21 may. 2015

Darrers dies al Equador i final del viatge.

A la Plaza Grande, cor del Quito Colonial, hi ha el Palau Presidencial. Cada dilluns es fa un canvi de la Guardia amb pujada de banderes i cant d'himnes patriòtics. El públic és majoritariament escoles i turistes i quasi sempre també hi és el president Correa. Tot plegat és una mica d'opereta però com que l'Equador és una nació jove, d'arrels imprecisses, s'ho agafen molt seriosament.
Quan els espanyols van arribar a Sudamèrica, Quito era la segona ciutat del continent, després de Cusco. Però com que l'imperi inca només tenia 100 anys, era originari del sud del Perú i havia integrat violentament als altres grups indis, encara que Quito fos la segona capital, no tenia unes arrels inques molt clares. Després, amb la Colònia va ser sempre una Audiència depenent dels virreinats de Perú i Nueva Granada (Colombia), alternativament. Bolivar la va somiar com una part de la Gran Colombia, amb capital a Bogotá e incloent també Venezuela. Quan això va fracassar, el 1830 es va trobar com a capital d'un país poc definit. Potser l'actual és el moment més estable i pròsper de la seva història.
La presència dels Jesuïtes va ser clau per organitzar la Colonia i l'esglessia de "La Compañía" fa encara ombra sobre la Catedral i el Palau de la República. És el monument barroc més espectacular de tot Sudamèrica i potser l'edifici que té més metres quadrats daurats a tot el món. A la sagristia te pintures religioses, documents de papes i bisbes i el Certificat de Trip Advisor de que és un atractiu turistic de 5 estrelles.
La Verge de Quito és la única del món que te ales. Ningú sap perquè i segurament deuria ser per un embolic del primer artista local que va confondre verges i angels. Això li pot pasar a tothom. Quito ha quedat amb l'estatua de la Verge més gran del món, que hi ha al Turó del Panecillo, presidint el Centre Històric.
El mal temps m'ha fet oblidar la pujada al Chimborazo, però m'ha donat temps per explorar Quito. El Museo Nacional del Ecuador és excel.lent. Un pis dedicat als 4.000 anys de cultures indies en una evolució que les va portar de la caça a l'agricultura i a l'organització social de l'Edat del Bronze.
Això és va veure interromput amb l'arribada d'uns homes que ja estaven còmodament en l'Edat del Ferro i que van inaugurar les coses que hi ha al Segon Pis del Museu. Els objectes de la Colonia, que va durar 200 anys, son fonamentalment religiosos i els podriem incloure en l'Edat de la Pintura, la Policromía i els temes "Gore-Religiós".
Qui va posar Equador als mapes, i al mig dels mapes, va ser l'expedició científica que al 1.730 va medir l'Equador i va fer una serie de triangulacions que després van servir per definir el metre. El Rei de França va enviar dos expedicions, una a Lapònia i un altre al Equador per fer aquesta feina. El Rei d'España, que ja era un Borbó, hi va incloure un parell d'oficials espanyols i alguns de la Colonia. Els caps de l'expedició es van barallar, sembla que els equips mesuraven triangles en secret sense comunicarse els resultats. La feina va ser posar tota l'informació junta. El més llest, La Condamine, no era un motxil.ler. Viatjava amb 30 baguls i es diu que es van retrassar a arribar a Quito. Va haver de vendre algunes joies per comprar robes dignes de la relació amb les autoritars colonials. Va correr el rumor de que un francés havia posat una nova botiga a Quito.
Tot això ha donat per una mena de Parc temàtic que es diu "La Mitad del Mundo". La meitat de les explicacions científiques que es donen són discutibles, però tots ens fem una foto amb un peu a cada cantó de la suposada linea del Equador.
Oswaldo Guayasamín, artista equatorià indígena, ha sigut potser l'artista plàstic més important de Sudamèrica, encara que hagi fet el mural ceràmic de 120 m al aeroport de Barajas. En una època expressionista va expressar les desigualtats i violència de les dictadures Sudamericanes dels anys 70 i 80. La seva obra pòstuma, la grandiosa "Capilla del Hombre", al cantó de casa seva, a una colina de Quito, és comparable al que va ser en la lírica el "Canto General". Començant per la cúpula inacabada a la seva mort i dedicada als miners de Potosí.
Va morir abans d'acabar la obra, que pagaba amb la seva fortuna,producte de la venda dels seus quadres. Es va obrir una subscripció que va permetre acabar el projecte, i en la llista de colaboradors coincideixen amb algunes empreses internacionals, Fidel Castro, Hugo Chavez, Joaquin Sabina o Aute entre molts.
Va viure bé, perquè els seus quadres estan als millors museus del món. El seu primer comprador va ser Nelson Rockefeller, i la seva casa es estupenda i plena d'art, incloent pintures dels seus amics Picasso, Miró o Chagall i el retrat d'algun amic convidat seu com Paco de Lucia o Fidel. Al jardí de casa seva, destaca el "Desmembramiento de Tupac Amaru por los caballos".
Visito la millor llibreria del Equador i compro "Revolución Ciudadana", d'un antic ministre e ideòleg de Rafael Correa, ara barallats. Junt amb "Petroleo y Cachondeo. De la Gran Venezuela a la Revolución Bolivariana", d'un economista crític venezolà, i una relectura dels "Cien años de soledad", que ajuda a entendre qualsevol moment dels darrers 200 anys de Colombia, han sigut els llibres que m'han ajudat a entendre una mica els paísos viatjats.
"Petroleo y cachondeo" ha interessat als molts policies que sovint m'han regirat l'equipatge buscant armes o drogues. Després de converses sempre agradables, he pensat regalar-lis, però no ho he fet per no ficarme en un embolic sense precedents d'intentar corrompre la feina d'un policia amb una "vacuna" d'un llibre.
Viatjar per Latinoamèrica és sempre un luxe. A la bellesa ferotge del entorn natural, es junta la facilitat de comunicar amb tothom, per l'idioma i per la proximitat cultural. Moltes coses son exagerades.
Equador, un país la meitat de gran que Espanya, te més espècies d'ocells que tot Europa i NordAmèrica juntes. Colombia és probablement el país amb més diversitat natural del món. El món perdut dels tepuis de la gran Sabana de Venezuela et fa viatjar milions d'anys en el temps.
Però també és la regió del món amb més desigualtat, més que l'Africa. I clarament la més violenta. 46 de les 50 ciutats més violentes del món estan a la regió.
Vaig començar el viatge amb preocupació, i sense relativitzar els riscos, el viatge m'ha confirmat totes les coses bones, incloent-hi la calidesa i l'amistat de la gent, quan comuniques amb ells de manera oberta e igualitària. Es una regió en transformació, especialment els tres paísos que he viatjat. Algú que ve d'España pot aprendre molt. Els origens dels problemes son comuns.
Estructures administratives ineficients, orientades a extraure rendes per a les èlits. Rigidesa al canvi per part d'unes èlits que mai han treballat i Esglèsies que sempre han tingut privilegis.
Altres coses son diferentes. España te la gran sort d'estar en una Europa que l'estira en la bona direcció. A Sudamèrica es barregen altres problemes.
Diferencies de castes que venen de la Colonia i sovint recorden a la India. Els guies de muntanya, indis quechúes, critiquen als guies "cholos" (mestissos). La noia d'origen europeu, destaca que la seva parella te ancestres indígenes.
Diferències de nacions. La Colonia no va permetre el comerç entre els diferents territoris. Tot havia de pasar pel centre peninsular. Per la Corte de Madrid o per Sevilla. Això va ajudar a que al independitzarse, després de les desastroses guerres que la secular miopia que la Corte de España va fer inevitables, cada Audiencia o Cabildo anés per lliure.
El procés polític i social que viuen els tres paísos és molt interessant. Els canvis per adaptarse a la societat del futur a España li venen marcats per Europa, però a Sudamèrica no tenen aquesta sort. M'ha semblat que Equador millora, Colombia segurament també i Venezuela te el problema inmens d'una cultura petrolera. Però arreu veus problemes i solucions com els que hi han a España.
La tornada, amb Iberia des de Quito. Vol anunciat fins a Barcelona amb canvi d'avió a Madrid, però que en realitat inclou anar a Guayaquil, desmbarcar, esperar una hora i tornar a sobrevolar Quito. Hauria sigut més pràctic el vol d'Avianca. Fins a Bogotá i després directe fins a Barcelona. En arribar a Barajas, després de correr per els inmensos passadissos, escales i trens del nou aeroport, arribo a temps de la conexió a Barcelona, però em diuen que no han pogut fer arribar a temps els equipatges, i que m'he d'esperar a un proper vol. Una experiència tornar a volar amb Iberia. Feia temps que no volava en vol llarg sense pantalles de televisió individuals. Tots veient la mateixa película, com als autobusos de les carreteres sudamericanes.
A l'aeroport de Quito, dos vegades m'han desfet completament l'equipatge buscant drogues. Era l'únic viatger amb motxil.la i sembla que els dos registres els feien dos cossos policials diferents tan ben coordinats com els que hi ha a Catalunya. Els pobres policies han olorat cada bossa, amb roba que no es renta des de fa setmanes. Els dos cops hem acabat molt amics. Preguntant-me quant costa viatjar d'aquesta manera i com estan les coses per España.
Uns 1.000€ en total els vols a Caracas i des de Quito. El viatge, uns 30€ diaris. Potser 2.500€ en total. La contractació de trekkings com el Roraima, de vols a Canaima i el Salto Angel, o l'ascensió del Cotopaxi ho encareixen, però els baixos preus pel desgavell canviari de Venezuela ho rebaixen.
Un gran viatge. Roraima, Auyantepui, el Delta del Orinoco, la Sierra de Santa Marta, el volcà Cotopaxi. Caracas, Medellín, Quito. Molts amics, com sempre en els viatges, relacions molt intenses i breus. Converses i records inoblidables. Un gran viatge.


18 may. 2015

Cim del Cotopaxi, Riobamba i la Nariz del Diablo

El Cotopaxi és el segon volcà actiu més alt del món. El més alt és Ojos del Salado, a Chile. Te 5.897m d'alçada i és la segona muntanya més alta del Equador. Hi vaig amb un grup de dos suïsses, un alemany, un israelita i tres guies equatorians. Començo amb mal peu. Explico que el campeon mundial de les pujades ràpides, en Kilian Jornet, és català. M'expliquen que en Karl, fill de suïs i equatoriana, guia equatorià i un d'ells, ha pujat al Aconcagua en una hora menys que en Kilian. És cert, i sembla que en Kilian no només te un rival sinò un posible successor.
Un dels nostres guies ha pujat al Cotopaxi en 1h30. En Karl en 1h15. Des dels 4.860 del refugi fins als 5.897del cim. Quasi tot amb crampons.
Des del cotxe fins al refugi triguem una hora amb vent i pluja. Pel mal temps no podem anar a fer pràctiques del material a la gelera i ho revisem al refugi. No pinta gens bé.
Ens llevem a mitjanit. No plou fa menys vent. Sortim amb els frontals a la 1h i al cap de mitja hora ja estem a la gelera. Ens encordem i posem els grampons. Fa uns anys, algunes de les esquerdes requerien escales fixes, però ara es pot passar per algun pont de neu sòlid. L'ascensió es califica de P.D., segon grau, perque en algun moment la pendent de gel arriba a 45°. Te més risc que dificultat.
Com que es tracta d'un volcà actiu amb una gelera, el risc d'avalanxes és dificil de preveure. L'accident més important va ser fa uns anys, en que van morir alguns andinistes quan un allau va destruir el refugi. Cada guia s'encorda amb un màxim de dos clients, i a mi em toca amb en Robert, un alemany de vintitants anys, fort però sense experiència de muntanya, i en Fausto, el guía. Tot i ser el més vell no faig el ridícul però s'han d'adaptar al meu ritme més lent.
Als 5.300m el temps empitjora. Es tapa el cel, segueix el vent fort, la neu es una crosta que fa que t'enfonsis. Entrem a les esquerdes i a una cascada de gel que porta al nivell superior de la gelera. En Fausto dubta, però finalment decideix seguir. A les 6h30 ariibem dalt del cim. Ho se perquè fa pudor de sofre, ho diuen el meu altímetre i en Fausto, però no es veu rés, ni tant sols del cràter interior. Estem gelats malgrat els tres pantalons, botes plàstiques i varies capes de roba i guants.
En una cova dins d'una esquerda, a on ens protegim del vent i mengem una mica, en Fausto em torna a parlar bé del President Correa. Diu que ha elevat el nivell dels guies. No ho diu, però és obligatori contractar un guia per anar a qualsevol cim de més de 5.000m al Equador. Amb aquesta visibilitat nula i les esquerdes, m'alegro d'estar aqui amb ell.
Comencem a baixar i una hora més tard arriben les altres dos cordades del nostre grup. Som els únics en pujar en el dia. Al refugi xerro amb una vietnamita-americana, Project Manager de centrals nuclears per tot el món. Des d'on estigui, Dubai o la Xina, junta dos setmanes de vacances i viatja. La muntanya l'ha entusiasmat i vol tornar per pujar-hi.
Tornem cap a Quito, però jo baixo a la Panamericana i paro un bus en sentit contrari per anar cap a Riobamba. El temps segueix dolent, la previsió també. Dos agencies de guies estan tancades i decideixo deixar el Chimborazo per un proper viatge. El Chimborazo es similar al Cotopaxi, però més alt. 6.300m. És un volcà que es considera dormit. També es considera de dificultat P.D., però una mica més alt i llarg. Totes les fotos amb cel clar, les he tret d'Internet.
Riobamba és poc turistic i no te cap hostel. He d'anar a un hotel barat, però això em permet aixugar tota la ropa xopa i veure a la TV espanyola que tot està molt bé a España, i molt malament a quasi tots els paísos de Sudamèrica. Ha sigut un dia molt llarg.

El centre de Riobamba és l'antiga estació de tren, ara només turística. A finals del segle XIX es va construir el tren de Quito a Guayaquil. Des del mar fins a la capital passant per un coll de 3.600m. Va permetre portar les mercaderies i persones en 1 o 2 dies, en lloc dels 14 que calien amb mula. A l'època de les pluges no era posible la comunicació. A prop hi ha la muntanya de la Nariz de Diablo. Era un tram de la via que pujaba 700m entre dos estacions que disten 10 km. Ara és l'únic tram de la via obert, només com atracció turística.
Cal anar en bus fins al poble de Alausí. El trajecte és espectacular. Hi van treballar penats equatorians, que quedarien lliures si sobrevivien, i 4.000 negres jamaicans, que feia poc havien deixat de ser esclaus. Ho va construir una societat que cotitzava a la Borsa de Londres. Van morir 2.400 persones per malalties i accidents. La pared de la Nariz es va resoldre amb dos zig-zags, en que un maquinista baixava del tren, canviava agulles i el tren seguia en sentit contrari. El trajecte es fa en baixada, després en pujada i es espectacular.
Riobamba es una ciutat molt indígena, amb agradables places colonials. El centre és la Plaza Maldonado. Deu ser la única Plaça del món dedicada a un geògraf. En Maldonado era natiu de Riobamba i va formar part de l'expedició del francés La Condamine, que al segle XVIII va medir l'Equador. Es va fer famós, va viatjar a España, i el rei Felipe V li va donar una pensió vitalicia, vàlida per 2 generacions.
Ara el tema conflictiu al Equador és que el govern ha passat al sistema públic de pensions totes les pensions complementàries de empresa o col.lectius professionals que hagin rebut financiació pública. Amb això es volen garantir les pensions universals i suprimir les avantatges amb diner públic per a col.lectius específics. Sembla un progrés amb respecte a l'època de Felipe V però hi ha protestes dels afectats. Sembla que la reforma també vol integrar en les pensions a les mestresses de casa, a partir d'una petita contribució individual.
Es el gran tema dels diaris i revistes locals. També ho és un nou prèstec que el govern ha demanat, al 8.5% d'interés. Sembla que quasi tota la deuta equatoriana la compra la Xina. Els paísos amb primes de risc més altes, a Sudamèrica, son en aquest ordre: Venezuela, Equador, Argentina, Brasil i Colombia. Depén molt de la quantitat de petroli en les exportacions.
A Riobamba hi ha dos exposicions per veure. Al Convent de les Monges Concepcionistes tenen meravelles del art amb que seduíen als indis. Aquest Nen Jesus que com tots els nens es frega les ferides n'és un exemple.
El primer premi d'una recent exposició ensenya les noves formes de sorprendre als indis. L'objectiu de l'art sempre és el mateix encara que els estil canviin.
Les comunitats indígenes, de moment tendeixen a la autoorganització, tant amb amenaces per a la delinqüència, com en l'estil dels mercats, en que algunes parades son autèntics tallers tèxtils artesanals.
"A la orden, ¿Qué le damos?". El millor dinar ha sigut el plat de tocino al forn amb choclos i amanida al pati de menjars del Mercat. Es l'única opció, 4€ i per beure, suc de tomàquet dolç d'arbre.
Diumenge al matí. Programa del President per la TV. "Resumen enlace ciudadano". No és "Aló Presidente", però s'hi assembla. Correa personalment critica al diari "Expreso", en el que anomena la "Cantinflada de la semana". El diari ha tret dos persones que diuen que ja no el votaran perquè els ha perjudicat amb la reforma de les pensions. El President ensenya les fulles de pensions de les dos persones i diu que cobraven una pensió general i una del grup corporatiu en que havien treballat. Que la única pensió que els hi canviarà serà la segona, perquè no han de cobrar del estat per dos cantons. Suposo que te raó, però la virulència del discurs i el mitjà utilitzat sorprén.
Bus cap a Quito. La Panamericana a través de la "Avenida de los volcanes". Una gran vall flanquejada per dos cadenes de volcans de més de 5.000m que desprès baixen cap el Pacífic al Oest, i cap a l'Amazonas al Est. Això és l'Equador.
Llàstima que amb els inmensos núvols, he pujat dos d'aquets volcans, però no n'he pogut veure cap. A Quito, el taxista era del Barcelona Sporting Club de Guayaquil.

13 may. 2015

Quito. Volcans, esglèsies i progrés.

Etapa Reina cap a l'Equador. 16 hores de transports i 6 vehicles. Un registre intensiu de tot l'equipatge. Dos creuaments a peu i plovent, de la frontera al Riu Rumichaca per tenir tots els segells del passaport en regla. Vistes espectaculars de la carretera que puja els Andes. Molt pocs ponts, amb soldats i llocs de guàrdia permanent a cada cantó dels ponts.
Equador és un país tranquil. De les 50 ciutats amb més morts violentes per cada 100.000 habitants del món, 5 estan a Colombia i 4 a Venezuela. Cap a l'Equador. Hi ha més turistes i es veuen més, i per això apareixen trampes per a robar. Segueixen havent-hi policies armats a tots els llocs en que poden haver-hi turistes.
A la frontera venint de Colombia no hi ha cap turista però molt moviment. L'explicació és la diferència dels preus. En una buseta, el meu company m'explica que viu a Guayaquil i ha vingut a Ipiales, el primer poble de Colombia, a comprar un celular. A Guayaquil val 350$, a Ipiales 150$ i a mi em va costar 120$ a Cartagena. De Guayaquil a Ipiales hi ha 20 hores de bus, i 20 més per tornar, però li compensa.
El litre de gasolina que val menys d'un cèntim de dòlar a Venezuela, val 1$ a Colombia i 40 cèntims a Equador. També genera molt tràfic i corrupció a les fronteres. El president d'Equador, Rafael Correa, economista graduat als USA, ja ha anunciat que les subvencions que permeten aquest baix preu s'acabaran, perquè és prioritari finançar l'educació i sanitat públiques.
Venint dels paratges agrests de les darreres ascensions als Andes de Colombia, l'altiplà del Equador sembla una terra rica. Ben treballada i amb moltes vaques. L'Equador és un país en que el 65% de la població és mestissa i el 25% indis. La minoria blanca sempre ha manat i fins fa poc era un dels paísos més caòtics del continent. Pobre, desigual i amb 80 canvis de govern, la majoria violents, des que es va formar com a nació al 1830.
Ara es estable i creix. El President Correa ha guanyat dues eleccions i te reconeixement internacional a dreta i esquerra, malgrat el seu caràcter impulsiu. Ha reconegut els drets dels grups indis, plantat cara als tribunals a les multinacionals del petroli, especialment en els percentatges que es queda al país i les destrosses fetes a les explotacions a la selva. També ha redirigit la despesa cap a prioritats socials com educació i sanitat.
Queden moltes coses per fer, i sempre hi ha algun grup manifestant-se al Palau Presidencial de Quito, amb demandes que sovint costen d'entendre per al profà i que no posen en questió el model actual.
L'accent equatorià és molt característic i suau, probablement una herencia del quèchua. En canvi la retòrica i ús excessiu de paraules ve directament del castellà de la Colonia.
L'estabilitat del Equador va començar amb la dolarització. La moneda que s'utilitza i que et donen els caixers automàtics és el dolar USA. Quan es va establir, es va retirar la divisa nacional, el Sucre i tots és van canviar per dolars. En una conversa, em comenten que el canvi va passar de 6.000 Sucres per dolar a 24.000 en dos anys. Llavors es va fer el canvi i molta gent va perdre la majoria dels seus estalvis. En canvi l'economia es va estabilitzar, i ajudada per les exportacions de petroli, va començar a creixer.
Encara que es el tercer productor de petroli de Sudamèrica, les reserves baixen. Ara volen construir una refineria per no exportar petroli e importar gasolina.
Queden pocs dies de viatge i em centraré en pujar alguns dels imponents volcans. Deixaré per un altre viatge la selva amazònica, la costa del Pacífic, amb la seva capital econòmica i primera ciutat del país, Guayaquil, i les illes Galápagos.
Guayaquil te un equip que es diu "Barcelona". El seu escut és com el del Barça, amb creu i quatre barres incloses. La llegenda diu que van ser uns capellans, probablement catalans, que van introduïr el futbol i van utilitzar el nom i l'escut que coneixien.
En una agència contracto entrar en un grup per anar al Cotopaxi. Amb 5.897m és el segon cim més alt del país i potser el més vistós. Em costa 260$ e inclou el lloguer del material, transport, menjars i refugi, i cordada de guia amb dos clients.
No es un cim dificil, encara que el temps i l'adaptació a l'alçada ho poden complicar, però es obligatori anar en grup des que fa uns anys van apareixer les tendes dels que anaven per lliure destroçades. Els canvis a la gelera deguts al calentament fan també que el camí d'ascens sigui canviant.
Es comença a pujar a mitjanit i es torna al Refugi cap a migdia. Després demanaré al transport que em deixi a la Panamericana per buscar un bus fins a Riobamba sense haver de tornar a Quito. Riobamba és la capital andinista del país, i si tot em va bé, intentaré trobar un grup per pujar al Chimborazo, de 6.310m en els dies que em quedin.
Quito sempre ha sigut la capital conservadora i eclesiàstica del país, aixi que després d'una breu estada al barri modern i turístic de La Mariscal, sense més interés, em sumergeixo en esglèsies i convents. La Basílica del Voto Nacional. No és que l'esglèsia honri la sobiranía popular, no cal fer-se il.lusions, es refereix al Voto al Sagrado Corazón de Jesús. Les vistes son espectaculars desde les torres i tarrats, col.legi de La Salle inclós.
Els dominics i franciscans van ser els primers que van arribar a Quito i es van reservar uns terrens inmensos en que van construir les seves grans esglèsies, convents i claustres. La visita s'ho val. Costa veure en els daurats i luxes de l'esglèsia franciscana l'ideal de pobresa del seu fundador. Costa entendre també la decoració "Gore" del refectori dominic, explicant com van ser morts els seus principals màrtirs, quan la majoria d'ells eren inquisidors.
L'art religiós de la Colonia va tenir un paper important en l'evangelització i el domini. L'art indígena, sembla que no incloía la pintura, així que la capacitat d'expresar en quadres les peculiars històries que explicava la religió dels frares, havia de ser una prova de que era veritat el que deien.
M'he perdut la visita al Palau presidencial, amb pompós canvi de la guàrdia i salutació des del balcó del Correa. Me l'explica un amic argentí del Hostel que marxa demà cap a les Galápagos.
El famós "populisme" de la majoria de governs sudamèricans, és un intent de trascendir l'anterior política de partits quasi exclusivament de blancs. Es tornaven representants dels interessos lliberals o conservadors. És a dir, comercials o agraris, laics o eclesiàstics. Els nous "populismes" són moviments que agrupen moltes entitats, que donen protagonisme a les ètnies majoritàries, fins ara alienes al joc polític i sovint expoliades. És una conseqüència dels valors de la societat actual. Obre el repte de com adaptar la democràcia de manera que el respecte a les minories, els objectius de llarg plaç i el marc internacional hi tingui cabuda.
Al Equador les muntanyes tenen una capa d'aire al damunt més alta que a latituts inferiors. Tot això i la determinació de la línea del Equador, ho van estudiar el francés La Condamine i l'alemany Humboldt al segle XVIII, però els seu record no està a l'alçada de la seva obra.
En teoría estar al Equador facilita l'aclimatació. De totes maneres cal prendre-ho en serio, i avui intentaré pujar al Pichincha, de 4.680m, com a prèvia als 5 i 6mil propers.
S'hi va amb el TeleferiQo. Una obra turística que et porta fins als 4.100m. Quito és una ciutat de 2 milions de persones, orientada de nord a sud, en la vall que deixen dues cadenes de volcans. A 2.900m d'alçada. La presió demogràfica no és tant gran com a altres ciutats de la regió, però hi ha plans de construir algun telefèric que conecti amb els barris. No hi ha metro i el transport públic són tres lineas d'autobusos paraleles, amb carril i estacions dedicades i segures.
El Pichincha és el volcà que domina la ciutat. Té dues puntes, una de les quals està activa i l'any 1999 va omplir de cendra la ciutat. Des del TeleferiQo, pujar al Ruha Pichincha, la punta no activa, és una excel.lent aclimatació. Degut al vent i la boira acava convertint-se en una aventurera ascensió al cràter. Pujo amb en Barry, l'israelià amb qui he coincidit al començament del camí i que demà també forma part del grup del Cotopaxi. Te poca experiència de muntanya, i sense guants ho passa malament. Per sort en baixar s'aclaren els núvols, no esclata la tormenta i ho podem celebrar amb un "Canelazo", beguda calenta i forta de fruites bullides, licor de canya i moltes espècies.