Samarkanda i Bukhara, ciutats oasi i ciutats il.lusió.

Passejant per Samarkanda em saluden nervioses i en correcte francés dos noies. Estudien francés amb professors uzbeks. Mai han tingut un professor natiu i els hi agradaria practicar l'idioma. Anem d'un monument a un altre i accepten que les convidi al café "Dejà vu". El seu somni és anar a Paris. Al·lucinen quan els dic que els parisencs veuen la seva ciutat invivible i somien anar a Samarkanda.

Els rius d'Àsia Central no van al mar. Moren en llacs interior que ara s'assequen. L'Uzbekistan és l'únic país que no te sortida al mar i està rodejat per paisos que tampoc en tenen. Liechtenstein no conta. Les seves ciutats no tenen mar, ni riu que hi porti. Les ciutats, com els rius, necessiten un mar com a destí.
La història de les ciutats oasi es intermitent. Com els llacs apareixen i desapareixen segons el clima i les invasions.

Samarkanda a l'hivern sembla un immens conjunt de monuments sense ciutat ni turistes. Edificis religiosos de l'època de Tamerlan, construïts entre els segles XV i XVII. Després la ciutat va decaure i ser abandonada per dos segles. Alguns terratrèmols van acabar la feina.

Rússia es va afegir a la època colonial i va dominar la regió. Va posar-hi fi al tràfic d'esclaus, encara que no va abolir la servitud a casa seva fins poc abans de la Revolució. La paraula eslau i esclau tenen el mateix origen, de tants que se'n venien al mercat de Khiva, capturats per bandolers turcòmans i kazakhs. Rússia va absorbir l'emirat de Bukhara i va fer de Samarkanda la seva capital, hi va fer arribar el tren de Moscú i va començar a restaurar els monuments en runes. Ara Samarkanda és la segona ciutat de l'Uzbekistan.

La reconstrucció dels monuments es va basar en pintures i miniatures. És força correcta. En canvi la reconstrucció urbana dels últims anys decep. Al voltant dels monument no hi ha ciutat antiga, només botigues que lluiten per arribar al turista amb grans cartells i traient els productes al carrer. Ara, amb carrers gelats, soc quasi l'únic visitant però els venedors insisteixen perquè no tenen altre feina. La ciutat antiga està amagada pels monuments. Carrers laberíntics i amples, sense asfaltar i amb murs que tanquen cases de dos pisos al voltant de patis interiors. Tots els llocs en que he dormit son així. Confort al interior de les cases i deixadesa al carrer.

La ciutat russa introdueix les avingudes amples, els arbres i els equipaments públics no religiosos. Caminant per la ciutat, llegint-la amb els peus, coneixes els seus protagonistes. Afrosiab, les 11 capes excavades de successives Samarkandes, amb frescos que descriuen la ciutat de cultura persa. Va dominar el comerç a la ruta de la seda durant molts anys. Es coneix als brutals guerrers que la van embellir amb el que robaven a altres llocs, com Alexandre i Tamerlà. Ulug Beg, l'il·lustrat khan timúrida que va construir un observatori. Sobre les seves dades van treballar Keppler i Copèrnic. Va morir assassinat pels conservadors de la ciutat i pel seu fill que el va succeir. Ara comparteix honors amb Gagarin i Valentina Tereshkova, els primers astronautes, a la parada de metro Kosmonavtlar a Tashkent.

L'imatge més coneguda de la ciutat és la plaça del Registan. Un antic mercat amb 3 espectaculars madrasses, les escoles alcoràniques. Les tres, com tot el que hi ha a la ciutat, son posteriors a la invasió de Gengis Khan perquè ho va destruir tot. Hi havia hagut 140 madrasses a on s'estudiava Quran, tradició i llengua àrab. No hi havia altres escoles. Els soviètics les van tancar totes i van començar a posar en funcionament un sistema d'educació pública. Ara en tornen a funcionar deu en tot el país i el compromís és que s'hi ensenyi també matemàtiques i anglès.

Els soviètics van substituir l'alfabet àrab pel ciríl·lic. El mateix va fer Mustafa Kemal a Turquia canviant al alfabet llatí. Ara Uzbequistan ha canviat oficialment al alfabet llatí, però coexisteixen de manera confusa tots dos.

Samarkanda és majoritàriament tajika. L'herència persa es manté en la llengua i la apariencia física. Es parlen moltes llengües. Les meves amigues que volien anar a Paris, parlaven tajik, uzbek, rus, anglès i el seu estimat francés. Fins a la caiguda de la URSS, la identitat de l'antiga tribu o llengua es substituía per la identitat soviètica. Els autòcrates que han manat els darrers anys, venien de la nomenklatura local dels antics partits comunistes i s'ha mantingut aquest difícil equilibri. Que vindrà després? No es segur que hagi de ser l'Islam.

Llegeixo l'excel·lent llibre "The lost heart of Asia", de Colin Thubron, viatger i escriptor anglès, bon coneixedor de la llengua i cultura russa. Surt una família en que l'àvia, xinesa va ser raptada amb 6 anys a Kashgar i venuda al mercat d'esclaus. La va comprar l'avi, uzbek. La mare, russa, heroi de la Segona Guerra Mundial, té la nostàlgia del comunisme. El seu marit, chechè, va ser deportat a Sibèria a on va morir.

Vinc d'una cultura individualista. Moltes identitats i la consciència que calen identitats més generals. Soviet, Islam. Quan arribo al hostel escolto Sabina i "My Way".

El viatge en tren a Bukhara són 3 hores en un Talgo a 220 km/h. Em costa 5 €. El canvi del mercat negre del som, la moneda local, es el doble que l'oficial. Està tolerat i deu servir per atreure turisme i exportar a bon preu gas i cotó.

Diumenge hi ha eleccions per escollir al successor del president Karimov. Va morir fa uns mesos i presidia des de la època soviètica. Una matança de la policia el 2005 en reprimir unes protestes a la ciutat de Andijon, a la vall de Fergana, van causar un boicot internacional. El règim va argumentar que les protestes les feien grups islamistes prohibits i que la reacció d'occident formava part del que es va anomenar les "Revolucions dels colors" que van canviar governs a Ukrània o Geòrgia, per altres més pro OTAN.

Al segle XIX es va parlar del Gran Joc, l'enfrontament entre els imperis rus i anglès per les zones d'Àsia Central. La decadència de Turquia i Persia obria una nova frontera entre la India anglesa i Rússia. El Zar hi va estendre la seva influència i la URSS la va mantenir. Ara Putin impulsa la CIS, una Commonwealth que voldria ser com la Unió Europea. Dels 15 paisos de la URSS, 9 en formen part i 2 hi estan associats. Geòrgia en va marxar i els Països Bàltics tenen un futur millor dins de la Unió Europea.

Anglaterra ja no està a la regió i el paper de la OTAN no és clar. La geografia mana i Rússia també és un país que ve de les estepes d'Àsia Central encara que ara els ciutadans russos emigrin.
La Bukhara antiga es reconstrueix constantment. No es feia servir la pedra, perquè no n'hi havia, i els maons de fang es desfan. Les periòdiques invasions de pobles nòmades no valoren els edificis i quan els invasors es converteixen en sedentaris, venen altres invassors.

Els russos no van destruir la ciutat. Els bolxevics van fer fora al cràpula del emir de Bukhara, que va fugir amb l'or i amb el seu grup de nois ballarins. Les 400 concubines del harem les va repartir entre els seus amics. Abans havien tallat el cap a dos oficials anglesos. Es van presentar sense regals i amb una carta del virrei de la India, no de la Reina Victòria, com es mereixia l'emir. També van tallar el cap a un general rus massa convençut d'un tractat de pau, encara que després la Rússia zarista el va reconduir a un vassallatge. Poc abans de perdre la feina en mans dels bolxevics, el zar i l'emir encara van tenir temps de veure's a Sant Petersburg.

Els bolxevics van comptar amb la oposició interna al emir. El ric i modern comerciant Khojaev els va ajudar. Després va ser president de la República Uzbeka i per fi, liquidat per Stalin. El model soviètic va reprimir tot el que era pan-islàmic i pan-turc.

És difícil beure una cervesa. Només en venen a magatzems fora de la ciutat o als hotel grans. Un bar local anuncia que en te. Hi entro i es com una versió moderna d'un fumador d'opi. S'ha aconseguit que l'alcoholisme no sigui un problema. A l'època de Ieltsin ho era. El Ielsin borratxo ens feia gràcia però va passar com a les Guerres del Opi. La gent arruïnada i alguns, màfies internes i externes, s'hi van enriquir.
Com que el país te gas, la gasolina costa 1$/l i el metà costa la meitat. A les ciutats oasi falta aigua i sobra gas.

Bukhara és una de les ciutats més santes de l'slam. Moltes mesquites i madrasses, però també tolerància religiosa. Els russos hi van portar les esglésies ortodoxes, ara quasi buides. Els jueus hi són des de fa 2.000 anys. Eren molt importants en la financiació i organització de les caravanes de la seda. A la URSS hi van tenir un paper important. 4 dels 7 membres del Politburó bolxevic els dies de la Revolució eren jueus. Davant de l'enfonsament dels imperis, creien en solucions supranacionals i no en múltiples nacions a on hi perdien les minories.

Els jueus de Bukhara van viure, com tots els pobles de la URSS, la Gran Guerra Patriótica com la cosa que els unía més. Sol i amb els morts, visito l'immens i desolat cementiri jueu. Moltes plaques en ciríl·lic, hebreu, condecoracions de la guerra i símbols soviètics i jueus. Plaques similars amb texts en àrab i ciríl·lic i condecoracions de guerra, les vaig veure al cementiri uzbek de Samarkanda.

Ara tot ha canviat. La segona sinagoga de Bukhara, la dels sefardís, és la més pobre. Me l'ensenya una senyora dels 70 jueus que queden a la ciutat. Un fill i els seus germans ja viuen a New York.

No som gaires caminant, però ens anem trobant. Els locals, com Ibn Sina (Avicena) el gran metge del segle XI o el poeta persa Ferdousi. Amics amb històries de viatgers de Rússia, Canàries, Barcelona, Cuba. Converses en hammams medievals amb russos i uzbeks.

No em queda temps per anar a l'Aral. Farien falta 4 dies. La part nord del llac, al Kazakhstan i amb les aigües del Sir Daria, es recupera. A la part sud, s'hi han trobat restes de ciutats de l'època de Gengis Khan. A aquella època estava sec. S'hi ha trobat també petroli i no hi ha intenció d'abandonar el cultiu del cotó. S'hi dediquen les aigües del Amur Daria, que ja no arriben a l'Aral. En aquesta època d'escalfament, les geleres del Pamir i Tian Shan retrocedeixen 15 metres cada any.

Hi ha menys aigua als rius, i els llacs interiors de tot el món s'estan secant. A Àsia Central és més visible, perquè molts estan a cota baixa, però també a Califòrnia, Andes, Utah, Africa i Orient Mitjà. Els llacs interiors són al clima com el canari a les mines. L'indicador més fàcil per veure els canvis. L'acció dels humans ajuda, per sobreconsum, regadiu o mala gestió, però no és la única causa. En el cas de l'Aral han sigut molt important uns canals sense aïllament i amb grans pèrdues per evaporació.

Tren a Tashkent. Va ser la cinquena ciutat de la URSS. Un terratrèmol va destruir la seva part moderna al 1966 i la reconstrucció la va fer monumental i amb metro. Comparteixo el hostel amb russos, xinesos i uzbeks. Els viatgers occidentals han volat als seus refugis d'hivern. Cap a casa seva o cap al sudest d'Àsia. Als hotels de negocis la majoria de clients són turcs.

Diumenge hi ha eleccions. L'anterior president ja ho era quan encara hi havia la URSS. Semblava que la seva glamurosa filla el succeiria però va ser acusada de diversos fraus i ara no es sap si està desapareguda o arrestada. El president provisional és el gran favorit. Estic tot el diumenge al carrer i no veig cap activitat ni lloc de votació. Suposo que la participació serà propera al 100%.

Uzbekistan rarament dona visats a periodistes i alguns serveis Internet estan restringits. Skype no em funciona i els meus companys del hostel no tenen problemes en connexions interiors. Les xarxes social funcionen bé però no es veuen televisions occidentals. Al règim li preocupa més el que es diu d'ell a l'estranger. Per entendre el que està passant he de mirar-ho a la web de la BBC.
Visito el Museu Nacional d'Història del Uzbekistan. A tots els museus de l'antiga URSS, sempre hi ha tres senyores que tenen com objectiu que ningú pugui visitar el museu. Quasi ho aconsegueixen, perquè estic mig sol. Un gran museu, perquè el país te molta història. La cosa es posa interessant al explicar l'època soviètica. Sembla l'escena en que el grup de conspiradors jueus de "La vida de Brian" critiquen l'explotació a que els sotmet l'Imperi Romà. Un altre cop la Guerra Patriòtica com a referent. Moltes families uzbekes van adoptar a nens orfes de guerra d'altres repúbliques.

La ciutat moderna és excessiva. El Nou edifici del Senat està davant de l'antic Palau dels Romanov. És vint vegades més gran. Enormes avingudes sense tràfic. Emotius monuments a la Mare que Plora, amb el nom dels 400.000 uzbeks morts a la Gran Guerra Patriòtica. Voluntat d'unir amb la solidaritat dels altres pobles de la URSS en la reconstrucció després del terratrèmol. Cines amb la selecció de temes habitual. Comèdia romàntica, catàstrofes, herois, dibuixos. Ni els actors ni les pel·lícules son les que veiem a occident.

Tamerlà és l'heroi nacional. Era el cap d'una tribu local i la seva tàctica era terroritzar les terres que invadía. Destruía i saquejava una ciutat, matava a tots els habitants i s'assegurava que les properes ciutats es rendirien. Com les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki. Ara l'historia es reescriu, com a Hollywood, i a l'Uzbekistan se'l considera un heroi. Totes les seves víctimes fa molt temps que van morir.

A la ciutat vella, mesquites i madrasses renovades que tornen a funcionar. El basar més gran del país. De tot i especialment fruits i espècies. Racional, organitzat i eficient sota immenses cúpules amb ceràmica blava. Més enllà del mercat, un laberint de carrers.

Tornada a Barcelona per Istanbul. Un digne final a dos mesos de pinzellades de l'Àsia Central i la Ruta de la Seda. El vèrtex a on conflueixen imperis i cadenes de muntanyes.

Publicado con Blogsy

Pamir, Tajikistan i frontera afgana. 1300 km inquietants.

La frontera del Tajikistan amb el Kyrgyzstan és un coll nevat a 4.200 metres amb una alambrada per que no entris a terra disputada amb la Xina. Amb l'Afganistan la frontera és un riu entre muntanyes al llarg de centenars de kilòmetres, cada cantó de riu és un país diferent. Ajuda a entendre la duresa d'aquesta terra i la seva complexa història. El Pamir, la meva ruta dels propers dies

El Pamir és el nús d'Àsia. És un altiplà a 4000 m, un petit Tibet, del que surten les principals cadenes de muntanyes del continent. Al sudest l'Himalaia i el Karakorum, al nord i est el Tian Shan i el Kunlun, i al sudoest l'Hindu Kush. És la meitat del territori del Tajikistan i el 2% de la seva població. El riu que el limita al sud, fa de frontera amb l'Afganistan, que és el primer productor d'opi del món.
Vull travessar 1300 km per una carretera que van fer els soviètics fa molts anys, la Pamir Highway. Va de Osh a Dushambe i alterna trossos sense asfaltar amb forats trenca cotxes i ossos. Des del final de la Unió Soviètica no s'hi ha fet altre manteniment que apartar les pedres caigudes i buscar pas alternatiu provisional a les esllavissades. S'ha avançat el mal temps i quasi tota la ruta està nevada i sempre sota zero. Especialment els 4 colls de més de 4000 m. La ruta son tres trams, de més de 10 hores cadascú, en 4x4 compartits amb 7 persones i tants paquets com hi caben. La ruta l'utilitzen també camions xinesos amb remolc. En camins nevats i sense asfaltar poden quedar travessats i obliguen als 4x4 a fer proeses fora pista.

Amb el mal temps, no surten vehicles desde Osh. Espero un altre dia i quan ja he decidit fer una ruta alternativa pel nord del país, em confirmen una plaça en un vehicle que surt de matinada. En aquesta direcció es transporten coses per les cases i supervivència. Perfils d'alumini, rotllos de material aïllant, bales de paper i molt pa.
El viatge desde Osh a Murgab és una pel·lícula en blanc i blanc, en versió original kyrgyz, sense subtítols en anglès i com a banda sonora, pop rus. Les poques paraules per entendrem amb els meus companys de viatge surten dels meus diccionaris de viatge castellà-rus i anglès-kyrgyz.

La primera meitat de viatge, fins als 3.000 m de Sary Tash, estan força bé. La neu s'acumula, però hi ha marshrutkas, minibusos que són el transport públic dels antics territoris soviètics, que arriben als poblats cada cop més petits que creuem. També és la ruta dels camions xinesos que venen de Kashgar per coll de Irkeshtam, els 3.500 m del "Small Headache Pass".

Entre Sary Tash i Murgar, és terra de ningú. Un coll de 4.200 m i un altre de 4.600 m. Fronteres de Kyrgyzstan i Tajiskistan. Alambrades per delimitar fronteres discutides. Cada frontera te una quants soldats armats, una barrera manual, algun vehicle de tant en tant i rés més. Al vespre, tanquen.
El conductor del nostre vehicle, un 4x4 que havia exhaurit la seva vida legal a Alemania, cobria i descobria amb un cartró el radiador. Així regulava el seu escalfament per portar tant pes a tanta alçada, o l'excés de refrigeració pels molts graus sota zero.

Els passatgers tenien problemes similars. Una senyora va començar a tossir sense control més d'una hora. Ho passava malament i tots els passatgers ens vam preocupar. L'únic poblat en la segona meitat de la ruta era Karakul. Quatre cases al cantó d'un llac salat a 4.000 m d'alçada. Reclama ser el llac navegable més alt del món. Potser perquè en el poc temps d'estiu en que no esta glaçat, algú s'hi ha llençat amb un neumàtic.
Cau la nit, el paisatge és llunar i sembla que el llac el va crear un meteorit fa 10000 anys. Preguntem si al poblat hi ha algú que pugui mirar la tos de la senyora. No hi ha ningú i m'animo a donar-   li un antial·lèrgic. Al cap de pocs minuts li funciona, però al començar a pujar el coll de 4.600 m torna a tossir. No tinc termòmetre i he d'utilitzar l'altímetre pel diagnòstic. Quan comencem a baixar millora.

Arribem a Murgab. També hi arriba la ruta que ve del Qolma Pass, un "Big Headache Pass" que permet anar a Kashgar, al Pakistan i al Tibet. Arribem molt tard i dormo en una Guest House que s'ha adaptat al turisme. Una casa tradicional en la que puc dormir a terra damunt d'una alfombra. El lavabo és un forat a terra fora de la casa.

Hi dormen dos senyores tajikes que tenen aparaulat un vehicle fins a Khorog. Ho aprofito i m'hi apunto. Amb el mal temps corro el perill de quedar atrapat a Murgab. Cases disperses i nens que van al col·legi. No gaire diferent que Groenlàndia, Tibet o els pobles de Sibèria. El basar es un grup de contenidors xinesos sobrants de camions de pas. Al interior s'hi han instal·lat venedors de tot el que es pugui necessitar. Potser part del carregament amb que vaig arribar ahir ja està canviant de mans al basar.

Khorog és la capital administrativa del Pamir. La regió s'anomena Gorno Badastan Autonomous Oblast, GBAO per simplificar, i requereix un visat adicional al del Tajikistan. Es pot demanar, i pagar, per internet. Fa tres anys es va tancar al turisme per uns enfrontaments amb bastants morts a Khorog. Sembla que el desencadenant va ser l'assassinat d'un agent d'intel·ligència. Un tema espinós.

Es calcula que el 50% de les exportacions del país és opi afgà. Khorog està a la frontera. El trencament de la Unió Soviètica va ser un desastre pel Tajikistan. Era el país més pobre de la Unió, i aviat va començar una guerra entre islamistes i lliberals contra ex-comunistes, entre les diferents regions del petit país i entre diferents ètnies i tribus. Els que tenien documents com originaris del Pamir van patir molt la persecució a la resta del país. També l'escassetat d'aliments al tallar-se les comunicacions. L'única ajuda eficaç la va fer arribar la Fundació Agha Khan.

Diu que és el 49è descendent directa de Mahoma i lider dels ismailites. Són el 20% dels xiïtes. La gent del Pamir, molt pobre, veneren a un Play Boy que va pel tercer matrimoni i viu a Suïssa. La Fundació del Agha Khan, un gegant amb 80000 empleats, hi fa una feina molt bona.
El país està ple d'incògnites. Fa poc un coronel de les forces especials tajikes, entrenat pels USA per fer front al terrorisme afgà, el tràfic d'opi i els enfrontaments civils, va desertar i ara és el cap militar del Estat Islàmic. Havia fet tres estades d'entrenament especial als USA. Alguns articles del New York Times airegen la baralla entre l'ambaixada USA, el Departament d'Estat i Blackwater, que cobrava per fer els entrenaments. Discuteixen qui te la culpa de no enterar-se de rés. Sembla que amb Bin Laden va passar el mateix.

Ara el turisme pot anar a Khorog sense més problemes que els de la carretera i el temps. He descartat anar-hi per la ruta del Corredor del Whakam. Més llarga i necessita més temps. Faria falta llogar un vehicle però ja fa dies que sóc l'únic turista. El corredor és una estreta franja al sud del riu, que pertany al Afganistan. Es va crear per separar els imperis rus i anglès a l'època del Gran Joc a finals del segle XIX.
Anem en un altre 4x4 de segona mà. Hi vaig tranquil perquè un adhesiu al vidre indica que fa anys va passar una revisió a Corea. Ve el fill del conductor. L'Ahmed, un nen de onze anys, molt espavilat i que em serveix de traductor. En ruta parem per fer un bany en unes aigües termals en mig de la neu. A fora alguns ramats de yaks i muntanyes de merda seca per escalfar l'hivern.

Dia de descans a Khorog, que coincideix amb la festa nacional del dia de la bandera. Tajiskistan, un país petit i complicat, te com orgull tenir la bandera més gran del món i el màstil més alt. Avui ho celebren. No hi ha classes i tots els joves estan al carrer. El museu està tancat i el basar està molt animat. Quasi tot el que funciona ho ha fet la fundació del Agha Kahn. El Parc Central, la Universitat de l'Àsia Central i un nou i enorme centre religiós en construcció. Els ismaïlites no tenen mesquites però tenen recursos i organització.

Fotografio imatges de alguna inauguració del Agha Khan i el President del país. Ve un curiós i m'explica de manera molt clara que el Khan és un gran home i el President un ximple. Potser te raó, fins i tot en el caràcter diví del personatge, però cal reconèixer que els menospreciats dirigents centreasiàtics, han portat una impensada estabilitat als conflictes civils i ètnics dels seus paisos. Molt més que als Balcans.

Les eleccions es guanyen amb un 90% i només marxen amb revoltes, les proeses tecnològiques són censurar Facebook i Instagram, però les perspectives inicials de convivència no eren bones. Als paisos del est d'Europa, el trencament de la URSS era una possibilitat de millora clara. A les repúbliques asiàtiques, no. El 50% dels ingressos del Tajikistan són els diners que envien els seus emigrants. Especialment homes que treballen a Rússia. Tothom parla rus menys jo.

Memorable ruta Khorog-Dushanbe en un modern Toyota Land Cruiser. Aquesta ruta és més rentable que les etapes del Pamir. Entre 7 i 9:30 s'omplen els cotxes, es negocia i es carreguen tots els paquets. Després més de 12 hores per paisatges memorables. 500 km dels que la meitat segueixen el riu Amur Daria. Sempre a la vista, a l'altre cantó del riu, l'Afganistan amb petits poblats, algun camí i les muntanyes del Hindu Kush. En el cantó tajik, muntanyes que segueixen fins als cims del Pamir i valls que acaben en les geleres més llargues del món, fora de les polars.

Neva, la carretera està blanca, el mal temps no deixa veure la vista i inquieta el viatge. Ponts penjants travessen al Afganistan i en el camí es veuen grups militars armats controlant, o no, la fràgil frontera. En els dos sentits fan falta visats, però cada setmana s'autoritza un mercat en que afgans i tajiks poden comerciar lliurement sense necessitar visats. L'idioma és el mateix.
Entre els companys de viatge hi ha dos nenes de 6 anys i una família. El pare em convida a totes les parades i a la seva ampolla de vodka. També hi ha una noia recent graduada en dret a Moscú. Va a Dushanbe a confirmar una feina com ajudant del fiscal de la regió. Si se'n surt, amb les coses que veurà, en podrà escriure un llibre. M'explica que al Pamir, a més del tajik, es parlen molts idiomes locals antics.

La gent que viu a alçada, com a Murgab, són kyrgyzos, pastors que s'hi han adaptat. Els seus pobles estan a on hi creix alguna herba pels yaks. Les valls en canvi, són el refugi dels indoeuropeus que parlen tajik, una llengua de la família del persa. El seu idioma era la llengua de la Ruta de la Seda fins que les invasions turques i mongoles van substituir la seva hegemonia a partir del segle X.
A les 10 de la nit, la claror a Dushanbe la dona la neu que cau. Els carrers estan blancs i al hostel retrobo la comunitat de viatgers, perduda des de feia 10 dies. Un anglès que ha vingut amb el seu cotxe des de Londres i vol anar al Pamir. Una xinesa i un de Singapur s'hi han apuntat. Un Malasi hi vol anar en bicicleta. La te aparcada a la seva ambaixada. Un ucrainès, un canadenc... una nit de llargues converses.

Al matí neva mol i la ciutat està blanca. Pararà a migdia. Al vespre arribarem a -14 graus. A partir de demà sol i temperatures pujant. S'acaba el mal temps que m'acompanya des de Almaty. La ciutat està maca. És dissabte i els nens juguen amb la neu. Els grans obren camins i treuen gel.
El mercat està a tope, fred i sense calefacció. En canvi el Museu Arqueològic i el Museu Nacional els han fet per mi sol. Ha passat molta gent per aquestes terres. Escites, aquemènides, macedonis. El gran Alejandro s'hi va casar amb Roxana. Sogdians, bactrians, sassànides, àrabs, turcs, mongols, russos, anglesos. Els indoeuropeus originals, els que parlaven persa, van quedar a les valls del Tajikistan. Les noies semblen iranís sense els ayatollahs. Elegants també als pobles de muntanya. Porten un vel al cabell si fa fred o si creuen que els hi afavoreix.

Els que han vingut han portat les seves religions. Zoroastre, nestorians, budistes, islam, sufí, suní, chií, ismaelí. Ara a les botigues la marca que més es ven és Apple.
Al Museu Nacional expliquen la història. Van sortir de la URSS perquè els hi van dir que ja no hi era. Fins al 1992 eren feliços i contents. Al 1994 van donar per acabada una guerra civil que no va passar. Gracies als que la van acabar, que son els mateixos que l'havien començat.

L'art no supera la època del poetes perses. Pintures en que tipus folklòrics fan proeses de producció soviètica. Tot tipus de minerals a les muntanyes. La pedra local és el lapislàtzuli. Ja estava en la màscara de Tutankamon. El blau fosc és d'Afganistan i el clar és del Pamir.

És fa fosc i no hi ha llum. El carrer es gela i la temperatura cau als -14. Tothom s'afanya a tornar a casa. Un rerafons islàmic. Difícil comprar una cervesa a un bar o botiga. Els més russos conviden a vodka. Al hostel trobo al grup de l'anglès. Han tingut un accident per causa de la neu. Prop de Dushanbe i a l'únic tram bo de la ruta. No s'han fet mal. Anirà a Osh per les ciutats i abandona el Pamir. El ciclista malai comença dimarts. Si ho aconsegueix, serà l'últim ciclista d'aquesta temporada.

Marxo cap a l'Uzbekistan. Per conflictes territorials està tancada la frontera directa. He d'anar per una més llarga en quatre canvis de vehicle. La nit ha sigut freda i espero a les 9 del matí per buscar el primer transport. El cel està clar i la temperatura ha pujat a -8 graus. En el dia he ensenyat el passaport més de 10 vegades. A les duanes i als museus estic sol. És diumenge, poca gent viatja entre els dos paisos i l'aduaner està avorrit. He de treure cada medicina del botiquin i confirmar que no hi ha opi. Revisa les fotografies de la tablet. La roba bruta també. Els dolars, euros i somonis declarats no quadren i he de repetir la declaració per duplicat. S'ha format una petita cua de gent que es queixa i per fi puc passar. Les fronteres buides solen ser les pitjors.

Segueixo ruta en taxi compartit amb tres uzbeks. No es el primer cop i ja tinc un codi de comunicació no verbal ni gestual que em funciona per un dia sencer de convivència. La carretera està nevada durant els 400 km i 11 hores de trajecte però, per primer cop en una setmana, les vistes són esplèndides. Els meus companys resen al seu Deu cada cop que ens posem en marxa i tot va be, encara que el vell taxi patina en les pujades amb neu i com que es queda sense gas metà, para el motor en algunes baixades. Arribem de nit a Samarkanda. El somni dels viatgers de la ruta de la seda. Començo la última part del viatge.

Publicado con Blogsy