Darrera nit a Medellin. Dos pandilleros es passagen per l'hostal. Al vespre s'ajunten a la tertulia al jardí i en Francisco mels presenta. En Peter parla suec i anglés, però no castellà. S'ha tatuat al pit el mapa de Colombia. Viu a Goteborg. En Diego només parla castellà i viu a Santo Domingo. El "Barrio nivel 1" en que he estat al matí. En Peter és el doble de corpulent que en Diego i és el seu germà gran. Es van coneixer fa tres dies.
La mare dels dos nois, va donar en adopció als seus dos primers fills fa 20 anys. Ara els dos, noi i noia, han tornat a Medellín, apoiats pels seus pares suecs, per intentar coneixer a la seva mare.
En Francisco te 40 anys, i en fa 20, en els pitjors moments de la violència política i del narcotràfic, va haver de fugir de Medellín. Amb alguna beca internacional va estar estudiant Relacions Interculturals a Europa. Va tenir una novia islandesa i ens sorprén quan en Loki, islandés, que s'ajunta a la conversa es posa a parlar amb ell. En Francisco ens diu que tenia un diccionari amb cabells llargs d'islandés. En Loki també es pot entendre amb en Peter fent servir paraules escandinaves.
En Francisco va ajudar als dos germans, mirant registres antics, a identificar a la mare. Els va acompanyar al barrio, i es va avançar a preguntar a la senyora si volia tornar a veure als seus fills. És va posar a plorar. Els hi va fer de traductor, en castellà i anglés, i també els hi va presentar als seus nous 4 germans. En Diego, que te 24 anys i està a la tertúlia del hostel, ja te un fill de 7 anys. M'ensenya la foto i m'explica que és molt bó jugant a futbol. Potser el proper Maradona o Ronaldinho. La mare no va voler parlar del pare, que no era el dels seus nous germans. En Peter i la seva germana van trobar una nova familia, molt diferent del model suec, i es van trasladar a viure al "Barrio" a casa de la nova mare fins que tornin a Suecia.
Vam seguir la conversa tots plegats molta estona i molt de ron, en diferents bars de Medellín, i en Francisco em va confesar que va plorar tota l'estona en que va estar fent de traductor. Tots els rons els vam pagar a mitges en Peter i jo, que erem els que veniem del món ric.
Medellín m'ha robat el cor, malgrat tots els seus problemes. Està prohibit anar dos persones en moto si el "parrillero", l'acompanyant, és un home. En molts dels assassinats, encara ara, el sicari és l'acompanyant. En canvi poden anar en moto tres o més, i dos si l'acompanyant és una noia.
La principal universitat privada és la "Universidad Pontificia Bolivariana". Les paraules no sempre volen dir el mateix. Em fa pensar en Caracas i dessitjo que dins d'uns anys estigui en una evolució positiva com Medellín ara.
Bus fins a Manizales. És una ciutat que van fundar unes quantes families que van fugir de les guerres civils del segle XIX, i es van quedar a mig camí de Medellín i Cali, al centre de la zona cafetera i al peu del Parque Nacional de los Volcanes. Está construida dalt d'una carena, conectada amb l'estació del bus i la plana amb un altre telefèric, i avui hi ha moviment per la vaga d'ensenyants a tot el país.
El Parque de los Nevados el formen tres grans volcans de més de 5.100m i amb geleres. Formen part de la Cordillera Central i separen les valls dels dos grans rius. El més alt i famós, tristement, és el Nevado del Ruiz. Ara està en alerta groga i només es pot pujar fins als 4.400m. Treu fum constantment. En el seguent nivell d'alerta, es tancaria tot el Parc. Fa pocs anys el Parc també es desaconsellava perquè al vesant del Magdalena hi tenia molta activitat el ELN, un dels grups guerrillers. Sovint entraven al vesant del Cauca i feien "pesca milagrosa". Paraven un bus i segrestaven als que els hi semblaven interessants per aconseguir rescats o fer campanyes polítiques.
Els torrents que baixen de la muntanya son trampes mortals. En l'epoca de pluges les crescudes a la carretera poden desferla o arrossegar vehicles. El darrer cas va ser un bus venint de Bogotá en que van morir més de 20 persones fa tres anys. Moltes creus ho recorden.
Fa 30 anys el Ruiz va matar més de 30.000 persones. Es un volcà explosiu, que no treu lava. Després d'un període d'avís, explota amb una gran emissió de vapor i pedres a altes temperatures. Això va fondre una gran part de la gelera i va provocar allaus d'aigua i fang en tots els torrents que baixaven del cim. No era la primera vegada. 100 anys abans del dia fatídic, va arrassar un poble indi i van morir 1.000 persones. Va morir gent a tots els pobles en el recorregut de les avalanxes, però el pitjor va ser a Armero, a on es junten dos torrents. Van morir 25.000 persones i les imatges de la nena atrapada en el fang 24 hores van donar la volta al món.
Era una tragèdia anunciada. Des del matí s'urgia als 30.000 habitants a evacuar el poble. Ho van fer l'alcalde i el capellà. Els 25.000 que no ho van fer van morir a la tarda sota metres de fang. Ara tot el poble és un cementiri i en cas de futures emergències les decisions son forçoses.
El paissatge als 4.400m es lunar. Tot està cobert de cendra i la vegetació alta està dominada per els "frailejones". Son plantes que creixen 1cm a l'any i arriben als 7m. Tants anys de vida els hi permeten veure moltes erupcions.
Bus fins a Cali. Està en mig d'una plana molt rica, amb tot tipus de cultius, especialment canya de sucre. No sembla maca perquè no te muntanyes al seu voltant. És la porta del Pacífic i l'única ruta fins a Buenaventura, el principal port del país. Tota la resta de la costa colombiana del Pacífic, el Chocó, és un àrea molt especial. Fins fa poc dominada per les guerrilles quasi desde la frontera amb Panamà fins a la d'Equador. No te cap carretera que comuniqui els seus pobles, perquè la selva arriba just al mar, i l'unica comunicació és en barques o avions.
Amb la Linda i la seva mare segueixo viatge fins a Popayan. La segona ciutat colonial més ben conservada de Colombia. M'hi quedaré un dia sense temps per anar a Tierradentro o San Agustín. Son els jaciments arqueològics més importants de Colombia. Tombes enterradas i grans estàtues de pedra de cultures precolombines encara no ben estudiades. Fa falta un mínim de tres dies per anar-hi en buses locals i ja em va quedant poc temps.
A Popayan coneixo an Carlos, de Xàtiva, que fa uns mesos que viatja per Sudamèrica. Ha seguit molt a comunitats i Ecoaldeas que hi ha per Equador i Colombia. Un moviment alternatiu que també creix a España. Una noia al carrer li ha dit que a casa seva estan a la xarxa de Couchsurfing i l'ha convidat. L'acompanyo i coneixo a la Shirley, que estudia Economia a la Universitat de Popayan. Ha llogat una preciosa i destartalada casa colonial en la que hi ha altres estudiants que li lloguen habitacions. També hi viu la seva germana Yanet, que vol entrar a l'universitat i s'està adaptant molt bé a la cadira de rodes després d'un accident de tràfic fa pocs anys.
Conversa molt interessant. La Shirley està molt informada sobre l'economia dels moviments que agraden al Carlos. Entre els seus llibre també te el de Piketty. Al vespre convido a tot el grup i a la Constan, cuidadora de la Yanet, a sopar en un restaurant mexicà. Divendres al vespre, molta gent al carrer, una ciutat i una conversa molt agradables.
Bus cap a Silvia, un poble fora de la Panamericana, al que els indis guambianos van a vendre els seus productes tèxtils i agrícols. Hi van en les colorides i destartalades "Chivas", els vehicles més emblemàtics de Colombia i que ja no es veuen en les carreteres principals.
Un dissabte a la tarda de bon temps, tothom està passejant al carrer a Popayan. Aprofito per veure les cases museus d'alguns pròcers del segle XIX originaris de la ciutat. Cada familia important tenia de tot. Arquebisbes, massons, generals, presidents i poetes. Conservadors i lliberals. Tots eren descendents d'españols, grans propietaris agrícols al Cauca, amb esclaus i tots eren molt blancs. Coincideixo amb un grup d'estudiants sorollosos que també visiten les dos cases museu. Tots negre o mulats.
El Cauca és una terra rica, amb influència de la costa del Pacífic, que la fa negra, i dels Andes, que la fa india. Però la gran majoria dels que manen són del 20% blanc. Més o menys com a tot Colombia. Des que els colombians son els Reis de la Muntanya en les curses ciclistes, hi ha molta afició al ciclisme. Demà jo tinc l'etapa reina. 15 hores des de Popayan a Quito, en un mínim de 4 transports diferents. Canvi de Colombia per l'Equador, començant a quarts de 5 del matí a Popayan i acabant a la nit a Quito. La part de Colombia és la única carretera principal del país en que s'aconsella no estar-hi al vespre.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada