A la Plaza Grande, cor del Quito Colonial, hi ha el Palau Presidencial. Cada dilluns es fa un canvi de la Guardia amb pujada de banderes i cant d'himnes patriòtics. El públic és majoritariament escoles i turistes i quasi sempre també hi és el president Correa. Tot plegat és una mica d'opereta però com que l'Equador és una nació jove, d'arrels imprecisses, s'ho agafen molt seriosament.
Quan els espanyols van arribar a Sudamèrica, Quito era la segona ciutat del continent, després de Cusco. Però com que l'imperi inca només tenia 100 anys, era originari del sud del Perú i havia integrat violentament als altres grups indis, encara que Quito fos la segona capital, no tenia unes arrels inques molt clares. Després, amb la Colònia va ser sempre una Audiència depenent dels virreinats de Perú i Nueva Granada (Colombia), alternativament. Bolivar la va somiar com una part de la Gran Colombia, amb capital a Bogotá e incloent també Venezuela. Quan això va fracassar, el 1830 es va trobar com a capital d'un país poc definit. Potser l'actual és el moment més estable i pròsper de la seva història.
La presència dels Jesuïtes va ser clau per organitzar la Colonia i l'esglessia de "La Compañía" fa encara ombra sobre la Catedral i el Palau de la República. És el monument barroc més espectacular de tot Sudamèrica i potser l'edifici que té més metres quadrats daurats a tot el món. A la sagristia te pintures religioses, documents de papes i bisbes i el Certificat de Trip Advisor de que és un atractiu turistic de 5 estrelles.
La Verge de Quito és la única del món que te ales. Ningú sap perquè i segurament deuria ser per un embolic del primer artista local que va confondre verges i angels. Això li pot pasar a tothom. Quito ha quedat amb l'estatua de la Verge més gran del món, que hi ha al Turó del Panecillo, presidint el Centre Històric.
El mal temps m'ha fet oblidar la pujada al Chimborazo, però m'ha donat temps per explorar Quito. El Museo Nacional del Ecuador és excel.lent. Un pis dedicat als 4.000 anys de cultures indies en una evolució que les va portar de la caça a l'agricultura i a l'organització social de l'Edat del Bronze.
Això és va veure interromput amb l'arribada d'uns homes que ja estaven còmodament en l'Edat del Ferro i que van inaugurar les coses que hi ha al Segon Pis del Museu. Els objectes de la Colonia, que va durar 200 anys, son fonamentalment religiosos i els podriem incloure en l'Edat de la Pintura, la Policromía i els temes "Gore-Religiós".
Qui va posar Equador als mapes, i al mig dels mapes, va ser l'expedició científica que al 1.730 va medir l'Equador i va fer una serie de triangulacions que després van servir per definir el metre. El Rei de França va enviar dos expedicions, una a Lapònia i un altre al Equador per fer aquesta feina. El Rei d'España, que ja era un Borbó, hi va incloure un parell d'oficials espanyols i alguns de la Colonia. Els caps de l'expedició es van barallar, sembla que els equips mesuraven triangles en secret sense comunicarse els resultats. La feina va ser posar tota l'informació junta. El més llest, La Condamine, no era un motxil.ler. Viatjava amb 30 baguls i es diu que es van retrassar a arribar a Quito. Va haver de vendre algunes joies per comprar robes dignes de la relació amb les autoritars colonials. Va correr el rumor de que un francés havia posat una nova botiga a Quito.
Tot això ha donat per una mena de Parc temàtic que es diu "La Mitad del Mundo". La meitat de les explicacions científiques que es donen són discutibles, però tots ens fem una foto amb un peu a cada cantó de la suposada linea del Equador.
Oswaldo Guayasamín, artista equatorià indígena, ha sigut potser l'artista plàstic més important de Sudamèrica, encara que hagi fet el mural ceràmic de 120 m al aeroport de Barajas. En una època expressionista va expressar les desigualtats i violència de les dictadures Sudamericanes dels anys 70 i 80. La seva obra pòstuma, la grandiosa "Capilla del Hombre", al cantó de casa seva, a una colina de Quito, és comparable al que va ser en la lírica el "Canto General". Començant per la cúpula inacabada a la seva mort i dedicada als miners de Potosí.
Va morir abans d'acabar la obra, que pagaba amb la seva fortuna,producte de la venda dels seus quadres. Es va obrir una subscripció que va permetre acabar el projecte, i en la llista de colaboradors coincideixen amb algunes empreses internacionals, Fidel Castro, Hugo Chavez, Joaquin Sabina o Aute entre molts.
Va viure bé, perquè els seus quadres estan als millors museus del món. El seu primer comprador va ser Nelson Rockefeller, i la seva casa es estupenda i plena d'art, incloent pintures dels seus amics Picasso, Miró o Chagall i el retrat d'algun amic convidat seu com Paco de Lucia o Fidel. Al jardí de casa seva, destaca el "Desmembramiento de Tupac Amaru por los caballos".
Visito la millor llibreria del Equador i compro "Revolución Ciudadana", d'un antic ministre e ideòleg de Rafael Correa, ara barallats. Junt amb "Petroleo y Cachondeo. De la Gran Venezuela a la Revolución Bolivariana", d'un economista crític venezolà, i una relectura dels "Cien años de soledad", que ajuda a entendre qualsevol moment dels darrers 200 anys de Colombia, han sigut els llibres que m'han ajudat a entendre una mica els paísos viatjats.
"Petroleo y cachondeo" ha interessat als molts policies que sovint m'han regirat l'equipatge buscant armes o drogues. Després de converses sempre agradables, he pensat regalar-lis, però no ho he fet per no ficarme en un embolic sense precedents d'intentar corrompre la feina d'un policia amb una "vacuna" d'un llibre.
Viatjar per Latinoamèrica és sempre un luxe. A la bellesa ferotge del entorn natural, es junta la facilitat de comunicar amb tothom, per l'idioma i per la proximitat cultural. Moltes coses son exagerades.
Equador, un país la meitat de gran que Espanya, te més espècies d'ocells que tot Europa i NordAmèrica juntes. Colombia és probablement el país amb més diversitat natural del món. El món perdut dels tepuis de la gran Sabana de Venezuela et fa viatjar milions d'anys en el temps.
Però també és la regió del món amb més desigualtat, més que l'Africa. I clarament la més violenta. 46 de les 50 ciutats més violentes del món estan a la regió.
Vaig començar el viatge amb preocupació, i sense relativitzar els riscos, el viatge m'ha confirmat totes les coses bones, incloent-hi la calidesa i l'amistat de la gent, quan comuniques amb ells de manera oberta e igualitària. Es una regió en transformació, especialment els tres paísos que he viatjat. Algú que ve d'España pot aprendre molt. Els origens dels problemes son comuns.
Estructures administratives ineficients, orientades a extraure rendes per a les èlits. Rigidesa al canvi per part d'unes èlits que mai han treballat i Esglèsies que sempre han tingut privilegis.
Altres coses son diferentes. España te la gran sort d'estar en una Europa que l'estira en la bona direcció. A Sudamèrica es barregen altres problemes.
Diferencies de castes que venen de la Colonia i sovint recorden a la India. Els guies de muntanya, indis quechúes, critiquen als guies "cholos" (mestissos). La noia d'origen europeu, destaca que la seva parella te ancestres indígenes.
Diferències de nacions. La Colonia no va permetre el comerç entre els diferents territoris. Tot havia de pasar pel centre peninsular. Per la Corte de Madrid o per Sevilla. Això va ajudar a que al independitzarse, després de les desastroses guerres que la secular miopia que la Corte de España va fer inevitables, cada Audiencia o Cabildo anés per lliure.
El procés polític i social que viuen els tres paísos és molt interessant. Els canvis per adaptarse a la societat del futur a España li venen marcats per Europa, però a Sudamèrica no tenen aquesta sort. M'ha semblat que Equador millora, Colombia segurament també i Venezuela te el problema inmens d'una cultura petrolera. Però arreu veus problemes i solucions com els que hi han a España.
La tornada, amb Iberia des de Quito. Vol anunciat fins a Barcelona amb canvi d'avió a Madrid, però que en realitat inclou anar a Guayaquil, desmbarcar, esperar una hora i tornar a sobrevolar Quito. Hauria sigut més pràctic el vol d'Avianca. Fins a Bogotá i després directe fins a Barcelona. En arribar a Barajas, després de correr per els inmensos passadissos, escales i trens del nou aeroport, arribo a temps de la conexió a Barcelona, però em diuen que no han pogut fer arribar a temps els equipatges, i que m'he d'esperar a un proper vol. Una experiència tornar a volar amb Iberia. Feia temps que no volava en vol llarg sense pantalles de televisió individuals. Tots veient la mateixa película, com als autobusos de les carreteres sudamericanes.
A l'aeroport de Quito, dos vegades m'han desfet completament l'equipatge buscant drogues. Era l'únic viatger amb motxil.la i sembla que els dos registres els feien dos cossos policials diferents tan ben coordinats com els que hi ha a Catalunya. Els pobres policies han olorat cada bossa, amb roba que no es renta des de fa setmanes. Els dos cops hem acabat molt amics. Preguntant-me quant costa viatjar d'aquesta manera i com estan les coses per España.
Uns 1.000€ en total els vols a Caracas i des de Quito. El viatge, uns 30€ diaris. Potser 2.500€ en total. La contractació de trekkings com el Roraima, de vols a Canaima i el Salto Angel, o l'ascensió del Cotopaxi ho encareixen, però els baixos preus pel desgavell canviari de Venezuela ho rebaixen.
Un gran viatge. Roraima, Auyantepui, el Delta del Orinoco, la Sierra de Santa Marta, el volcà Cotopaxi. Caracas, Medellín, Quito. Molts amics, com sempre en els viatges, relacions molt intenses i breus. Converses i records inoblidables. Un gran viatge.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada