En Hans, va arribar als 70s després de navegar a rem els grans rius canadencs i buscarse la vida a la Califòrnia hippy i pre-digital. Es va comprar una petita barca per remontar l'Orinoco i a través del braç Casiquiare arribar al Rio Negro i l'Amazonas. Com que era terra de miners i contrabandistes, les policies li van fer la vida imposible. Va treballar per les empreses alemanes que construien les fàbriques de Ciudad Guayana. Fabriques que aprofitaven el ferro i alumini de les mines properes i l'electricitat de la presa de Guri, sobre el riu Caroní. És el riu del Salto Angel, i és l'afluent més gran de l'Orinoco. A l'època era la segona central hidroelèctrica més gran del món.
Com molts alemanys en aquest país, és va casar amb una noia local infinitament més jove, i com que era fuster, va posar en marxa un allotjament al Delta del riu Orinoco. També es va fer una casa a Puerto Ordaz, per a que la seva dona la portés com posada, però em sembla que aqui es va començar a complicar tot. Ho veuré quan torni del Roraima i pasi dos nits a casa seva.
L'allotjament del Delta el van construir els Warao, que son els que en saben i que són els únics que poden viure bé en aquell infern verd. Per els blancs, ets un presoner del riu. Si te'n allunyes caus en una trampa de fang, humitat, insectes i plantes de la que no en pots sortir.
Els Warao, en canvi, no només saben fer un clar a la vora del riu. Tallar els troncs adequats i enfontsar-los al fang per fer-hi a sobre una casa. Cultiven també yuca i blat de moro, coneixen els arbres dels que en pots menjar el cor dels troncs o els fruits, i pesquen 5 piranyes en el temps en que jo en pesco una. Cacen les capibares, els roedors més grans del món, i ens els mengem per sopar. Tenen també cases sense parets. Cal protegirse de la pluja, però no del vent o fred. Les taulades de fulla de palma, cal canviarles cada 6 anys.
Els nens tenen escola a prop, i uns llibres de text que reconeixen l'importancia dels indígenes en el passat i present del país. Pugen el seu nivell, però son insuficients per a les aspiracions dels fills de la classe mitja que ja parteixen de pares cultes.
Els Warao s'han adaptat al seu entorn, com també ho han fet els alemanys. En Lobo em diu que als 80s Venezuela era molt millor que els USA, però ara està desesperat amb el règim. Amb 68 anys no vol començar de nou. Li van robar el cotxe, i s'ha comprat un Wolfswagen de segona mà, perquè hi ha recanvis. En Martin, un altre alemany de la zona, té un Toyoya Land Cruise, que diu que és com un tractor. Sempre tens peces per modificarlo i al final ja no hi ha rés que sigui original. Fins i tot a Colombia fabriquen recanvis no oficials pel LandCruise.
Uns altres que s'adapten son els contrabandistes. Un bidó de 200 litres de diesel costa 20 Bolivars, l'equivalent a 10 cèntims d'euro. Els 200 litres. L'illa de Trinidad està a poques milles de les boques del Delta, i barques porten diesel i retornen peces de recanvi. Suposo que també és ruta de tràfic de drogues.
Ara que moltes aerolinies cancelen les rutes a Caracas perquè no els hi paguen les subvencions promeses per viatgers nacionals, una manera facil i barata de viatjar a Venezuela és des de Londres a Port of Spain, capital de Trinidad y Tobago.
Després del Delta, vaig a Ciudad Bolívar i segueixo l'estudi sobre peces de recanvi. El meu bus de les 19:45 s'ha cancelat per avaria. Compro un billet a l'únic que queda, "El Expreso de los Llanos", que ha de sortir a les 21:00 i arribar a Santa Elena de Uairén cap a les 7 del matí.
Arribem a les 3 de la tarda, després d'una hora de retràs a la sortida, tres parades per problemes mecànics. Un canvi de corretja i dos problemes amb una roda. Finalment es resólt empapant de gasolina el contacte entre la goma que perd aire i la llanta. S'encén la gasolina i el foc fa que la goma es torni a enganxar a la llanta. Vam seguir fins que vam trobar al bus de les 19:00 espatllat. Vam parar a ajudarlo, i no es va poder resoldre fins que una grua que portava un camion avariat, també va parar i va treure del camion avariat el manguito que va permetre resoldre el problema. Per si de cas, he procurat que no es veiesin la tablet, celular ni rellotge.
700 kilometres a través de selva, bosc i sabana en la que es veien tepuis al fons. Quasi despoblat fins al control del exèrcit que va revisar tots els equipatges. La meitat del bus eren brasilers i els paquets enormes. La meitat del poc tràfic eren camions cisternes pintats amb "Agua Potable", però que no dubto de que portaven gasolina.
Santa Elena de Uairén és un poble de mites i de frontera. Alejo Carpentier, el gran escritor cubà, hi va situar el final de la seva novela "Los pasos perdidos". Un jove intelectual veneçolà dels anys 20 comença una búsqueda de varies contradiccions personals i d'un instrument indígena. El viatge en l'espai, riu amunt, és també un viatge en el temps que el porta a les cultures primigènies i al descobriment de l'art. Finalment viu en un lloc enllà de la selva i al peu de les grans mesetas la fundació de les primeres ciutats colonials. La Santa Mònica de los Venados que s'inventa al final i principi del món, és en realitat Santa Elena de Uairén.
Poc queda d'aquella ciutat. Ara la única carretera que travessa la selva amazònica pel nord, és la que va de Manaos a Boa Vista i entra a Venezuela per Santa Elena, seguint la meva ruta del bus.
Al terra i als rius del voltant hi ha or i diamants, i el poble te un toc de racó del Far West. Les botigues venen equip per a miners, subministres per la sabana, és més fàcil trobar un puticlub que un bar per seure a prendre una cervesa, hi ha molts locals d'apostes, i nombroses barraques anuncien que compren or, diamants i assessoren en com invertir els guanys.
També hi ha els grups que es troben per anar cap al Roraima. Jo surto demà a les 9 del matí, i avui he conegut als membres del meu grup.
3 veneçolans, 2 francesos, 1 brasiler, 1 japonés, 1 portugués, 1 letona, 1 polonés, el guia pemón i jo. El propietari de l'agència, alemany. El Tepui al que volem anar és la triple frontera entre Venezuela, Brasil i Guyana anglesa, encara que Venezuela reclama com a propi el territori entre el Roraima i el riu Esequibo.
Estarem 6 dies i 5 nits dormint en tendes. Dos de les nits a dalt del Tepui. En tornar agafo un altre cop el bus nocturn fins a Puerto Ordaz. Aquesta serà la darrera entrada al blog, segurament fins al dissabte 25 d'abril. Feliç dia de Sant Jordi!.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada