Dissabte 11 d'abril i a Caracas tothom està al carrer. Passejant, fent cues als supermercats i farmàcies o mirant els espectacles del Festival de Teatre.
Intento semblar un caraqueño mès, encara que amb un 20% de la població d'origen exclusivament europeu, el meu to pàlid i potser les ulleres em traeixen. No he vist cap turista des de que vaig arribar. Sembla que quan van matar a l'últim turista fa anys, els caçadors de turistes es van morir de gana per falta de preses. Ara ja no en deuen quedar, o he tingut sort.
Travesso tot el centre de Caracas a peu. Altamira, Chacao, Chacaíto, Sabana Grande, Parque Central i llegeixo dos diaris. Un a favor del règim, amb abundant paper, i un contrari al règim, que sembla que ha tingut problemes per comprar paper. Avui toca "El Correo del Orinoco" i "El Nacional".
Els museus d'Art Nacional i Art Contemporani destaquen. Als 70's Venezuela jugava en el mercat internacional de l'art, el paper que avui juguen Qatar, Dubai o per altres raons, la Xina. Ho compraven tot i Caracas te el millor Museu Contemporani de Sudamèrica, potser només superat pel de Sao Paulo. La meitat de sales estan en reparació i tant sols s'exhibeix una part, però ja n'hi ha prou.
L'art també està al carrer, i grups de tot Sudamèrica fan espectacles de titelles i animació per nens.
Als 70's el petroli va multiplicar el seu preu per les guerres de l'Orient Mitjà i les èlits veneçolanes van embogir. Tot el que hi ha de modern a Caracas es va construir llavors i ara te greus problemes de manteniment i d'ús. El complexe Parque Central n'és un exemple. És un inmens espai de formigó, que inclou dues torres que durant 20 anys van ser les més altes d'Amèrica Llatina. M'han dit que les ocupen departaments del govern, però encara que hi ha una inflació d'organismes oficials, dubto que estigui tot ocupat. Tampoc estic segur que funcionin tots els ascensors, perquè el manteniment és complexe i els recanvis cal pagar-los en dolars. Com que és dissabte, està tancat i no ho puc comprobar.
Els nivells baixos son terrasses de formigó. Un nivell pot estar plé, amb gent venent com en una estació de metro, però el nivell superior estar buit . Em recorda en més gran i decadent, a la zona AZCA, de Madrid.
Era una perillosa idea d'urbanistes i arquitectes d'aquells anys. Una ciutat dins de la ciutat. Amb les seves escoles i serveis. Com un creuer de formigó al que és fa vida, oci i treball. Els blocs de pisos eren de nivell alt, amb duplex i superficies grans. Si m'inquieta un dissabte el matí, no puc ni pensar-ho de nit.
De l'estació de Parque Central surt el Metrocable. Es un telefèric, com els d'estació d'esqui, que en quatre parades, s'endinsa saltant de turó en turó, en el "barrio" de San Agustín. És una experiència sobrevolar una inmensa extensió de barraques a 10 metres d'alçada, amb els mateix vehicle amb que es veu als esquiadors.
La recollida d'escombraries al "barrio" es fa amb un canaló obert que baixa per la forta pendent, fins a un container a on s'apila la porqueria. Suposo que de tant en tant es recull el container per portar-lo a un abocador. Amb la pendent necessària per a que això funcioni, no es estrany que en l'època de fortes pluges, parts del "barrio" s'ensorrin, sovint amb morts.
Des de la cabina, només faig fotos en algun trajecte en que vaig sol o amb senyores grans. Pocs metres abans d'arribar, esverades em diuen que amagui el "celular" perque està plé de malandros. Naturalment els hi faig cas, surto al mig del barrio i decideixo tornar per el mateix camí que ja he fet.
Segueixo la caminada fins a la Plaza Bolivar. En grans pantalles es projecten els discursos de la Cumbre de Panamà. Segueixo Televen, la oficial, i la CNN latinoamericana. Retòric Maduro, m'agrada molt Evo Morales, i m'emociona quan Raul Castro diu que "El Predidente Obama es un hombre honesto".
Bolivia ta un 60% de població indígena i Evo és el primer president indi. Tots els anteriors eren "blancs", i van aconseguir un rècord de més presidents que anys d'independència. Evo va per un tercer període com a President guanyant les eleccions. Chavez va ser per molts dels veneçolans que no estan en el 20% europeu, una il.lusió. És dificil fer paralelismes, però el mateix va pasar amb Mandela, Gandhi o Evo Morales.
Em compro una edició de la Constitución Bolivariana, encuadernada en pell i amb apariència de "Libro Rojo", per 1€. No crec que m'ajudi a entendre millor aquest país.
Em fico en una assamblea d'associacions comunals al Centro Simon Rodriguez "Robinson". Mestre de Simon Bolivar amb qui va compartir aventures pedagògiques per la França revolucionària i la convulsa Sudamèrica. Ara els projectes educatius a les zones pobres es diuen "Misiones Robinson". A Nicaragua era "Cruzada de Alfabetización".
Vaig a sopar amb la Verina i en Reddy a una Arepera al barri de Las Mercedes. L'arepa és una massa de blat de moro que fa el mateig paper que el pa. Les areperas son molt populars i tries el tipus de relleno que vols. Parlen de la represió sobre els estudiants que van fer les darreres protestes contra el govern i l'empresonament dels joves liders. El 15 M va ser els bressol de Podemos, i unes protestes similars a Caracas han sigut el bressol d'una nova generació de liders anti govern.
Fins ara un ciutadà podia comprar 5.000$ per viatjar, a un canvi molt favorable. 12 Bolivares per 1$. Ara s'ha reduit a 2.000$, i per viatges als USA, 700$. Cal demanar-ho tenint un compte a un banc públic, i justificar totes les despeses al final del viatge.
Sembla absurd, però tot ve d'una tradició pitjor. Molta gent comprava dolars a 12 Bolivars, i després els venía a 200 al mercat negre. Un desastre al que la manca de divises per la caiguda del preu del petroli està posant fi.
Tot va començar quan el govern va començar als 70's a distribuir part dels guanys dels petroli en forma de subvencions. Això va beneficiar especialment a la classe mitja i ara sembla que la festa s'ha acabat, i que ja no hi ha classe mitja.
Diumenge es un dia tranquil en que es pot veure la cara amable de Caracas. Telefèric fins a dalt del Pico Avila. De 1.000m a 2.200m. A un cantó es veu Caracas, i al altre el mar Carib. La carretera que rodeja Caracas a la cota 1.000 està tallada tot el matí, per ús exclusiu de ciclistes, corredors i passejadors, que en fan bon ús. Al parque Miranda juguen milers de families i es troben tot tipus de sectes religioses, esportives o d'estils de vida. Al Centre Cultural La Estancia segueixen els espectacles de teatre al carrer.
Em despedeixo de la Ewa i en Piotr, a casa dels que he estat 4 dies i marxo al terminal de l'empresa Rodovias que opera la linia a Ciudad Bolívar. 8 hores de bus i excés d'aire acondicionat, tota una nit fins a la capital del Riu Orinoco.
L'Orinoco és el quart riu més caudalós del món. Després del Amazonas, Congo i Ganges. Seguit per alguns afluents del Amazonas i els grans rius assiàtics. Totes les estadístiques tenen trampa, i part del cabal del Orinoco se'n va al Amazonas pel canal de Casiquiare. Es un fenòmen únic de conexió navegable natural entre conques fluvials. Va ser definit per Alexandre Humboldt, el savi prussià que va explorar els tres paísos pels que estic viatjant, al segle XVII. Va tenir també temps d'anar a Cuba, als recent nascuts EEUU i fins i tot sopar amb Jefferson, futur president, per parlar de ciència.
El nom antic de Ciudad Bolivar era Angostura, per un petit estratament que te el riu a l'alçada de la ciutat, i que ara aprofiten les barques per transportar persones d'un cantó a l'altre. Va ser a Angostura que Bolivar va proclamar l'independència de la Nueva Granada, que incloía Colombia, Venezuela i Equador. Angostura va ser la primera capital, fins que s'alliberés la capital natural que havia de ser Bogotá. La unió va durar pocs anys, i les èlits van tornar rapidament a l'organització que tenia la Colònia, en un exemple més de que per sota de les grans proclames, moltes coses no van canviar.
La Posada Don Carlos és un encantador edifici colonial, amb dos patis, al cantó de la inevitable Plaza Bolívar i prop del Paseo del Orinoco. És el primer lloc en que he trobat turistes. Un grup que ha marxat al Salto Angel i després anirà a les Guyanes. Sopo amb el seu guia, un curiós londinenc que viu a la Xina, fa d'agència de viatges per internet i porta una samarreta de Corea del Nord, perquè és el seu viatge estrella.
M'ajuden a organitzar la ruta per la gran Sabana, i demà al matí surto amb un avioneta cap a Canaima, al peu del Salto Angel. Després faré una petita volta en barca de dos dies pel Delta, i després d'un viatge en bus de 11 hores, aniré al fi del món, l'ascensió al Tepui Roraima en 5 dies dormint a la muntanya.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada