26 d’abr. 2015

Roraima. Un món perdut a un país perdut.

El Roraima és el tepui més alt amb 2.800m. No és el més gran, perquè l'Auyantepui, el del Salto Angel, és tres vegades més gran, però junt amb el Tepui Kukenan, són els dos més orientals. Després ja venen les selves i boscos de Guyana i Brasil.
No hi ha cap infrastructura i cal anar-hi en grup, amb guia i portejadors que s'ocupen de les tendes i menjar. Des de Santa Elena, la ruta normal son 6 dies i 5 nits. Dos dies travessant la Sabana fins al peu del Tepui, dos dies dormint dalt del Roraima, amb l'ascensió i caminades per l'irregular terreny dalt del Tepui, i un dia per tornar.
L'ascensió es fa per l'única via posible, descoberta el 1838. Fins llavors es creia que era inaccesible. Hi ha una diagonal de vegetació que travessa la pared. Al començament hauria de ser molt dificil de travessar, però amb el temps s'ha marcat un camí molt clar, que amb arrels i pedres al descobert es pot pujar sense problema.
La roca dels tepuis és arenisca i amb l'erosió ha agafat formes molt originals, que inclouen unes petites repises que serveixen per plantar-hi les tendes a cobert. Son els "hotels" del tepui i protegeixen una mica de l'aigua que cau molt sovint.
El paissatge és d'un altre món, o potser és com el d'alguns fons marins. El 50% de les plantes son endèmiques, no existeixen enlloc més, i tenen com a principal característica que moltes son insectívores. Una terra d'arenisca amb molta caiguda d'aigua fa terres pobres, i les plantes han complementat la seva dieta de nutrients amb insectes.
La superficie dels tepuis més grans no és suficient per sostenir una cadena d'animals que es mengin entre si o que mengin plantes. Roraima deu tenir aproximadament 30x8 km. L'animal endèmic més gran son unes petites granotes negres que estan més emparentades amb les granotes africanes que amb les de Sudamèrica.
Fa 3.600 milions d'anys es va formar la placa basàltica i granítica que hi ha sota els Tepui. Fa uns 1.800 milions d'anys, gegantesques muntanyes ja deixaven anar sediments de sorra que s'acumulaven en capes submarines i formaven l'arenisca actual. Fa uns 200 milions d'anys, el supercontinent Gondwana, del que aquesta placa en formava un extrem, es va fragmentar i va apareixer l'oceà Atlàntic. En la seva deriva, Sudamèrica va aixecar l'Escut Guaianés fins a bastants milers de metres d'alçada i també va fer aparèixer els Andes, molt més joves. L'erosió posterior va convertir aquella antiquíssima meseta en una serie de Tepuis aïllats.
Potser si que en algún moment hi van viure dinosaures diferents dels animals de les cotes baixes, però no hi ha registres fòssils, perquè quan es van formar les pedres, la vida es reduía a unicelulars.
Al Roraima hi van molts brasilers, perquè poden volar fins a Boa Vista i tant sols han d'entrar a Venezuela pocs kilòmetres. Els hi surt molt bé de preu i s'estalvien la mala fama en seguretat. Moltes ciutats brasileres estan en el grup de les segones més perilloses del món, però les de Venezuela estan en la primera categoría.
Hi ha també veneçolans, que volen coneixer el seu país, i que no poden anar fora perquè ara es prohibitiu. El Pedro i la Isabel, al nostre grup, son una parella encantadora, que en agraïment a que els meus comentaris cap el país eren positius i optimistes, em van regalar una gorra "oficial" amb la bandera del país.
Fa molts anys, quan els meus companys de grup no havien nascut o eren nens, vaig anar amb la Conxita al Perú. A Lima ens van intentar robar la motxila amb el truco d'embrutarla. El bus en que haviem d'anar a la Cordillera Blanca, va ser sequestrat i van robar a tot als passatgers. Per sort havien fet overbooking i ens van posar en el bus següent. Al Camino del Inca no hi anava ningú, excepte nosaltres i algun inconscient, pel risc de robatoris. El tren de turistes que torna a Cuzco des de Machu Pichu, havia sigut ametrallat per Sendero Luminoso feia uns dies, amb dos turistes morts. A Ayacucho no s'hi podia anar perque estava ocupat per la guerrilla.
Avui el trek del Camino del Inca te una llista d'espera de més d'un any, hi ha moltes agències que el fan, i el preu és de més de 1.000€. Perú és un destí turistic mundial sense més problema que alguns llocs d'Europa.
Estic segur que algun dia, el trek del Roraima serà el mateix, perquè és un lloc excepcional, i quan les diferents crisi que afecten a Venezuela es resolguin, que algun dia ho faran, serà un destí dur però massiu. S'ho mereix.
Dalt del Roraima hi ha alguns llocs en que l'aigua de pluja s'estanca. Forma "Jacuzzi" freds, en que es d'agrair banyarse. Les aigues no segueixen valls o rius, però la direcció en que desaigua cada part del tepui va servir per dividir-lo entre Venezuela, Brasil i Guyana. La llegenda diu que al punt triple entre els tres paísos, sovint hi ha agents brasilers que demanen el permís per entrar al seu territori.
Amb els indis pemons que fan de guia o portejador, és més facil entendre's en anglés que en castellà. La majoria son de la Guyana i es mouen entre els dos paísos sense problemes. La zona occidental de la Guyana no és reconeguda per Venezuela, que la considera part del seu territori. Això inclou un troç del cim del Tepui. Aquesta reclamació no tenia cap importància, fins que es va trobar petroli a les aigues costeres. Aquest petroli ja està explotat per companyies nordamericanes, i segons algunes hipòtesis, és la causa del actual enfrontament entre els dos governs.
Els que no son ni brasilers ni veneçolans al grup, son especials. El meu company de tenda, l'Hiroshi, és un japonés de 30 anys. Enginyer del exèrcit japonés, va deixar-ho després d'uns mesos a Kuwait, durant la primera Guerra del Golf, en veure el negoci que era per a les empreses americanes de obra pública. Va anar a recorrer tot Europa en bicicleta i tant sols va fer una parada per pujar al Matterhorn amb un guia. Es molt bon tio i les llargues nits a la Sabana i al Tepui ens van donar per moltes converses.
En Jean és francés. És oficial de la marina mercant. Va travessar tot sol l'Atlàntic amb un iot mínim. Després el va vendre i va començar a treballar en turisme a Venezuela. Tenia una especialització en vaixells que instalen cables a profunditats marines, i sovint el cridaven per anar a qualsevol lloc del món a treballar-hi una temporada. També va aprendre a anar en moto per travessar tot Sudamèrica.
Ha muntat una agència de turisme als Andes de Mérida, i fa poc el van assaltar robant-li el Land Cruiser, moto i ordinadors. L'assalt va durar 4 hores, i amb l'entrenament rebut com a oficial de marina mercant, va colaborar amb els assaltants i va visualitzar el nus amb que el van lligar per després poder alliberarse. No guarda rencor als assaltants. Eren sicaris que cobraven poc. Un d'ells va trucar durant l'assalt a la seva dona per dir que tot anava be i que encengués una espelma a la Verge. Li va dir que acabava de sortir de la presó i tenia un fill. Durant l'assalt van trucar al qui els hi havia encarregat per confirmar instruccions. El comportament d'algunes de les institucions regionals és sospitós, i aquets robatoris un negoci. Fins i tot va haver d'ajudar a treure el cotxe, perquè el terreny era dret i no en savien.
A la mare de la Isabel van intentar robarli el cotxe, però els hi va dir que tenia canvi manual, i ho van deixar correr perquè només savien portar un cotxe automàtic. La majoria de robatoris son per cotxes, motos, telèfons o armes, perquè la gent no porta diners. Els turistes no tenen més remei que portarne, perquè les targetes no serveixen, però quasi no hi ha turistes, fora de llocs com Canaima o Roraima.
La violència es pot quantificar. Caracas és quasi un terç del país i hi viuen uns 7 milions de persones. Amb una esperança de vida d'uns 60 anys, cada dia deuen morir-hi de mort natural unes 350 persones, i unes 20 de forma violenta. Vol dir que un 6-7% de les morts son violentes, però molt concentrades en homes d'entre 14 i 40 anys.
Son moltes i per això és la segona ciutat més violenta del món, però són uns percentatges molt inferiors als dels anys de la Primera Guerra Mundial a França, per exemple, com es pot veure pels monuments que hi ha a cada poble francés. Els criminals responsables d'aquelles morts, tenen dedicats els millors carrers de París.
Cada viatge n'obre un altre. Un guia local m'explica que l'Auyantepui es puja en 3 dies, es travessa en 4 més, i es pot baixar en ràpel per la pared davant del Salto Angel en dos dies. 14 rapels encadenats, amb una nit en una repisa tant ampla que no fa falta lligarse a la roca per fer-hi vivac.
Tantes hores junts tot el grup donen per moltes converses que ajuden a entendre la crisi del país. El sou mínim és igual a la pensió de jubilació, que és la mareixa per tothom. 5.400 Bolivares, que al canvi paral.lel equivalen a 27€. El sou mínim més baix del món. Això només s'aguanta amb subvenció dels productes bàsics, que son els que ara escassegen.
"Harina Pan", és la farina de blat de moro més utilitzada. El preu oficial d'un kilo és de 19 Bolívares, i el preu en mercat paral.lel, uns 30 "Bolos". No n'hi ha prou i per això és fan grans cues als supermercats. En canvi amb la gasolina la diferència és molt més gran. El litre pot valdre 1 cèntim d'euro, o més d'un euro, segons sigui el preu oficial, subvencionat, o el paral.lel.
Després de 6 dies a la Sabana i al Roraima, ens espera un nit de bus fins a Puerto Ordaz. Sis del grup marxem junts i tenim sort perquè aquest cop no hi ha cap averia. Puerto Ordaz forma junt amb San Felix, la segona o tercera ciutat més gran del país, Ciudad Guayana. Es una ciutat que es va construir als anys 60, per donar suport a les industries que aprofitaven les mines de ferro i alumini, i l'electricitat de les preses sobre el riu Caroní, l'afluent més gran de l'Orinoco.
Estaré dos nits a la Casa del Lobo, de'n Wolfgang, amb qui vaig anar al delta del Orinoco. La casa és destartalada, amb bon WiFi i lluny del centre. La ciutat és una successió de Bellvitges i barris residencials, però tots força destartalats i amb totes les cases envoltades de reixes. El centre el formen dos inmensos centres comercials, que estan totalment plens de gent menjant, anant al cine o mirant botigues, i aprofitant l'aire acondicionat. Segueixo siguent el més pàlid de pell. Aprofito per comprar un llibre sobre l'economia del país. Sembla que el problema ve de lluny. A la dècada del 1910 aquest era el país més pobre de Sudamèrica. Només exportava una mica de cafe i cacau i tenia manys de 3 milions de personas. A final dels '20 era el primer exportador de petroli del món i aviat totes les exportacions i rentes venien del petroli. Això va arruinar totes les activitats en que calia treballar, especialment l'agricultura.
Torno cap a la Casa del Lobo amb una buseta, i entren dos joves. El que tenia més cadenes penjades al coll i les olleres de sol més fosques comença a explicar que te un fill amb càncer i necessita diners. L'altre els demana. El meu veí els hi dona 5 bolívares i jo faig el mateix. La broma ha sortit per 2 cèntims d'euro.
S'apropa el final del viatge per Venezuela. Demà aniré als parcs a la vora del Riu Caroní, com milers d'habitants de Puerto Ordaz, i demà passat tinc bitllet per volar a Maracaibo en una complicada ruta que em fa anar a Caracas, Maracaibo, frontera colombiana i en un moment dificil de definir, arribar a Santa Marta.
Venezuela, amb la seva triple crisi, social, econòmica i política, amb la seva gent encantadora, i amb la seva naturalesa única i desbordant és un país que no deixa indiferent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada