. El signe d'España indica amb un dit, una llàgrima caient de cada ull. Ens expliquen que és perquè fa anys, per una guerra a España, van portar a Rússia a nens sense pares. Els nens ploraven d'enyorança. Nosaltres també vam fer el signe d'España en llengua de signes russa.
David Gareja és un conjunt de monestirs a la frontera amb Azerbaijan. Ara n'hi ha dotze però hi van viure fins a 10.000 monjos, molts en coves. Ara n'hi ha dos en bon estat, un amb uns pocs monjos als que no agraden les visites. L'altre està en territori azerí. Hi ha soldats que deixen visitar-lo sense visat i Geòrgia el reclama com a seu i ofereix un canvi de terres. El paratge és desolat, un autèntic desert. Per arribar-hi cal fer 40 km sense asfaltar, amb un únic poble habitat i alguns ramats d'ovelles.
Hi anem amb la. Madona i amb un taxista amb el que ens entenem amb el nostre limitat alemany. Porta un Mercedes, també de més de 10 anys, ha viscut a Alemania i com tots els georgians té família a quasi cada país d'Europa. Opina que el problema són els musulmans.
Més tard, cal practicar el francés, perquè el Museu d'Art de Geòrgia té un Tresor de joies i icones religioses medievals que cal visitar amb guia. Parla francés, és molt nacionalista i també opina que el problema són els musulmans. Ens explica que totes les imatges fan aquest signe, que vol dir dos naturaleses i tres persones.
La tercera conversa del dia és en anglès. A Geòrgia es fermenta el vi junt amb la pell i el pinyol, i es conserva en recipients de ceràmica. És un sistema diferent i molt més antic que l'europeu i dóna vins més forts però excel·lents. Comprem dues ampolles de vi negre sec, les dos de raïm de la variant Saperavi, de la regió de Kakheti, a l'est, i de dos cellers diferents. Són les que ens van agradar més en un extens tast de vuit vins.
L'influència europea al Caucas, li va venir pel mar Negre, així que anem a Batumi. És el port pel que s'exporta gran part del petroli de Bakú cap a Europa. La meitat de la costa del Mar Negre és de la regió separada d'Abjazia, formalment georgiana però amb tots els vincles amb Rússia. Això fa que Batumi sigui la gran sortida marítima del país. Està a pocs kilòmetres de la frontera turca i és un estratègic nucli comercial que atreu moltes inversions immobiliàries i artístiques.
Ja era important per a Jasón i els seus Argonautes, que hi van anar a buscar el " Vellocino de Oro". La bruixa-princesa Medea els va ajudar, és va liar amb Jasón i quan anys més tard ell la va deixar per un altre princesa, es va venjar de manera tremenda. Com que era bruixa, el seu nom, Medea, va donar lloc al de la ciència de la Medicina.
Com sempre, el viatge és tant important com el destí. Fins a Batumi en mashrutka es travessa el país en 6 hores i 380 km. Cal passar la divisòria d'aigües Caspi-Negre, a 1000m en mig d'una imponent nevada i tràfic de camions. Al final cal travessar les darreres estribacions del Petit Caucas, a tocar del Mar Negre i amb neu a la platja. La tornada és més comfortable, en tren que arriba a mitja nit a Tbilisi. Tots dos transports plens, sense cap turista i al mateix preu, només 7€.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada