Intentar entendre Venezuela comparant-la amb els altres paísos no funciona. És un dels paísos amb més recursos naturals del món, però és pobre. 1 litre d'aigua mineral costa 3 vegades més que 1 litre de gasolina. Hi ha dos canvis oficials del "Bolivar fuerte" la moneda de la República Bolivariana, un deu vegades més gran que l'altre.
Tots els locals del país tenen grans cartells prohibint l'entrada d'armes de foc, i totes les seves ciutats grans estan en el Top 50 de morts anuals per 100.000 habitants, amb Caracas en un trist segon lloc mundial. La majoria de les morts son "sicariatos" o lluites entre bandes de "malandros". L'imatge més visible al carrer és la del difunt Hugo Chavez, i quasi la meitat dels locals son "Salones de belleza". Venezuela també lidera les estadístiques de "Miss" en tots els concursos de bellesa mundials.
Arribar-hi de nit no ajuda a superar els prejudicis i fins i tot el viatge de 30 km del aeroport a la ciutat es converteix en un exercici paranoic per intentar detectar si el conductor està donant informació en les seves constants trucades de telèfon mòvil a uns hipotètics assaltants.
Això fa que quasi no hi hagi turisme, i a Caracas simplement no n'hi ha. Zero, ningú. Una de les ciutats més grans del món, 7 milions de persones. Situada enmig d'un paradís natural i un clima insuperable, però no te cap hostel. En canvi hi ha algunes ofertes de airbnb, i acabo a la casa de la Ewa, una periodista polonesa que fa 25 va venir per casarse amb un veneçolà. En Piotr, el seu fill de 12 anys i un metge de Maracaibo que fa 5 anys que està com a hoste a la casa. Airbnb et permet entrar en la infinita casuística de les cases modernes.
Al matí comprobo que les ciutats de Mad Max i Blade Runner no existeixen, encara. La gent és molt solidària amb la persona propera, a qui parla i veu. En canvi te por de "l'altre", aquell misteriós ser a qui encara no ha vist, però que sens dubte està preparantse per fer-li la punyeta.
Tothom a qui trobo és encantador, i entre "mi amor", "linda" i "a la orden", anem fent, patint però per l'inminent atac dels malandros.
Comprar una targeta telefònica local em permet veure l'enorme barreja entre indis, negres i europeus que és aquest país. El meu descolorit color de pell contrasta amb el de la trentena de joves que atenen els complexes circuits que cal fer per poder tenir un numero de telèfon local.
Caracas no va ser una gran capital a l'època de la Colonia. Els espanyols basicament van suplantar l'estructura incaica i la van adaptar al seu objectiu, que era administrar l'extracció de rendes degudes a la plata. A Venezuela no hi havia plata ni ciutats incaiques, així que va ser un destí de segona, comparat amb capitals com Bogotà, Quito o Cuzco. En canvi la gran figura de la independència Latinoamericana, Simón Bolivar, va neixer i està enterrat a Caracas.
El recorregut per el petit nucli antic, comença com és d'esperar, a la casa en que va neixer Bolívar, i acaba al Panteón a on està enterrat. Vaig començar a fer aquest recorregut, sense saber-ho, el mateix dia en que el feien milers de "chavistas", per destacar l'entrega al president Obama, a una reunió llatinoamericana al Panamà, de moltes signatures en que es protesta d'unes sancions fetes a 7 caps del règim per pressumptes accions de repressiò i delictes econòmics. Segurament els mateixos que van causar la denúncia nordamericana que ha fet trontollar tota la banca andorrana.
La enorme desigualdat de la societat veneçolana s'ha trasmés al terreny polític. A Venezuela les èlits han seguit el model de la dominació espanyola i sempre han competit per la gestió de les rendes públiques. Però això sempre va ser entre presidents totalments blancs, mentre que aquest colectiu és només un 20% de la població. Chavez tenia origens africans, indis i europeus, i això combinat amb una pujada constant del preu del petroli i un discurs entenedor per als perdedors, el va fer prou popular per guanyar de carrer les eleccions. Es va dedicar a distribuir les rendes públiques entre els que el votaven, que eren els pobres. S'han creat molts nous recursos de sanitat i educació, pero amb uns alts nivells de corrupció i ineficàcia.
També s'ha creat una gran divisió i mala llet entre dos blocs de la societat veneçolana. És el que em va destacar la Sra Gloria, una àvia de la familia de la Conxita que va venir a Caracas fa molts anys i conserva perfecte el català i la visió crítica de la societat.
Aquest enfrontament es veu en les pintades i murals al carrer i es nota en el to dels discursos de la manifestació que protesta contra el govern americà. Per sort no arriba la sang al riu, i en el metro de tornada coincideixo amb un grup de noies soldats mobilitzades i maquillades per la manifestació, amb llargues ungles i cabells. ¡Que tremoli l'enemic!.
També és el gran motiu de conversa en l'emotiu sopar amb els parents de la familia Leal a Venezuela. La Verina, cosina de la Conxita, te un fantàstic pis amb una gran vista i terrassa sobre tot Caracas i les muntanyes que l'envolten. El sopar expressa clarament les angoixes lògiques amb que viuen les classes mitges i professionals, la divisiò social i política del país i l'incertesa sobre la seva evolució.
Han d'haver-hi eleccions parlamentàries a finals d'aquest any, que podrien fer canvis importants, donada la caiguda de la popularitat del govern, però no és clar en quines condicions s'arribarà a les eleccions, ni si l'oposició serà capaç de superar les seves divisions personals per canalitzar l'insatisfacció social.
El meu segon dia el paso al matí al barri més ric de la ciutat, i la tarda al més pobre.
Amb en Reddy, company de la Verina, anem a fer un circuit, primer en moto, despres caminant i amb una petit bany en unes cascades, al Parc Nacional Avila. Es el gran massís que separa Caracas del mar, i que arriba a 2.700m. Molt cuidat i amb gent passejant tot el dia els seus circuits.
Comencem a caminar a la part alta del barri d'Altamira, una de les entrades al Parc i a on hi ha algunes de les mansions més cares i el Country Club més exclusiu.
Per la tarda, 4 parades de metro més enllà, surto a Petare. Hi ha qui diu que és el "barrio" més gran de Latinoamerica. "Barrio" a Venezuela és el mateig que les Favelas al Brasil o els Slums a la India o els Guettos a Sudàfrica. A les cases amuntegades i amb pocs o cap serveis i seguretat sels hi diu "Ranchitos".
He d'anar en metro a Petare i al Barrio agafar una buseta que travessant els barris de cases irregulars em porta a la Estación de Oriente, per confirmar un bus nocturn que diumenge em portarà fins a Ciudad Bolivar, al començament del delta del riu Orinoco, i punt d'accés a les misterioses maravelles de la regió de la Guyana.
L'enorme diferència econòmica que he vist aquest segon dia, m'ajuda a entendre la no menor diferència política que vaig veure el primer.
No hi ha una gastronomia específicament veneçolana. Potser perquè el país sempre ha exportat petroli i ha importat totes les altres coses. L'excepció són les fruites, com m'ha ensenyat la creativitat com a cuiner de'n Reddy. Així que al vespre vaig a un restaurant libanés , a retrobar gustos dels meus darrers viatges per les restes del que va ser l'imperi otomà. La gran fussió és una Miss veneçolana ballant la dansa del ventre, que no hauria deixat indiferent al mateix Harum-al-Rachid.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada