Despedida de l'Orient veneçolà. Parque La Llovizna, on es junten l'Orinoco i el Caroní, l'afluent més gran, que vé de la Gran Sabana. L'Orinoco és plá, fangós, navegable i travessa tot el país. El Caroní en canvi, te un fort desnivell i un fons de pedra. És un riu ideal per fer-hi pantans. A la seva part final te tres preses que combinades tenen una potència equivalent a 20 centrals nuclears. La presa de Guri durant molts anys va ser la que tenia una potència més gran al món. Tots els projectes d'industrialització, amb els excedents del petroli dels anys 80, es van centrar en això.
El Parque La Llovizna està a les afores de Puerto Ordaz, i diumenge al matí està ple de families passejant sota el sol i prop de les cascades. A prop, al mateix lloc en que es junten els dos rius, hi ha la XXVè travessa nadant del riu. S'hi han inscrit més de 1.000 persones i els guanyadors l'any passat ho van fer en 38 minuts. En Lobo m'ha dit que allà el riu va a 6km/h. Es un repte pels nedadors i per les barques que els rescaten.
M'hauria agradat probar-ho. De fet, el mateix diumenge, a Caracas hi ha la Maraton. Quan estava a Caracas vaig mirar-ho per inscriurem-hi, però les inscripcions ja estaven tancades.
En Lobo s'entén millor amb el sogre que amb la dona, i em comenta que tota la familia d'ella son chavistes. També són negres i pobres. Per la tarda les seves filles estaven amb la cosina més gran. Te 14 anys e intentava llegir mentre les cosines petites l'emprenyaven. Li pregunto que vol estudiar quan acabi l'escola i molt seria em diu que enginyera petrolífera. Li dono la benvinguda al club dels tecnòlegs, la felicito per l'elecció i xarrem una estona. Malgrat el caos en que es troba el país, sense les polítiques cap a la majoria més desfavorida, això no seria posible. Al vespre anem amb en Lobo a un local a sentir música. Li torno a insistir en que tramiti la nacionalitat alemanya de les seves filles. Amb això i un bon model com a cosina gran se'n sortiran.
Dilluns 27 i darrer dia a Venezuela. Un dia llarg. A quarts de quatre cap a l'aeroport per volar amb la companyia Azerca a Caracas, i després cap a Maracaibo. Tot el país d'Est a Oest. Dos vols de 50 minuts. Ha costat 16€. Sort que no ha calgut parar per canviar una peça averiada.
Fascinació per el Super Malandro. L'única botiga del aeroport de Caracas en que venien llibres. Tres estanteries i una amb 5 llibres diferents dedicats a Pablo Escolar. Les altres dos, llibres d'autoajuda.
Maracaibo és la segona ciutat i la capital petrolera del país. Gran cua per agafar un taxi. La meva veïna, colombiana resident a Caracas i molt criolla, acaba parlant amb un taxi sense placa que ja porta a un altre persona i negocia que ens porti a l'estació de busos d'on surten els "por puestos", cotxes que van a una destinació fixa i surten quan estan plens. Volem anar a Maicao, primer poble després de la frontera. El taxista diu que ens porta fins a la frontera, perquè ell no te permís per anar més enllà. La meva amiga negocia molt durament i jo li confirmo que estic d'acord. Això permetra estalviar un parell d'hores i arribar a Santa Marta de dia. Tot plegat podria ser un muntatge, però no m'ho sembla.
Ella va a Valledupar, capital del Vallenato, la música del Caribe colombià. És d'allà i demà comença el Gran Festival que es fa cada any. La seva germana, que està a Miami, i el seu germà, metge que treballa a Murcia, hi van quan poden.
La ruta fins a Paraguachón, a la destartalada frontera és desolada i pobre. També ho és l'altre cantó, fins a Riohacha. Correspón a la península La Guajira. El punt més al Nord de Sudamèrica, habitat majoritariament per els indis guajiros. El taxista i la meva companya criolla no els hi tenen cap simpatia. Diuen que els freqüents atracaments a la carretera els fan ells posant pedres al vespre a la carretera que forcen als cotxes a parar, i que la carn que venen als pobres tenderols és de gos. En canvi son molt discrets parlant de les guerrilles, actives fins fa poc a les muntanyes properes. Valledupar era una ciutat que alguna vegada havia sigut ocupada per les FARC durant dies.
La carretera està plena de forats als dos cantons de la frontera i molts dels cotxes son antics cotxes americans dels anys 50, que cauen a troços i beuen la gasolina a raig. Tenen dipòsits trucats per portar més de 200 litres. El litre de gasolina a Maracaibo val 0.5 cèntims d'Euro. A Maicao val 1€.
Pas a peu de cada frontera per visar entrada i sortida, i 200 metres de terra de ningú. Despedida amb tristesa de Venezuela. Alivi perquè és un país en que no et pots relaxar mai. Se' sortiran de la triple crisi que viuen.
Política, amb el país dividit al 50% amb una agresivitat que fa dificil el compromís.
Econòmica amb un empobriment massiu de les classes mitges, escasetat per tothom i desconexiò de l'economia mundial.
Social amb els índex de violència més alts del món.
He acabat de llegir un excel.lent llibre escrit per un periodista econòmic veneçolà. "Petroleo y desmadre". L'economía actual es hereva del model de petroestat heredat dels 70s. Rendes que venen del petroli, sense necessitar treballar. Distribució de les rendes via subvenció dels productes bàsics i manteniment d'un dolar barat, cosa que afavoria a les classes mitjanes. Quan el país ja gasta més del que ingressa i el preu del petroli baixa, la màquina es para. És el que passa ara i ja ha passat altres vegades.
El chavisme em recorda una mica el que va ser el peronisme a l'Argentina, amb un component que allà no hi era, de revolta del 80% de la població no blanca. Ara sembla que igual que va passar amb el peronisme, 15 anys després, el model s'esgota.
La primera part de Colombia, encara La Guajira, fins a Riohacha, és molt pobre. Les cases son de tronquets de fusta, amb fang rellenant els espais per fer una pared. Els sostres de llauna o de palla. A "Cien años de soledad", García Márquez diu que així eren les primeres cases que van construïr els fundadors de Macondo. Però a la meitat dels 100 anys ja eren cases de maó i dos pisos. Aracataca (Macondo), no està gaire lluny, a l'altre cantó de la serra, a on es junten la gent de la muntanya, del mar, de la sabana i del riu.
La carretera està penjada sobre el mar en alguns moments, i al cantó de la Sierra Nevada. La cadena marítima més alta del món. Des del mar fins als 5.700m. Allà passa la saga de la familia Buendía, i d'aquells cims venia el gel que va fer que "Muchos años más tarde, frente al pelotón de fusilamiento, el Coronel Aureliano Buendía había de recordar el día en que su padre le llevó a conocer el hielo".
Santa Marta. Primer contacte amb el caràcter colombià. Pregunto al taxi que em porta cap el hostel "La brisa loca", sobre el festival del vallenato. És gran i m'explica que ara ja no es respecta rés. El vallenato diu que s'ha de fer amb tres instruments: acordió, caja i guaracha. L'acordionista és el que canta, i els grups han de composar històries. L'acordió el van inventar els alemanys, però no el sabíen tocar. Va fer falta que en portessin un a Colòmbia per a que es veies com es toca l'instrument. Després em va fer una demostració cantant-ne tres de seguits, entre ells el hit de tots els temps "Santa Marta tiene tren...". Em sembla que és l'únic gènere músical amb acordió i argument. Potser anterior al cantautor i l'habanera.
Colòmbia és més segur que Venezuela, però la ciutat te policia i soldats armats per tot arreu. Un control militar va aturar el bus, ens va demanar els documents, i van grabar en video un a un a cada passatger. Els successos del diari són menys per malandros i sicariatos, però ara en canvi, n'hi ha atribuits al terrorisme. De totes maneres, puc sopar en una taula al carrer i caminar per tota la ciutat de nit, cosa que feia dies que no podia fer.
He decidit substituir un trekking a Ciudad Perdida, de 5 dies, perquè no tindria temps d'intentar el Chimborazo en condicions ni veure Tierradentro o San Agustín, unes zones del Sud de Colòmbia que semblen interessants. Avui és un dia tranquil per veure la platja de Santa Marta, el Museo del Oro, en que es pot veure una interessant película sobre els indígenes de la Sierra Nevada i els conflictes que van tenir fins als 60s amb els Caputxins (crec que catalans e inicialment depenents de Sarrià), que els volien cristianitzar i que eren els amos de les millors terres.
Faig un contracte per tenir numero de telèfon local i veig que tenen ofertes de TV per cable i telèfon a 60€. Compro dentífric i sabó fabricats a Colòmbia a millor preu que l'internacional. Els preus són similars a España i el país te una industria de productes de tecnologia mitjana protegits per aranzels. Suposo que la majoria de la població no hi pot accedir, però en zones urbanes i turístiques hi ha prou classe mitja.
Al Super, el kilo de Harina Pan costa 1.4€. El fabricant és Polar, el mateix que a Venezuela. Allà costa 0.1€ paral.lels, però no n'hi ha prou i cal fer grans cues. En la ruta a la frontera es veia gent amb cartons en que hi havia escrit a mà "Arroz" o "Harina". Compraven a veneçolans per revendre més car a Colòmbia.
Demà en bus local cap el Parc Natural de Tayrona, les platges i roques en que la Sierra Nevada arriba al mar, una de les joies del país. Demà passat cap a Cartagena de Indias.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada