5 nov. 2015

Laos, viatge pels rius, pobles e història d'un país que es fa estimar.

A Laos, l'exèrcit dels USA va tirar més bombes que les que van tirar durant tota la Segona Guerra Mundial tots els exèrcits junts. Sembla difícil de creure, perquè Laos és un país petit, ara te 7 milions d'habitants, que oficialment mai va participar en aquella guerra. La que ara es diu Segona Guerra d'Indoxina, i llavors deiem Guerra del Vietnam.
Encara costa més de creure quan arribes a Luang Prabang, l'antiga capital, després de dos dies de navegar pel riu Mekong, i resulta que és el Bun Awk Phansa. La festa de la primera lluna plena després del final del montsó. Al capvespre, de cada escola i de molts altres llocs, surten grans barcos fets amb paper i fulles de palma. Fantàsticament decorats i amb moltes espelmes, transportats com Pasos de Semana Santa, formant una processó que es va omplint a mida que s'hi incorporen nous grups. Cada grup porta la seva música i ball. Els que anem per lliure comprem un barquet petit de fulles per seguir la processó i deixarlo al riu.
Amb la Marta i en Morgan, ens afanyem i com desenes de milers més, baixem ja de nit, les escales i fangars fins al Mekong per fer la nostra ofrena. Luang Prabang està plena i no queda un lloc als hostels. Al que jo he reservat, hi ha gent dormint al pati i penjant hamaques entre dos arbres. Les conseqüències són que els limitats lavabos, dutxes i adresses IP que dona el ruter WiFi estan sempre plens. T'has de posar a la cua i esperar que algun quedi lliure.
La ciutat es preciosa. Anclada en el passat colonial francés i en la parsimònia laosiana, s'ha convertit en un punt imprescindible de la ruta turística del SudEst d'Asia.
Ens haviem fet inseparables i ens despedim amb pena. La Marta, la granadina que m'ha explicat el món dels tatoos, que m'ha confós amb el senyor Wikipedia i que es busca pel SudEst d'Asia, segueix el seu viatge cap al Vietnam. En Morgan Peix, geòleg a qui el preu del petroli ha portat del Gabón fins al seu Perpinyà natal, es queda a LP uns dies. Jo segueixo cap a Vang Vieng. Tinc més anys que els dos junts.
El camí puja fins a 2.000 metres per unes muntanyes kàrstiques amb grans coves i parets ja colonitzades per la vegetació tropical. Sis hores i 300 km d'una ruta popular entre els viatgers. Majoria de joves anglos que alternen festa amb activitats aventura.
Aquests pobles son descendents de migracions des del Sud del que ara és Xina, quan al segle XII hi van haver les invasions de Gengis Khan i els mongols. Aquests canvis de població no em sorprenen, perquè és l'època dels relats de Marco Polo, i coincideix per exemple, amb les invasions i migracions a Valencia i Andalucia de castellans i aragonesos.
L'altre referent històric és la colonització francesa i la Guerra del Vietnam. La història explicada a "Apocalipsys Now" es situa al est de Laos. La meva generació va estar molt influída per totes les películes de la Guerra del Vietnam, però parlant amb els meus companys de viatge m'adono que Marco Polo els hi queda tan lluny com Coppola. Els dos van narrar a la seva manera coses que van passar en aquestes terres, pel que sembla fa molts anys.
El paisatge de Vang Vieng recorda el de la bahia de Halong, Kunming o el riu Li. Hi ha enormes monolits de roca entre camps d'arros i rius dins de llargues coves. Fa uns anys es va posar de moda entre joves viatgers baixar el riu assegut en un neumàtic de camió, "tubing", parant a bars improvisats al cantó del riu. L'excés d'alcohol, d'opi i de metamfetamines, junt amb l'estat variable del riu segons les pluges caidudes, van fer creixer les morts per accident de manera alarmant. Finalment es van prendre mesures, la majoria dels bar es van tencar i es va professionalitzar una mica els operadors turístics. Ara el turisme majoritari són xinesos seguits de coreans.
Començo llogant una moto per fugir de tanta activitat. Una carraca a la que no funciona cap dels indicadors. Es porta be i després de travessar alguns ponts de fusta amb peatge, segueixo per camins voltats de camps d'arros. Ja molt lluny, la moto es queda parada. Com que els indicadors no funcionen, obro el dipòsit i efectivament, està buit. Camino un parell de kilòmetres fins a un llac en que hi ha alguns tuc-tuc. Pregunto si tenen gasolina i la pago com si fos or. 7€ pels 200 cl de la meva ampolla d'aigua. Es la millor inversió de la meva vida perquè m'estalvia 10 km empenyent la moto, de nit entre camps d'arrós.
El segon dia en aquest atapeït paradís vaig a una cova que te un riu soterrani de més d'un kilòmetre. Com que el sostre és molt baix, es visita flotant assegut en un neumàtic. S'avança agafat a unes cordes lligades a les parets.
Els viatgers ja són estudiants occidentals a alguna univesitat de Bangkok, o voluntaris a alguna de les moltes ONG que hi ha a Thailandia. Aprofiten la proximitat a la frontera amb Laos per fer una escapada. També coincideixo amb australians i sudafricans que treballen a les mines de coure del sud de Laos. Trobo una parella de Malaga. S'han buscat la vida i se'n estan sortint a Dubai. Han aprofitat per fer un breu viatge més a l'Est.
Per despedirme, una baixada de 10 km pel riu en kaiak. Les pluges van acabar fa poques setmanes i ara no és dificil. Amb un grup de koreans. Una companyia low cost ha obert una ruta de Seul a Vang Vieng i ha sigut un èxit perquè s'adapta bé als 5 dies de vacances que tenen i a l'afició per la naturalesa.
Internet permet estar al dia i la noticia d'avui és el paper que ha jugat Alicia Sort, la psicòloga sorda de l'escola de sords de Indore, a la India, en l'acolliment a Geeta. Una noia sorda que va apareixer fa anys al Pakistan. Va ser acollida en un centre i sempre va haver-hi la sospita que era India. Les sospites d'algunes families de que era la seva filla no es van confirmar, i per fi, en una manera molt mediàtica i Bollywood, amb una trobada amb el Primer Ministre Modi i seguiment de totes les televisions, va tornar a la India. Com que en els mapes assenyalava l'estat indi de Bihar, un dels més grans i pobres, i l'escola de sords més propera era la de Indore, la van enviar allà. El corresponsal de La Vanguardia a Delhi va seguir la noticia pel seu interés humà, i quan va veure que la psicòloga de l'escola era de Barcelona, en va fer un detallat article. Fins i tot van donar a l'Alicia un semàfor verd amb que el diari felicita algunes de les persones ressenyades en el dia. Merescut i tota la familia, amics i comunitat sorda espanyola, entusiasmats.
Un altre bus per anar a Vientiane, capital del país. Comparteixo viatge en portugués amb Tânia Araújo. Portuguesa, fotògrafa, disenyadora de webs, monitora de submarinisme i viatgera. Va a la illa de Sunda, a Indonèsia, perquè un grup hoteler li ha encarregat un reportatge fotogràfic per unes promocions. Recomano el seu blog a Instagram "taniasmagicaltravels". Amb el seu company van marxar fa més d'un any de Portugal, per les males perspectives per als joves, i encara no han tornat. S'obren camí pel SudEst d'Asia. L'altre alternativa son treballs temporals de 600€ i ajuda de la familia. Uns altres de la perifèria peninsular que s'han espavilat.
La cultura jove és d'imatge. Instagram permet tenir les fotos com a element central del que es vol dir, mentre les eines tradicionals de blogs es basen en el texte. Aquesta és més la meva cultura.
A Vientiane, m'espera el futbol. Un munt de gent al carrer, els segueixo intrigat i acabo dins de l'Estadi Nacional amb una gorra del trofeig Toyota, la Champions local. Partit entre els campions de Laos i Camboia. No son els millors, perquè les potències locals son Thailàndia, Korea i Japó. Juguen bastants estrangers i em pregunto com els poden pagar.
Marxo al riu a sopar peix i acabo amic i parlant, un altre cop en portugués, amb el veí. En Fernando Marques és brasiler i jugador de futbol professional al Chiang Mai F.C. Guanya 4.000$ al mes i els més ben pagats a Thailàndia en guanyen 50.000. El van contractar per les gestions d'un agent brasiler que treballa a Bangkok. El seu entrenador és japonés i parla brasiler perquè la comunitat japonesa més gran fora del Japó està a Sâo Paulo. Al seu equip hi juguen un marroquí, un espanyol, un brasiler, un coreà i un africà i com que l'anglés de tots és pobre i el seu thailandés nul, sempre hi ha dos traductors corrent pel camp.
La seva dona ha llogat un hotel a Chiang Mai i el gestiona. El nen te 3 anys i vol que parli tots els idiomes que no parla en Fernando. Després del peix i la cervesa anem a passejar pel mercat nocturn al cantó del Mekong. Ell ha de venir a Laos cada tres mesos per renovar el visat a la frontera. Tenir un visat de treball li sortiria més car. Potser és un nou cas Neymar.
Laos te una història recent. Eren tres principats, dominats pels poderosos veíns de Thailàndia, Birmània i Camboia, que es van reunir i al poc van quedar sota la tutela colonitzadora de França. Això es nota esmorçant a Le Banettone. Excel.lents croisants i lectura de "La France au Laos". Revista dels francòfons de Laos. L'ambaixador va amb la Presidenta de la regió Rhône-Alpes a concretar projectes d'ajuda per la regió laosiana de Khammovane. La regió de Rhône-Alpes és rica i pot ajudar en projectes d'educació, sanitat e infrastructures. L'ambaixada els ajuda. La presidenta de la regió te un nom portugués i el primer ministre de França te un nom català.
España no te embaixada a Laos, ho porten desde Bangkok i suposo que les instruccions que deu haver rebut l'embaixador son intentar aconseguir que el Govern, el Partit Comunista o el més venerable dels monjos faci una declaració recolzant l'unitat d'España.
Arreu es troben juntes la bandera de Laos i la bandera comunista amb la falç i el martell. El problema és que a Laos es cultiva arrós, que es recull sense falç, i els únics treballadors industrials, son els petits artesans que amb una taula i una cadira al carrer cusen, arreglen coses espallades o treuen dents.
A Vientiane trobo llibreries. Dos de molt maques, que tenen els llibres de Colin Cotterill. És un anglés amb tota una vida de treball en projectes educatius a Laos. Ja jubilat ha creat un personatge, el metge forense Siri Paiboun, de més de 70 anys i amb 40 d'activitat com a metge en les guerrilles de la selva. L'any 1975, escèptic del budisme i del comunisme, es troba en mig dels principals casos criminals de la jove república. L'ajuda que els Hmong, la principal minoria del país, el considerin la reencarnació d'un shaman que va viure fa mil anys, perquè te els ulls verds. Una barreja de Pepe Carvalho i Sherlock Holmes. Els seus llibres han guanyat premis internacionals i estan traduits a nou idiomes, però encara no al Laosià perquè es llegeix molt poc.
En compro tres d'una serie de vuit. Tots els beneficis són per a tres ONG amb les que l'autor col.labora. La més coneguda és COPE, un centre d'ajudes protèsiques pels ferits per explosions de bombes enterrades. Tenen un centre d'informació al recinte d'un hospital en el que es tracten molts ferits. És una de les coses més interessants de veure a Vientiane. Ara moltes de les ajudes a COPE venen del govern americà. Com que va ser el principal responsable de les desgràcies que s'hi expliquen, les dades són molt creíbles.
Laos és un país molt muntanyós, especialment a l'Est, a on la cordillera Anammita el separa de Vietnam amb muntanyes de fins 2.000m. Per allà va passar la ruta de subministre del Vietnam del Nord al Vietminh, la guerrilla que va lluitar i guanyar la guerra. La ruta Ho Chi Minh era una gran obra d'enginyeria. Una ruta invisible. Ponts un pam per sota de l'aigua i camins pels que passaven bicicletes carregades i més tard camions. Els camins tenien les fulles dels arbres dels cantons lligades de manera que el camí era com un tunel vegetal invisible als avions.
Per la ruta es creu que es van trasportar 1.000 milions de tonelades de material. S'hi van llençar 4.000 milions de tones de bombes. Es calcula que per cada vietnamita de la ruta mort van fer falta 300 bombes. Tot això va passar en el terç oriental de Laos, el que toca al Vietnam.
Sovint les bombes es tiraven sense un objectiu clar. Els avions americans sortien al Vietnam amb una missió de bombardeig i si per mal temps o canvi de plans quedaven bombes sense llençar, com que era perillós aterrar amb explosius, es desviaven uns kilòmetres i ho llençaven sobre Laos. En 9 anys es van fer 580.000 misions de bombardeig, una cada 8 minuts, 24 hores al dia.
Laos no estava en aquella guerra. Tenia la seva propia guerra civil entre realistes i comunistes, però en va patir totes les conseqüències. Encara les pateix perquè moltes de les bombes van quedar sense explotar i ara ho fan en quan una familia hi fa un foc a prop o llaura la terra. Moltes bombes eren "de racimo", que es subdividien en desenes de petites bombes que quedaven amagades al fang. En acabar la guerra es calcula que hi havien 80 milions de bombes sense explotar. Des del final de la guerra, al 1974, fins al 2011 van morir o ser ferides unes 20.000 persones per aquestes bombes. Un 40% eren nens.
Desde l'any 2.000 treballen en el desminat varies organitzacions financiades pels principals paísos del món. Fins al 2.000 i desde la caíguda de la URSS, tant sols hi treballava Cuba. Ara hi ha una Convenció Internacional per prohibir aquestes bombes. L'han signat quasi tots els paísos. La va promoure Noruega, el primer signant, i va voler que el segon fos Laos.
COPE ha instalat 4 tallers de producció de pròtesis en diferents llocs del país i gestiona el tractament i la rehabilitació de molts afectats. Quasi un terç del país es considera no segur i s'aconsella no anar a moltes zones de l'Est, però per les persones que ja hi viuen no hi ha altre solució.
Darrera de COPE hi ha l'Escola de Sords de Vientiane. Bona pinta i alumnes molt espavilats. S'esforcen amb les meves limitacions comunicatives i ens és més facil entendren's que amb els laosians que no saben anglés.
Al hostel trobo per primera vegada en aquests viatges la meva ànima bessona. En Lorenzo és de Donosti i Salamanca. Viu a Tokyo perquè la seva dona és japonesa. Treballa de traductor tècnic de l'anglés per empreses japoneses. Com que pot fer aquesta feina viatjant, aprofita per recorrer Asia i Sudamèrica. Fa anys ho feia amb la seva dona i filla en un petit barco que es va comprar, però era dificil compatibilitzar-ho amb Internet. A les Açores es va vendre el barco i ara viatja per terra. Te la meva edat, 59 anys, i en un hostel i un país plé de joves, parlem dels reptes de la comunicació amb els fills.
Junts anem a visitar els temples i museus que falten i a dinar l'especialitat laosiana. La sopa de fideus, semblant a la famosa sopa Phô del Vietnam. Te una mica de tot i per poc més de 1 € quedes ben tip.
En Lorenzo segueix ruta en un altre direcció i aquella nit jo agafo el tren. 3.5 km de Vientiane fins a la frontera. Els únics kilometres de tren que hi ha al país. Canvi als trens thai i una nit de 300 km en tren llitera amb aire acondicionat exagerat fins a Bangkok.
El Bangkok Post informa a la portada que hi ha 50 oficials de l'exèrcit, implicats en un cas de "Lesa majestat", tractar irrespetuosament la monarquia, i que han sigut denunciats per un famós astròleg i adiví, ja detingut. En un país a on els militars no volen eleccions, per impedir una nova reencarnació electoral de Thaksir i a on la monarquia està present desde aquest món o des d'un altre, sembla que aquest pot ser un nou cas pel forense-shaman Siri.
He reservat dormitori a un hostel prop de Siam Square, el centre comercial de la ciutat. Molt a prop del tren per anar a l'aeroport. Ultim dia a Bangkok amb problemes futuristes de tràfic. Un miler de turistes xinesos tenen en el seu programa un desplaçament en el barco-bus que recorre el gran riu de Bangkok. La resta hem d'esperar 10 barcos, més de mitja hora, fins que hagin passat tots. La Xina, com Thailandia, ha més que doblat la renda familiar en els darrers 10 anys. La necessitat d'omplir les cases d'aquests milions de nouvinguts a la classe mitjana, i de fer una mica de turisme, ha canviat el nostre mon. El suplement del Bangkok Post de motor, te una pàgina amb publicitat de Rolls Royce, Bentley i Porsche.
Avió cap a Barcelona, via Helsinki, i final de viatge. Dubai i Calcuta. Escandalosament ric i pobre. L'escola de sords d'Indore, la feina i els amics de l'Alicia. Un excel.lent tema per una película Bollywood. L'Himalaia amb els dos paísos del futur, Xina e India, un terç dels habitants del món, mirant-se de reüll. Al SudEst, la retirada dels paísos colonials, el paraigues de la Xina, el paradís de turistes i motxil.lers. Les transicions polítiques, el budisme, el recel davant dels consells dels que els van colonitzar o bombardejar.
Tot això i molt més. Molts amics, moltes converses, moltes emocions. Cultures i paissatges desbordants, per uns 30€ al dia i en general, de manera còmoda, previsible i segura. No us ho perdeu.