Aventures a la Sierra de Santa Marta i recuperació a Cartagena de Indias.

El Parque Tayrona és, de molt, el més visitat de Colombia. La Sierra Nevada de Santa Marta s'enfonsa al mar Caribe des de 5.700m, i com que la Sierra són uns volcans recents però dormits, ho fa en petites cales i inmensos blocs de roca. A la majoria de les cales no et pots banyar per les fortes corrents. Diuen "ya se han ahogado 200, no seas el próximo". En les que estan protegides per barreres de roques, hi ha campings i es poden llogar hamaques, en un marc absolutament idílic.

El problema és que fa uns anys, el govern va decidir que la gestió privada era la millor per als Parcs Nacionals, i aquest és un negoci molt poc atent amb el client. Els estrangers hem de pagar 20€ per entrar i la senyalització de camins, mapes i serveis és molt deficient.
Hi vaig en bus des de Santa Marta, i després d'uns tràmits per entrar més complicats que els d'un aeroport, segueixo un fantàstic cami entre cales i bosc, amb parades a banyarme a les platges en que és permés. Com a final de caminada vull anar a Pueblito, un antic poble dels indis Tayrona, que van abandonar abans de l'arribada dels espanyols. El camí està avisat com complicat, però per sort els Tayrona van fer una bona feina posant pedres i ajudes en els trams de roca més exposats. Des del any 1.200 no s'hi ha fet rés més que posar cartells absurds en llocs evidents, en que diuen que ja está usted al 40% del recorrido.

A prop del final, en un lloc molt dret de ple vosc selvàtic, el camí desapareix, o jo no el se trobar. Continuo cap amunt i m'adono que una parella de francesos em segueixen. Mitja hora més tard m'adono que estic més alt que la cota en que estan les runes de Pueblito, però les roques no deixen marge de canviar la direcció. Intentem tornar endarrera amb els francesos, però el perill de caure en els forats d'uns blocs de més de 5 metres és gran fa que seguim cap amunt, en un bosc de selva tropical. Al cap d'una estona, esgotats, xops pel suor i amb la sort de no haver molestat a cap serp malgrat tenir sempre les mans a terra, trobem un cobert de plàstic aguantat amb dos troncs. Just quan comença a ploure. No prou plou per intentar recollir l'aigua de la pluja i com que un aixopluc es fa normalment a on hi ha aigua, la busquem i trobem una bassa d'aigua estancada. No tenim més opció, així que la filtrem amb un mocador i la donem per bona. Amb el que hem suat, si no bebem al vespre, demà no podrem seguir buscant el camí de tornada cap a qualsevol lloc.

La roba xopa fa venir fred, així que preparo el vivac amb els calçotets secs i amb el barret com a unic llençol. La parella francesa ha deixat les coses a unes hamaques del Parc, així que encara estan pitjor que jo. Compartim les meves galetes i fruits secs i comencem a explicarnos la vida per esperar que torni a sortir el sol.
Ella és veterinaria i te una clínica d'animals prop de la Torre Eiffel. Divorciada amb dos fills adolescents. Ell viu a Sao Paulo, recent divorciat d'una brasilera del nordest, també amb dos fills adolescents, i treballa de consultor de desenvolupament de negoci al Brasil per empreses franceses.

Una situació posmoderna, en un decorat primitiu. A més dels animals, l'orientació i la supervivencia, estic pendent dels altibaixos de la seva relació. A mida que passa la nit i el fred augmenta, mig despullats i amb dues tovalloles per taparnos els tres, hem de perdre els complexes i acabem tots molt abraçats.
La feina de la Chloé és la més útil a la selva. A mi em va treure 5 garrapates, i veient-la, vaig aprendre a treure'm les 2 que vaig descobrir en arribar a una dutxa. Cobra per fer-ho als gossos de parisins rics.
La nit al bosc selvàtic és màgica i s'assembla a la del hostel selvàtic plé de joves motxil.lers. Fins a les 12h, hi ha tots els sorolls. Els micos aulladors són els que es fan sentir més, però no t'aburreixes. El nostre cobert no tenia parets ni terra, així que vem tenir sort que les formigues, micos, serps o jaguars no tinguessin gana.

A partir de les 12 es fa un silenci quasi total, fins poc abans de la sortida del sol. Llavors els ocells comencen a cantar tots a la vegada. Com que no vaig dormir un minut, entretenia el temps seguint els sorolls i desplaçant el barret i el mocador per tapar el racó de cos més enfredolit.
A la selva prop del riu o delta, el terra és totalment moll i l'aigua creix al ritme de les mareas o crescudes. Al bosc selvàtic, especialment a la Serra de Santa Marta, la pendent és molt gran i el terra està sec. El problema és que els senders s'obren a matxet i la vegetació els torna a omplir sense deixar traces. Els únics que fan un camí perdurable per terra, son les formigues. Milers de formigues portant troços de fulla mantenen un cami. El problema és que si el segueixes, arribes al formiguer, no a casa teva. Els francesos han delegat totalment en mi l'obrir camí, així que per minimitzar el risc d'una cama trencada, seguim pujant, fins arribar a 700m d'alçada. Al cim proper veiem una torre de comunicacions. Creiem que es la nostra salvació, i una hora més tard hi arribem. No te el somiat camí de manteniment que imaginava, perquè feia molts anys que no és mantenia. Estava tant rovellada que crec que ja no comunicava res. De totes maneres, al estar en un punt alt, tenim cobertura i decideixo telefonar al Parc. Em diuen que dos guies vindran, però la tarifa és 150$. Ens sembla bé i ens disposem a esperar. Dos hores més tard em truquen amb preguntes que indiquen que s'han perdut. Em demanen si des de dalt de la torre es veu el mar. La torre no te cap escala, però m'enfilo per els ferros de l'estructura fins que els hi confir-m'ho.

Com que tenim cobertura, l'Ivan rep les trucades des de Sao Paulo, de les seves filles adolescents que no saben a on està la mare. Parla amb la mare que està al dentista i comencen una discusió de recent divorciats. Tots els habitants de la selva segueixen atentament el culebró.
Els rescatadors mo saben a on està la torre, ni a on estan ells. Paciencia. Dos hores després, sentim uns crits que ens indiquen que estan al peu d'una pendent molt dreta que surt del cim. Comencem la baixada i al cap d'una estona ens trobem al Jorge i al Rene, que son els guies i que han tingut la sort de trobar al Johny, que te un petit camp de coca i alguns cavalls i que fa anys va ajudar a pujar els ferros amb que van fer la torre.

Ens porten aigua, en Johnny els ha guiat i ara ens guia a tots fins a la seva cabana. Pel camí m'explica a on hi havia un laboratori per al processament de la coca que ja va ser destruit, i que en aquella zona de la Sierra mai hi va haver guerrilla. Sempre van estar a l'altre cantó de la muntanya, cap a Valledupar.
La Chloé ja va una mica tocada, i quan arribem a un camí bo, aconsegueixen una moto per acompanyarla al destí final. El destí és el poble de Calaboso, a on prenem un parell de litros d'aigua, un parell de cerveses i ens despedim. L'Ivan i la Chloe em donen mil vegades les gracies, perquè encara que es van perdre al seguirme, creuen que els he tret de l'embolic. A la carretera paro un bus que em porta fins a Santa Marta, malgrat la pudor que faig, i per fi, dutxa i sopar. Es bó tornar a dormir en un llit, i no em dona ni temps a reflexionar sobre els errors i perills.

Amb el conductor del bus parlem del contrabando de gasolina a la propera frontera amb Venezuela. Ell s'hi ha pagat la casa, invertint 500 i guanyant 600 en cada càrrega. Alguns busos porten entre 100 i 200 pilpinas, que son dipòsits de 6 galons, que son 24 litres. Total entre 2.400 i 4.800 litres per viatge. Hi ha busos grans en que queda només lloc per tres cadires. Quan la poli els para, diuen que porten la meitat del que porten, paguen el que acorden, i tots hi guanyen. Això també és fa amb l'arrós, però ara no tant, perquè no hi ha genero.

Un dia més tard del previst, bus cap a Cartagena de Indias, en 5 hores, travessant Barranquilla i l'inmensa desembocadura del Rio Magdalena.
Cartagena es mereix la fama que te. Es junt amb Cuzco el principal destí turístic colonial de Sudamèrica. Durant el dia està envaída pels turistes que fan creuers al Caribe, sortint des de Miami o Panamá. Al vespre queden els motxilers i els locals. És una ciutat amurallada, perquè era el port on s'embarcava la plata que venía del Potosí. La plata es traslladava a La Habana, a on es juntava amb la que venia de Mèxic, de Zacatecas, embarcada a Veracruz.

Cartagena va ser atacada molts cops per pirates, i fins que no es van acabar les seves imponent defenses, no va ser un lloc segur. L'últim atac, de 25.000 anglesos contra 2.500 defensors, segons diu la història local, el va frenar Blas de Lezo. Mediohombre. Aquest era el seu sobrenom, perquè li faltava una cama, braç i ull. Va guanyar però va perdre l'altre cama i va morir en poques setmanes.

En Xavier m'ha informat de que ara CiU no vol que li facin un monument a Madrid, perquè també va lluitar amb Felip V. Sort que queda poc d'ell, perquè en Blas no s'ho agafaria gaire bé, i com que era vasc crearia un nou problema polític.
Cartagena s'assembla a La Habana. El barri de Getsemaní, fora de la primera muralla, en una vespre de cap de setmana és una festa. Ambient totalment caribeny, els únics blancs son els motxil.lers. Totes les cases obertes i la gent prenent la fresca al carrer, ballant, jugant al dòmino i bebent.

El hostel segueix siguent un mon en petit. A l'habitació un indi que treballa per Tata, d'informàtic a Bogotá. Un colombià que treballa en una empresa de models de previsió matemàtica. Dues valencianes que venen d'un congrés de disseny gràfic a Bogotá i fan feines per clients a Alemania.

A Colombia es pren un plat de sopa de verdures ben calent per començar els àpats. És una bona idea als Andes, però sorprés al Caribe. Aquest excel.lent plat de sobrebarriga, patacones i arroz de coco con frijoles, costa 7€. Cartagena és cara.
El Museo de la Inquisición posa els pels de punta. Va durar 201 anys. Quan els independentistes controlaven la ciutat, l'abolien, quan els espanyols la reconquerien, la tornaven a implementar.

Una de les probes per veure si algu era bruixa o heretge, era pesarlo i comprobar el pes. Si no era exactement el que es considerava correcte a l'alçada, era sospitós. Una de les activitats de les bruixes era els conjuris per fer que l'estimat no t'abandoni. El mateix que avui prometen molts anuncis del diari local.

Els espanyols van anar a buscar or, i van trobar molta plata. Colombia era l'únic lloc, junt amb l'est de Venezuela, en que hi havia or. Els rius que baixaven dels Andes, com el Cauca i el Magadela l'arrossegaven i les cultures precolombines el feien servir molt per destacar el status. D'aqui va venir el mite de El Dorado. On Colombia destaca és amb les esmeraldes. Les cultures indies ja les buscaven, i els conquistadores i el clero van continuar l'afició. Els principals jaciments estan a prop de Bogotá, però el gran mercat és Cartagena, pel turisme dels creuers. També comença a ser-ho el turisme oriental, ja aficionat al jade, i que potser tanca un cercle, doncs es suposa que els indis americans tenen el mateix origen que els grups de l'Asia Oriental.

El meu telèfon mòvil s'assemblava a Mediohombre, i aprofitant una caiguda, avui ha deixat de funcionar. M'he comprat un Huawei amb més funcions del que jo tenia, en un centre comercial barato. La meitat de les botigues venien telèfons.
Avui diumenge al vespre, bus cap a Medellín. Despedida de la costa del Caribe, i a començar a remuntar els rius que m'han de portar als Andes.

Publicado con Blogsy