Envar ens diu que: "Iugoslàvia era el país més poderós del món, ningú ens podia atacar i vam haver de ser nosaltres mateixos que ens vam destruir internament". Potser això també ho poden dir altres pobles, però els iugoslaus eren els únics que no necessitaven visat per anar a cap altre país, excepte a Grècia.
L'Envar tenia 3 anys durant la guerra. Ha estat 3 anys a l'exèrcit de Bòsnia, amb un temps als USA, i el seu pare ja era militar. Amb ell anem a veure el Tunel de l'Esperança.
Sarajevo era una gran ciutat que havia organitzat els Jocs Olimpics d'Hivern del 1984. Cosmopolita, era difícil que ningú es definís per les afiliacions religioses de la seva família. Va ser capital de l'administració turca. Els eslaus locals que es van fer musulmans no pagaven Impostos i podien treballar a l'administració. Després va ser capital de l'administració austríaca. Els eslaus que es van fer catòlics van tenir els mateixos avantatges i els altres els van perdre. Els eslaus que mantenien l'antiga religió ortodoxa veien a la veïna Sèrbia com el seu protector. Els jueus sefardites, que havien sigut expulsats d'España, es van sentir protegits per totes les administracions fins que els nazis van ocupar el país.
Aquesta barreja d'històries creuades de families, amb difoses etiquetes religioses, es va reproduir quan Sarajevo va ser rodejada un dia de 1992. Els vells encara diuen que malgrat la guerra en altres parts del país, una setmana abans, creien que això mai arribaria a la cosmopolita Sarajevo.
Va començar el setge més llarg del segle XX. No el més sanguinari, que potser van ser Stalingrad i Leningrad, però si el més llarg 1.425 dies, en que van morir 13.952 persones.
La ciutat estava encerclada i la pista de l'aeroport la separava del territori no ocupat. La pista estava controlada per les Nacions Unides. Els dos bàndols la podien utilitzar 2 hores al dia pels seus vols. Era el pacte. El Tunel al que anem amb l'Envar, recorria 800 metres sota la pista. Era l'única via d'entrada de subministres i persones. 1x1.6 m i unes 4.000 persones el travessaven cada dia.
Envar també ens explica la creixent influència de diners saudis i turcs a Sarajevo. Es veuen pocs vels, les mesquites estan molt buides i a quasi tot arreu es pot prendre una cervesa, però els diners d'orient mitjà estan comprant a bon preu aquesta terra húmida i fèrtil. La llei no permet als estrangers comprar terra, però si a societats immobiliàries i als darrers temps se'n han creat moltes que son les que canalitzen les inversions. El mateix passa amb els moderns edificis d'oficines i centres comercials.
La Conxita també ho ha explicat al Facebook:
(...) El primo de Envar tenía una granja cerca de Sarajevo, un par de cabras, alguna gallina y una vaca. El primo de Envar también es musulmán y le gusta la cerveza y la música como a todo el mundo. No hace mucho llegó un nuevo vecino de Arabia Saudí que no soportaba su música y le hacía la vida imposible con denuncias. Los saudíes compran terrenos en Bosnia porque hay prados verdes, porque a veces nieva y porque la tierra es muy barata. Harto y dispuesto a hartar al vecino y con la esperanza de echarlo, el primo de Envar amplió su granja y compró dos cerdos. El vecino saudí, no se fue. Le compró la granja por ocho veces su precio. (...)
Susan Sontag va viure un temps a Sarajevo durant el setge i va dir que a Sarajevo havia començat el segle XX, que també hi va acabar amb el setge. El segle XX hi havia començat el 1.914 quan el Princep Hereu de l'imperi austríac i la seva dona hi van ser assassinats per un nacionalista serbi de 19 anys. Aquest fet va donar origen a la Primera Guerra Mundial i al fi dels Imperis.
Austria administrava el territori nominalment turc de Bòsnia, fins que va decidir annexionar-lo unilateralment. Sèrbia, el país veí, protegit de l'imperi rús i amb una important minoria sèrbia a Bósnia es va emprenyar molt. L'imperi austríac era un vesper de conspiracions de les diferents nacions que l'integraven. El Príncep Hereu havia tingut ja 10 atemptats, i el mateix dia en que va morir, al matí, va sortir il.lés d'un altre atemptat.
La pobre princesa va tenir mala sort. Només era una comtesa checa i per poder casar-se amb l'hereu de l'imperi, va acceptar que els seus fills no serien hereus i que ella no podia anar a actes oficials. El que se'n diu un matrimoni morganàtic. Aquell dia era el primer en que l'acompanyava en un acte oficial. Mala sort.
A la gran estació de tren de Sarajevo, dels gloriosos anys 60, ara surten un parell de trens locals cada dia i un de llarga distància. Del tren local baixen pageses que venen de pobles propers. Moltes porten vel. El tren a Zagreb va mig buit i la majoria dels passatgers baixen en alguna estació intermitja. Crec que ningú porta vel. En un tren igual vaig fer el meu primer Interrail als Balcans fa 40 anys. Amb el manteniment indispensable, deu ser el mateix tren que va inaugurar la linea electrificada.
La ruta a Mostar està en reparació. A Belgrado no hi van trens ni busos oficials, només furgonetes privades. Hi ha un tren que en 9 hores va a Zagreb per uns paratges verds, humits i amb moltes ferides de les darreres guerres. La major part del trajecte és per la República Sprska, la part sèrbia de Bòsnia. Més serbis que a Sèrbia. Tots els rètols a les estacions i carrers estan escrits en cirílic. A Sarajevo quasi rés ho està. A Belgrado poc.
Zagreb és una ciutat moderna i vital. Ara està més a prop dels dilemes europeus que de les inquietuds balcàniques. Ha viscut el conflicte entre la cultura eslava i la hegemonia austríaca, sense estar mai en el món turc. El gran conflicte l'ha viscut entre el poder de l'església catòlica i el poder civil. L'església no va ser aliena a l'hegemonia del feixisme ustača i per acció o omissió, a les matances de servis, jueus i gitanos. Medjugorje no apareix ni a les agències turístiques ni a les esglésies. Deu ser cosa dels italians. El centre de la ciutat està molt ben restaurat, amb una completa i moderna xarxa de tramvies i una animada vida nocturna.
Com que Eslovènia està en l'acord Schengen, hem entrat a l'antiga Iugoslàvia sense que ens demanessin passaport. En els deu dies de viatge per l'interior del que abans era un únic país, ens han demanat el passaport 14 vegades, en fronteres de nova creació però amb un excés d'Història.
Arribem a l'aeroport de Barcelona i vaig directe a un altre Plaça España a recollir el meu dorsal per la Marató. Trobo més dones amb vel que a Sarajevo o Mostar. Europa, amb la seva història, és un canvi constant.
Un blog és una eina inadequada per recollir les reflexions d'un viatge per aquests paisos. Molta història, molt propera i moltes comparacions amb la pròpia vida. Les sensacions del viatge s'expressen amb dificultat en tan poc espai. Com en una recerca sobre els Balcans a la Wikipedia, cada història porta a un altre en un camí circular i sense fi.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada