12 mar. 2016

Sarajevo a Zagreb i despedida dels Balcans

Envar ens diu que: "Iugoslàvia era el païs més poderós del món, ningú ens podia atacar i vam haver de ser nosaltres mateixos que ens vam destruir internament". Potser això també ho poden dir altres pobles, però els iugoslaus eren els únics que no necessitaven visat per anar a cap altre païs, excepte a Grècia.
L'Envar tenia 3 anys durant la guerra. Ha estat 3 anys a l'exèrcit de Bòsnia, amb un temps als USA, i el seu pare ja era militar. Amb ell anem a veure el Tunel de l'Esperança.
Sarajevo era una gran ciutat que havia organitzat els Jocs Olimpics d'Hivern del 1984. Cosmopolita, era difícil que ningú es definis per les afiliacions religioses de la seva familia. Va ser capital de l'administració turca. Els eslaus locals que es van fer musulmans no pagaven impostos i podien treballar a l'administració. Després va ser capital de l'administració austríaca. Els eslaus que es van fer catòlics van tenir els mateixos avantatges i els altres els van perdre. Els eslaus que mantenien l'antiga religió ortodoxa veien a la veïna Sèrbia com el seu protector. Els jueus sefardites, que havien sigut expulsats d'España, es van sentir protegits per totes les administracions fins que els nazis van ocupar el pais.
Aquesta barreja d'històries creuades de families, amb difoses etiquetes religioses, es va reproduïr quan Sarajevo va ser rodejada un dia de 1992. Els vells encara diuen que malgrat la guerra en altres parts del pais, una setmana abans, creien que això mai arribaria a la cosmopolita Sarajevo.
Va començar el setge més llarg del segle XX. No el més sanguinari, que potser van ser Stalingrad i Leningrad, però si el més llarg 1.425 dies, en que van morir 13.952 persones.
La ciutat estava encerclada i la pista de l'aeroport la separava del territori no ocupat. La pista estava controlada per les Nacions Unides. Els dos bàndols la podien utilitzar 2 hores al dia pels seus vols. Era el pacte. El Tunel al que anem amb l'Envar, recorria 800 metres sota la pista. Era l'única via d'entrada de suministres i persones. 1x1.6 m i unes 4.000 persones el travessaven cada dia.
Envar també ens explica la creixent influència de diners saudis i turcs a Sarajevo. Es veuen pocs vels, les mesquites estan molt buides i a quasi tot arreu es pot prendre una cervesa, però els diners d'orient mitjà estan comprant a bon preu aquesta terra húmida i fèrtil. La llei no permet als estrangers comprar terra, però si a societats inmobiliaries i als darrers temps se'n han creat moltes que son les que canalitzen les inversions. El mateix passa amb els moderns edificis d'oficines i centres comercials.
La Conxita també ho ha explicat al Facebook: (...) El primo de Envar tenía una granja cerca de Sarajevo, un par de cabras, alguna gallina y una vaca. El primo de Envar también es musulmán y le gusta la cerveza y la música como a todo el mundo. No hace mucho llegó un nuevo vecino de Arabia Saudí que no soportaba su música y le hacía la vida imposible con denuncias. Los saudíes compran terrenos en Bosnia porque hay prados verdes, porque a veces nieva y porque la tierra es muy barata. Harto y dispuesto a hartar al vecino y con la esperanza de echarlo, el primo de Envar amplió su granja y compró dos cerdos. El vecino saudí, no se fue. Le compró la granja por ocho veces su precio. (...)
Susan Sontag va viure un temps a Sarajevo durant el setge i va dir que a Sarajevo havia començat el segle XX, que també hi va acabar amb el setge. El segle XX hi havia començat el 1.914 quan el Princep Hereu de l'imperi austríac i la seva dona hi van ser assassinats per un nacionalista serbi de 19 anys. Aquest fet va donar origen a la Primera Guerra Mundial i al fi dels Imperis.
Austria administrava el territori nominalment turc de Bòsnia, fins que va decidir anexionar-lo unilateralment. Sèrbia, el pais veí, protegit de l'imperi rús i amb una important minoria sèrbia a Bósnia es va emprenyar molt. L'imperi austríac era un vesper de conspiracions de les diferents nacions que l'integraven. El Princep Hereu havia tingut ja 10 atemptats, i el mateix dia en que va morir, al matí, va sortir il.lés d'un altre atemptat.
La pobre princesa va tenir mala sort. Només era una comtesa checa i per poder casarse amb l'hereu de l'imperi, va acceptar que els seus fills no serien hereus i que ella no podia anar a actes oficials. El que se'n diu un matrimoni morganàtic. Aquell dia era el primer en que l'acompanyava en un acte oficial. Mala sort.
A la gran estació de tren de Sarajevo, dels gloriosos anys 60, ara surten un parell de trens locals cada dia i un de llarga distància. Del tren local baixen pageses que venen de pobles propers. Moltes porten vel. El tren a Zagreb va mig buit i la majoria dels passatgers baixen en alguna estació intermitja. Crec que ningú porta vel. En un tren igual vaig fer el meu primer Interrail als Balcans fa 40 anys. Amb el manteniment indispensable, deu ser el mateix tren que va inaugurar la linea electrificada.
La ruta a Mostar està en reparaciò. A Belgrado no hi van trens ni busos oficials, només furgonetes privades. Hi ha un tren que en 9 hores va a Zagreb per uns paratges verds, humits i amb moltes ferides de les darreres guerres. La major part del trajecte és per la República Sprska, la part sèrbia de Bòsnia. Més serbis que a Sèrbia. Tots els rètols a les estacions i carrers estan escrits en cirílic. A Sarajevo quasi rés ho està. A Belgrado poc.
Zagreb és una ciutat moderna i vital. Ara està més a prop dels dilemes europeus que de les inquietuts balcàniques. Ha viscut el conflicte entre la cultura eslava i la hegemonía austríaca, sense estar mai en el món turc. El gran conflicte l'ha viscut entre el poder de l'esglèsia catòlica i el poder civil. L'esglèsia no va ser aliena a l'hegemonia del feixisme ustača i per acció o omisió, a les matances de servis, jueus i gitanos. Medjugorje no apareix ni a les agències turístiques ni a les esglèsies. Deu ser cosa dels italians. El centre de la ciutat està molt ben restaurat, amb una completa i moderna xarxa de tranvies i una animada vida nocturna.
Com que Eslovènia està en l'acord Schengen, hem entrat a l'antiga Iugoslàvia sense que ens demanessin passaport. En els deu dies de viatge per l'interior del que abans era un únic país, ens han demanat el passaport 14 vegades, en fronteres de nova creació però amb un excés d'Història.
Arribem a l'aeroport de Barcelona i vaig directe a un altre Plaça España a recollir el meu dorsal per la Marató. Trobo més dones amb vel que a Sarajevo o Mostar. Europa, amb la seva història, és un canvi constant.
Un blog és una eina inadequada per recollir les reflexions d'un viatge per aquests paísos. Molta història, molt propera i moltes comparacions amb la própia vida. Les sensacions del viatge s'expressen amb dificultat en tan poc espai. Com en una recerca sobre els Balcans a la Wikipedia, cada història porta a un altre en un camí circular i sense fi.











11 mar. 2016

Podgorica a Sarajevo. El malson europeu.

Montenegro, en l'idioma local és diu Crsna Gora, que vol dir muntanya negra. Diuen que les legions romanes tenien por als boscos, i que la por creixia amb la llunyania dels mars càlids. És l'últim païs d'Europa, encara que no forma part de l'Unió Europea, utilitza l'Euro com a moneda. Ja els hi va bé. El païs és una meravella de paisatges, el turisme creix i atrau al món eslau i ortodox ... amb la confiança que els hi dona l'euro.
És divendres al vespre en una capital que amb prou feines mereix el nom de ciutat. Als carrers on hi ha els pocs i luxosos bars i restaurants hi ha joves locals, cotxes, alguns molt antics i altres molt nous. Montenegro té fronteres amb Kosovo, Albània, Bòsnia, Croàcia i Sèrbia. Això ha generat molts negocis, perquè el territori s'ha mantingut estable al llarg de les darreres guerres dels Balcans.
La Conxita ha descrit Podgoriča al seu Facebook: (...) La chica rubia exprime todo su inglés para que lo entendamos bien. En Podgorica no hay nada. Los vecinos del compartimento asienten en bosnio, serbio y croata, que son lo mismo pero no lo son en una tierra de fronteras nuevas. Sin embargo Podgorica, la antigua Titogrado, tiene su punto. Las montañas nevadas desde la ventana, el bulevar de la revolución de octubre, pequeños jardines cuidados y un sábado noche con ganas. Las chicas usan melena rubia i tacones. Los chicos cuero negro, barba espesa y rasurada, pelo muy corto o rapado. Buena gente pero una pinta que asusta. Atravesamos Montenegro cruzando lagos, montes nevados, rodeando bahías con mil islas hasta Dubróvnic. Lejos de todo, centrados en el turismo y la belleza del paisaje alquilan la ciudad a juegos de tronos y guerras de las galaxias. Pero no puedo dejar de pensar qué pensaba, dónde estaba, aquel hombre amable durante la guerra (...)
Kotor és una ciutat murallada al fons d'una idílica bahía del Mar Adriàtic. El seu nom original era Cattaro i competia en la lliga per dominar el comerç marítim. Els cims que l'envolten arriben a 1.000m i alguns tenen neu. Plou molt i els torrents inunden la carretera. Només està plena l'esglèsia ortodoxa, perquè hi ha una boda. Les altres esglèsies, les catòliques i mesquites, estan quasi buides. Com a tots els països del viatge. Malgrat el mite de la religió com a causa de les guerres, la gent tan sols va a les esglèsies per les bodes o els enterraments.
Diuen que el mar a Kotor és un grau més calent que a Màlaga o Niça i tres més que al mar Negre. El turisme rús i aleman són l'objectiu. L'Ivan ens pregunta si som catalans o espanyols. Li diem que aquest viatge és una vacuna contra el nacionalisme. Ningú creia fa 10 anys que Montenegro s'independitzés i que España seguis igual.
Dos controls de passaport i 70 km més tard el bus local arriba a Dubrovnik. Una de les ciutats murallades més ben conservades del món. A l'estiu, en època de creuers, 8.000 persones arriben a fer, cada dia, el recorregut de 2 km de muralla. Es triga una hora i cal pagar 15€. Visitar les muralles ballant la conga. Les aturades per fotos i selfies deuen convertir-ho en un calvari.
Per sort plou, fa fred i tenim tota la muralla per nosaltres sols. Si no hi ha turistes, no hi ha negoci, i s'aprofita per llogar la ciutat com a decorat de pel.lícules. S'ha acabat "Juego de tronos", als carrers es posen unes plaques de porexpàn per "Star Wars", i a la cua espera un nou "James Bond".
Ens comenten el que comparteix Dubrovnik amb Barcelona. Creuers, decorat de cine i independència. També esglèsies. Els franciscans i dominics tenen les seves, la dels jesuïtes la fa servir el bisbe. Menys les esglèsies, la resta de la ciutat són apartaments turístics.
Les marques de la guerra encara es veuen a la ciutat vella. Montenegro ho considerava part del seu territori. L'exèrcit iugoslau, amb majoria sèrbia, no acceptava la separació de les repúbliques federades, i la població era majoritàriament croata. Dubrovnik es va mantenir en la nova Croàcia, encara que separada per una franja de territori de Bòsnia, i el caràcter catòlic es va reforçar. La muntanya propera té un fort napoleònic, que va ser el centre de la defensa croata. Les vistes son espectaculars i el camí te uns passos de Via Crucis que fan referència al caire religiós de la lluita croata.
El bus a Mostar ens porta a la capital d'Herzegovina en 120 km i 3 controls de passaport. En el camí passem a prop de Medjugorje, segurament el destí actual de pelegrinatge catòlic més popular del món. Als anys 40, amb el govern ustača croat, nazis locals aliats dels nazis d'Alemania, hi van assassinar centenars de persones, majoritariament serbis, incloent-hi monjos del monestir ortodox. Els van tirar a unes coves a la muntanya. Amb la victòria partisana, alguns ustača i també alguns monjos franciscans, van seguir el mateix camí. La Iugoslàvia de Tito va intentar esborrar rivalitats i el lloc va ser segellat i silenciat. Cap als 80, coincidint amb el paper que va jugar l'esglèsia catòlica a la fi del comunisme, la Verge és va apareixer a uns nens. Això va crèixer i la guerra posterior a la veïna Mostar li va donar més nom. Italia està molt a prop i un viatge de la parròquia t'hi porta aprofitant un ferry nocturn d'Ancona a Split i un parell d'hores de bus.
La doctrina de l'Esglèsia és "rigurosa" investigant les aparicions de la Verge i el tema encara està en estudi. Durant el pontificat de Joan Pau II es deia que mentre no es demostri que és fals, és legítim peregrinar. El Papa Francesc ho veu amb molt escepticisme.
A Mostar van haver-hi dos guerres. Al 1991 l'exèrcit iugoslau va voler impedir les declaracions d'independència de les repúbliques i es va enfrentar amb croats i bosniaks (musulmans). La guerra va ser breu perquè el món va acabar acceptant el trencament de Iugoslàvia.
La segona guerra, al 1993 va ser pitjor. Les noves repúbliques de Sèrbia i Croàcia volien repartir-se Bòsnia i Herzegovina, on les poblacions estaven barrejades amb una majoria musulmana. A Mostar eren quasi 50% croats i bosniaks. L'objectiu de Croàcia era integrar Herzegovina amb la seva capital, Mostar, en la nova gran Croàcia. El setge sobre la població bosniak a la ciutat vella, va recordar el d'altres guettos de la Segona Guerra mundial.
La Conxita ha explicat molt bé una conversa amb l'Amina al seu Facebook: (...) El día que empezó la guerra Amina tenía diez años y jugaba dónde después sería la plaza de España. Los niños corrieron a casa asustados por los tiros. A ella, una niña mayor le advirtió: si te para un soldado, di que te llamas Ana. Quedó confundida, mamá, yo qué soy? Hija de musulmán y ortodoxa, la religión no estaba en su vida ni en la de casi ninguno de aquellos yugoslavos. Perdió al padre por una ráfaga de ametralladora en el 93 y a ella la hirieron en dos ocasiones. En pocos meses los vecinos se trasladaron según su nueva identidad declarada. Al este los musulmanes, sitiados; al oeste los croatas católicos; en las colinas, los serbios ortodoxos. Su familia no se movió. Dos guerras más tarde, aquellos vecinos tardaron tres años en cruzar el puente. Amina fue de las primeras, alguien organizaba talleres de pintura y partidos de fútbol para los niños de los dos lados. Veinte años después, una parte de la población vive en la guerra y todavía no puede pasar al otro lado, ya son pocos. La mayoría vive sus religiones discretamente, reconstruyen relaciones, entre ellos y con los que se dicen laicos. Amina huele a tabaco, cojea un poco por la metralla y habla suavemente de la guerra. Mirna, su hermana pequeña ha votado Barcelona para el viaje de fin de curso. Las otras opciones eran Istambul o Roma. Hay muchas Mirnas en Mostar, porque significa paz. (...) (Resumen de la respuesta a por qué las mujeres de Mostar no llevan velo si la mitad son musulmanas?)
Foto de l'exposició "Life during wartime" al Pont de Mostar, del fotògraf neozenlandés Wade Goddard, que va viure a Mostar i Bòsnia durant la guerra.
El paper que hi va jugar l'exèrcit espanyol dins de la força de pau de les Nacions Unides va ser molt reconegut. Un vehicle militar espanyol aprovisionant als assetjats va ser "sequestrat" demanant protecció i que no els deixesin sols. Es van organitzar guardies de 24 hores per a que sempre hi hagués presència dins de l'area assetjada.
La plaça més gran de Mostar es diu "Plaza España". El proper "Gymnasium", principal centre educatiu de l'època austrohúngara, va ser reconstruit amb ajuda d'España. Els noms dels 23 soldats que van morir en aquesta força de pau ho recorden.
El pitjor moment va ser la voladura del Pont Vell sobre el riu Neretva. Radicals croates el van bombardejar fins que es va ensorrar. No va ser fàcil. Era una obra mestra de l'enginyeria turca del segle XV. Ha sigut reconstruít de manera molt correcta i torna a simbolitzar Mostar.
El món que havia tolerat la desintegració de Iugoslàvia, no volia tolerar també la de Bósnia, així que es va forçar la renuncia a la seva divisió, i la unió de les forces bosniak i croates, en front dels serbis de Bósnia que no ho acceptaven.
Ara Bósnia és un únic país, format per la Federació de Bosnia i Herzegovina, amb 10 cantons, 5 bosniaks, 3 croats i dos mixtes. Els serbis dins del mateix país, tenen la República Sprska, i queda un territori, Brcko, al marge. La moneda comú, és el KM, Konvertible Mark, que té el valor de l'antic marc aleman. Sembla poc sòlid perqué els partits segueixen filiacions "religioses". Els nous liders dels vells partits son els familiars dels fundadors i la corrupcció és molt alta.
Bus a Sarajevo, la preciosa ciutat que per dos vegades ha representat el malson d'Europa.















5 mar. 2016

Venezia a Podgorica. Els Balcans i el somni d'Europa.

L'imperi austríac va donar estabilitat als pobles del sudest d'Europa. Era el somni d'un territori en que convivien diverses cultures amb les seves llengües i religions. Les lleis eren comuns i l'economia compartida. Tot va esclatar amb la Gran Guerra i la seva continuació a la Segona Guerra Mundial. En lloc va ser tant cruel com als Balcans. Iugoslàvia havia nascut com hereva de l'Imperi com païs multinacional. No va poder resistir l'herència tribal dels humans ni les forces depredadores dels sistemes econòmics i es va convertir en el gran fracàs d'Europa.
Ara la Unió Europea és el projecte per la difícil convivència. No hi ha més alternativa que l'èxit, o seguir intentant-ho. És la reflexió inicial d'un viatge que comença a Venezia i que amb tren, a on encara funcioni, i en bús, ens portarà fins a Zagreb, travessant en 10 dies: Eslovènia, Serbia, Montenegro, Bosnia i Croacia.
Venezia és un bon començament. Vueling hi té un vol diari des de Barcelona amb bon preu i alta ocupació. La riquesa dels palaus venecians, la majoria reconvertits en hotels, ve del segle VII, quan les tribus eslaves assentaven la seva migració als Balcans. Venezia es va convertir en potència dominant a l'Adriàtic i ciutats com Dubrovnik o Kotor eren part del seu territori.
De l'estació de Santa Lucia un tren porta en 2 hores fins a Trieste. El recorregut és una admirable visió de terres fèrtils i petites empreses molt especialitzades i competitives. Molt a prop, la neu dels Alps.
Trieste era la sortida al mar de l'immens territori del imperi Austro-Hongarés. Al seu ensorrament, va ser objecte de lluites entre les monarquies autoritàries d'Itàlia i de Iugoslàvia. A la caiguda del nazisme, les lluites van ser entre partisans comunistes dels dos països. La ONU la va mantenir com ciutat internacional fins el 1954 en que finalment es va integrar a Itàlia.
En un primer viatge, fa molts anys, vam estar a Rijeka, prop de Triestre. El propietari de la fonda ens va explicar que sense moure's mai de casa, havia viscut en 5 països. Si encara és viu, ja serien 6.
Aquesta separació va fer que el tren que arriba d'Italia i el que segueix cap als Balcans no es conectin. Per anar d'una estació a l'altre, cal un tranvia genial. Deu tenir 100 anys. En 30 minuts comença com tranvia, para el motor i s'enganxa a un cable que l'estira deu minuts per una forta pendent. Després del trajecte com funicular es torna a alliberar del cable i segueix en terreny pla amb el seu propi motor.
Dos hores de tren porten de Villa Opicina fins a Ljubljana, capital d'Eslovenia i del més europeu dels països balcànics. Es membre de la Unió Europea, de l'Euro i de l'acord de Schengen.
Tot això es veu en les inversions que han modernitzat la ciutat. Es prop d'Austria i l'ús de l'alemany es nota pel turisme.
L'eslové és un idioma eslau, potser el més diferent d'aquest viatge. En canvi el Serbi, Croat, Bosni i Montenegrí són dialectes d'un mateix idioma. Separats per una geografia muntanyosa i els canvis polítics. Com valencià, mallorquí i català.
Hi ha dos trens que conecten Ljubljana amb Zagreb i Belgrado. Un de dia i un de nit que segons algunes fonts tant sols funciona a l'estiu. La curiositat dels joves d'Interrail ha substituït al viatge entre ciutadans de les tres principals ciutats d'un païs que ja no existeix.
Per sort, el dia que volem viatjar hi ha tren nocturn. Menys d'un 10% de les places ocupades i unes lliteres i serveis que fa temps que no tenen manteniment. El tren travessa 3 països i al llarg de la nit quatre vegades venen policies a comprobar els passaports. Entrada i sortida de cada frontera i en diferents pobles.
Per l'antiguetat dels vagons i manca de manteniment no crec que funcioni gaires anys més. El tren entre Grècia i Bulgària ja no funciona. Entre Armènia i Geòrgia està al limit. En canvi els trens russos per Sibèria son antics però tenen excel.lent manteniment i organització.
A les 6 del matí, quan la ciutat es lleva, arribem als edificis derruits pels bombardejos de l'OTAN per aturar la guerra de Kosovo. No està previst esborrar la memòria, que els serbis tenen molt present. A un museu hi ha un gran mapa amb la ruta dels bombarders. Dos colors identifiquen els països que van autoritzar que els sobrevolessin i els que no. Els Balcans tenen massa història en un territori tant petit.
Belgrad, al lloc a on es junten els rius Danubi i Sava, és una ciutat molt viva, però que no ha tingut la modernització de les ciutats que han aprofitat les inversions i crèdits europeus. Els tranvies i troles son dels anys 70 i funcionen força bé. La Conxita hi va estar com estudiant de medicina i no hi veu grans canvis, excepte la modernització del centre de la ciutat. Està en construcció l'esglèsia ortodoxa més gran d'Europa. En això s'assembla a Barcelona, que també gasta en fer esglèsies grans.
L'escritura és indistintament cirílica i llatina. L'alfabet oficial és el cirílic, com correspondria a una esglèsia ortodoxa, però el turisme, el comerç i la facilitat d'utilitzar els dos alfabets fa que fins i tot en publicitat o televisió predomini el llatí.
La mitologia es veu pel carrer. No hi ha estàtues de Tito ni carrers al seu nom, però si de Gavrilo Princip, l'estudiant serbi que en assassinar l'hereu de l'imperi austríac a Sarajevo, va precipitar la Gran Guerra. També hi ha estatues noves dedicades a Nicolas II, el darrer zar, amb nostàlgia eslava. Sorprenen imatges abundants de Stalin. Però l'estrella és Putin. Es veuen molts retrats seus i sempre positius. Els serbis sempre han vist a Russia com el germà gran.
Un heroi indiscutit és Nikola Tesla. Guanyador de dos batalles. La seva visió de la corrent elèctrica alterna es va imposar a la de la corrent continua d'Edison. Se'l reconeix també com inventor de la transmissió d'informàció per ones electromagnètiques, en front del "impostor" Marconi. Fill d'un monjo ortodox, d'un poble de muntanya, va poder aplicar els seus invents als Estats Units i va canviar el món. Els seus artilugis: generadors, transformadors, turbines, es van fer servir per la primera central productora d'electricitat, a les Catarates del Niagara, i el món ja no va ser mai més igual.
Tito està enterrat a les afores de Belgrado, al terreny i casa en que va viure. Alguns elements històrics fan pensar. Un cronograma descriu els fets de la descomposició de Iugoslàvia després de la mort de Tito. De manera esquemàtica no inclou els fets que tant van sotregar la consciència a l'Europa Occidental, i tampoc els que van afectar més als Serbis.
Cal retenir que després de maniobres culturals i constitucionals per impedir cap reforma dins de la Federació Iugoslava, es van fer les primeres eleccions democràtiques i multipartidistes. A cada república va guanyar els seu respectiu partit nacionalista. 8 anys, 4 guerres i milers de morts després, Iugoslàvia ja no existia. Hi havia 7 països nous. Un d'ells amb 3 parlaments diferents i un altre reconegut només per la meitat dels països de la ONU. El somni de tots ells és entrar a la Unió Europea, potser per trobar-hi un nou imperi multinacional.
El tren des de Belgrado fins a Podgorica, la capital de Montenegro, és espectacular. En el seu trajacte fins a Bar, ja al Adriàtic, recorre 450 km en 12 hores, amb 254 tunels i 435 ponts. Construit entre el 1950 i 1976 va sempre per paratges de muntanya, tocant als límits de Bosnia. El tren de dia està més ple que el de nit. Quasi sempre ple amb gent que entra i surt. El manteniment és igual de precari però la bona relació i el poc temps des de la separació de Serbia i Montenegro, fan que el recorregut es mantingui obert.
Dos llargues parades en que policies del païs sortint, Serbia i de l'entrant, Montenegro inspeccionen els passaports. El tren ja va ple i les bosses amb menjar i paquets s'acumulen als passadissos. El fi de trajecte és Podgorica, que abans es deia Titograt i era la capital més pobre de l'antiga Iugoslàvia. Ara és capital del païs més jove i l'únic que s'ha independitzat després d'un referendum ajustat i sense violència. La conversa amb els companys de vagó intenta aclarir perquè anem a Podgorica. El seu somni és anar a Barcelona.